dimarts, 28 de desembre del 2010

Pensions & Banca

La reforma del sistema de pensions i l’extensió de l’edat de jubilació són mesures que fa temps que s’anuncien amb anterioritat fins i tot a l’actual crisi econòmica. Els governs europeus justifiquen la reforma per la seva “insostenibilitat” a conseqüència dels canvis demogràfics. Canvis que es deuen a una població cada cop més envellida amb una esperança de vida més llarga, també a un descens de la natalitat, del que en resulta menys població jove en edat productiva. Així d’entrada l’explicació sembla prou lògica i qui no tingui més temps i ganes de remenar les veritables causes d’aquesta reforma, segur que combregarà ràpidament, però a qui beneficia realment que allarguem l’edat de jubilació i la reforma de les pensions? A l’Estat? Als treballadors/es? Quina classe de correctiu ens estan aplicant?
Si els canvis demogràfics són veritablement una amenaça per a la productivitat del país, no només hauríem de retallar el sistema de pensions sinó obrir les portes sense fàstics a  persones estrangeres en edat productiva per tal de que poguessin compensar la manca de població activa que patim. Després de tot, els fluxos migratoris no s’han regulat mai segons necessitat de la població immigrada sinó segons necessitat empresarial i per manca de mà d’obra (quelcom que el PP i  els partits xenòfobs ometen en el seu discurs).
Per una banda sembla que els analistes internacionals mal acompanyats de l'adjectiu “imparcials”, d'entrada  obvien la productivitat individual del treballador/a, és a dir, un treballador/a no produeix el mateix ara que fa 10 anys, la tecnologia va evolucionant substantivament i per tant la capacitat de rendiment de les persones també. Aquesta evidència hauria de comptar a l'hora de fer anàlisi sobre productivitat a llarg termini però si més no, és un fet ignorat deliberadament en els informes d’aquests analistes que asseguren que les pensions públiques i l’edat de jubilació vigents seran impossibles davant la insuficient productivitat.
Per altra banda veiem que els i les joves pateixen una taxa d’atur del 40%, pel que posar tots els esforços en solucionar aquesta xacra, faria augmentar de bon tros els ingressos destinats a la Seguretat Social i de passada es podrien mantenir les pensions. Paradoxalment, el govern s’entesta en allargar l’edat de jubilació, i ens vol fer creure que els constructors prefereixen gent de 66 i 67 anys treballant dalt d’una bastida que no pas joves forts i sans en plena edat productiva, au fum-li fort! 2 milions de padrins/es ocupant el lloc de treball de persones joves i vigoroses.
Idees per augmentar la recaptació no en falten: apujar els salaris per fomentar un increment en l’aportació individual a la Seguretat Social, incrementar impostos de successions a grans patrimonis, perseguir el frau fiscal, eradicar paradisos fiscals (no em cansaré de repetir-les)... però no, ni tan sols s’han molestat a fer reformes en la jubilació i les pensions segons el tipus d’activitat laboral que es desenvolupa, o bé deixant l'allargament de la jubilació a voluntat del treballador/a segons el seu estat de salut. A més, quin sentit té ara allargar la vida laboral si el sector empresarial està fomentant més que mai jubilacions anticipades per reduir plantilla?
Quin misteri tot plegat, el cas és que quan indagues sobre totes les reformes i les retallades de drets sempre acabes anant a parar al mateix lloc. En el cas de les pensions,  els informes en els que es basa el govern espanyol per fer la mala feina sorgeixen dels anàlisis del “grup dels 100 economistes”, patrocinats ni més ni menys que per la Fundació FEDEA, és a dir, la banca espanyola, la credibilitat dels quals a més,  no ha estat mai qüestionada per cap mitjà de comunicació. Ben curiós.
És en veure els currículums del grup dels 100 i d'on procedeixen les seves nòmines que ens adonem que en realitat qui té el problema de sostenibilitat sobre pensions no és la Seguretat Social sinó la banca, els fons de pensions privats han perdut més del 20% del seu valor en els darrers dos anys. Conseqüentment qui té risc de col•lapse són els bancs i no el sistema públic, és més, certs informes com els de City Group asseguren que els plans de pensions privats no tenen futur mentre els sistemes de pensions públics siguin solvents i efectius. Et voilà! Si provoquem el pànic en els ciutadans/es i els fem creure que els plans de pensions privats són més segurs que els públics, lògicament, la crescuda dels primers donarà un capital força estable a la banca ja que aquests diners no es treuen mai del compte fins arribada l’edat establerta.
Quina murga, sempre els mateixos pesats darrera, la banca, la banca, la banca... Si bé, admeto que no sóc cap especialista en economia pel que podria cometre errades de càlcul, no obstant no crec que els experts que inspiren aquest article, Vicenç Navarro i Juan Torres, tots dos prestigiosos catedràtics d’economia aplicada, estiguin gaire sucats pels interessos privats. Si l'argumentari no us convenç, cal que penseu que sempre val la pena tenir les dues versions dels fets. Feliç 2011!!! :))))



dissabte, 11 de desembre del 2010

Preu sant pels reis i pels senyors

Diu una cançó de la Troba Kung-Fú que qui més té a més de tenir el que té, el conviden sempre i li afegeixen privilegis, i en canvi, qui menys verderols acumula, sempre paga el seu i el de la resta. Té més raó que un sant aquest Joan Garriga, és més,  aquest exemple tant serveix en les esferes més altes de l’economia i la política, com a petita escala en la vida quotidiana de les persones.
Fixem-nos en els darrers aldarulls ocasionats pels estudiants a Londres en assabentar-se que el partit dels Laboristes havia votat a favor d’una reforma en el sistema educatiu que triplicarà el cost de la matrícula universitària. Aquesta traïció política de l'esquerra edulcorada, és un clar exemple de covardia davant les classes més altes que blinden els seus privilegis en veure’s amenaçat l’Estat del Benestar. De la nova retallada, o bé hauríem de dir, d'aquest nou furt a la ciutadania, se'n deriva que l’educació ja no és un bé públic ni un dret sinó un privilegi que només es podran permetre les classes més adinerades i els talentosos/es, si és que es manté el sistema de beques.
A Espanya (i la mateixa línia duu el nou govern català) les directrius també són molt clares:  preu sant i barra lliure per als bancs, per al sistema financer, per les grans corporacions i capitals, incentius per a poderosos per a que facin créixer l’economia (me’n ric a boca plena). Per altra banda que paguin la festa dels primers i els plats trencats de la crisi els treballadors/es, els i les pensionistes i les mestresses/os de casa que hauran d’ocupar-se d’un Estat del Benestar inexistent. De segon, imposicions de fiscalitat no progressiva sinó per a tots igual independentment de si es cobra 300 o 3.000€ amb l’increment de taxes desiguals com l’iva. I de postres... pastís de coulant de xocolata per als reis i per als senyors, abaixant-los-hi els impostos, o eliminant-los, com vol fer CIU amb el de successions.
En la nostra vida quotidiana passa exactament el mateix, els diners criden els diners i si no en tens tot et surt sempre més car. Quan tens capital, el pots estalviar en un compte corrent que et doni interessos, si no el tens, acabes treient-los del compte per tal de que aquests interessos no te’ls cobrin i et deixin més pelat del que estaves.
Sovint no pots ni comprar-te un abonament de 100€ per a que et facin descompte al tren perquè no els tens i et veus obligat a adquirir bitllets d'un sol ús, pel que acabes contribuint més que qui es pot permetre pagar un abonament tot de cop, i així en infinites ofertes del nostre sistema de consum per qui pot fer grans compres. Per més inri si ets adinerat i famós, ambdós conceptes força lligats, et reserven les zones VIP en els millors restaurants i et fan ofrenes i menús especials sense necessitat de deixar un euro només perquè facis publicitat del local, si tens la butxaca buida i et veuen comptar els cèntims a l’hora de pagar la factura o demanar el plat menys car, et miren amb mala cara i si poden encara t’hi afegeixen un plus perquè no els aportes cap publicitat de cap tipus i sí molta nosa.
Em pregunto si han canviat gaires coses d’aquest antic i ronyós sistema feudal, piramidal, en el que els senyors se servien dels seus vassalls per enriquir-se i per mantenir els seus privilegis. Si és ben cert que el creixement en la darrera meitat de segle havia proporcionat una majoritària classe mitja i treballadora, també és obvi que les retallades de drets i dels pocs privilegis dels que gaudia aquesta classe popular són la bossa de monedes d’or amb les que pagarem els “nostres senyors”. D’aquesta manera i amb una mica de sort, pot ser ens continuïn deixant viure en algun corral i treballant alguna terra com a jornalers, i encara gràcies, ja que d’aquí poc els sentirem dir que tenir casa i feina és un gran privilegi que només pot tenir aquell qui s’ho ha guanyat. Quina serà la propera sorpresa? Trobar-me de cop i volta un tio al meu llit dient-me que té dret a lus primae noctis (dret de pernada)? Per ventura que aquesta primera nit, ja fa temps que va passar.



dijous, 28 d’octubre del 2010

“Us importen més los mixons per les persones”

Ahir vaig assistir a la rendició de comptes celebrada a REGSEGA a Tàrrega, que els consellers Francesc Baltasar (Medi Ambient) i Joaquim Llena (Agricultura) juntament amb el Secretari d’Estat Josep Puxeu van fer davant la Comunitat de Regants i afectats/es per les zones ZEPA del Canal Segarra Garrigues. M’agradaria poder dir que he estat seguint aquest tema des dels seus inicis, però malauradament la cosa sembla que ve de tan lluny que sense voler em va agafar jugant a pilota al pati de l’escola i en aquells moments encara no tenia prou eines racionals per entendre-la.
El primer cop que vaig sentir dir per boca d’una pagesa salerosa i valenta “a vatros, als verds, us importen més los mixons que les persones” era precisament a Tàrrega i no fa pas gaires mesos. Em vaig quedar força parada doncs havia sentit parlar d’aquesta manera altres pagesos/es del meu entorn però en ésser un diàleg tenia més temps de donar raons, si més no hi vaig trobar un cert gust en la bufetada verbal d’aquella dona. Front una acusació d’aquestes característiques sembla que d’entrada l’emissora et dóna a entendre que no vol diàleg i que ja pots dir missa que no la faràs pas canviar de parer. Sense pensar la resposta li vaig engegar “no és viritat, preocupa’s pels mixons és preocupa’s de les persones” (què poc hàbil vaig ser!) em va mirar amb cara escèptica i va girar cua, no em deuria pas entendre.
I és que fixeu-vos que darrera aquesta interacció tan curta hi ha una reflexió profunda i laberíntica que es resumeix així: com afrontar el progrés i la millora d’un territori àrid, poc productiu en la seva tradició agrícola, la qual és la principal activitat econòmica a més, sense fer mal al medi ambient i l’ecosistema que hi viu. O bé... com fer entendre als hereus i les pubilles de les terres que s’hi conreen que allà no hi podran regar a manta?, o que no hi podran fer el que havien fet sempre. Com dir-los que encara i que els hi passi el canal pel costat de casa no se’n podran servir? Tot perquè els estudis d’ambientòlegs de la Unió Europea van determinar que era molt més important la protecció de les aus i la vegetació. D’acord, no els contradiré pas. Ara bé, l’error de la UE radica en donar poques alternatives econòmiques a les persones del territori ni suport suficient a la Generalitat i a les administracions locals per afrontar la paralització de l’activitat. Puc entendre el cabreig general, de fet com a “verda”, per estrany que sembli, el comparteixo.
Per una banda tal i com deia ahir el Secretari d’Estat mai més es podrà fer front a noves infraestructures ni de reg ni de comunicació ni del que sigui, sense tenir en compte les repercussions nefastes pel medi ambient. Queda clar que si continuem generant pol•lució, destruint hàbitats d’aus i d’altres espècies animals al ritme que s’ha dut en el darrer segle i l’actual, ja no cal ni que ens plantegem procrear, perquè d’aquí a poc temps en aquest planeta no hi quedaran  ni “mixons” ni persones. Això ens ho prenem seriosament sí o sí.
Per l'altra banda resulta que als que els toca pagar els plats de qui més ha contaminat i més mal ha fet que són les grans corporacions nacionals i multinacionals, són els que menys mal fan, doncs els pagesos/es d’aquestes terres duen vides generalment força austeres, de poca opulència i amb bons hàbits de consum d’electricitat i aigua. Certament els més pobres són sempre els que menys contaminen i em pregunto si aquestes grans empreses tenen restriccions tant determinants per a la seva activitat com la que suposa el nou mapa de les ZEPA. La llibertat amb la que operen, em fa pensar que no les hi tenen.
No obstant la solució no està en esperar a que l’ecologisme passi de moda, ni treure restriccions mediambientals a ningú sinó assegurar-se que qui més contamina és qui més paga i qui més difícil ho té per existir. En el cas dels plans de Lleida, la solució radica en donar compensacions i alternatives econòmiques als agricultors/es que quedin afectats pel nou mapa de protecció estepària. En definitiva donar oportunitats econòmiques, invertir en noves activitats d’autocupació, i per a fer això es necessita la implicació de tot el sector públic i privat.
Per començar cal exigir un segell de qualitat als productes que surtin de la zona de reg Segarra Garrigues, l’esforç de sostenibilitat s’ho mereix. Fomentar el comerç de proximitat per tal de defugir de l’especulació alimentària i els preus irrisoris dels mercats internacionals. Limitar la importació. Crear indústria de transformació dels aliments que s’hi generen (productes pre-cuinats, derivats, cosmètics naturals etc...) en les mateixes zones on s’hi ha limitat la producció agrícola per tal que el valor afegit es quedi a casa i a les butxaques dels que més pateixen les restriccions etc... Si n’hi ha de coses per fer! Falta que els pagesos/es i els seus fills/es s’ho creguin, mentre les administracions fan l’acompanyament tècnic i econòmic necessari per a incentivar els nous filons d’ocupació agrària.
Per tant senyora de Tàrrega vull dir-li (encara i que a deshores) que el que els verds/es perseguim és que els “mixons” i les persones puguin conviure amb dignitat, i que cap de les dues parts mori en detriment de l’altra, però això sí, ens cal més confiança a tots plegats per fer els equilibris necessaris.

dijous, 21 d’octubre del 2010

El preu d'una política restringent d'immigració

El discurs contra la voluntat d’integració de les persones migrades s’endureix, tant a Europa com a Catalunya i és que quan les coses van maldades, hom tendeix a recloure’s, a tornar-se conservador i retornar a les mentalitats totalitàries. La por sembrada per la crisi econòmica i social comença a fer els seus efectes, paralitza la musculatura, inclosa la que bombeja la sang que ha d’arribar al cervell. La por a perdre el que tenim provoca la immobilitat i la passivitat davant les misèries i les situacions d’extrema pobresa en les que viuen moltes de les persones, principalment les migrades, a Catalunya. En aquest estat de reticència tanquem els ulls i fem veure que no hi són i com que han estat els darrers d’arribar,  girem el coll cap al costat i sense mirar-los als ulls direm que marxin perquè aquí no tenim res per ells/es. Tan se val si a la butxaca no hi tenen ni un cèntim ni per un bitllet d’autobús que els dugui al poble del costat!
El govern central, en adonar-se que moltes persones migrades no tenien cap intenció de quedar-se en un país hostil que els deixa ben poques oportunitats de millora, endegà els plans de retorn voluntari sense massa èxit però. En tot cas no han provocat l’allau de persones migrades a les oficines autonòmiques amuntegant-se per poder marxar de nou al seu país d’origen, algú se li fa estrany això? No, oi? Contradictòriament i a pesar de les febles ajudes que se’ls donaven per marxar, a Barcelona s’han aprovat gairebé mil plans de retorn voluntari. Analitzem però el fenomen perquè val la pena.
La política de pal de cec feta des dels despatxos, la que no amortitza les investigacions acadèmiques i socials que es realitzen entorn a aquest fenomen, la que no organitza consells ciutadans efectius sinó d’aparador, ha tornat a equivocar-se... què poc costava escoltar les necessitats, els desitjos i les il•lusions de les persones que emprenien un projecte migratori! Amb una petita mostra d'immigrants, independentment de quin sigui el seu país d’origen ens haguéssim adonat que una bona part d’aquestes persones (no totes) tenien un projecte temporal, és a dir, venien a fer diners per invertir-los posteriorment en els seus països d’origen tot obrint petits negocis.
Si més no, de nou la por i la paralització de la musculatura en veure que arribaven en grans quantitats cridats pel nostre mercat de treball, feu que els governs europeus comencessin a endurir enormement les condicions per adquirir els permisos de treball i residència. El resultat d’aquest enduriment és que el procés d’una persona migrada per establir-se a casa nostra arriba a ser tan llarg (10 anys mínim), penós i car, que en oferir-los quatre pagues i carantoines per a que tornin a marxar, la seva resposta ha estat aixecar el dit anular i dir: per què no te’n vas tu!
El Tercer Sector ja havia advertit de les conseqüències d’una mala gestió de la contractació en origen, que mai es va fer en origen, també de l’enduriment i del control de fronteres. Nombrosos estudis coincidien amb que ningú vol marxar i deixar els fills/es, la família, els amics i en definitiva l’entorn on se’l respecta i se l’estima per trobar-se sol davant una societat prepotent que no ha sortit mai de casa, i que el considera inferior i l’explota sense gaires escrúpols.
La Camacho, el Sarkozy i la Merkel no paren de treure porqueria de la boca criminalitzant la immigració per tal de fer vots a costelles de les misèries d'aquests/es Ulisses que paradoxalment es troben en terra de ningú i enyoren constantment el seu país, però no hi poden tornar amb la cua entre les cames després d’haver viscut tot un infern per arribar on són.
Celebro que el govern central hagi plantejat conservar l’antiguitat de la situació administrativa dels qui decideixen retornar, sens dubte és una manera de reconèixer l’esforç i la paciència que han tingut per adquirir-la. No obstant seria més interessant endegar un bon pla integral de codesenvolupament (i no iniciatives parcials) que permeti retornar les persones migrades que així ho desitgin amb dignitat i amb la possibilitat real de fer desaparèixer la pobresa tot fent front als mercats internacionals d’explotació que envaeixen els seus països d’origen. O és que el que passa és que els necessitàvem més nosaltres a ells/es que ells/es a nosaltres? Vet aquí el pla de la dreta: fer discurs xenòfob per a que la ultradreta no guanyi terreny i entretenir la ciutadania amb rucades per a que es rebotin contra els seus veïns/es del barri en comptes de sublevar-se en vers els governs i els milionaris de corbata. Quina esquizofrènia això dels plans de retorn: que marxin però que no marxin gaire, d’altra manera, com ens ho farem quan tornin a escalfar motors les màquines de la producció que requereix mà d’obra barata i abnegada?

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Política de testosterona rància

Com més tombs hi dono, més clar ho veig, en totes les expressions de la política hi sobren homes de masculinitat tradicional malentesa i caduca, i hi falten persones amb sensibilitat i maduresa. Em refereixo a la classe d’homes, encara molt majoritària, que prenen decisions a base de mesurar-se-la amb el que regna al municipi del costat, la comunitat autònoma veïna o el país de més amunt. Però el que és el pitjor de tot, és que a les dones que són com bé sabeu, les darreres a incorporar-se, els ensenyen a reproduir dogmàticament aquesta forma de fer política tan barroera (penseu en l’Alícia Sanchez Camacho per uns instants).
Per il.lustrar aquesta teoria d’excés de política de la testosterona rància, tres exemples a diferents nivells de govern: el primer i més a l’abast, es troba en les obres públiques i privades que s’instal•len en els municipis sense tenir en compte ni el criteri ni les afectacions dels veïns/es dels pobles limítrofs. Em refereixo a abocadors, incineradores, tèrmiques, cementiris nuclears, aeroports i totes aquelles infraestructures que podrien empudegar amb olors, sorolls i/o restes contaminants als municipis adjacents. Sense anar més lluny, d’això es queixava el veïnat pel que fa a l’abocador de Seròs.
La política municipal, generalment feta per homes (molt homes!) i dones que mimetitzen entre l’equip de govern, creu que el criteri a tenir en compte és omplir les arques independentment del perjudici que això pugui ocasionar als de la vora. Quin gran exemple de solidaritat i de bona governança per a les generacions futures!
A nivell autonòmic CIU representa el clímax de la testosterona rància a la que em refereixo. Han estat i són incapaços de veure ni reconèixer res positiu en l’obra de govern del tripartit, així com en l’època convergent es varen dur a terme bones accions i bones idees algunes d'elles culminades en l’obra tripartit, aquest també ha dut prosperitat en infraestrutures necessàries com el Segarra-Garrigues, la Xarxa de Transport Públic i la protecció del Medi Natural, entre altres. Tothom sap que la seva situació actual de defallida econòmica no és conseqüència de la seva gestió sinó del cúmul de perjudicis econòmics a nivell mundial i sobretot estatal. Dir i afirmar per part del senyor Mas “nosaltres ho farem millor” és com dir que "nosaltres nena (en aquest cas la ciutadania), la tenim més llarga". Com a nena, sincerament hi tinc poca afecció als mansos llepats, competitius i prepotents.
Respecte a l’Estat la testosterona guanya amb reveniments, entre Zapatero i Rajoi la politiqueria i els retrets van per sobre dels consensos i els punts comuns. Que els hi tenen, i molts. Sense anar més lluny la pròpia reforma laboral, sembla més obra del PP que no pas del PSOE i en comptes de reconèixer la concòrdia, continuen treien les cintes mètriques.
Més que mai i en una situació de crisi econòmica, es fa urgent i necessari, que comencem a mirar els pobles, les comunitats i els Estats limítrofs com a col•laboradors potencials, més que no pas com a competència directa. La manca de líquid forçosament hauria de suggerir unió i solidaritat en forma de projectes mancomunats, així mateix, les assemblees ciutadanes en totes les seves formes (si és que n’hi ha algun govern), han de fer-se presents per defecte per tal d’assegurar-nos que la ciutadania participa en tot moment i de forma transparent en els processos de presa de decisions.
És clar que la política necessita ésser feminitzada i en això no vull pas dir que les dones siguin més conciliadores, menys competitives, ni menys agressives doncs hem vist casos de dones “hormonades” amb polítiques molt conservadores gens solidàries amb els de la vora ni amb els seus propis (Margaret Thatcher, Ana Botella, Angela Merkel, Pilar Raola etc...). El que succeeix és que aquells valors atribuïts tradicionalment a la feminitat: la compassió pels altres, la capacitat d’escolta i la cura dels demés en definitiva, són valors depreciats precisament perquè són “de les dones” i certs homes creuen que cal "mostrar" les virtuts contràries, car feminitzar-se continua essent sinònim de devaluar-se.
Feminitzar la política, reconstruir-la, ens podria dur fins i tot més enllà de la democràcia participativa, podria ser l’inici d’una veritable democràcia inclusiva en la que vegem representats d’una vegada i per totes, els interessos comunitaris per sobre dels individuals.

divendres, 10 de setembre del 2010

Reformes al P(SO)E

Al Partido Socialista (Obrero) Español li ha caigut la O, s’ha oblidat definitivament dels objectius pel qual fou creat. La defensa dels drets dels obrers/es i el seu benestar, que són alhora el sector més vulnerable del mercat laboral, ja no és un dels principals motors de l’ofici d’aquest partit polític. Diagnosi: els experts/es en gestió d’organitzacions públiques, privades i no lucratives coneixen que quan una entitat perd de vista els objectius per la qual fou creada, aquesta entra en crisi adusta i les opcions que li queden generalment són transformar-se o palmar.
Així doncs si el PSOE ja no correspon als motius pels quals fou organitzat, té dues alternatives: desaparèixer (que no ho farà, ni és bo que ho faci) o bé convertir-se en una altra cosa i deixar de desbaratar els ciutadans/es d’esquerra. Els consultors/es professionals aconsellarien reconduir la crisi a mitjançant diferents mesures com ara la renovació dels seus dirigents, el replantejament dels objectius, l’adaptació de l’organització al context d’actualitat i finalment un canvi de nom i d’imatge (jo dono idees). Ara bé, si el PSOE decideix quedar-se com està proposo que en les seves inicials hi facin desaparèixer l’o d’obrer tot reduint-les a PSE. Tot i que ben mirat també haurien de fer caure l’essa, car el concepte “socialista” també em faria dubtar després de veure la frivolitat amb la que s’han apuntat a fer desaparèixer drets socials i comunitaris en benefici de l’economia. Deixem-ho en un Partido Español a seques, així no se sabrà qui són ni què fan però tampoc enganyaran ningú.
De ben cert que continua havent-hi una comunitat obrera resignada dins el PSOE que encara creu cegament en les polítiques del ministre Corbacho però a hores d’ara és una comunitat que com l’actual executiva d’aquest partit, en deu conservar poc d’obrera i que tot gaudint de l’època d’esplendor de la nostra economia, van passar a millor vida. És manifest que van virar a una classe mitja alta que duu roba de disseny, això sí, “supermega” alternativa, i viu en pisos super fashions però compte, que estan reformats i són al casc antic (què xuli!) Sigui el que sigui està clar que han desaprès les penúries de les classes desafavorides i en conseqüència ja no consideren important la defensa de la mà d’obra d’una societat industrialitzada, aquesta s’ha convertit en mera estadística que ja no forma part de les seves vides quotidianes d’estrella “mitxelín”.
El conservadorisme amb el que s’està duien a terme la reforma laboral per part del PSOE ens sembla una broma de molt mal gust, definitivament una presa de pèl per tots aquells/es que en el seu dia votaren als malnomenats representants dels obrers/es, els sindicats i els que ens considerem d’esquerres. Sortirem de la reforma laboral facilitant els acomiadaments dels treballadors/es i el contracte temporal, demonitzant els aturats però això sí alegrant la vida dels grans empresaris panxacontents, que tan sols tenen l’objectiu d’acumular capital mentre els demés paguem els seus impostos i les infraestructures que trepitgen. És més, tampoc els exigirem un percentatge de creació d’ocupació, i ara pobrets, que no s’estressin!
No s’invertirà en investigació, no s’ampliarà la insignificant base fiscal que tenim, tampoc hi haurà reformes per al sector energètic, és a dir, no s’exigirà res a les elèctriques que acumulen 5.000 milions anuals de beneficis a costa de l’empobriment i explotació de zones i municipis rurals. No hi haurà requeriments als bancs per incentivar el crèdit a les famílies i a la petita i mitjana empresa, no! Fos pas cas que es desvetllessin del seu agradable son.
Els psoistes es disculparan tot dient que la inèrcia de l’economia mundial és aquesta i que no s’hi pot fer res, que ara toca retallar drets i austeritat per a tots/es, que això és com una gran família (com si en les famílies no n’hi haguessin de pocavergonyes que viuen a costa dels seus parents). També diran que tots els dirigents mundials han pres mesures similars.
El que no els explicaran és que a nivell mundial el que impera és la dreta i els mercats laborals, que España és dels pocs països d’esquerra en condició d'invitat permanent del G20 i una esperança fins i tot per als votants d’esquerra de països més desenvolupats que el nostre. Però el síndrome d’inferioritat del PSOE és tant gran, que en tenir l’oportunitat de donar exemple de valentia aplicant reformes veritablement d’esquerres dins el mandat de la UE, ha preferit abaixar el cap tot dient amén a la Merkel i al Sarkozí.
Però ni ara ni mai no decaiguem, i a cridar ben fort durant la manifestació del 29 tot recordant que les mesures que sindicats i ICV-EUIA proposen no són tan diferents que les que proposava l’actual govern durant el mandat del PP. I és que de fet, dins les propostes transformistes del PSOE, uns quants tallers de recuperació de la memòria, no hi farien nosa.

dimarts, 6 de juliol del 2010

La del pot petit, és la bona confitura

Crisi econòmica, crisi política, crisi dels drets socials que ve de la pròpia crisi econòmica, crisi mediambiental, crisi agrícola, crisi d’autogovern dins l’Estat... CRISI. És cert que els mitjans de comunicació alteren estrepitosament qualsevol fenomen i el converteixen en notícia encara que no en sigui, o no sigui excessivament rellevant, però també és ben cert que cap dels sectors que he descrit anteriorment passa pel seu millor moment. És hora doncs de començar a filar prim amb els nostres anàlisis i no quedar-nos amb una observació de la realitat que ens envolta, excessivament curta de mides.
La creació d’un supragovern com fou en el seu moment la UE en pacífica resposta a la II Guerra Mundial, i fins i tot la tendència a la creació d’un Estat Mundial fou proclamada i aclamada pels moviments pro-globalitzadors, que coincidien alhora amb els interessos dels mercats internacionals i els sistemes financers. Al mateix temps però apareixien els moviments regionalistes o antiglobalització (Chomsky, Ramonet...) tot vaticinant que la tendència a engrandir els estats i el lliure mercat internacional, suposaria una mena de “sequestrene” per a l’extrema riquesa i l’extrema pobresa arreu del món.
És hora de fer balanç sobre les avantatges i desavantatges de pertànyer a superestructures com són la UE i l’Estat Espanyol. En definitiva és hora de saber si les estructures com els grans Estats i els supraestats són projectes viables. Està clar que quan creixíem desmesuradament després de milenis de sistemes feudals i totalitaris, hom es va posar d’acord en dir alt i clar que havíem progressat, si més no actualment la crisi encadenada que ens arrossega i en la que cap dirigent mundial és capaç de fer un cop de volant cap a l’esquerra per començar de nou, és ben difícil parlar de progrés. La sensació estesa arreu és més aviat de manipulació, som baldufes espectadores que participen dels processos de presa de decisions un diumenge cada quatre anys i amb unes possibilitats de vot ben poc atractives.
El nostre creixement no ha estat més que una il•lusió òptica fonamentada a base de crèdits i diner inexistent en el que ens sentíem vanitosament rics i on els bancs i els mercats ens feien creure que el creixement no havia de veure mai la seva fi, que no hi havia perill.
Si bé és cert que durant el segle passat els progressos democràtics i socials han estat indiscutibles i positius, dubto cada cop més dels beneficis dels nostres progressos econòmics i de la democràcia representativa com a única via possible. És més, el preu a pagar per aquest creixement insostenible està resultant caríssim a nivell ecològic, laboral, qualitat alimentària, salut mental i física per no parlar dels països anomenats “en vies de desenvolupament” que han hagut de canviar les seves “vies” per estacions abandonades.
Imagineu-vos per un moment que les nostres comarques esdevenen governs independents, que no existeix el mercat internacional sinó de proximitat, tothom ven el que produeix de forma directa, sense intermediaris, que per tant tots/es gaudim dels millors productes alimentaris, que tothom té un sostre per viure sense hipoteca, amb formació, noves tecnlogies no contaminants, i que aquestes petites estructures de govern controlen de forma directa la corrupció política, sense fraus. No és una utopia, és un horitzó a perseguir en el que molts ja ens hem començat a arremangar, com diu Raúl Zibechi “són els moviments dels de baix els que poden crear un món nou, per una senzilla raó: són els que a petita escala estan construint relacions socials no capitalistes”. http://www.podem.cat/
Abans però anirem fent els primers passos i el que ara toca a Catalunya és ser més autònoms, tenir un govern més petit, més directe i més fàcilment assumible, federal o independent (això ho decidirà el poble). Hem de reclamar la sobirania popular perduda, el més preuat dels poders democràtics, exigir el dret a l’autodeterminació. No volem més creixement insostenible, és l’hora de decréixer per retornar el poder al poble sobirà, és l’hora de l’aprimament dels grans Estats i les superestructures que ens han dut a aquesta situació injusta i insolidària. Com més petit sigui el nostre país, més directa serà la nostra participació i les oportunitats iguals per a tots/es, o és que encara no en tenim prou de la santa època imperialista?

diumenge, 16 de maig del 2010

“El vel. me l'imposo jo"

Naïma és una de les poques dones procedents de l’Aràbia Saudita residents a Lleida, és llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat d’El Caire i ha realitzat un màster en Relacions Internacionals a la Universitat de Gènova. Fa tres anys quan es va casar amb Khaled, un Egipci propietari d’una cadena de Halals de la nostra ciutat, va decidir fer ús del vel integral. Conscientment llençà els luxes i els cosmètics a la paperera, per dedicar-se a cultivar la ment i l’esperit a través de la religiositat, tot renunciant alhora al contacte directe amb altres persones desconegudes i renunciant molt especialment a evitar qualsevol senyal amistosa o sexual per part de cap home que no fos el seu espòs.
Naïma era conscient que la seva decisió li comportaria problemes amb el marit, perquè ell no és partidari de l’ús del vel integral. A Egipte la gran majoria de dones no l’utilitzen, i per tant, ell no hi està avesat ni per tradició ni per cultura: el considera absolutament inapropiat. Khaled estava enfadat i confús, volia animar la seva dona a treure-li aquesta esbojarrada idea del cap però abans que pogués fer cap pas, el seu propi germà havia anat a veure’l a casa escridassant-lo: “Khaled, per què ho fas això? Per què li prives la llibertat a la teva dona d’aquesta manera?”. I així és com la decisió privada d’una dona sense tenir en compte l’opinió del seu marit, es convertí en una problemàtica estesa a tota la família. Posteriorment s’hi involucrà tot el barri, per passar després a ser un tema municipal i finalment, una qüestió d’Estat.
Hi ha molt de pervers en tots aquells discursos conservadors de la dreta i alguns partits d’esquerra dubtosa, quan surten en defensa de la prohibició de l’ús del vel integral (mal anomenat pel mitjans i la ciutadania, “burka”). Segons el partidaris de prohibir l’ús d’aquesta peça, la raó majoritària és la igualtat de gènere i el respecte per la llibertat de la dona. Essent així, dins la mateixa llibertat femenina, no hi hauríem d’incloure el dret de les dones a decidir sobre la seva roba, sigui la seva una decisió encertada o no? Qui posaria la mà al foc per dir que aquestes usuàries del vel integral (una ínfima minoria) han estat forçades? Després d’haver conversat amb diverses dones tapades de cap a peus, amb una formació acadèmica similar a la meva, jo no la hi posaria, la mà al foc.
Prou d’hipocresia. Als contraris de l’ús públic del vel integral, ben poc els interessen les històries que hi ha darrera del vel de cada dona, ni què l’ha portat a decidir utilitzar-lo. Aquells que apel•len a les llibertats de les dones en la prohibició de l’ús del vel integral són els mateixos que es manifesten contra la interrupció voluntària de l’embaràs, i si els destapem, veurem que no és sinó una manera de dissimular sense gaire èxit l’autèntic motor que els impulsa al debat i a les mocions municipals: la islamofòbia i el seu rebuig cap a la comunitat musulmana en totes les seves expressions. Sobre la xenofòbia contra musulmans podem trobar-ne molts estudis, i també partits polítics com Plataforma per Catalunya. En canvi, sobre les dones obligades a dur el vel integral a Occident, d’estadístiques ben poques.
Davant la ignorància, el millor que podem fer es tractar aquestes dones amb respecte, és a dir, no ser paternalistes sobre les seves decisions. El paternalisme és una altra manera de mirar-les com a éssers inferiors que necessiten ser tutelats per l’Estat. En tot cas si tenim indicis clars de que es tracta d’una imposició, no farem diferències amb altres casos de violència masclista, ho haurem de denunciar, com faríem amb qualsevol dona de la qual en visualitzéssim signes evidents de maltractament. Al cap i a la fi, les coses no són tan complicades, les fem complicades quan hi afegim sentiments ocults.

divendres, 16 d’abril del 2010

Dones del món rural: nous reptes

Dissabte, dia 17 d'abril, de 10:00h a 13:30h a la Fonoteca de l'Ajuntament de Balaguer,
Dones amb Iniciativa promou una jornada/debat sobre la situació social, cultural i econòmica de les dones que viuen en el medi rural. Hi participa Unió de Pagesos, Fundació Món Rural i Slow Food.
Es pretensió nostra que hi acabem aprovant un manifest-resolució que tindrà aproximadament els continguts -un cop revisats i esmenatsper les persones assistents- que tot seguit s'expressen.
Si la igualtat d’oportunitats és per a les dones encara un objectiu a assolir plenament en la societat urbana i industrialitzada, ho és més en la societat rural, on la consciència igualitària ha avançat més lentament per causa de les circumstàncies socials, demogràfiques i culturals.En el món agrari, la dona catalana ha tingut oportunitat de ser propietària de sòls productius, però escassament hi ha exercit com a titular de l’explotació que, tradicionalment, ha estat assignada a l’home (pare, germà, marit). I no obstant, la dona pagesa ha suportat –i encara suporta- jornades dobles i triples, en la mesura que ha hagut de fer-se càrrec de les tasques reproductives i donar ajut quotidià als treballs inherents a l’explotació familiar, molt especialment quan en aquesta explotació hi hagut ramaderia a més de les labors de la terra. Les dones de l’agricultura han criat els seus fills, han cuidat els pares propis i molt sovint els de la seva parella, alhora que han tingut cura de les feines educatives de la mainada, de les pròpies de l’alimentació i, tot sovint, les de l’administració dels béns diaris familiars.Per fortuna, la consideració de la dona en la ruralia ha millorat de forma substancial. Dels dies en què ella era la dot, l’assegurança de la nissaga, la persona que mantenia el caliu de la llar i sostenia els ancians, avui ha passat a ser força més autònoma i capaç de decisions personals i econòmiques. Les dones rurals d’avui tenen estudis, generalment similars als dels homes quan no superiors. Les diferents oportunitats de socialització de les dones de la pagesia i del món rural per extensió han millorat amb la capacitat de mobilitat de la població i amb l’extensió dels serveis públics implantats en les poblacions grans i ens les que són capçalera de comarca. Singularment, l’atenció sanitària preventiva per a la salut de les dones, i la derivada de la gestació i la maternitat, ha augmentat considerablement en la seva prestació.També les oportunitats de consum cultural han augmentat tant per a les dones com per als homes, paral·lelament, a partir de les majors prestacions públiques i privades en els centres demogràfics amb més pes de les comarques. Unes oportunitats que han pogut ser aprofitades per les dones en la mesura que han assolit nivells educatius bàsics, mitjans i cada cop més alts també.Tanmateix es constaten dèficits importants encara avui en la vida quotidiana de les dones rurals. Dèficits en matèria d’oportunitats per exercir l’emprenedoria (ja en les explotacions agroramaderes o en activitats econòmiques autònomes), en matèria de prevenció i d’assistència davant casos de maltractament psicològic o físic, en matèria de mobilitat quan no es disposa d’automòbil particular o quan l’edat en desaconsella l’ús... I també en matèria d’autonomia econòmica entre les encara moltes dones de mitjana i avançada edat que no treballen per compte d’altri o en una activitat autònoma. Aquesta realitat sembla especialment dolorosa entre les dones vídues que no han cotitzat durant la seva edat laboral. Les pensions no contributives que perceben són baixes i difícilment poden ser complementades per activitats productives, car el patrimoni de la terra –quan en tenen- no és prou rendable.A aquests problemes personals s’hi suma l’escassetat de serveis públics presents en les poblacions petites, disseminades en el territori. En efecte, els serveis educatius en la primera infància només es presten en poblacions més o menys nombroses. Similarment ocorre amb altres prestacions públiques com són les de l’acompanyament en ocasions de violència o pressió de gènere, les derivades de la discapacitat o de la dependència, o les de residència geriàtrica si la dona pren la decisió d’usar-la en la seva vellesa.La visibilitat de la dona rural és força més escassa que la de la dona urbana, en la mesura que el camp dóna menys oportunitats de presència social de l’activitat femenina (també de la masculina), o en la mesura que les oportunitats d’excel·lir en l’emprenedoria, en la direcció administrativa empresarial, en el funcionariat públic, etc. Així mateix, la creixença en les iniciatives culturals o socials en el món rural és més dificultosa per a tothom i, en conseqüència, també i especialment per a les dones.Ateses, doncs, aquestes circumstàncies, les dones i els homes, reunits en la Jornada sobre “Dona i Món Rural” a la ciutat de Balaguer, acorden aprovar les següents disposicions, perquè siguin conegudes pel gruix social i perquè produeixin efectes a favor de la igualtat de gènere en la vida rural:
1. Les Administracions públiques –Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions/Consells de vegueria, Generalitat de Catalunya i òrgans de l’Estat- vetllaran en la seva acció política perquè en el món rural la contribució de les dones a la riquesa, a la cohesió social, a la cultura tingui el màxim camp d’acció, sense cap impediment específic pel fet de ser dones. I si cal, adoptaran mesures de discriminació positiva a fi de preservar la igualtat en aquests àmbits de la vida social.
2. Les Administracions públiques vetllaran perquè la visibilitat de les dones rurals sigui una realitat quotidiana, tot promovent la informació sobre llurs activitats, protegint les seves accions individuals o col·lectives a favor del seu associacionisme, incentivant les iniciatives socials que donin el relleu necessari a la reivindicació de les dones rurals per a la millor construcció de les seves societats.
3. Les Administracions públiques atendran –d’acord amb llurs competències i possibilitats- les necessitats de les dones emprenedores a iniciar els seus projectes empresarials o econòmics, tot ajudant-les a definir-los, si és el cas, i a capitalitzar-los quan aquests siguin viables.
4. Les Administracions públiques amb competències expresses vetllaran per les oportunitats de formació permanent de les dones que viuen en l’àmbit rural, i per a la seva promoció en igualtat de condicions als homes.
5. Les Administracions promouran els serveis públics bàsics o essencials en els espais de la població rural dirigits a la salut de les dones i a la prevenció de les malalties amb més incidència en la població femenina. Igualment promouran aquells serveis que possibiliten una major i millor conciliació de la vida familiar, personal i laboral. Així mateix, promouran les accions necessàries per a la protecció de les dones que es trobin en situació de vulnerabilitat i d’acompanyament quan aquestes dones sofreixin abusos o pressions per causa de violència masclista.
6. Les Administracions públiques vetllaran per la millora de les condicions de la mobilitat de les dones en la geografia del món rural en què viuen, a fi que tinguin accessibles els centres de serveis dels seu entorn.
7. L’Administració de l’Estat i la Generalitat de Catalunya remouran els obstacles que dificulten l’accés de les dones rurals a la seva protecció social, especialment en allò que es refereix a les prestacions per jubilació o per viduïtat, a fi de garantir-los la suficiència i la dignitat de les percepcions d’acord amb l’entorn econòmic en què viuen.
8. Les Administracions públiques vetllaran per la correcta atenció de les dones rurals en la seva ancianitat o quan s’escaiguin situacions de dependència personal per causa de l’estat físic, psicològic o econòmic.
9. Les organitzacions professionals del camp, les entitats socials i culturals, i tot l teixit associatiu de la ruralia catalana vetllarà per l’escrupolosa igualtat de gènere en allò que prescriguin els seus estatuts i en allò que en defineixi els objectius i les accions.10. Cridem el conjunt de la ciutadania de Catalunya: les administracions, els partits polítics, els agents socials i econòmics, les entitats socials a tenir en consideració, en llurs projectes i actuacions, la realitat del món rural català i, especialment, la de les seves dones.

dilluns, 29 de març del 2010

Contra la desafecció, participació


Les ONG, sindicats i moviments socials ho tenen cada cop més clar: per tal de construir un projecte d'intervenció i assegurar-nos l'èxit, encara i que sigui en un poble perdut de la mà de Déu del Senegal, la primera instrucció d'ús és reunir-se no només amb les autoritats de la vila, sinó amb els ciutadans/es, que com a tals tenen necessitats diferents però també veus comunes. Cal doncs posar en pràctica el valor més essencial de la democràcia i retornar el poder polític al poble i per aquest motiu es fa imprescindible escoltar la nostra gent, trobar el consens entre les seves vicissituds, i a partir d'aquí començar a construir el projecte, marcar els objectius, la metodologia i descriure uns resultats esperats per tal de poder avaluar-ne l'impacte posteriorment. Pot ser aquests objectius passin per assolir una democràcia menys representativa i més inclusiva? Parem-nos a escoltar a veure què en surt.
En definitiva cal assegurar-se que aquest projecte tothom s'hi sent mínimament implicat, quelcom summament difícil però no impossible del tot. Des d'ICV-EUIA enguany ens hem proposat aquest tipus de procés participatiu amb tota la força i esperança, sabent del cert que companys/es molts properes a la nostra ideologia no s'hi apropen per por a la falsedat, a la corrupció política o a ser el ninot d'escarnis mediàtics com els que han patit els líders d'aquesta formació darrerament. Ningú vol participar d'aquest circ que els mitjans de comunicació i els partits han protagonitzat durant els darrers anys. No m'estranya, però alhora, no participar i no fer-hi res, és una solució ben covarda, no us sembla?

Els implicats sabem que amb la participació en les tasques del nostre municipi, a nivell nacional i supranacional (cadascú que trïi el que vulgui segons les seves competències), i només quan veiem que les nostres iniciatives tenen un impacte i una espurna de canvi, per petit que sigui, el resultat és espectacular, som capaços d'obrir-nos com a flors d'ametller i acabem fent del projecte comú un repte individual.



Dit d'una altra manera, ens hem de poder reflectir en les nostres institucions i govern, al igual que Dorian Gray, tots els éssers humans tenim certa tendència narcisista, i només ens interessem per allò que guarda certa identificació amb la nostra manera de fer i actuar. Si a això li sumem els valors d'una societat del consum avocada a pensar en ella mateixa i com a màxim en el seu cercle familiar, els resultats són els que avui en dia patim, una atomització de ideologies i partits esbatussant-se i marcant paquet en allò que creuen que són els preceptes de la seva ideologia, idearis que la ciutadania (poc formada en política i aministració pública) no entén i a més contempla amb incertesa i decepció tot fomentant la resignació del "és el que tenim, és el que hi ha".

No podem parlar de retornar el poder al poble quan aquest mai l'ha tingut de veres. Participar amb un vot d'unes eleccions cada 4 anys resulta del tot insuficient i alienador. Cal que l'administració i la vida política, que en definitiva, és l’interés comú i la nostra pròpia organització social, sigui el més accessible i quotidiana possible, que ocupi un lloc i un espai petit en cada un de nosaltres, doncs a banda de narcissistes, també som animals socials. Tot això passa per crear la consciència en els individus de que la seva pròpia comunitat els necessita. Qui sap si ab la impolicació de tanta gent tindríem així una bona excusa per abaixar sous abusius de càrrecs innecessaris?. Els materials participatius són els següents, animeu-vos i acostumeu-vos a utilitzar-nos si us plau:

a) balanç govern icv i del diputat Francesc Pané (per poder criticar i posteriorment construir cal que partiu d'una base tot sabent el que hem fet i del que no)

b) 200 propostes d'icv http://www.joanherrera.cat/ i esborrany de programa electoral per a Lleida www.iniciativa.cat/lleida (el preprograma i les propostes us seran útils també per no haver de contruir idees de 0)

c) webs de participació (les ja esmenades en el punt B + http://www.participaicvlleida.wordpress.com/ ), aquí podreu esplaiar-vos tan com vulgueu en els temes que us preocupin, des del respecte i de forma constructiva

d) reunions amb entitats del territori (en Francesc, en Joan Miquel, altres companys i una servidora, anem a parlar amb les entitats de les capitals de comarca, no només per escoltar propostes sinó també per aportar solucions immediates a les seves problemàtiques, sempre i quan estiguin a l'abast del diputat o nostres)

e) visites a mercats (la ciutadania que no és a la xarxa 2.0 sovint coincideix amb la que fa la compra a mercat, allà podem parlar-hi i tenen a l'abast el Diputat per fer-li tota mena de preguntes )

f) material suport paper: una publicació amb els desitjos dels ciutadans/es, no necessàriament d'icv, per a la propera legislatura

divendres, 5 de març del 2010

Manifest a favor dels homes

Hi ha certes relacions dogmàtiques entre la intel•lectualitat mediàtica i els mitjans que no m’agraden gens, una d’elles és que els i les articulistes hagin d’escriure segons època de l’any i esdeveniment de la setmana, és a dir, si ara va de braus, tots a parlar de braus i si va de la dona treballadora, tots enlairem les plomes en defensa del feminisme més revolucionari. No puc fer-hi més, no m’hi sento còmoda en aquests adreçadors mediàtics. Així que tenint en compte que som als volts del 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, m’he decidit a donar el tomb a l’assumpte. Avui va d’homes.
No tremoleu ni espereu trobar en aquest manifest una crítica irònica o sarcàstica cap a les actituds, els comportaments i les tradicions dominants del gènere masculí. En tot cas si busqueu bastonades no en trobareu cap, doncs avui m’he entestat en donar les gràcies, és clar que no sé si en els meus agraïments tots els homes hi podran trobar el seu lloc. Si no és així, és possible que sigui per que encara no formin part d’aquest conjunt meravellós d’homes que sí existeixen i no són de cap altre planeta. Són homes que han vist clar que la transformació de la societat quant a sexismes només serà possible amb la seva pròpia implicació. Així que noies, s’ha acabat això de fer actes i més escrits de les dones per a les dones, els homes en són i han de ser partícips, doncs ells també pateixen les conseqüències d’aquests rols desfasats. Enlairo la meva ploma per vosaltres, homes, i apunto contra el teclat:
Agraeixo la tasca i la valentia de tots aquells homes que heu sabut entendre la necessitat de crear una nova masculinitat, i deixar de banda el model de mascle violent i arrogant carregat d’un excés de testosterona absurda.
Agreixo que hi hagi homes sensibles i ploraners que hagin volgut fer aflorar els sentiments, els quals se'ls ha obligat a amagar però que tot i el que els dictaminava el si de la societat, han plorat sense embuts i han expressat els seus sentiments davant altres homes i en públic
Agraeixo als homes que teniu cura dels vostres fills i famílies, els que procureu que no els falti de res, els que no heu dubtat a col•locar-vos el davantal, agenollar-vos per netejar i així assegurar no només els drets més bàsics de sustent sinó també els drets afectius, tot ensenyant valors d'igualtat
Agraeixo als homes que en el transcorregut de la nostra incorporació al mercat laboral, lenta i plena de resistències de sectors masculinitzants, heu sigut pacients i ens heu sabut trametre amb delicadesa els vostres coneixements i experiències
Agraeixo que hi hagi homes que saben com estimar les seves parelles amb tendresa, amb dedicació, amb honestedat i lleialtat, per sobre del que els rols masculins animats per la publicitat consumista subscriuen
Agraeixo als homes que ens encoratgen i són conscients de que aquesta lluita per la plena igualtat de tracte encara no està acabada i que dediquen el seu temps i esforços a l’empoderament de les dones i a la transformació de la masculinitat caduca
A tots us vull continuar animant en aquesta difícil i brava tasca de destrucció dels rols sexistes que durant milers i milers d’anys han imperat en la nostra cultura. És evident que el canvi ha estat molt gran des de principis del segle passat si més no el camí encara és llarg i auster, hi haurà resistències per part de molts homes i dones, hi haurà resistències religioses, polítiques i corporativistes, però amb la vostra implicació i la suma de futures implicacions, tot serà més fàcil. A tots, moltes gràcies.

dimarts, 26 de gener del 2010

Pagès/a sense sortida

No és res de nou si us dic que em preocupa la pagesia. Visc envoltada de pagesos i pageses, això traduït a xifres vol dir que en el nostre territori s’hi concentra gairebé el 80 % de l’agricultura de Catalunya, dissortadament no trobem la solució a la seva preeminent extinció, i no és un tema baladí, cal que les administracions s’asseguin d’una vegada i per totes a tractar-lo amb seriositat ja que el sector està abocat a ser un carrer sense sortida, un cul-de-sac. La producció agrícola catalana se’n va en orris.
El sil•logisme es resumeix de la següent manera. Per una banda gairebé ningú vol (sempre hi ha desaprensius als que els hi és igual) que desapareguin aquests homes i dones de mans grosses i fermes, que s’han dedicat durant anys i anys a cultivar la fruita dolça i l’horticultura que ens ha alimentat, per l’altra, els preus competitius a nivell internacional i el fet que puguem menjar fruita i verdura d’arreu del món, fa que els nostres productes no puguin competir amb preus tan baixos i obliga constantment a abaixar els nostres, deixant-los per sota del cost de producció. Això és el resultat del mercat lliure, en el qual l'Estat no pot intervenir-hi, és per aquesta mateixa raó que aquest mercat va acompanyat de l’adjectiu “lliure”. El que sí poden fer L'Estat i la Generalitat en aquesta situació, és donar subsidis per poder anar tapant forats, i ho fan. Malauradament la subsidiarietat només crida al clientelisme, és a dir, a la dependència d’aquests ingressos que mai solen generar nou capital, i per tant, no soluciona el problema d’arrel.
En la darrera dècada la conjuntura de la pagesia ha canviat de la nit al dia, aquests treballadors/es incansables fa temps que no disposen de sous suficientment dignes en comparació al temps i l’esforç que dediquen a la terra. Per aquest motiu, i aprofitant el boom urbanístic, gran part d’ells es van veure obligats a vendre els jornals per fer-ne immobles, més d’un en va treure una bona picossada i es va fer promotor, altres no tan afectats per la “malesa” de la construcció, van triar l’opció de fer-se regidors de l’ajuntament i els més joves, escamats per la inestabilitat del seu sector van optar pel funcionariat i ara són mossos d’esquadra. I dels que han quedat, la majoria s’han anat deixant seduir per les empreses de fitosanitaris que experimenten amb mutacions genètiques i productes químics per poder abaratir els costos de producció, com a resultat avui per avui el seu producte, sol ser de molt baixa qualitat i sovint ratllant la il•legalitat en termes sanitaris.
Si amb això no n’hi ha prou, l’actual i necessària sensibilitat pel medi ambient i per la preservació del medi natural i les espècies animals, també ha fet que hagin hagut de canviar moltes de les seves antigues costums que podrien ser perilloses per a l’equilibri del mateix, i com a resultat s’han encarit encara més els costos de producció ja que les restriccions i les sancions, totalment justificades, segurament no han anat acompanyades de les ajudes suficients que necessita un sector ofegat. A fe de Déu que tenen raó alhora de sentir-se collats, tal i com expressen amb ràbia contra els mossos d’esquadra en les seves manifestacions (s’ha d’estar dolgut per arremetre contra els teus propis fills).
Per altra banda tampoc podem deixar de reclamar la preservació del territori amb el respecte primordial pel medi ambient i la salut de les persones, és també una urgència, doncs cal tenir en compte que l'increment de càncers durant la darrera meitat del segle passat fins avui, ha estat del 60%, és una xifra massa alta per deixar-ho passar i no sospitar de la nostra alimentació, sabent, com dèiem, que hi ha productors darrera que es veuen obligats a rebaixar la qualitat dels seus productes per poder arribar a final de mes. Tot lliga.
Ara, cal apel•lar sense excuses a la vella, anomenada contradictòriament "nova" agricultura, és a dir, l’agricultura que segueix el decurs de les llunes i de les estacions, sense productes químics ni alteracions genètiques, res de nou, l’agricultura tal i com es feia abans però amb eines noves i tecnologia punta. Els moviments ecologistes i slow, no han aparegut per que sí ni per portar la contrària a ningú, tampoc per acusar el petit pagès, qualsevol que vulgui trobar informació sobre els més que justificats preceptes en els que es basen entitats com Slow Food, o Som lo que Sembrem, ho podrà fer de seguida. No obstant, continuen essent moviments socials minoritaris ja que la gran massa social no sap que part de cada un dels productes industrialitzats que engoleix li enverina el cos. Com sempre, darrera de la manca d’informació social sempre hi ha interessos de diners, de grans capitals de directius que s’omplen les butxaques i que formen part de grans corporacions de fitosanitaris i/o farmacèutiques capaces de comprar els mitjans de comunicació, les empreses agroindustrials i als mateixos pagesos/es per fer emmudir la raó, per tal de continuar omplint les seves arques. Però, com podrem convèncer els nostres pagesos/es que s’han de dedicar a aquesta nova agricultura si aquests esforços estan pagats a preus ridículs?
En primer lloc una solució immediata, demanar a través dels nostres ajuntaments més propers que facin que el Departament d’Agricultura aposti d’una vegada i per totes per incentivar l’agroindústria ecològica amb les ajudes que siguin necessàries, no n’hi ha prou amb quatre cursos de formació per als pagesos/es, s’hi ha de fer més inversió, més acompanyament i assegurar que la motivació que el pagès/a té, és l’adequada. Cal que el Departament d’Agricultura, de Sanitat i de Medi Ambient treballin amb una transversalitat i coordinació impecables. Alhora que aquesta iniciativa ha d’anar acompanyada d’una campanya de sensibilització punyent per tal de que els nostres conciutadans i també els pagesos/es (que molt sovint no en són gota conscients), puguin veure amb dades sobre la taula que amb la salut de les persones no s’hi juga. El resultat hauria de ser un augment del consum de menjar ecològic fet a la terra i consumit a Catalunya, sempre i quan limitéssim l’entrada del producte estranger.
Amb aquesta restricció de mercat pot ser els pagesos/es ja no serien terratinents, ni els més rics del poble com solien ser abans, no cal, però si més no podrien viure amb tranquil•litat i afrontar els temporals imprevistos amb una mica més de coixí. Si això no es produeix acabaré per pensar que realment, a les nostres administracions ja els hi va bé que els nostres, siguin pagesos/es sense sortida.

dimarts, 19 de gener del 2010

No hi vull ser al mapa

Diu el Conseller Nadal que qui no té un aeroport, no és al mapa. De quin mapa parla? Jo que sàpiga a la cartografia hi som tots. Amb aquest eufemisme el que deu voler dir és que qui no té un aeroport no compta, i ja hi tornem a ser... no compta per a qui i per a què? I torno a suposar que es tracta en el fons de comptar de cara al comerç internacional, al turisme que ve d'altres països i que vol venir a veure les nostres meravelles paissatgístiques, que amb aquest pas no per massa més temps conservarem, i les escultures de ferro tan lletjes que hi ha a la plaça Blas Infante de Lleida. Quina manera de veure el creixement i el progrés tan provinciana!!!! (el que compta és tenir, tenir i tenir tot el que tenen els demés). Ens elluernem amb els models de creixement de països més "desenvolupats" que el nostre, segurament per que no entenem el que diuen en anglès, ni en francès ni en alemany... si no us ben asseguro, que arrencaríem a córrer.

Sembla doncs que d'aquesta crisi finalment no n'aprendrem res. Tornem a donar importància al model de creixement de grans capitals, treure profit i benefici de les nostres terres destruint el territori, convertint-lo en hectàrees de polígons industrials i carreteres, infaestructures més dedicades a l'automòbil que no pas al transport públic, i amb el turisme a més propiciem que algú vingui a aixafar-ho tot una mica més i fer desaparéixer la fauna i la flora tal i com ha succeït a la Costa Brava, al Mar Roig, a les Catarates del Niàgara, que ja són un parc temàtic.

Ara hem d'exportar tots els nostres productes, entrar al mercat capitalista per tal de continuar essent els responsables i contribuir encara més a que altres països més desafavorits que no són a la roda ni poden fer-se aeroports, continuint sense poder treure el cap. I pel que fa a la nostra ciutadania de segona, i em refereixo a la classe mitjana-baixa, que no ho oblidem, és la renta per càpita que abunda pels voltants de Lleia, qui podrà invertir en polígons aeronàutics a la vora del nou aeroport? Qui podrà fer negoci de restauració i serveis? Doncs les pimes ho tenen ben complicat sense crèdit ni benefici ara com ara. Altra vegada veurem com les grans empreses i les multinacionals més conegudes s'apoderen del sector. Aquestes velles i conegudes empreses podran crear mercat de treball per als veïns/es de la zona aeroportuària, és cert, però quan arribi una nova crisi capitalista què en farem d'aquests treballadors? Altre cop a patir gana.
Aquests 94 milions d'euros haguessin estat una bona inversió econòmica en el sector de l'ensenyament que ja fa temps que trontolla i amuntega els nens/es en barracons, i que alhora crea trevall segur. En la infraestructura de trens i transport públic. En la llei de dependència que per fi reconeix el treball de les persones que tenen familiars dependents al seu càrrec, en definitiva l'Estat del Benestar. També en el sector de les energies renovables que a més de tenir cura del nostre entorn i del planeta crea llocs de treball segurs i perdurables. I en una llarga llista de possibilitats que ofereix el mercat sostenible... Personalment, jo no hi vull ser en aquest mapa del capital insegur i injust que aquesta esquerra dubitosa aplaudeix amb tanta eufòria.

dilluns, 11 de gener del 2010

El cul de l'Alquimista

Avui he dinat amb una vella i bona amiga. Entre amanides i pollastres comentàvem quants tombs havíem donat des que ens vam conèixer aquell dia calorós de setembre en una cafeteria anomenada “Tia María” del barri de “Mohandissin” al Caire (el barri dels enginyers). Amb aquella il·lusió i neguit de començar una aventura nova, érem ben bé dos estranyes en una terra igualment estranya per nosaltres. No obstant, el sentiment de timidesa entre totes dues durà ben poc, sembla que és un efecte que experimenten tots els desconeguts que comparteixen una llengua i unes costums, quan es troben en una terra aliena. De vegades aquesta unió es queda en una amistat superficial però igualment interessant i útil quan t’enfrontes a mil percepcions noves per minut, d’altres arrela fins a aconseguir l’amistat vertadera.
A la Rut i a mi a més de la nacionalitat ens unia la passió per la política internacional, concretament pels països àrabs i vaig tenir la sort que en la meva estrena com a agent d’intercanvi entre Europa i Egipte, hi vaig trobar la Rut. Una morena d’ulls grossos i profundament negres d’una eloqüència virtuosa, que m’omplia de coneixements i experiències que ja havia viscut anteriorment a Turquia. Jo en canvi, era una nena amb sabates noves en el complex camp de les relacions entre el món musulmà i l’occidental, no podia aportar-li més que dubtes, uns ulls i unes orelles.
Aviat les sabates i quan no els peus, s’embrutaren de la pols que porta l’aire del desert, la que ho torna tot de color marró, les façanes, els carrers, les cortines, les “galabeies” blanques. També la gent que hi viu, i no vaig ser menys, de seguida em vaig deixar de rosegar les ungles, doncs tenien un gust sospitosament salat.
A banda de la Rut i dels coneixements apresos en una aula de la Universitat del Caire vaig encetar les veritables relacions orient-occident amb les amigues i els amics egipcis, també algun que altre embolic passional, però que en qualsevol cas són les relacions que encara avui mantinc i que destrueixen de per se la teoria del xoc de civilitzacions de Hungtinton, les relacions humanes, amb les que aquest teòric excessivament important, no comptava mai.
Després del primer plat i de posar-nos al dia en temes familiars i amorosos inexistents, li ha tocat el torn a la feina. La Rut continua fent realitat les seves expectatives i el seu granet de sorra en el camp internacional, cada cop menys centrada en la comunicació estrictament periodística, però més dedicada a reconduir les misèries que han ennuegat els seus viatges arreu del malnomenat però existent, tercer món. Ja no li interessa vendre la notícia, sap que per molt que li faci de testimoni a la misèria a través de cròniques en mitjans internacionals, no implicarà que necessàriament algú ni cap govern s’arromangui la camisa per fer-hi alguna cosa. Ella vol intervenir-hi. Hi estic d’acord. No n’hem de tenir prou en teoritzar i fer anàlisi dels fets, tampoc en informar, encara i que també sigui important.
Els instruments de la Rut ara són la seva veu, les seves mans i la capacitat de persuasió i interactuació amb tots els agents internacionals que coneix, que en són molts, en definitiva, possibilita que d’altres puguin treballar sobre el terreny. Hom diria que amb aquesta suma de factors ja n’hi hauria prou per acomplir amb les nostres expectatives socials, però us he de dir que després dels nostres viatges i processos d'aprenentatge, després de la pols a les sabates, hem redescobert una eina nova més ràpida, útil, eficaç i poderosa: la democràcia.
Qui m’ho havia de dir. He nascut i he viscut sempre en un país democràtic, tinc aquesta sort generacional, i precisament no va ser fins després d’haver patit de ben a prop els règims totalitaris i repressors, que vaig començar a assaborir-ne l’autèntic valor, un tresor creat per i per a les relacions humanes, pel qual s’ha vessat tanta sang i contradictòriament ara desmereixem i ridiculitzem talment com a nenes i nens malcriats.
No tan sols no la redescobreixo ara sinó que hi continuo caminant amb el plom dels prejudicis i els advertiments d’una majoria que me l’havia desprestigiada i que encara m’adverteix constantment de que els valents/es que utilitzen aquesta eina són pretensiosos i malintencionats. Suposo que a ulls d'aquesta majoria, ara jo també sóc part d'aquesta corruptela.
No sé qui ha difós aquesta gran mentida però el poble se l’ha creguda i el resultat és que ara ja no entén ni sap per a què serveix la democràcia. D'aquest fenomen ara en diuen desafecció política, jo més aviat diria que es tracta d’un poble en part consentit i mandrós, en part manipulat pels que s'omplen la boca però en el fons no creuen en els veritables valors democràtics i aplaudeixen amb les mans a l'esquena, les dictadures i les majories absolutes dels seus partits.
Quan avui li he parlat a la Rut d’aquesta gran troballa i ha vist l’espurna d’il·lusió que brillava de nou en els meus ulls, així com ho feu aquell dia calorós de setembre, ella m’ha contestat –ho veus?, t’ha passat igual que al famós Alquimista de la novel·la. Tenies la solució sota el cul i era tan òbvia, que ni te n’havies adonat-.
Ja torno a tenir sabates noves, però però aquest cop no marxaré gaire més lluny d'on sóc per tornar a redescobrir els tresors de ma terra. Vull les sabates brutes de fang i de ciment.