diumenge, 1 de novembre del 2015

Una delegació d'obervadors a Turquia

Una delegació de Catalunya i del País Basc ens trobem a Agri, a l'est molt llunyà de Turquia aprop de la frontera amb Armenia i Iran. Som aquí per fer d'observadors durant les eleccions presidencials de l'1 de novembre i no per gust sinó perquè l'any passat durant les eleccions municipals van haver-hi serioses denúncies de frau electoral, la ciutat d'Ankara va protagonitzar la denúncia més coneguda on el principal partit de l'oposició d'Erdogan, el CHP, va perdre les eleccions per molt poc, la Comissió Central Electoral va determinar repetir eleccions en 6 localitats, una d'elles Agri.
Hem vingut convidats per l'HDP (Partit Democràtic dels Pobles) que és una recent coalició pro kurda en la que s'integra el BDP i la que més ha patit el frau electoral pel suport que va obtenir a les eleccions municipals del 2014 però també ara que per primera vegada va obtenir representació al parlament turc amb 80 diputats durant les eleccions del mes de juny d'aquest mateix any. Aquest resultat va fer perdre la majoria absoluta amb la que està acostumada a governar l'AKP, el partit d'Erdogan, impossibilitant la formació de govern per manca d'entesa amb el principal partit de l'oposició. Davant l'ascens dels partits pro kurds ara hi ha temor de possibles fraus electorals especialment en ciutats d'interior menys habitades o menys conegudes i per tant menys freqüentades per periodistes i ulls forasters.
Laila Zana, diputada 1991 i empresonada per parlar en Kurd a la Gran Assemblea
Després d'un dia de viatge Barcelona-Istambul, Istambul-Agri, arribem poc dormits i esgotats a Agri i de seguida ens venen a buscar a l'aeroport i fent gala de la seva hospitalitat els assistents del president del partit HDP a Agri ens conviden a sopar i ens porten a un hotel força luxós per la zona però de 30€ la nit, gens car.
La delegació catalana és poc plural perquè aquest cop només inclou l'esquerra radical fins i tot hi ha una bona representació del moviment llibertari, hi duem periodistes i polítics, la majoria amb looks molt alternatius cadascú a la seva manera però tots amb un mateix objectiu d'acudir a la crida per la solidaritat internacional, la que ha de vetllar per obtenir un resultat clar i nítid en les eleccions sense manipulacions i som testimonis intrèpids disposats a denunciar incompliments de la llei electoral on calgui.
La influència d'una societat islamitzada ens porta a un segon sopar en una espècie de restaurant de carretera amb bungalous que és dels pocs llocs on serveixen alcohol, ho fan en petits grups cadascú en un bungalou on dins només hi ha una taula parada i un estufa econòmica d'aquelles d'abans. Allà els que ens han vingut a buscar i que seran els nostres xofers i assistents durant aquests dies comencen a fer les introduccions i dissertacions sobre el poble kurd però també fan preguntes, tenen curiositat per saber qui són aquests diputats tan estranys que no van amb corbata, porten un costat del cap rapat i tot d'anelles penjant de les orelles, dels nassos i de les celles. Així d'entrada no fem gaire cara “d'observadors internacionals seriosos”.
Diu l'assistent del president de l'HDP a Agri, un home de bigot negre i espès que parla suau i molt dolç amb una mirada tendra, que el seu projecte és un món sense fronteres on hi càpiguen totes les minories ètniques i religioses i que el seu no és només un projecte kurd i per als kurds sinó que també serveix per a la resta de turcs, vinguin d'on vinguin, “cal acabar amb l'Estat centralista i opressor”, conclou.
De fet és cert el que diu l'assistent i amic del bigot, en les darreres eleccions això es reflecteix perquè per primer cop els que no són kurds ètnicament comencen a sentir-se identificats amb HDP. Aquest projecte tan bucòlic resulta aterrador per al partit d'Erdogan, que en comptes de reconsiderar la seva estratègia cap als kurds i seduir-los amb propostes d'inclusió el que fa és aplicar en més mesura la repressió i la pressió socials contra aquell que s'apropa a l'HDP.
Quan els preguntem quin creuen que ha de ser el paper de Europa, els EUA o Rússia en el reconeixement del poble kurd i la lluita contra el Daesh, no hi ha gestos de complaença: “tant Europa, els EUA i Rússia apliquen la doble moral amb nosaltres, per una banda fan veure que ens ajuden a frenar l'Estat Islàmic però després no ens ajuden amb el reconeixement que necessitem dins de Turquia i amb la lluita contra la repressió de l'Estat turc. L'ajuda armamentística dels EUA és necessària i la de Rússia també però sabem que Rússia s'hi posa perquè vol deixar clara la seva força per sobre de l'OTAN, no hi ha un pam de net en cap d'ells però els necessitem”.
Ajuntament d'Agri
La Gunes és turca molt atractiva que viu a Tàrrega, és qui a més de traduir del turc (no del kurd) al català i viceversa, interpreta brillantment tots els discursos d'uns i altres perquè coneix bé la política a Turquia, coneix les relacions internes i externes, els moviments migratoris i a més és marxista. Ella diu que en realitat “no tenim un problema del poble kurd, tenim un problema de repressió i de violència per part de l'Estat turc i per acabar amb el problema de l'Estat turc, Europa hi hagués pogut fer molt més”. No sé si amb això es referien als diferents intents de Turquia de formar part de la Unió Europea que van ser un cop i un altre rebutjats, les seves tendències polítiques em fan dubtar sobre la seva voluntat de ser en aquesta Europa dels antipobles, més aviat es devien referir a la manca de condemnes públiques pels diferents atemptats contra el poble kurd. L'anís i la cervesa turca durant el ressopó van omplir la resta de la conversa i els buits que ens vam deixar.
Dissabte 31, esmorzar copiós a l'hotel i ens trobem al hall, allà esperem als nostres xofers i amics de HDP i fan una hora tard, és normal, si et queixes de l'hora et diuen que “són mediterranis igual que tu” i llavors un pensa que tampoc n'hi ha per tant, tot i que no sé si al llunyà est són tan mediterranis, hi veig les muntanyes nevades d'Armenia a poca distància i fa un fred que pela el nas a les llebres.
Al Col.legi d'Advocats d'Agri espero trobar-hi un discurs més objectiu, un gremi que sempre ha sovintejat la dreta i segurament menys proper als interessos polítics del HDP però malgrat mantenir la imparcialitat no poden fer més que denunciar l'incompliment reiteratiu de la Llei Electoral 298 i mostrar-se indignats per la repressió i la violència de l'Estat. Ells són defensors dels drets humans i prou. El president del col.legi ens explica sense embuts que l'incompliment i el frau electoral només es pot deure a que AKP no vol perdre l'hegemonia fins ara mantinguda arreu però no se n'adona que la resposta a aquesta repressió i conducta antidemocràtiques només provoca més suport per als partits kurds, “des de les eleccions municipals del 2014 fins les eleccions presidencials que se celebren ara és on hem tingut més episodis de violència”. El Col.legi d'advocats ens adverteix de 4 tipus d'incompliments de la llei electoral que podrem observar de ben segur demà:
1) La politització dels presidents de col.legis electorals: generalment aquests no són mai d'esquerres i si ho són solen ser denunciats per frau (fins a 23 casos oberts), els presidents poden exercir pressió sobre els ciutadans per a que no votin HDP, especialment si són de municipis petits, i si volen poden acompanyar-se d'un policia armat per intimidar més encara
2) Excés de presència policial i militar. Segons la llei no es poden apropar a més de 15 metres del col.legi sobretot si van armats però amb el pretext de guardar seguretat per als presidents de mesa i vocals es passejaran tot intimidant els ciutadans amb la seva presència
3) Concentració de col.legis electorals: alguns municipis petits no tindran col.legi electoral i es concentrarà en algun poble veí impossibilitant que molta gent que no té mitjà de transport no pugui desplaçar-se ni votar. La llei prohibeix aquest tipus de concentracions electorals d'un sol col.legi per a diferents muncipis
Missatge de la Junta Electoral Turca
4) Des del govern es va fer explícit que no es permetria presència de ciutadans a l'interior dels col.legis ni abans ni després de votar per evitar que aquests facin d'observadors, hi ha hagut casos en que a l'hora del recompte fins i tot es fa fora als apoderats, això la llei tampoc ho permet. Més que no permetre-ho sembla que hi ha un buit electoral respecte als observadors
En reunions diferents durant el dia la Confederació de Sindicats de Funcionaris i l'associació pels Drets Humans IHD ens corroboren de nou les paraules dels professionals del Col.legi d'Advocats i reblen el clau explicant el cas d'un company funcionari que ha perdut el lloc de treball com a professor per haver estat president d'un col.legi que va ser denunciat per frau. Tots els presidents de col.legis electorals són funcionaris, i quan et toca ser president de col.legi electoral ho has de fer per força, no hi ha baixes mèdiques que valguin, tant és així que una metgessa del Sindicat de Serveis Sanitaris ens mostra un SMS de la Comissió Central Electoral avisant de que no poden emetre cap baixa a presidents de col.legis, fent saltar pels aires així qualsevol criteri mèdic.
Els fraus i incompliments electorals són també corroborats pel mateix alcalde d'Agri, un històric de la lluita democràtica del poble kurd. L'any 1991 va ser diputat amb 17 diputats kurds més integrats en una llista d'un partit socialista que ara ja no existeix. D'aquests 17 diputats 4 van acabar a l'exili i 4 més a presó per denunciar la crema de municipis kurds. Ell descriu Agri com una ciutat de matances i patiments, de fet la ciutat és força grisa i no hi hem vist gaires somriures. Diu l'alcalde “som aquí per acabar una història de violència amb una victòria política”, es queixa de la desigualtat de tracte que tenen els municipis on governa l'oposició a l'AKP i etziba “l'Estat ens ha deixat com un fill orfe”.
Malgrat la il.lusió i els bons resultats que genera darrerament l'HDP les limitacions per fer política municipal són grans, manquen competències i recursos perquè el govern de Turquia és un dels més recentralitzadors, ara a més l'AKP amenaça amb una reforma constitucional hiperpresidencialista per acabar-ho d'adobar. Tot i les esperances en les que avui viuen molts kurds el projecte autogestionat, feminista i pacifista d'Öcalan encara haurà de ser pacient i esperar perquè la victòria de les eleccions no suposarà un canvi immediat en la vida de la gent i alhora el partit que ara governa tampoc s'ho pensarà dues vegades a endurir cada cop més la violència i la repressió, recolzant-se com de costum, amb els seus aliats internacionals que són les nostres democràcies occidentals, mudes davant de tanta opressió contra el poble kurd.



diumenge, 19 de juliol del 2015

Enyoro la unitat del Procés

La unitat dels partits polítics durant el 2012 al 2014 va ser àmplia i va marcar un avenç en el procés nacional com mai, una unitat compartida entre CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP. Fins a cinc organitzacions polítiques diferents (amb suports puntuals del PSC), que van ser prou aptes per parir una Comissió pel Dret a Decidir al Parlament, diferents declaracions de sobirania, exigències pel traspàs de competències per celebrar un referèndum, una llei de consultes populars i de participació ciutadana entre moltes contestacions a les agressions continuades per part del Govern espanyol i del Tribunal Constitucional. No era una unicitat feta a base de llistes úniques ni d’experiments, era una unitat d’acció per reivindicar els nostres drets nacionals amb respecte per la pluralitat i la diferència, fet al qual atribueixo l’èxit del procés durant aquest període privilegiadament viscut al Parlament.
Aquesta unitat tampoc era en solitari doncs al mateix temps es creava el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que aplegava més de quatre mil entitats d’ideologia i naturalesa molt diversa i que seria una base democràtica i social de suport a la tasca política. A l’altra banda un Estat espanyol amb molt poques ganes de piular més enllà d’un refractari no sense arguments i un acolloniment considerable per la il·lusió majoritàriament sobiranista.
La impossibilitat de diàleg amb el Govern espanyol, el no rotund a cada una de les iniciatives empreses unitàriament, les amenaces y les humiliacions ens havien de dur forçosament a un replantejament de l’estratègia.
Malgrat tot, després de l'exitós procés participatiu del 9 de novembre el carro començà a anar pel pedregar, ens vam empassar una conferència poc encertada del president en la que s’aventura a fer propostes en solitari i sense consens amb les altres organitzacions, però també vam presenciar unes relacions tibants entre CiU i ERC; Junqueras diu que no a la llista única (que no vol dir unitària); una CUP desorientada per les punyalades entre els socis de govern mirant de no sortir gaire esquitxada; una ICV-EUiA que intueix un daltabaix de la unitat i que fa mutis per la banda. Durant la conferència Mas ens estampa la proposta de convertir les eleccions en un plebiscit, en un referèndum, i és aquí, a partir d’aquest moment on comencem a barrejar els interessos de cada partit polític incompatibles amb la necessitat de fer un bloc del sí i del no.
Substituir unes eleccions per un referèndum té riscos: cap o pocs agents polítics dins la comunitat internacional ens ho reconeixeran ni tan sols Alex Salmond, com a molt poden llegir si les forces independentistes són majoritàries o no per continuar endavant amb el procés però per ser llegits en clau plebiscitària no són necessàries “unes plebiscitàries”. En segon lloc en la nostra llei electoral, espanyola per cert, els vots no tenen el mateix valor a les Garrigues que al Barcelonès (si jo fos de Barcelona m’emprenyaria) i en tercer lloc perquè unes eleccions al Parlament puguin ser un plebiscit pur es necessita la conformitat del 100% dels partits polítics per definir un clar bloc del sí i del no, fet que no es dóna a Catalunya (només les reconiexen tres partits de set).
I des de la conferència de Mas poc consens i poques negociacions, en Mas diu que llista única amb la societat civil al capdavant però amb polítics, Unió es trenca per la meitat, ERC diu que d’acord però sense polítics, la CUP que d’acord a anar sense polítics però que ara s’ho han de pensar i decidir-ho millor en assemblea. L’ANC ha tingut un immerescut maldecap amb tanta pilota sobre el terrat i la resta, la gent, ens ho mirem des de fora amb cara d’emoticona perplexa i ruboritzada.
Davant de tanta desesperació i soroll semblaria que el millor és la calma, el bon diàleg, les negociacions discretes però segures en espais reconeguts i respectats per tots. Si bé accepto que CDC, ERC i CUP vulguin considerar les eleccions un plebiscit i no és pas el meu objectiu “ser un dissolvent per les plebiscitàries” com alguns titulars poc afortunats m’adjudicaven, crec que no se’ns pot exigir als ciutadans no amortitzar les eleccions per lliurar-nos de la corrupció, de les privatitzacions i de les polítiques d’austeritat executades pel govern de CiU amb el suport d’ERC.
Si hom vol votar en clau d’independència o en clau d’aturar el consorci sanitari de Lleida és un dret intrínsec inalienable i inqüestionable. Les eleccions seran el que la gent vulguin que siguin.
Enyoro els temps de la unitat social i política dins i fora del Parlament, siguem diversos, siguem plurals, presentem-nos a les eleccions cadascú amb la formació que consideri convenient, amb punts de programa pactats, fulls de ruta consensuats, i tots els pactes preelectorals que vulgueu que veritablement suposin una ruptura i una superació de les eleccions del 2012. Poseu la societat civil a les vostres llistes polítiques com heu fet sempre, si voleu feu-ho ara amb més intensitat per deslliurar-nos de gent corrupta i acomodada però deixem de banda les llistes úniques no unitàries i busquem la unitat d’acció pel bé del procés. En el respecte per la diferència i per la unitat està la clau que ens ha fet avançar com mai, som a temps de revertir-ho.
Tenim camí a recórrer plegats, en aquest moment el Procés Constituent no subordinat a l’Estat, el referèndum i la República Catalana són les iniciatives rupturistes que més consens generen entre els ciutadans i les formacions polítiques, inclosa la gent del Sí que es pot!.

Els països bàltics van aconseguir la independència cantant, fent vies agafats de la mà però abans van haver de suportar els tancs i la violència. El nostre procés es preveu pacífic de moment i així el volem, això implica com deien els zapatistes anar més lents perquè anem lluny. 

divendres, 12 de juny del 2015

Pintures Rupestres del Cogul en marxa

Ahir quan agafava el tren cap al Parlament a les 8:00 sabia que m'esperava un matí de bogeria però que alguna cosa important podia passar. Efectivament, a les 10:00 havia des ser present a la comissió d'agricultura però també havia d'estar pendent del que passava a la sala 4 a la comissió de cultura. 
En una sala havia d'atendre a les diferents organitzacions agràries que venien a explicar-nos el seu posicionament sobre la Llei d'Interprofessionals Agràries, llei que més endavant quan s'aprovi, si ho aconseguim, us explicaré amb detall l'exèrcit Pancho Villa que tenim al govern. Vosaltres sabeu de què va la llei? Doncs un 95% de les organitzacions agràries tampoc, crec que ni el mateix govern sap quins beneficis té (i els té!) ja que no ha publicat un trist powerpoint sobre la mateixa. 
En fi, us prometia explicar-vos la fita important assolida ahir al Parlament i això tenia lloc a l'altra sala. Mentre discutia sobre la importància de que els catalans tinguem les nostres pròpies interprofessionals sobre la raça bruna, la meva companya Dolors Camats (que també fa de diputada matxaca quan toca) era a la comissió de cultura, mirant d'endarrerir el debat sobre la nostra Proposta de Resolució per posar en funcionament el Centre d'Interpretació de les Pintures Rupestres del Cogul. 
Dues hores de compareixences i debat agrari pendent de que la Dolors em digués quan havia de sortir i fer els 100 metres llisos d'una sala a una altra. A les 11:50 vaig rebre l'avís, "la teva proposta es debat en 10 minuts", i un altre whats a sota "perdó, en 3 minuts" (emoticona de preocupació, d'aquella amb el cap blau), hòsties! Córre Vilà. Vaig sortir esprintant cap a la sala 4 deixant tots els estris a la sala 1, hi entro tot just un minut abans que el president de la Comissió de Cultura em donés pas per presentar la proposta. 
Em faltava l'aire però tot indicava que avui l'aprovaríem i seria un dia joiós per al Cogul i per a les Garrigues, per extensió també per al territori. Valia la pena... -Vilà, concentra't-. Mig ofegada vaig tartamudejar perquè era tan important que les Pintures del Cogul tinguessin un Centre d'Interpretació digne, no em vaig haver d'esforçar gaire perquè el company Jaume Moya havia escrit una excel.lent exposició de motius quan treballàvem la proposta amb tècnics experts i sobretot amb la bona gent del Cogul i el seu entranyable alcalde desmemoriat Jaume Mor. 
Malgrat tot vaig fer-me pesada en deixar paleses dos emocions: en primer lloc la meva indignació perquè La Roca dels Moros és l'únic conjunt de Catalunya que no gaudeix d'un Centre d'Interpretació, ni de personal professional ni d'un sant remei de Déu a diferència dels dos altres grans conjunts del Montsià i del Priorat. En segon lloc el meu agraïment a la gent senzilla del Cogul, al seu alcalde i a l'Associació d'Amics de les Pintures Rupestres del Cogul per haver susbtituit amb tanta dignitat, la feina que la nostra administració no ha sabut fer durant dècades. 
Un cop més triomfa la mobilització de la gent, sumada a la feina institucional, si m'ho permeteu un tàndem perfecte que ens ha possibilitat guanyar unes quantes batalles al territori durant aquesta legislatura. 
Anècdota: quan vaig acabar la meva intervenció demanant suport a tots els grups per impulsar la Roca dels Moros, la senyora Carina Mejías de C'S em va voler fer una brometa "has dit moros, ara faré un comunicat dient que la representat d'ICV ha dit moros", no vaig poder riure més aviat volia plorar, ella pensa que ser moro és alguna cosa negativa. Li vaig dir "ets tu qui fa una mala interpretació de la paraula moro", no va contestar. 

dimecres, 3 de juny del 2015

Legislatura esgotada

Avui m'he llevat a les 6:45 amb una son infernal, sonambulitzada cap a la dutxa amb els ulls mig tancats encara... Mentre feia la bossa per fer nit a Barcelona m'he begut el café bullint i m'he escaldat la llengua, li he posat menjar al gat que em mirava de reüll acusant-me -ja em tornes a deixar sol altra vegada-. Amb els cabells molls cap a l'estació de tren he agafat l'Avant de les 8:00, a aquella hora ja estàvem per sobre dels 25 graus.
De camí llegint premsa local i nacional per estar al dia me n'adono que els diaris minven al mateix temps que minva el temps restant per fer vacances. Durant el camí dos trucades i 20 whatsaps i obro l'ordinador per consultar uns emails d'urgència. Sóc esclava de la tecnología per treballar i socialitzar-me.
Arribo a Sants i de Sants rodalies fins Arc de Triomf, esmorzar a la cafetería del Parlament (café, entrepà i fruita per mig matí 2,87€), avui a la taula del costat hi tenia els del PSC i m'han fet la típica broma de que "si vull seure amb ells sóc benvinguda a can PSC" (és una broma que fem sovint a parlamentaris d'altres formacions, insinuant que el transfuguisme cap al propi grup sempre és benvingut, altra cosa és que se'n vagi un dels teus, òbviament).
A les 10:00h comença sessió de control al Parlament (nada nuevo bajo el sol), les preguntes dels diputats i les respostes de govern després de 2 anys i 8 mesos de legislatura són del tot previsibles, els periodistes badallen i badalla algun diputat tapant-se la boca discretament, en Mas-Colell s'adorm sense discreció. Podria fins i tot endevinar les respostes i qui les formula pel to i per les expressions de tertulià de TV. Tot i que el ritme parlamentari de plens i comissions ha augmentat consideramblement perquè es vol molt peix al cove abans d'acabar legislatura, l'ambient del Parlament és de legislatura esgotada, de "res a fer", pot ser no val la pena presentar gaires més propostes perquè o bé ens ho tomben o no hi ha temps de tractar-les en comissions però això no evita que el pes de la responsabilitat em caigui a sobre, com em cau a sobre el sostre d'aquest palau borbònic, valgui la metàfora sobiranista.
Els ciutadans a fora estan neguitosos perquè no hi ha acords sobre el tema nacional, ni respostes que solucionin la vida de la gent que pateix, i passen els dies... i cada dia ens deixem un ciutadà de més pel camí. Pot ser ja n'hi ha prou d'això, ja fa massa dies que dura la broma no?, és o no és l'hora del canvi?, hem d'anar juntes? No ho sé, sé que hem d'esforçar-nos per fer un gir a aquestes insitucions opaques, previsibles i endogàmiques amb poc lloc per a la improvisació i per la creativitat individual.
La legislatura que ve ha de ser la legislatura de la gent sens dubte, aquí encara hi ha massa diputat i diputada de família influent i benestant lligada al poder empresarial que bloqueja els interessos de la gent normal com tu i com jo, els interessos del territori. Jo que sóc filla d'un poble desconegut com Rosselló, qui m'ho havia de dir que faria cap al Parlament, per què no ho pots fer tu?
A dins a l'hemicicle m'hi ofego, m'hi falta l'aire, m'hi falta gent com tu per obrir finestres i començar a ventilar el Palau, aquí hi falta il.lusió i ganes de treballar per les persones normals amb problemes reals, vens o què?

diumenge, 17 de maig del 2015

Nascuda en democràcia, i ?


Sóc nascuda en democràcia però no renego de la gent que ha construit amb la seva suor el meu país, dels centenars de militants i càrrecs públics que han treballat desinteressadament durant 35 anys als ajuntaments. Tampoc renego dels que han tingut un sou per dedicar-se a la política perquè sense sou només els rics o els pensionistes podrien ser polítics i això exclou a classes mitges, baixes i joves, i sobretot exclou les dones que encara fan dobles o triples jornades laborals.
No és que no en renegui sinó que en el cas d'ICV me n'orgulleixo de tots ells, de totes elles… No sé d'on venen els Alberts Riveres que proclamen que només els nascuts en democràcia haurien de fer política, deu ser que aquests no tenen arrels o bé que les arrels que tenen no els enorgulleixen prou.
Els meus eren els del PSUC, POUM, PSAN, PCC... els que lluitaven en la clandestinitat durant el franquisme, els que durant la transició van seguir lluitant per les llibertats i els que en les seves organitzacions i en les institucions on han governat ho han fet amb el cor a la mà, pot ser no sempre de forma perfecta, però sí de forma honesta. Ho podem dir ben fort i ben clar: a ICV, EUiA, IU tenim passat, present i futur, i als que formen part del passat els volem al costat per fer política a les institucions, per avaluar-nos, per trasvassar-nos tots els seus coneixements i experiència... Aquests nens d'ESADE haurien de saber que la transferència de coneixement és imprescindible per no perdre temps en cometre errors que altres ja han comès i que cal potenciar allò que ja funciona.
Ara no només cal esperar a que la gent no voti la dreta sinó també a que baixin els souffles buits de contingut. Si és cert que valoreu els polítics treballadors, honestos i honrats, em sembla que és més que evident cap on cal encarar els vots. Deixeu estar l'estètica i voteu per l'ètica 
wink emoticon

dimecres, 18 de març del 2015

Independentista i d'ICV

Són dies de moviments dins i fora d'ICV que obliguen a prendre postura i ressituar-nos amb serenitat i sense oportunismes, buscant sortides col·lectives tot evitant els assimilacionismes forçats.
Sempre he estat partidària de les clarificacions, qui em coneix sap que és gairebé una forma de vida, per això he estat defensora de la necessitat de tenir un full de ruta propi. I puc dir que la Convenció Nacional d'ICV m'omple d'orgull, és un acte de participació i de valentia transmès en directe i, per tant, de transparència, de nova política i de la més transgressora (busco i no trobo altres exemples de convencions nacionals on es decideixi el full de ruta d'un partit que hagi estat transmès en streaming).
Es tracta d'un acte d'audàcia sense precedents per la mateixa dificultat que té qualsevol organització en la gestió de la seva pluralitat ideològica interna. La diversitat és riquesa i amplitud de mires, però també comporta dificultat en la gestió i, per aquest motiu, li atorgo un doble mèrit a aquesta convenció. Des de Terres de Lleida vam defensar aferrissadament la seva celebració per dos motius: en primer lloc perquè els propis militants de l'organització tinguin clara quina és l'aposta i el camí que seguiran els seus càrrecs polítics sense sorpreses. I, en segon lloc, per no confondre la ciutadania amb missatges dessubstanciats, dibuixant una imatge d'ICV borrosa als mitjans i que no ens feia atractius com a projecte ni tampoc feia justícia a la qualitat política i humana de l'organització i per extensió qui més la representa.
Parteixo de que tots els punts de vista i opinions respecte al procés nacional són legítims i respectables, avorreixo profundament els antidemòcrates que neguen el drets nacionals als catalans, però també els independentistes hiperventilats que aprofiten l'ocasió per menystenir o insultar qualsevol sortida federal o confederal per Catalunya. Demano serenitat a uns i altres, demano reflexió i paciència per continuar sumant perspectives sobiranistes federals i confederals. Fer el contrari resta, i resulta excessivament miop situar l'Estat Lliure Associat gratuïtament al costat dels antidemòcrates.
La majoria de l'organització d'ICV s'ha situat en un marc confederal amb la defensa d'un ELlA des de la sobirania plena però pactada amb les forces de l'Estat espanyol, aquesta és una opció optimista que fa temps que s'afanya per trobar sortides dialogades. Una alternativa que creu profundament en que les classes populars espanyoles podran fer un gir a les polítiques del bipartidisme PP i PSOE, i certament, el diàleg i la democràcia sempre són les opcions més òptimes per solucionar qualsevol tipus de conflicte.
Però, què ens diferencia ideològicament als militants d'ICV independentistes dels federalistes o con-federalistes? Només un factor: la fe en un darrer intent. Cal recordar que ICV no tanca la porta a la independència si la sortida pactada no s'aconsegueix (tal i com clarifica el document) però a aquest intent de sortida pactada caldrà posar-hi data de caducitat (tal i com no clarifica el document i en el que caldrà treballar).
Em confesso menys optimista i més incrèdula que els meus companys i companyes i, en certa manera, els envejo. Envejo la seva fe en què les classes populars espanyoles puguin fer el tomb a aquesta situació, especialment quan fa quatre dies una companya d'IU (no la primera ni la darrera) em deia en una reunió al Centre Català de Luxemburg que les classes populars espanyoles en part “tenen la mirada posada en el procés català com a sortida rupturista i emancipadora que ha de marcar el camí a les classes populars d'arreu de l'Estat”. Em confessava, a més, que també ens mirava amb certa cobejança.
L'Estat Lliure Associat pot ser seria la sortida òptima, com a independentista tampoc li tanco pas la porta, però la independència a través d'un referèndum vinculant, i en cas de no poder-se celebrar, a través d'una Declaració Unilateral d'Independència, sembla la sortida real ara com ara.
A pesar d’aquesta diferència, que a ningú li estranyi que molts dels independentistes d'ICV vulguem continuar formant part del projecte econòmic, ecològic, feminista, social i nacional que representa la formació ecosocialista perquè li recordarem que som fets d'arrels profundes com les del PSUC, del PCC però també de Nacionalistes d'Esquerra i aquestes arrels estan molt per sobre de fulls de ruta temporals. Posem-hi perspectiva satèl·lit, perspectiva històrica, per entendre-ho i desdramatitzar-ho.
Per a mostra un botó: Josep Maria López Llaví i Josep Maria Armengou, entre molts altres, són cofundadors del partit Nacionalistes d'Esquerres i continuen sent companys de fatigues. I els preveig encara un futur de molta feina i de molta lluita dins i fora de l'organització. Un orgull per les darreres incorporacions polítiques com la meva i que omplen de pes polític la nostra lluita organitzada com a independentistes. La nostra força sumada a la seva experiència té un llarg i revitalitzant recorregut.
Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra va ser el precedent que al 1986 es va integrar dins IC i la seva ànima encara és viva fins i tot diria que després d'aquesta Convenció és més viva que mai. Les clarificacions, dèiem, fan que tothom s'ubiqui en la corrent en la que més l'identifica, que tothom sàpiga on és i amb el que compta. I no passa res. Els nostres profunds valors democràtics sempre fan de frontissa.
Ara, des de la diferència identificada, és quan podem construir de manera nítida un futur plegats, quan els independentistes ens comprometem a buscar ponts i a treballar per la cohesió interna dins i fora d'ICV. Per responsabilitat amb els nostres militants i amb la societat catalana i perquè hem de contribuir a demostrar que abans es trencarà la unitat de les elits espanyoles i el bipartidisme espanyol, que la unitat d’ICV. I, per extensió, la de Catalunya doncs ICV té encara un paper molt rellevant en la cohesió interna del país.
Cal no perdre de vista, a més, que els fulls de ruta nacionals són de vital importància i fan diferències evidents però són conjunturals, temporals... Els fulls de ruta tenen data de caducitat perquè cal anar improvisant noves estratègies segons es vagin movent les peces del taulell. En canvi, les arrels d'ICV no són efímeres, els valors socials i la lluita per una justícia social i global, tampoc.
De forma conjuntural i puntual potser ens trobarem prement botons diferents a les institucions, sense traumes, sense càstigs ni represàlies i amb tot el respecte per la diferència car segurament en el 99% dels casos ens trobarem prement els mateixos botons en la defensa de la igualtat, buscant la dignitat dels treballadors i treballadores i recuperant els nostres serveis públics, i això és el que compta. Tenim un projecte sòlid, arrelat, que passa per sobre de sortides individuals, de fulls de ruta temporals i que requereix la unitat indissoluble de les esquerres dins i fora de les seves organitzacions, des de la seva pluralitat.
Hom es preguntarà per què no plegar i fer-ho des d'altres formacions o “d'altres marques d'esquerres”. Doncs, precisament, per això, perquè les marques venen i van però l’experiència, els programes i els projectes es queden. M’atreveixo a dir que els independentistes d'ICV diferim a més en la forma o metodologia per arribar a l'hegemonia social ja que creure en un projecte a tan llarg termini ens resulta feixuc, difícil d'entendre, i veiem com porta als seus defensors massa sovint al sectarisme precisament per la poca pressa a guanyar aquesta hegemonia. Tampoc ens atreuen les dreceres que amaguen els seus valors d'esquerres o la defensa dels més vulnerables per “estratègia comunicativa” o que juguen de forma intencionada a la confusió per aconseguir un vot transversal que els faci guanyar de forma “exprés” l'hegemonia, sigui la social o la nacional.
Malgrat les diferències de mètode amb tots ells i elles aspiro a trobar-me al carrer i a les institucions per sumar en una gran coalició d'esquerres, perquè el programa, els nostres objectius, també estan per sobre dels mètodes. En definitiva, no deixarem que la política de consum o les modes, ens aboquin al consum de la política.