dimarts, 6 de juliol de 2010

La del pot petit, és la bona confitura

Crisi econòmica, crisi política, crisi dels drets socials que ve de la pròpia crisi econòmica, crisi mediambiental, crisi agrícola, crisi d’autogovern dins l’Estat... CRISI. És cert que els mitjans de comunicació alteren estrepitosament qualsevol fenomen i el converteixen en notícia encara que no en sigui, o no sigui excessivament rellevant, però també és ben cert que cap dels sectors que he descrit anteriorment passa pel seu millor moment. És hora doncs de començar a filar prim amb els nostres anàlisis i no quedar-nos amb una observació de la realitat que ens envolta, excessivament curta de mides.
La creació d’un supragovern com fou en el seu moment la UE en pacífica resposta a la II Guerra Mundial, i fins i tot la tendència a la creació d’un Estat Mundial fou proclamada i aclamada pels moviments pro-globalitzadors, que coincidien alhora amb els interessos dels mercats internacionals i els sistemes financers. Al mateix temps però apareixien els moviments regionalistes o antiglobalització (Chomsky, Ramonet...) tot vaticinant que la tendència a engrandir els estats i el lliure mercat internacional, suposaria una mena de “sequestrene” per a l’extrema riquesa i l’extrema pobresa arreu del món.
És hora de fer balanç sobre les avantatges i desavantatges de pertànyer a superestructures com són la UE i l’Estat Espanyol. En definitiva és hora de saber si les estructures com els grans Estats i els supraestats són projectes viables. Està clar que quan creixíem desmesuradament després de milenis de sistemes feudals i totalitaris, hom es va posar d’acord en dir alt i clar que havíem progressat, si més no actualment la crisi encadenada que ens arrossega i en la que cap dirigent mundial és capaç de fer un cop de volant cap a l’esquerra per començar de nou, és ben difícil parlar de progrés. La sensació estesa arreu és més aviat de manipulació, som baldufes espectadores que participen dels processos de presa de decisions un diumenge cada quatre anys i amb unes possibilitats de vot ben poc atractives.
El nostre creixement no ha estat més que una il•lusió òptica fonamentada a base de crèdits i diner inexistent en el que ens sentíem vanitosament rics i on els bancs i els mercats ens feien creure que el creixement no havia de veure mai la seva fi, que no hi havia perill.
Si bé és cert que durant el segle passat els progressos democràtics i socials han estat indiscutibles i positius, dubto cada cop més dels beneficis dels nostres progressos econòmics i de la democràcia representativa com a única via possible. És més, el preu a pagar per aquest creixement insostenible està resultant caríssim a nivell ecològic, laboral, qualitat alimentària, salut mental i física per no parlar dels països anomenats “en vies de desenvolupament” que han hagut de canviar les seves “vies” per estacions abandonades.
Imagineu-vos per un moment que les nostres comarques esdevenen governs independents, que no existeix el mercat internacional sinó de proximitat, tothom ven el que produeix de forma directa, sense intermediaris, que per tant tots/es gaudim dels millors productes alimentaris, que tothom té un sostre per viure sense hipoteca, amb formació, noves tecnlogies no contaminants, i que aquestes petites estructures de govern controlen de forma directa la corrupció política, sense fraus. No és una utopia, és un horitzó a perseguir en el que molts ja ens hem començat a arremangar, com diu Raúl Zibechi “són els moviments dels de baix els que poden crear un món nou, per una senzilla raó: són els que a petita escala estan construint relacions socials no capitalistes”. http://www.podem.cat/
Abans però anirem fent els primers passos i el que ara toca a Catalunya és ser més autònoms, tenir un govern més petit, més directe i més fàcilment assumible, federal o independent (això ho decidirà el poble). Hem de reclamar la sobirania popular perduda, el més preuat dels poders democràtics, exigir el dret a l’autodeterminació. No volem més creixement insostenible, és l’hora de decréixer per retornar el poder al poble sobirà, és l’hora de l’aprimament dels grans Estats i les superestructures que ens han dut a aquesta situació injusta i insolidària. Com més petit sigui el nostre país, més directa serà la nostra participació i les oportunitats iguals per a tots/es, o és que encara no en tenim prou de la santa època imperialista?

8 comentaris:

. ha dit...

Molt be Sara, cada cop em dona més la sensació que cada cop tots estem més aprop. Que el pensament comú, tot i divers, troba els punts de connexió i solapament positiu.
Em sorprén gratament que el tema de l'autodeterminació et suposi un handicap atractiu(o això és el que entrellegeixo al teu article). Que vulguem ser més petits, més concentrats, més propers els uns als altres i també propers al que consumim és un repte important ja que suposa, als ulls del temple "Telecinco", anar endarrera inconscientment, però tant se val, aquesta especie cada cop serà menys trascendent (aspetto).
Un cop més felicitats per la llum que floreixes amb lletres i pensaments.
una abraçada.

Sara Vilà Galán ha dit...

Gràcies Jimmi. Aquesta és la proximitat que anhelo i busco des de fa temps, contrdictòriament he tingut una vida força internacional però és bo recórrer camí per entendre què és el més important a la vida després de tot. Generalment no escric mai entre línies, ni parlo entre línies, no en sé. El tema de l'autodeterminació és ben clar, crec que no hi ha sobirania popular ara com ara i cal que ens sublevem, sense pors i el que decideixi el poble de Catalunya, m'estarà bé. Això sí, abans penso que cal fer una bona campanya informativa i pedagògica sobre què suposa cada una de les opcions...
una abraçada i força en la lluita company!

sara

Anònim ha dit...

Interessant article. Estic totalment d'acord amb la crítica a l'eficiència de les nostres grans supraestructures de poder.
Ara bé, penso que vostè s'ha passat un xic a l'hora de proposar la tornada a les petites organitzacions territorials autònomes com a solució als desequilíbris i abusos de l'actual sistema. La força de la democràcia recau en la possibilitat d' equilibri de poder, i, en un món, cada cop més petit (o en una vila, cada cop més gran), aquest només s'assoleix amb la inclusió de totes les parts, de manera organitzada. Si les nostres organitzacions no funcionen, haurem de corretgir els seus errors, o canviar-les, però no tancar-nos al pati de casa. En aquest punt, servidor pensa en axiomes tan recurrents, com la unió fa la força o, com més serem, més riurem.

Sara Vilà Galán ha dit...

Estimat anònim,
ningú parla pas de quedar-se ni tancar-se a casa, sinó d'equilibrar i corregir precisament el sistema actual, que no funciona, per una altra estructura que ens permeti controlar els impostos, la justícia social i les oportunitats que tots i totes mereixem a través del decreixement dels grans estat. Els quals foren creats amb finalitats imperialistes, de competència i de defensa al mateix temps. El decreixement o el regionalisme no està renyit amb els factors positius de la globalització. No es preocupi que també podrà agafar l'avió... això sí, no per anar a fer negocis ni explotar cap país en vies de desenvolupament.
Li agraeixo el seu interès i li envio una forta abraçada.

Ramon Camats ha dit...

Sara, em fas pensar un munt en un antropòleg: Marvin Harris, i les seves teories sobre la formació dels estats i dels cabdillatges a partir d'estudis sobre diferents graus de desenvolupament en uns i altres en diferents pobles d'aquells que anomenem "primitius". I què curiós adonar-se que la construcció de superestructures polítiques -més enllà de les estríctament imprescindibles- sovint no facilita les coses ni fa més feliços aquells que les han de suportar.

Anònim ha dit...

Benvolguda,
al meu país, Catalunya; i en la meva llengua, el català; els anàlisis són femenines, les avantatges són masculins i les desavantatges, segons com, sonen millor com a inconvenients.

Sara Vilà Galán ha dit...

gràcies per les correccions sr. anònim!

Patricia Rocha Antonelli ha dit...

Teoricamente es posible, pero los romanos decían que había que cambiarlo todo para que nada cambie. Amo este pequeño gran país, pero no estoy segura que el tamaño condicione para bien todos los aspectos, sobre todo los sociales por ejemplo Suizacon sus 41.290 km² bien administrados (obviemos el tema paraíso fiscal), el país perfecto pero sólo para los que tienen un poder adquisitivo que debería dar verguenza. Sólo en 1971, se expresaron dos tercios del electorado masculino a favor del sufragio femenino, permitiendo por fin el ejercicio de los plenos derechos políticos a sus copaisanas y tienen lo que se llama democracia directa. Creo que Catalunya con sus 32.114 km2 lo haría mejor que Suiza, pero aun cuando finalmente seamos la Europa de las naciones habrá que invertir en algo más que en administrar si no que Catalunya deberá continuar cuidando de la diversidad y no caer en el modelo excluyente suizo o lombardo, lease Liga Nord.