La fi del reformisme a ICV

És el primer cop que assisteixo a una Assemblea d’ICV, assemblees del meu partit n’hi ha moltes a diari arreu de Catalunya però per no confondre’ns en donem un altre nom ja sigui consell intercomarcal, comissió executiva, consell nacional etc... totes solen ser obertes a tots els afiliats però és important que el temps dels i les militants (que és voluntari) i els recursos econòmics condeixin alhora de treballar i per això cal fer-ho organitzadament i amb intel·ligència. Òbviament no hi podem ser pas tots i totes en tot moment.

Aquesta 10a Assemblea ho era en majúscules perquè hem canviat estatuts, òrgans, objectius polítics, gestió, representacions i càrrecs  entre moltes altres qüestions. Amb tota transparència puc dir que la trobada a Viladecans (flanc més àlgid de la resistència contra l’Eurovegas), ha anat d’allò més bé, hagués pogut ser diferent i no seria d’estranyar en els temps que corren, però la calma i la serenitat amb la que es fan els canvis en el marc d’aquest partit és francament envejable per qualsevol altra organització sigui política o no (i n’he format part d’unes quantes).

Si això és així és gràcies en part, a la manera de fer dels responsables sortints com han estat Joan Saura, Jordi Guillot, Imma Mayol, Francesc Pané, Jaume Bosch... i tants d’altres que han aguantat estoicament al capdavant en organitzacions nacionals i territorials com la de Lleida, gent que deixa pas a les noves generacions i que amb tots els seus defectes però també amb les seves virtuts han sabut transmetre serenitat, generositat i humilitat per sobre de qualsevol altra manera de fer. Aquesta és la marca del partit, el segell que portem: discussió i debat a dojo, però mai esclata ni la ira ni la gelosia. Generalment el que es deixa dominar per aquests sentiments negatius tard o d’hora acaba per agafar un altre camí perquè la marea verda i roja d’ICV és sòlida i sap encaixar tota la seva diversitat d’opinions, de gènere, d’edats, de tendències, de territoris, de cultures, de llengües... el respecte per la nostra heterogeneïtat i diversitat i prendre-ho com a riquesa més que no pas com a barrera, ens fa més fortes i més sàvies sens dubte.

La desfilada de les persones d’arreu del planeta que han vingut a veure’ns, a compartir les seves experiències, i que hem pogut escoltar han estat un autèntic luxe:  904 delegats i delegades del conjunt d'agrupacions territorials d’ICV a més de representats de formacions polítiques d'arreu de l'Estat, d'Europa i de Llatinoamèrica com IU, Iniciativa del poble valencià, la Chunta Aragonesista, Iniciativa Balears, l'Espazo Ecosocialista Galego, Equo i Aralar, Partit Verd Europeu, Sinistra Ecologia e Libertá, Syriza, Alianza País d'Equador, Partit dels Treballadors de Brasil i del Frente Amplio d'Uruguay, sindicats i moviments socials autòctons. Però el que suposo ens ha fet tots més il·lusió, pel que representa i perquè marca un abans i un després dins la nostra història com a partit: Arcadi Oliveres. Saliveu? Doncs ja sabeu el que heu de fer en properes ocasions.

A ICV i en altres organitzacions si bé recordeu, abans de les eleccions autonòmiques ja es començava a parlar de la necessitat d’un nou procés constituent, de canviar-ho tot emmirallats en Islàndia. Ja fa mesos (i algun any!) que en el si del nostre partit anem cuinant tot un munt de canvis interns i ens preparem per abandonar els corporativismes, per passar a formar part d’una altra massa social. D’un nou PSUC si voleu més modernitzat i adaptat als temps que corren. Un front d’esquerres on hi pugui caber ICV, la CUP, Revolta Global, els moviments socials com el 15M i la PAH, les entitats de territori, els i les desencantades del PSC i d’ERC, la gent de base catalana i la castellanoparlant d’esquerres (que sol ser la més desafavorida). Hom que vulgui ser part reactiva i activa d’aquest nou procés constituent que endegarem per guanyar el nostre Estat propi i la Justícia Social des de tots els racons de la nació.

Ja no ens valen les reformes ni els pedaços, no ens valen les manies i les fixacions pels matisos. Hi ha massa patiment en joc. ICV ha mogut fitxa i aposta clarament pel front comú d’esquerres, la revolució pacífica sense reformismes. Canviem-ho tot de baix cap d’alt. Som-hi?

 

 

De dona actual a dona clàssica

Aquesta és la resposta a la carta d'Àngels Fernández publicada al Segre i a la Manyana:

Sra. Àngels Fernández,

Gràcies per la seva carta i el seu temps. La seva és una interpel·lació plena de prejudicis tot i que vull pensar que vostè actua de bona fe i que està preocupada perquè com a política jove que sóc pugui recórrer un llarg i productiu camí. Entenc i comparteixo que repenjar-se excessivament en la política per viure no és desitjable per mi ni per ningú i molt menys per la nostra democràcia.

Les dones polítiques que vostè descriu certament totes elles són funcionàries. Algunes les admiro com a polítiques, altres no. La majoria a més treballen dins l’ensenyament, fet que per mi les honora a totes perquè és una professió difícil. Entenc la seva dedicació a la política perquè no està escrit que a la vida només hi hagi lloc per una sola vocació.

Si més no hi ha molts tipus de professionals que aporten i donen molt servei a la nostra societat que no han estat mai tan valorats ni reconeguts perquè no exerceixen les professions clàssiques. La nostra sociologia ha canviat molt i sortosament ara les especialitats són múltiples i molt variades.  M’ha entristit que vostè com molta gent hagi caigut en el mateix parany antiquat de sempre i que no reconegui més professions més enllà del funcionariat.

Sóc Llicenciada en Filosofia, tinc un màster en intervenció i investigació en contexts multiculturals, un altre becat per la UE en ciències polítiques. També he cursat el DEA en Sociologia i tinc pendent fer una tesi doctoral que he sacrificat i aparcat per dedicar-me a la política. La meva il·lusió li asseguro que és reprendre-la però el servei públic a través de la política m’absorbeix més de cinquanta hores setmanals. Però no es preocupi, a pesar de la meva formació i dels sis idiomes que parlo també he tingut temps per cotitzar a la Seguretat Social durant més de quinze anys. He treballat i estudiat alhora com molts joves d’aquest país. Malauradament els que venen darrera meu ja no poden fer ni una cosa ni l’altra, pensa criminalitzar-los a ells també per no tenir una professió clàssica? Sigui conscient que un 90% de gent jove estaran condemnats per sempre més a la inestabilitat i precarietat laboral. Jo lluito des de la política i al carrer per a que això no sigui així.

La meva trajectòria professional s’ha desenvolupat sempre en la intervenció  i investigació de les persones migrades i la cooperació fins l’any 2009. Certament no sóc funcionària, com tampoc ho són el 95% dels treballadors i treballadores del nostre país i no per això es pot dir que no tinguin professió. Ara bé, ser funcionari/a no treu que una persona s’acabi repenjant en el món de la política, en conec molts i moltes que a pesar de tenir una plaça a l’administració no tenen pas cap intenció de tornar-hi.

Li demano respecte i confiança en una professional que eventualment exerceix la política i que tot just acaba de començar i que no té cap interès en allargar la seva experiència excessivament. Així mateix, és del tot injust que digui que jo he tret profit de les manifestacions a les que he anat, no va ser aquest el motiu pel qual més de cent companys/es de partit em van votar democràticament com a candidata ni tampoc el motiu pel qual m’han votat els més d’onze mil ciutadans/es a les passades eleccions. Li asseguro que aquest és un llarg i dur procés de selecció, el més difícil que he realitzat mai. Més enllà de competències professionals cal tenir competències personals que com vostè, no tothom està disposat a valorar.