dijous, 1 de desembre del 2011

Solidaritat i canvi de sistema econòmic

Les llums de Nadal ja estan penjades de nou als carrers de la ciutat de Lleida i als pobles de la província. En aquesta època de l’any comencen a proliferar tot de tòpics al voltant de la festa i un d’ells és el nostre esperit solidari envers el sector més marginal de la nostra societat. Òbviament fa una certa ràbia que la gent pensi només en els més desafortunats i les persones sense sostre quan arriba aquesta època i no siguin capaços/es de sostenir-ho durant la resta de l’any però ben pensat, val més això que res i no penso desaprofitar l’ocasió i l’entendriment del cor de la nostra gent, per burxar-hi una mica més. Digueu-me oportunista.
El meu missatge va més enllà de quatre carantoines als més pobres si més no, ja que la manera  de pensar-hi de molta gent malauradament  va sempre encaminada a la caritat o a l’obsequi i gairebé mai es pensa en el problema estructural i del sistema econòmic que fa que totes aquestes persones que han perdut la seva llar no només existeixin, sinó que a més continuïn creixent en època de crisi.
Dins la pobresa hi ha diferents nivells, el més paradigmàtic de tots són les persones sense sostre, concretament a Lleida ciutat ara ja en són 79 i s’estima que el nombre anirà augmentant substancialment. No obstant, en aquest àmbit es fa estrany parlar de xifres perquè sovint deshumanitzen la qüestió, m’estimo més que ens imaginem tan sols el que suposa viure sense casa, sense menjar, sense família ni afecte en mig d’una ciutat plena de gent que  quan jaus a terra, et mira amb ulls estranys mentre passegen pels carrers amb la seva bossa del Zara, del Cortefiel o pitjor encara de l’Adolfo Domínguez.
Davant aquesta situació ens estranya que aquestes persones, que prèviament ja han passat per tot un procés d’aïllament social, pèrdua de valors, afectes i treball, desenvolupin addiccions i malalties mentals. Fins i tot he arribat a sentir dir a algun desaforat del PP que són persones que “busquen la marginalitat i que ja eren malaltes mentals abans i que no s’hi pot fer res”. Quina manera d’espolsar-se les puces de sobre!
Les retallades dins els serveis socials també han afectat el Tercer Sector, que com bé sabeu són les entitats de Lleida que acullen aquestes persones i que no només les acullen sinó que tenen tot de plans i protocols per mirar de reinserir-les socialment. Donen caritat sí, però també fan acció social. Sens dubte una gran feina que  cada cop compta menys amb el suport de l’administració i dels finançadors privats, generalment bancs i caixes.
Bancs i Caixes??!!, permeteu-me que us digui que aquest funcionament social és absolutament pervers. El capitalisme crea exclusió social en si mateix perquè només enforteix els que ja han nascut en una bona família o han pogut fer diners a base d’especular.  El nostre sistema es basa en una falsa meritocràcia que ens diu que qui més s’eforçarà o qui més “mèrits” acumularà és qui més beneficis obtindrà. Fals, absolutament fals. Hi ha persones que a cada minut i sense moure’s del sofà estan guanyant una quantitat obscena de diners mentre altres, farts d’acotxar el llom durant dotze hores, alguns amb una formació considerable i ficant-hi tota la intel·ligència del món, no arriben als cinc cents euros mensuals. Li podeu preguntar al senegalès que viu a casa meua què en pensa de la meritocràcia i veureu com esclata una rialla radiantment blanca i lluminosa enmig la seva cara fosca. Bàsicament es pixarà de riure per no plorar.
Si n’és de pervers aquest sistema que fins i tot té dissenyats els seus plans de “lluita contra la pobresa” en diuen, que bàsicament consisteixen en donar quatre duros per cooperació i per pal·liar l’efecte del capital sense bellugar mai ni un dit per canviar la base social i econòmica que permeti començar a eradicar d’una vegada i per totes aquesta caritat, per passar a un veritable empoderament de totes les persones sense excepció.
No em mal interpreteu però, tampoc es tracta de deixar de banda el nostre esperit solidari. Quan treballava al Marroc com a cooperant m’esglaiava davant alguns dels meus companys de professió perquè li negaven ajuda a una persona discapacitada sense sostre que només demanava menjar. La seva justificació era precisament que calia canviar el sistema econòmic i no donar caritat però compte amb això perquè tampoc s’hi val. Cal continuar sent solidaris amb les persones que avui no tenen les necessitats cobertes i finançar les entitats que treballen de forma organitzada i efectiva per pal·liar els efectes del capitalisme, però sense perdre de vista que sense un canvi del sistema polític i econòmic serà impossible sortir d’aquest atzucac.
A efectes pràctics i per donar un exemple, no ens podem creure els partits polítics que voten en contra de la dació en pagament  (PP, CIU i PSOE) i que han permès que a Catalunya més de 50.000 famílies hagin estat desnonades amb el risc de que acabin al carrer, els prenguin els fills i s’endinsin en una roda imparable de problemàtiques socials. Si aquestes persones poguessin continuar vivint a casa seva i reconvertir la seva hipoteca en un lloguer social, imagineu-vos quants diners ens estaríem estalviant a l’administració en prestacions socials, centres d’acollida de menors, albergs municipals etc... No permetem més que aquests partits ens diguin que les retallades són inevitables quan són ells mateixos els responsables d’estar generant tot de problemàtiques socials i despeses a l’administració per no voler fer les coses ben fetes. I fer les coses ben fetes senyors/es, no és ajudar els bancs i els mercats, sinó empoderar els ciutadans/es.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

La PAC a reformatori

Els agricultors/es del nostre país, la ciutadania i els partits polítics, estem força decebuts amb la darrera reforma de la PAC. Per què? Doncs perquè és el mateix que ja teníem i no ens soluciona absolutament res. La nova política agrària torna a primar només els grans agricultors i la gran agroindústria tot oblidant-se dels petits i de les empreses més familiars. Algú creu que de debò els pagesos/es podran sortir de la doble crisi en la que estan immersos/es amb la nova reforma? Per descomptat que no. 
Fa un parell de setmanes el Conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural... (no sé si em deixo noms), Josep Maria Pelegrí, anunciava el gran consens existent amb la majoria de partits polítics, exceptuant el PP, pel que fa al rebuig a la nova política d’agricultura anunciada per la Unió Europea. El que no explicava el conseller és que les raons per les quals es rebutja la PAC són ben diferents per cada un dels partits convocats. Certament tots estem d'acord amb que la nova reforma no afavoreix l'agricultura catalana  però mentre uns apostem per la sobirania alimentària i el respecte pel nostre entorn, els altres continuen veien les propostes de "greenings", és a dir el futur, com una nosa. Sense anar més lluny el conseller amenaçava les empreses ecològiques catalanes amb suprimir el CCPAE http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/-/18-economia/462867-alarma-entre-les-empreses-ecologiques.html?tmpl=component&print=1&page=
Si més no, la hipocresia de CIU amb els pagesos/es arriba  fins a límits insospitats perquè el que no explica al sector és que a la conselleria d’agricultura el mateix govern li ha retallat un 25% del pressupost, més que a qualsevol altre departament, més que a qualsevol altre sector econòmic. Tot això a pesar de ser la conselleria que aplega més responsabilitats diferents (agriultura, pesca, alimentació...) o és que l'alimentació no és la necessitat més important que tenim totes les persones? Amb aquesta retallada  el govern de CIU dóna un clar missatge, òbviament el que vol dir és que en temps de crisi l’agricultura els importa un rave. Seria bo que el sector agrícola comencés a adonar-se’n que amb CIU no ha tingut mai un aliat sinó que com bé deia el conseller Llena, "és la guineu que cuida les gallines".

divendres, 16 de setembre del 2011

En diuen eficiència i no ho és

La Laia arriba amb el tren de les 9, s’ha llevat molt d’hora però encara té els llençols enganxats i ens diu que ha estat a punt de perdre el tren perquè el metro de Barcelona no funcionava prou a l’hora. Li ha tocat córrer però encara tenim uns minuts per fer un cafè i repassar les notícies de la premsa d’avui.
Hem quedat a l’Hostipal Arnau de Vilanova a les deu i ens ve a rebre l’Anna Ariño, ex presidenta de personal i delegada de CCOO des de fa molts anys. L’Anna ens porta a la primera planta i ens fa passar cap als despatxos del sindicats. Mentre esperem la resta de delegats sindicalistes (UGT, SATSE, SAE i CESIF), d’entrada ja veig el tipus de cambres on els tenen apartats, penso que potser les sales eren antics closos de Raig X sense finestres ni cap tipus de ventilació. Els sostres són baixos i em provoca una certa claustrofòbia anar fins l’habitació del fons que és la pròpia sala de reunions.
El lloc on estem ubicats dóna peu a pensar que hi anem a conspirar però el cert és que només volem saber de primera mà quines són les conseqüències de l’aplicació dels “criteris d’eficiència” a la sanitat, per part del recent estrenat govern de CIU. D’entrada la sensació dels sindicalistes és d’angoixa, es tanquen 124 llits dels 400 operatius i també es clausuren quiròfans, si no n’hi ha prou, ja s’han acomiadat treballadors/es tot al•legant que aquests no eren necessaris. A l’habitació hi ha poc aire i cada cop van arribant més sindicalistes, tots volen parlar i desfogar-se pel que ens expliquen atropelladament la situació de preocupació dels treballadors/es.
Tant el personal de l’Arnau com el del Santa Maria es queixa de la seva precarietat laboral ja que la pèrdua de llocs de treball per acomiadament de personal interí està retardant les intervencions mèdiques i afectant la qualitat assistencial. A més es dóna el cas específic, que l’hospital Arnau ja tenia pocs metges per una ràtio de pacients molt elevada, més que en altres hospitals catalans.
És una greu problemàtica que a partir d’ara els criteris que imperin a la sanitat pública no siguin ni la qualitat de l’atenció ni la professionalitat sinó el sol criteri de “la pela”. Això a vostè, estimat lector/a, li afecta directament, entre moltes altres coses patirà les ordres estrictes d’escurçar el seu ingrés a l’hospital, és a dir, si abans el metge/sa no el feia fora del llit fins que estava convençut que vostè no tindria cap recaiguda, ara l’han de fer fora tan si el metge hi està d’acord com si no. Aquest criteri, diuen, abaratirà el cost de les hospitalitzacions però ningú pensa que si vostè torna a recaure, en comptes d’una vegada, l’hauran hagut d’ingressar dues i que per tant el cost serà el doble. Per tant, on és l’eficàcia? Jo, sincerament, no me’l crec pas aquest argument. Continuem amb la política de pa sucat amb oli que té un objectiu final molt clar: el col•lapse de la sanitat pública per a la reactivació econòmica i el benefici de la sanitat privada.
I és clar, en explicar i fer preguntes al govern de CIU a nivell parlamentari davant la situació d’angoixa del personal i dels usuaris/es, el govern amb la irresponsabilitat de sempre ens diu que pilotes fora, que la culpa encara és del tripartit, mentre per la seua banda el conseller de sanitat Boi Ruiz, ex dirigent de la Unió Catalana d’Hospitals (un organisme que aplega només les empreses que fan negoci amb la sanitat), els aconsella que davant les retallades “es facin d’una mútua privada”. El que no diu després d’aquesta frase és que com més creixin les mútues privades més creixerà la seva butxaca i el seu somni de convertir en un negoci privat allò que els catalans ens hem guanyat amb el nostre esforç fiscal.
Així és que no és només l’Estat Espanyol el que ens roba, a casa nostra també en tenim de lladres i cal que estem alerta. O és que algú li ha retornat les seves cotitzacions a la seguretat social per poder-se pagar còmodament aquesta mútua famosa de la que parla Ruiz?. Quan els de CIU diuen que no hi ha alternativa a les retallades, menteixen deliberadament. El que fa CIU no és retallar la sanitat pública sinó destruir-la, deixar-la sota mínims per una qüestió absolutament ideològica. Senzillament hi creuen ben poc en la sanitat pública catalana però sí creuen necessari convertir en negoci tot allò que toquen. I si vostè no té diners per pagar-se una mútua, doncs “espavila que passen quintos”, diuen al meu poble.
M’imagino que es deu preguntar què hi podem fer en tot això, doncs d’entrada no acceptar-ho i expressar el nostre rebuig de la manera que més ens escaigui: escrivint, manifestant-nos, indignant-nos, reunint-nos, votant o cridant contra les mesures actuals. En cap cas però no ho facin pagar a cap dels seus metges que no en tenen cap culpa, i a més, l’única cosa que aconseguiran és que l’atenció cap a la seva malaltia sigui encara molt pitjor del que ja és ara.

dimarts, 7 de juny del 2011

Periodisme real ja!

Hi ha un debat de vital importància que em preocupa i molt, aquest debat el trobo a faltar arreu. Sembla que hi ha un silenci general que l’empara perquè ni tan sols l'he trobat en els documents de “demandes de mínims” treballats a les places on s’hi han assentat els indignats/es darrerament. Què passa que ningú parla de l’ètica en la comunicació de la informació? Ahir mateix a RTVE escoltava un dels pocs debats sobre ètica periodística presenciats al llarg de la meva vida i vaig pensar, quina raresa! Per aquest motiu no vaig dubtar ni un segon a escriure sobre el tema.
No és una problemàtica gens baladí tenint en compte que més enllà de tota la literatura que pugui haver -hi sobre comunicació, tot el que sabem sobre política, canvis econòmics i socials ens arriba a través dels mitjans.  Però, estem segurs i segures de que tot el que llegim i escoltem és verídic sempre? Podem afermar que no hi ha cap grup econòmic o polític darrera d’un mitjà i de la informació que ens empassem?
El periodisme dels darrers temps ha canviat per a bé i per a mal.  Per un costat, s’ha desprestigiat injustament, al meu entendre,  tot el que fa referència a canals públics  amb el pretext de que en aquest context tot està manipulat per la política i es coarta la “llibertat” periodística, mentre que  per l'altre, s’han sobrevalorat els mitjans privatitzats al·legant que aquests tenen una independència absoluta. Independència de què i de qui? Podem garantir que  són periodistes els que treballen als mitjans privats? Alguns ho deuen ser, altres em temo que no en tenen res però tampoc els ho caldria demostrar, pel mateix fet d'ésser privats.
La filosofia de qui defensa els mitjans privats desprestigiant els públics, es basa en el “qui paga mana” i al meu mitjà jo hi faig sortir el que em dóna la gana i és legítim, mentre que  es malmeten les televisions públiques tot explicant que en aquestes només hi surt  el que consdiera oportú el grup polític que governa i el periodista no pot fer i desfer a l’ample.  Ara bé,  em temo que aquest anàlisi és excessivament simple i no indaga en la qüestió de fons.
Així  per exemple, d'entrada ningú parla de la responsabilitat social. Qualsevol empresa privada ha de saber que té una responsabilitat envers la societat o el medi ambient,  és a dir, no tot s’hi val en nom de la privacitat però el grau de responsabilitat depén directament de la seva legilslació. Per resumir-ho la responsabilitat social  garanteix que no val a fer mal a ningú ni al nostre entorn per treure'n un benefici econòmic.  En afegit, òbviament els mitjans privats són els més fàcilment comprables, són negocis privats a l’abast de qualsevol butxaca omnipotent. La manca d'obligatorietat per una responsabilitat social i la dependència econòmica per subsistir, o fer-se d'or, són factors que  no ajuden en cap cas a respectar l’ètica periodística, tampoc a fer ús del codi deontològic de la professió. 
Davant l’evidència m’esgarrifo, n’hi ha que no necessiten ni contrastar les fonts. No fa massa algun mitjà d’aquests va fer sortir la fotografia d'Ossama Bin Laden ja difunt, més tard es va saber que era una imatge trucada, i què? no passa res, els efectes a nivell social que això hagi pogut tenir no són responsabilitat del mitjà sinó del que s’ho ha cregut. És clar, si a vostè el banc li ha fet creure que podia pagar un crèdit còmodament i que els interessos no variarien i després ho fan, és culpa seva, perquè s’ho ha cregut. Si a vostè el desnonen i el fan fora de casa amb un deute de per vida, és culpa seva, perquè va fer la hipoteca...  en definitiva què s’ha cregut vostè? Calli i miri endavant que si vostè és ruc o no ha tingut l’educació que mereix, és culpa seva i només seva.
Aquesta és la filosofia liberal i neoliberal, la de sempre però aplicada als mitjans de comunicació, més ferotge que mai i amb un poder incalculable. Concretament la comunicació és el quart poder mundial, diuen, però veig diàriament que va estretament lligada als màxims poders financers, econòmics i polítics pel que podríem dir que és un poder transversal que passa massa sovint per sobre dels interessos socials atenent  sempre a interessos privats. És casualitat que hagi pesat tant en la consciència de la gent que la crisi és culpa de tots/es i per això ens hem d’estrènyer el cinturó?  Qui està creant la nova consciència d'estalvi de diners? Ni més ni menys que els mateixos que l'incitaven a gastar i a demanar crèdit no fa pas massa temps (bancs i financeres). Pel que fa als mitjans, només cal fixar-se en qui patrocina un mitjà o un altre, quines empreses hi ha  darrera o quins grups de poder per saber de quin peu calçarà el mitjà en qüestió, és a dir, “dime con quien vas y te diré quien eres”.  
Personalment m’estimo més mirar un canal públic de televisió, no sempre la informació és imparcial certament, però almenys sé que hi ha organismes i consells socials que vigilen  de més a prop el periodisme i les seves tendències polítiques i econòmiques (tots lels periodistes les hi tenen, i és ben normal, és ben difícil desfer-se de la pròpia subjectivitat). Conclusivament, de la mateixa manera que necessitem organismes per vigilar els nostres governants també en necessitem  per vigilar qui manipula la informació i com.
En aquests organismes, com el Consell de l'Audiovisual de Catunya, hi ha diferents grups de professionals, cap d'ells és imparcial  però tenen criteris tant diversos que com els de la plaça de Ricard Vinyes, han d’arribar a acords de mínims, a  consensos, els quals posteriorment provoquen que aquests mitjans acompleixin uns mínims ètics i de qualitat de comunicació de la informació. Com la democràcia actual, aquests mecanismes de vigilància de la informació són encara insuficients i novells, haurien de créixer i millorar molt més, ser més plurals pel que fa als seus integrants. Per aquest motiu caldria escoltar molt més els professionals de la comunicació i deixar-los participar més del que ara ho fan, així com els espectadors/es, les entitats socials del Tercer Sector, les empreses, els sindicats, les tietes, les padrines etc... A mecanismes com el CAC, els cal encara molt perfeccionament però crec que podrien ser l'embrió d'un projecte de comunicació de la informació molt més just i equitatiu socialment.

divendres, 27 de maig del 2011

Retorn al Franquisme

Són les 8:30h del matí, comencen els desallotjaments a plaça Catalunya i a la plaça Ricard Vinyes de Lleida amb el pretext de netejar els carrers o per evitar incidents amb els seguidors del Barça, diuen. Quina casualitat! tots dos el mateix dia i a la mateixa hora pràcticament.
Per desgràcia no ens estranya res. Tots/es, o gairebé tots/es els que som a l’ala més d’esquerres del país, sabíem que les retallades més ferotges començarien després de les eleccions, també sabíem que el senyor Felip Puig estava contenint les seves ganes i pretesa impunitat per carregar contra els joves indignats que han protagonitzat les protestes contra els “vagos y maleantes” que viuen en les altes esferes econòmiques i polítiques. No és casualitat que els satírics del Polònia facin sortir el “senyor” Puig sempre amb un bat de beisbol a la mà.
El que sí que no esperàvem en cap cas, són les imatges que hem vist i les ferides de pilotes de goma, bufetades i crits de dolor dels joves perquè no només se’ls emportaven a ells sinó també tot el material, ordinadors i informació que han pogut anar acumulant aquests dies. Ara sí, ja som al maig del 68. Hem retrocedit 43 anys política i socialment.
Ahir jo mateixa era a plaça Catalunya signant les demandes d’aquests joves amb les que m’hi identifico. Sóc llicenciada, tinc dos màsters i mig doctorat, parlo idiomes, és a dir, no tinc futur.  Llegir el seu manifest és per a mi llegir un programa d’ICV, la gran diferència rau en que el meu partit ha utilitzat el sistema democràtic actual, sense gaire èxit, tot s’ha de dir.  Qual fet ens fa pensar que hem estat coprotagonistes d’un sistema demostradament esgotat i obsolet, per aquest motiu m’engrescava la possibilitat que ells i elles descobrissin una nova manera de fer política que fins ara no hem estat capaços de reclamar amb prou contundència. Per contra, l’actual sistema no permet el desplegament i la comunicació de les minories.
Aquests joves molt conscients de que no els servia de res només protestar havien començat a pensar, estudiar i recollir tot un seguit de propostes constructives (no ve tot d’ara tampoc, consulteu www.democraciainclusiva.org). En tot cas, començaven a edificar una nova manera de fer política, d’organitzar una societat en la que els alts càrrecs polítics i els poders econòmics haguessin perdut la seva hegemonia.
En definitiva, una forma socialment més justa que permeti a tota la societat escollir les seves polítiques en tot moment i no només uns representants cada quatre anys, en la que els polítics i els banquers deixessin de ser líders i mandataris per convertir-se en mers gestors de la voluntat ciutadana.
Les càrregues policials que l’anterior govern va menjar-se i que en cap cas quedi clar, no comparteixo, seran fullaraca al costat del que ens espera. Si més no i per desgràcia, molta gent les aprovarà i pensarà que aquesta canalla necessita mà dura. La misèria humana pot arribar molt lluny, sobretot en temps de crisi.
Estimats conciutadans/es aquest és el panorama que ens toca viure: mentre uns busquen progrés i millora del sistema democràtic abocant-hi el seu temps i esforços de forma voluntària des d’una plaça o des de partits polítics minoritaris, altres han votat per a que hi hagi més mà dura contra les classes socials més desafavorides (joves i immigrants), voten conscient i inconscientment per retrocedir cap al franquisme, la retallada dels drets i de les llibertats. I si no, vegin al senyor  Anglada al Youtube en un vídeo titulat “qui és Josep Anglada?”. Aquest senyor ha quintuplicat els seus vots essent el que és. Sento vergonya i temor però ni jo ni els i les manifestants, ens pensem acovardir. Que es preparin per la patacada que es fotran d’aquí quatre anys.

dijous, 5 de maig del 2011

Comença el canvi amb naturalitat!

Enguany sóc cap de llista a les municipals de Rosselló. No cal que digui quin és el meu partit, doncs “tenim un nom que el sap tothom”.
Aquest fet s’ha repetit al llarg de la meva vida, vull dir que tothom sap com penso jo, sempre he fet pública la meva manera de fer i pensar, però gairebé mai sé què pensa la resta. Malauradament cada cop més la meva generació s’entesta en fer de la seva vida privada un espai enorme, solitari, opac i trist. Suposo que el capitalisme ha picat amb força i ha aconseguit ampliar el concepte de privadesa fins a límits insospitats.
Però jo vull pensar que resisteixo a aquest individualisme salvatge i per això puc dir-vos on visc, què cobro, què faig a la vida, que n’espero, per què lluito, en què somio, de qui estic enamorada i per contra, qui no m’agrada gens... puc dir-ho tot en veu alta i sense pestanyejar i no em tremola res. Aquí em teniu feta i dreta, tal i com sóc, què hi guanyo en guardar-me totes aquestes coses com a secret? La confiança crida la confiança i a l’inversa.
Hi ha maneres de funcionar i comportaments en les persones que es repeteixen a tot arreu, en totes les cultures del món, a petita i mitjana escala, deu ser un dels motius pels quals em fascina tant l’antropologia. En totes les associacions, grups i equips de persones sempre hi ha qui treballa més, hi ha el que es repenja, el que assumeix totes les responsabilitats, el que no ve mai, el que critica i no aporta solucions. Totes aquestses figures s'assumeixen i fins i tot es poden veure amb gràcia. El que ja no fa gens de gràcia és que darrerament els que critiquen i no es mouen, s’han multiplicat per mil.
Criticar-ho tot sense moure ni un dit és l’esport nacional però per si no n’hi hagués prou també ho és criticar-se entre partits d’esquerra, entre moviments que tenen objectius similars, entre autòctons i immigrants, entre persones que són del mateix poble, i del mateix equip de futbol, entre familiars, entre amigues i amics. L’esport mundial és en definitiva, considerar-se sempre millor que l’altre.
Però encara hi ha una minoria humil i engrescada com les persones que m’han fet costat dins el grup d’Iniciativa per Rosselló,  i gràcies a ells/es ara puc començar des del meu petit país a trencar amb aquesta manera de fer tan opaca i tan poc sàvia, i des d’on ho havia de fer sinó?
Sóc de les que encara creuen fermament que cal pensar globalment per actuar localment i de les que auguren que el món tornarà a ser més petit (per força!) doncs la seva expansió és demostradament insostenible , social, política i mediambientalment. “Para muestra, un botón”, només cal veure els resultats de la crisi estesa arreu.
Ara més que mai, cal que comenci un nou matí, i a casa meva el sol surt des de la finestra de la cuina del meu pis vell, vell sí, però adorable perquè no necessito res més. Creguin-me que la màxima més sàvia que hem trobat els humans és aquella que diu que "no és més ric qui més té sinó qui menys necessita.", és la millor medicina contra el dolor del consum, l'ansiolític més potent contra l'ansietat que causa el voler tenir  més i acumular. La posologia diu que s'ha d'aplicar tres cops al dia o tot just després d'un impuls consumista.

Això la gent del meu grup ho té clar, sobretot la Marta i la Pilar perquè són gent senzilla, natural, desperta i que vol  canvis, de vegades no sabem ni per on començar-los però d’altres volem juntes i volem alt perquè prenem les decisions des de l’ànima. Auguro canvis, i els auguro bons. Gràcies a tots/es per creure-hi.

dimarts, 29 de març del 2011

Els salvapàtries del PP

Ja són aquí, ja han arribat! Menys mal, em sento molt més alleugerida des que el senyor Garcia Albiol ha passat per Lleida i ha deixat anar els seus superpoders arreu del casc antic i al llarg del carrer del Nord. Des que han visitat el barri tot sembla (millor?), hem vist com al seu pas els immigrants es tornaven de color blanc, vestien a la manera occidental d’última moda, els comerços es tornaven boutiques de disseny i els transeünts que abans passaven l’estona al carrer perquè no troben feina, lluïen carteres de pell i corrien atrafegats amb iphones com si fossin homes i dones de negocis milionaris. M’imagino que aquest deu ser el món ideal que els partits d’ultradreta somien.
Llàstima que només es passegin pels barris on habita la immigració durant els períodes pre-electorals i la resta de la legislatura ho deixin tot de la mà de Déu, o el que és el mateix aquí a Lleida, de la mà del senyor Ros. És clar que passejar-se entre tanta “brutícia” i “delinqüència” deu comportar riscs severs com embrutar-se el vestit Armany o les sabates de taló de ves a saber quina marca, pot ser per aquest motiu i perquè saben que en poden treure un rèdit suculent, només venen en campanya.
L’aposta del PP és clara en aquest sentit, en comptes d’apel·lar a la responsabilitat ciutadana de treballar per una millor convivència entre immigrats i autòctons, aposta per encendre més la metxa  sobretot allà on més crema. Efectivament, la convivència entre diferents no ha sigut mai fàcil, ni abans ni ara, no per aquest motiu cal llençar la tovallola i molt menys culpar-ne només una part, en el cas del PP, sempre la migrada. O és que “els nostres” no tenen comportaments incívics? Sembla que des que ha arribat la immigració tenim dret a exculpar-nos de tots els mals, la santa ultradreta ens vol fer veure que tots els autòctons som models impol·luts de conducta davant els nouvinguts.
No fa massa de tornada a casa amb l’autobús vaig ensopegar al passadís del mateix auto amb alguna cosa que sobresortia del terra (fet que em passa sovint per despistada). En el moment d’asseure’m, la senyora que seia al meu costat em va dir “és que aquests immigrants mos hu fan tot malbé, no sé pas aun arribarem, los hi dixen fer tot!”.
Exactament no sé que té a veure la protuberància del terra de l’autobús amb la immigració però aquella senyora em va deixar clar que la xenofòbia no es cultiva en la part racional del cervell sinó en l’emotiva. Certament l'odi als immigrants és tot víscera, car ve de la por, del neguit i del propi instin d’autoprotecció més que no pas de les pròpies vivències.
I d’això els senyors/es del PP en saben molt, saben perfectament que si volen que la ciutadania se’ls escolti han de tocar la víscera, fer remoure la por que tot ésser humà té a dins, fer trontollar l’instin i no pas fer-los entrar en raó. Explicar per què els immigrants són necessaris per al nostre sistema econòmic i que la diversitat cultural és riquesa en si mateixa, o que els nostres propis també falten als valors democràtics, comporta massa temps i massa esforç cerebral. Justament el que el nostre món actual, no està disposat a fer.
Senyora Manso i senyor Garcia: si volen salvar pàtries fomentant lleis en contra dels immigrants i aconseguir que aquests tinguin més respecte per les ordenances municipals, no ho facin passejant els tipets davant una càmera de televisió, comencin a arromangar-se diàriament com fan moltes administracions municipals, associacions de veïns, ongs i entitats de barri que treballen des de la sensibilització; la mediació de conflictes; la formació en llengua catalana o castellana; en projectes d’inserció sociolaboral, entre altres iniciatives que també surten del budells dels propis conciutadans, o és que només són conciutadans/es seus aquells/es que tenen una opinió xenòfoba sobre la immigració? No existim els i les que no tenim por dels immigrants? A mi personalment els que em fan por i aconsegueixen apunyalar el meu baix ventre amb el seu cinisme, no són ni el Rashid, ni el Vasile, ni la Nadia... són vostès.

divendres, 25 de febrer del 2011

La borsa o l'amor

Algú molt estimat em va dir l’altre dia que hauria d'escriure més sobre l’amor i no tant sobre  política i vaig pensar que s’havia begut l’enteniment. Jo no sóc pas Erich Fromm, tampoc Tirant lo Blanch, ni Teresa de Calcuta i molt menys la Xixolina, com puc escriure i donar opinió sobre quelcom del que no en sé ni n’he aprés mai res? A sobre amb l’edat m’he tornat més racional que no pas emotiva i per això cada cop n’entenc menys el seu origen, tampoc la seva mecànica, realment es pot escriure sobre l’amor?
A primer cop d’ull hom diria que és fàcil parlar sobre aquest (tema?). Brollen les cançons d’amor per la ràdio, projectem pel·lícules d’amor al cinema, festegem l’amor el 23 d’abril, altres el 14 de febrer,  hi ha parelles que es casen per amor, perfums que porten el seu nom imprès, persones que se’n diuen, les religions parlen de l’amor al pròxim, la darrera moda espiritual és l’Amor Universal... i sí, també llegim novel·les d’amor. Diríem que és fàcil escriure sobre l’amor i consegüentment en la nostra societat hi deu haver amor per un “tubo”.
Així doncs no hauria de tenir cap problema en escriure sobre l’amor, provaré de fer-ne una definició: l’amor és... és un sentiment, i és bo? Depèn perquè sentir amor per algú que  no t’estima et pot fer ben desgraciat i doncs, és dolent? Tampoc perquè et pot convertir en l’ésser més ric i feliç del món, però què coi és l’amor? L’amor és, l'amor és... amor a seques.
Sovint perdem el temps intentant racionalitzar tantes coses que ens oblidem del més important, sentir-les, viure-les, gaudir-les, sofrir-les i deixar-nos endur per la seva veritable essència sense reflexionar-hi. 
En un món mogut pels diners i on impera l'economia per sobre de la política (en el seu sentit més etimològic) i per sobre de les necessitats del nostre planeta i de les persones que hi malviuen, en tindríem prou en aplicar-nos en allò que festegem tan sovint però que implementem tan poc. Certament de l’amor no en mengem, ni vivim en cases fetes d'amor, tampoc ens cura les nostres malalties.  Però si el nostre sistema econòmic s’hagués pensat des de l’amor mai hagués estat un sistema capitalista, tampoc una dictadura comunista sinó un sistema que promogués la igualtat d’oportunitats, la llibertat i la dignitat de totes les persones sense excepció. Senyors/es de la borsa, si han de continuar invertint en alguna cosa i seguir donant-nos pel sac a tots/es, inverteixin en amor,  aquest és l’únic íbex del qual en podem treure tots un veritable profit.



dissabte, 5 de febrer del 2011

Els increïbles Homes Normals

Els ex treballadors/es de Càrnies Vilaró  (Mollerussa) ara mateix fa catorze dies que es troben tancats en un edifici auxiliar a la fàbrica que generalment fa de menjador, la qual s’ha convertit en una mena d’alberg provisional sense les condicions necessàries per viure-hi dignament. En Joan, la Laura i jo mateixa arribem a migdia, tot i que fa sol, fa molt fred, i sembla que al fons de tot de l’esplanada hi veiem unes siluetes que ens esperen. Ens reben el Jose, sindicalista, amic, “currante” fet i dret de tota la vida, també hi ha en Pau, el Santiago, l’Agustí, en Joan Carles i unes poques dones, algunes d’elles també han estat acomiadades, altres són familiars que han vingut a donar suport.
Amb paciència, de manera ordenada i amb un to amable ens expliquen quina és la seva situació i quins són els passos que han donat per tal de reivindicar els seus drets més bàsics. Les indemnitzacions són importants, però principalment reclamen poder exercir el seu dret al treball, el qual els ha estat vulnerat des de les mentides i les estafes d’un empresari de moral molt fluixa que amb traïció i tot faltant al pacte establert amb els treballadors/es, s’ha venut l’empresa tot acomiadant-los. Segurament la nova empresa compradora els substitueixi per treballadors xinesos express i low cost, que no coneixen els seus drets.
Molts dels homes que ens parlen feia més de 30 anys que treballaven en aquesta entitat càrnia, al llarg dels anys han adquirit molts coneixements i experiència i ara són mà d’obra especialitzada. Malauradament però no veuran reconeguts els seus mèrits a l’hora de trobar una altra feina i els serà molt difícil mantenir les seves famílies. La mala reforma laboral facilita que molta gent es trobi al carrer en aquesta situació i la Laura, que ja ha vist altres casos com aquest, els ofereix la mà estesa i els diu que seran convocats al Parlament per explicar la seva situació i que caldrà demanar al Departament de Treball que faci asseure de nou empresari i treballadors a renegociar la indemnització. L’administració hi és per garantir que els drets de les persones siguin respectats i per aquest motiu cal que l’explotem al màxim quan es donen injustícies d’aquest tipus. De què ens serveix sinó pagar tants impostos? I que consti que a mi ja m’està bé pagar-los, sempre i quan estiguin adaptats a la meva butxaca i se’m garanteixin uns serveis o drets.
Això no és el que succeirà a partir d’ara amb el nou govern de la Generalitat, és més, temo que Càrnies Vilaró no serà un cas aïllat, i per si no n’hi ha prou amb les salvatjades del sector privat, se’ns retallaran els serveis més bàsics tot pagant la mateixa quantitat d’impostos. O sigui que tindrem més atur, però també menys sanitat i menys educació pública entre altres retallades. Sense treball i sense serveis, se’ns condemna a una pobresa mai vista.
Mentre parlem tots en rotllana buscant solucions arriba una flaire de ceba cuita, ja preparen el dinar per a tots, segurament fent una barreja de coses que els han dut els amics i les amigues que els venen a veure sovint. Sigui el que sigui ho trobaran boníssim doncs a molts els falten els diners per comprar manduca bona i tot el que arriba al menjador, és benvingut.
Demano si puc anar al lavabo i el Jose em mira amb cara escèptica i em diu “passa si vols però no sé com estarà”, em sap greu que pensi que aquell lavabo és digne per ell però no per mi, sembla que la mentalitat feudal comença a fer efecte i a traspassar els porus d’aquests homes bondadosos. Hi entro i veig que tot i ser un lavabo amb portes “de mentida” el conserven net doncs ells s’organitzen per torns per mantenir les instal•lacions tal i com les havien trobades, tenen clar que han de respectar els espais comuns. Hi veig cartrons arraconats i sacs de dormir, mantes velles que són l’únic abric i matalàs del que disposaran per passar la nit freda i gelada al Pla d’Urgell.
Tot això succeeix mentre un empresari dorm a la seva llar de luxe, segurament sense massa remordiment i amb la convicció que han fet el que havien de fer o el que qualsevol faria en el seu lloc, doncs el negoci és el negoci. Em pregunto de què serveix tenir tants diners si quan els tens et tornes insensible, cobejós i covard. Tot per un grapat de milions més que duran aquests especuladors a ser més miserable perquè hauran de mantenir estructures més grans que els portin a fer més i més diners.
Si van a veure al Jose, al Pau i a la resta d’amics, a més de la companyia portin quelcom que els ajudi a dormir millor, a passar l’estona o que els ompli la panxa, ells ho agrairan enormement doncs necessiten tot el suport i calor, el seu esperit és molt gran i no pensen pas abandonar la lluita. La tristesa i la decepció dels nostres interlocutors/es se m’encomana però també la ràbia que els manté ferms. Són combatius/ves i saben que arribaran fins on calgui per fer-se respectar com a treballadors/es i com a persones.



divendres, 14 de gener del 2011

Separar els/les diferents té conseqüències greus

Voldria fer referència a un article que vaig llegir en premsa local aquesta setmana sobre la nova consellera d’educació Irene Rigau que em va eriçar els pèls, talment com pel•lícula de terror d’aquelles que són tan realistes que podrien ser veritat i per això fan tanta por. En l’article s’hi feia referència a la segregació per sexes a l’escola, qual pràctica considero realment rància i d’extrema perillositat social. No s’hi pot frivolitzar gens en aquest tema doncs es tracta d’un dels molts factor tipus que promocionen el sexisme en la nostra societat i desemboquen posteriorment en tragèdia de la qual ningú després se n’explica les causes. Sí, parlo sense retòrica de violència masclista, la qual prové d’una tradició patriarcal que origina la incomprensió mútua entre sexes, batalles eternes entre sotmeses i poderosos perpetuades pels models de consumisme actuals. Les pràctiques segregacionistes, només fan que allunyar-nos els uns dels altres i en cap cas ajuden a normalitzar la nostra convivència.

En ésser preguntada la recent aterrada consellera d’educació sobre què pensava en referència a les escoles que separen per sexes, la totalitat de les quals són concertades o privades, ella respongué sense embuts que hi estava a favor i que per tant, amb diners públics (corresponents a tots/es les contribuents), es pensa donar suport a aquest tipus d’iniciatives privades o semiprivades. Res de nou tampoc, és el que tots els partits van votar a favor excepte ICV, pel que vam ser insistentment criticats.
Si amb això no n’hi ha prou, atents al rigor científic de la resta de la resposta: continua explicant la consellera, que “li sembla” que és veritat que els nens treuen diferents resultats acadèmics i que tenen pitjor rendiment que les nenes, pel que considerava justificada la seva opinió i el seu suport alhora de segregar-los, no obstant per poder estar-ne segura “faria encarregar un estudi” que ho justifiqués. Mama, por.
D’entrada la consellera no sap que la segregació per sexes no és un debat nou i que per tant d’estudis sobre el tema en surten deu quan aixeques una pedra, no parlo dels nacionals només, que també hi són. Sense anar més lluny recomano a tots els que continuen justificant la segregació sexual “Fracàs escolar? La Solució Inesperada del Gènere i la Coeducació” d’en Daniel Gabarró, actualment un dels millors pedagogs de casa nostra.
Diu la seva recerca, que efectivament els resultats acadèmics són dispars entre sexes per raons de comportament. Els nens es porten més malament a conseqüència d’un model de masculinitat masclista que entorpeix el seu rendiment acadèmic. I sí, s’obtenen millors resultats quan se separen els nens de les nenes, però aquest millor rendiment no es deu a la segregació de per si sinó perquè els nens/es que van a escoles privades (que són les que segreguen) solen ser de classe alta, i els nens adinerats sempre han tingut millors resultats perquè tenen entorns d’estudi molt més favorables.
Però com amb tot, això no funciona amb les classes mitjanes o baixes i es demostrat per postres que instituts públics com el Guindàvols de Lleida, que apliquen un model mixt de coeducació, públic a més, obtenen millors resultats acadèmics en l’alumnat masculí que l’Arabell o el Terraferma. Però més enllà de les dades i la ciència, és que només hem de valorar el rendiment acadèmic? I els bons valors?, els que ens permeten ser tolerants o conviure amb els/les diferents? Es tracta de fer màquines productives o també bones persones? Amb això no vull dir que en els col•legis privats no s’hi ensenyin bons valors però d’entrada aquestes nenes i nens que només conviuen amb persones del seu mateix sexe, viuen 6 o 8 hores al dia en una situació totalment il.lusòria que no es correspon a la realitat social. Els serà molt més difícil acceptar doncs el i molt menys “la diferent”, quan hi hagin de conviure.
Canviant de tema, crec recordar que la crítica als estudis encarregats pel govern tripartit fou un dels factors desgastants més utilitzats per CIU, a dues setmanes de govern, encara no, ja comencem a veure encarregaments d’estudis innecessaris, i el que és pitjor, amb les conclusions fetes abans de que comencin. És clar que a mi no m'estranya gens, allà els que van escoltar els cants de les CIUrenes que deia el company Pané.
Rabietes polítiques a part, toca agafar d’una vegada aquest bou per les banyes que no corre de lo lligat que està per les cordes de la LEC, i dur-lo al Tribunal Constitucional, ara que està tan de moda precisament o en el seu defecte al tribunal de Drets Humans. Vaig forta, ja ho sé, però no dèiem tots/es amb llàgrimes als ulls el dia 25 de novembre que s'havia de ser contundent amb les causes dels sexismes? Doncs comencem pel principi, per l'educació. Aquest article és per tant, una crida a totes les entitats que es dediquen a promoure la no discriminació entre sexes per tal que ens pronunciem de forma contundent amb una única veu, forta i clara.




dijous, 6 de gener del 2011

Extracte de "Les més invisibles: dones africanes de Catalunya"


Alguns dels tòpics i estereotips que la societat d’acollida i fins i tot la resta de la immigració projecta vers les dones musulmanes, són analitzats magistralment per Fatima Mernissi (2001). La sociòloga desmenteix tòpics pel que fa a la dona musulmana la qual es vista per occident com “un ésser infrahumà, sumís i mig tonto que és feliç en la degradació organitzada pel patriarcat i la misèria institucionalitzada”.  Mernissi subscriu que molts dels líders islàmics no només es neguen a admetre la revolució feminista que significà la filosofia islàmica, sinó que àdhuc els terroritza pensar que la dona pugui ser un ésser inconformista i arribi a espatllar els patrons estipulats pels interessos masculins. En certa manera haver d’ assumir que el feminisme també parteix des de l’orient, implicaria pensar que la resistència de les dones és un fenomen gens recent que ja es trobava en el primer període islàmic i per tant, no es tracta d’un moviment exclusiu de les dones provinents de societats occidentals.
La ploma de l’autora es refereix a les feministes occidentals amb el terme “feministes provincianes” quan aquestes titllen a les dones àrabs d’esclaves servils i obedients, incapaces de prendre consciència o de desenvolupar idees revolucionàries. En certes ocasions es tendiria a pensar que les dones musulmanes que s’han mostrat revolucionàries i pioneres pel que fa a la deconstrucció del patriarcat, són un tipus d’alumnat que occident ha creat. D’aquesta manera el feminisme occidental ha estat criticat per haver construït l’imaginari de les dones del tercer món com l’altra passiva, la víctima i un objecte homogeneïtzat més que no pas un subjecte actiu, en contraposició a les dones modernes, educades i liberals d’occident (Mohanty 1994).
Agafem el cas de les darreres mocions pels partits de dretes i també les propostes del PSC, presentades en el primer semestre del 2010 a l’Ajuntament de Lleida. A través d’aquestes mocions i/o propostes de govern, es volia prohibir en primer terme, fer ús en l’espai públic (també en el carrer) del vel integral (niqab o burka). Tots els partits, excepte ERC i ICV, estan convençuts que l’ús d’aquesta peça de roba és imposada pels homes i un símbol denigrant per a la dona que només pot tenir una interpretació, la submissió. Contradictòriament i en cap cas s’ha realitzat cap estudi que indiqui que realment aquestes dones estan sota el mandat de cap home, que la seva pràctica sigui per imposició, o hagin ni tan sols denunciat, cap tipus de maltractament per haver estat obligades a dur-lo. Aquestes dones no han estat consultades ni tan sols convocades a donar la seva opinió. Han passat d’una hipotètica submissió per part dels seus esposos a una monitorització per part dels ajuntaments on s’han aprovat les mocions que els prohibeix l’ús del vel integral en les institucions públiques .
Les conseqüències d’aquestes decisions i pràctiques per part dels ajuntaments també són estudiades a França per diferents acadèmics i de moment el que s’ha aconseguit és criminalitzar les dones musulmanes que duen el vel integral i en cap cas protegir-les dels hipotètics abusos per part dels homes de la seva comunitat. Són elles les que han de pagar les sancions i  per tant se les fa úniques culpables i  responsables d’aquesta pràctica. Així mateix i malauradament contra tot pronòstic, les prohibicions sí han donat lloc a amenaces de caire terrorista i a una contestació per part de la comunitat musulmana que radicalitza postures i fa més difícil el diàleg.
Vet aquí els resultats que n'esperem d'aquesta iniciativa pionera de l'Ajuntament de Lleida. Caldrà veure si aquesta nova normativa realment farà que aquestes dones renunciïn al seu ús o per contra, aquest augmentarà en senyal de protesta per haver agredit amb aquest gest una part, encara i que sigui molt minoritària, de la llibertat de culte de la comunitat musulmana. A algú se li acudiria dir que les monges han triat el seu modus vivendi per imposició masculina? La resposta segurament és negativa i és que a les monges se'ls hi pressuposa un intelecte i força de voluntat que a les dones musulmanes no se'ls concedeix.
Veiem les opinions de les dones entrevistades durant la recerca, entre elles una dona que havia fet ús del vel integral i defensa la seva pràctica com a lliure així com la seva capacitat autònoma de decidir:

[… El burka es como el hijab (el pañuelo) sólo que más negro y más oscuro, que tiene que ver con el territorio y no con el islam. La decisión no es del marido es de la mujer y es ella la que elige llevarlo, no somos mujeres maltratadas, eso no es verdad. Es verdad que hay algunas mujeres que han sufrido violencia pero no es la mayoría. La educación de los hijos es compartida y las decisiones económicas también, todas las cosas se deciden así al menos en mi familia. No he visto ni he escuchado matrimonios forzados de momento. Hay mujeres que se quieren casar con otros que no sean de su religión porque se quieren… Yo prefiero casarme con uno de mi religión porque creo que esto me va a unir mucho a mi marido, la gente de aquí no puede entender lo que soy]… (DMA15)

[…Yo aconsejo que tienen que dar información sobre el país de origen porque los catalanes tienen que saber las costumbres de nuestros inmigrantes porque la integración es esto, que los dos se conozcan, no sólo nosotros a ellos. Cada vez se ven más chicas extranjeras trabajando en tiendas y eso pero es un poco difícil para ver una mujer extranjera trabajando en los bancos de aquí. La gente de aquí necesitan también sesiones de información y sensibilización de saber de dónde venimos y que hay gente de todo. Es falso que todas las mujeres marroquíes son sumisas, hay gente con estudios universitarios pero cuando ven en el curriculum que eres marroquí ya no te quieren…] (DMA40)

[…Veo que todo el mundo está en contra de los musulmanes árabes más que todos los demás nacionalidades y religiones. Creen que los maridos imponen su criterio sobre la libertad de la mujer magrebí, eso no es verdad, yo por ejemplo te explico que tengo mi libertad 100%, ninguno me ha obligado para taparme, nadie me ha dicho nada. Yo no creo que ninguna mujer musulmana la obliga su marido, hoy en día ninguno obliga a su mujer de taparse, antes podía ser que sí pero ahora no. Es religión pero también tradición que cuando una mujer se casa se tapa pero también algunas mujeres antes de casarse lo hacen… y otras no, y me parece muy bien, cada una que haga lo que quiera…] (DMA18)

[… Las mujeres magrebíes no tienen más libertad aquí que en su país, yo en Marruecos no llevaba el velo, nuestro país no obliga las mujeres de llevar el velo, y aquí lo ponen porque no les gusta que las obliguen a ir sin, por rebeldía. Lo que piensa la gente aquí es falso, no es correcto. Yo me sentía más feliz en mi país que aquí, no creo que ninguna persona pueda sentirse feliz en un país que no es el suyo, y más viendo lo mal que te tratan. En mi país me tratan bien. No tiene nada que ver la dignidad con el velo, yo veo aquí mujeres que van por la calles casi desnudas y para mí también es indigno pero tengo que respetar, si es verdad que hay democracia como dicen tienen que dejar ir la gente como quieran, con burka o sin burka...] (DMA29)

[…Yo creo que hay de todo en las mujeres, algunas son sumisas otras no, si hay quien acepta la sumisión, uno yo creo que cuando está fuera de su país más se mete en el tema de la religión, más conservador se vuelve. En su país no están tan preocupados por el pañuelo ni el niqab pero aquí sí porque cuando te sientes rechazado por ser diferente lo que haces es destacar más tu diferencia para vengarte...] (DMA34)