divendres, 27 de maig del 2011

Retorn al Franquisme

Són les 8:30h del matí, comencen els desallotjaments a plaça Catalunya i a la plaça Ricard Vinyes de Lleida amb el pretext de netejar els carrers o per evitar incidents amb els seguidors del Barça, diuen. Quina casualitat! tots dos el mateix dia i a la mateixa hora pràcticament.
Per desgràcia no ens estranya res. Tots/es, o gairebé tots/es els que som a l’ala més d’esquerres del país, sabíem que les retallades més ferotges començarien després de les eleccions, també sabíem que el senyor Felip Puig estava contenint les seves ganes i pretesa impunitat per carregar contra els joves indignats que han protagonitzat les protestes contra els “vagos y maleantes” que viuen en les altes esferes econòmiques i polítiques. No és casualitat que els satírics del Polònia facin sortir el “senyor” Puig sempre amb un bat de beisbol a la mà.
El que sí que no esperàvem en cap cas, són les imatges que hem vist i les ferides de pilotes de goma, bufetades i crits de dolor dels joves perquè no només se’ls emportaven a ells sinó també tot el material, ordinadors i informació que han pogut anar acumulant aquests dies. Ara sí, ja som al maig del 68. Hem retrocedit 43 anys política i socialment.
Ahir jo mateixa era a plaça Catalunya signant les demandes d’aquests joves amb les que m’hi identifico. Sóc llicenciada, tinc dos màsters i mig doctorat, parlo idiomes, és a dir, no tinc futur.  Llegir el seu manifest és per a mi llegir un programa d’ICV, la gran diferència rau en que el meu partit ha utilitzat el sistema democràtic actual, sense gaire èxit, tot s’ha de dir.  Qual fet ens fa pensar que hem estat coprotagonistes d’un sistema demostradament esgotat i obsolet, per aquest motiu m’engrescava la possibilitat que ells i elles descobrissin una nova manera de fer política que fins ara no hem estat capaços de reclamar amb prou contundència. Per contra, l’actual sistema no permet el desplegament i la comunicació de les minories.
Aquests joves molt conscients de que no els servia de res només protestar havien començat a pensar, estudiar i recollir tot un seguit de propostes constructives (no ve tot d’ara tampoc, consulteu www.democraciainclusiva.org). En tot cas, començaven a edificar una nova manera de fer política, d’organitzar una societat en la que els alts càrrecs polítics i els poders econòmics haguessin perdut la seva hegemonia.
En definitiva, una forma socialment més justa que permeti a tota la societat escollir les seves polítiques en tot moment i no només uns representants cada quatre anys, en la que els polítics i els banquers deixessin de ser líders i mandataris per convertir-se en mers gestors de la voluntat ciutadana.
Les càrregues policials que l’anterior govern va menjar-se i que en cap cas quedi clar, no comparteixo, seran fullaraca al costat del que ens espera. Si més no i per desgràcia, molta gent les aprovarà i pensarà que aquesta canalla necessita mà dura. La misèria humana pot arribar molt lluny, sobretot en temps de crisi.
Estimats conciutadans/es aquest és el panorama que ens toca viure: mentre uns busquen progrés i millora del sistema democràtic abocant-hi el seu temps i esforços de forma voluntària des d’una plaça o des de partits polítics minoritaris, altres han votat per a que hi hagi més mà dura contra les classes socials més desafavorides (joves i immigrants), voten conscient i inconscientment per retrocedir cap al franquisme, la retallada dels drets i de les llibertats. I si no, vegin al senyor  Anglada al Youtube en un vídeo titulat “qui és Josep Anglada?”. Aquest senyor ha quintuplicat els seus vots essent el que és. Sento vergonya i temor però ni jo ni els i les manifestants, ens pensem acovardir. Que es preparin per la patacada que es fotran d’aquí quatre anys.

dijous, 5 de maig del 2011

Comença el canvi amb naturalitat!

Enguany sóc cap de llista a les municipals de Rosselló. No cal que digui quin és el meu partit, doncs “tenim un nom que el sap tothom”.
Aquest fet s’ha repetit al llarg de la meva vida, vull dir que tothom sap com penso jo, sempre he fet pública la meva manera de fer i pensar, però gairebé mai sé què pensa la resta. Malauradament cada cop més la meva generació s’entesta en fer de la seva vida privada un espai enorme, solitari, opac i trist. Suposo que el capitalisme ha picat amb força i ha aconseguit ampliar el concepte de privadesa fins a límits insospitats.
Però jo vull pensar que resisteixo a aquest individualisme salvatge i per això puc dir-vos on visc, què cobro, què faig a la vida, que n’espero, per què lluito, en què somio, de qui estic enamorada i per contra, qui no m’agrada gens... puc dir-ho tot en veu alta i sense pestanyejar i no em tremola res. Aquí em teniu feta i dreta, tal i com sóc, què hi guanyo en guardar-me totes aquestes coses com a secret? La confiança crida la confiança i a l’inversa.
Hi ha maneres de funcionar i comportaments en les persones que es repeteixen a tot arreu, en totes les cultures del món, a petita i mitjana escala, deu ser un dels motius pels quals em fascina tant l’antropologia. En totes les associacions, grups i equips de persones sempre hi ha qui treballa més, hi ha el que es repenja, el que assumeix totes les responsabilitats, el que no ve mai, el que critica i no aporta solucions. Totes aquestses figures s'assumeixen i fins i tot es poden veure amb gràcia. El que ja no fa gens de gràcia és que darrerament els que critiquen i no es mouen, s’han multiplicat per mil.
Criticar-ho tot sense moure ni un dit és l’esport nacional però per si no n’hi hagués prou també ho és criticar-se entre partits d’esquerra, entre moviments que tenen objectius similars, entre autòctons i immigrants, entre persones que són del mateix poble, i del mateix equip de futbol, entre familiars, entre amigues i amics. L’esport mundial és en definitiva, considerar-se sempre millor que l’altre.
Però encara hi ha una minoria humil i engrescada com les persones que m’han fet costat dins el grup d’Iniciativa per Rosselló,  i gràcies a ells/es ara puc començar des del meu petit país a trencar amb aquesta manera de fer tan opaca i tan poc sàvia, i des d’on ho havia de fer sinó?
Sóc de les que encara creuen fermament que cal pensar globalment per actuar localment i de les que auguren que el món tornarà a ser més petit (per força!) doncs la seva expansió és demostradament insostenible , social, política i mediambientalment. “Para muestra, un botón”, només cal veure els resultats de la crisi estesa arreu.
Ara més que mai, cal que comenci un nou matí, i a casa meva el sol surt des de la finestra de la cuina del meu pis vell, vell sí, però adorable perquè no necessito res més. Creguin-me que la màxima més sàvia que hem trobat els humans és aquella que diu que "no és més ric qui més té sinó qui menys necessita.", és la millor medicina contra el dolor del consum, l'ansiolític més potent contra l'ansietat que causa el voler tenir  més i acumular. La posologia diu que s'ha d'aplicar tres cops al dia o tot just després d'un impuls consumista.

Això la gent del meu grup ho té clar, sobretot la Marta i la Pilar perquè són gent senzilla, natural, desperta i que vol  canvis, de vegades no sabem ni per on començar-los però d’altres volem juntes i volem alt perquè prenem les decisions des de l’ànima. Auguro canvis, i els auguro bons. Gràcies a tots/es per creure-hi.