dilluns, 28 de desembre del 2009

Carta d'en Joan Herrera al seu fill

http://www.iniciativa.cat/icv/documents/2026

Sé que aquest és una carta atípica. Normalment no la faria. Però avui, creuant Europa, de tornada cap a casa m'ha sortit així.

"Lluc, torno a casa amb les butxaques buides. A Copenhague, la cimera on s'havia de pactar l'acord que permetés governar el canvi climàtic, no s'han posat d'acord. O millor dit, s'han posat d'acord en no assumir compromisos. Els EEUU demanaven transparència però no volien assumir una retallada en les emissions de CO2. La Xina no volia sentir parlar de cap control extern. El president del Brasil, Lula da Silva, va ser l'únic que va fer un pas endavant oferint posar diners per als països més pobres, des d'un país on encara hi ha profundes desigualtats.
A la cimera no hi havia societat civil. Hi havia un únic representant de la societat civil, en Joaquín Nieto, de l'ONG Sustain Labor, que seguia la cimera i els acords. En un moment donat va demanar a la ministra Espinosa, de Medi Ambient, que es reunís amb les entitats ambientals desplaçades a la capital danesa. Però res de res.
Ahir al matí ens vam veure amb el president Zapatero, i ens va donar una visió optimista -cosa que el caracteritza- de l'escenari. Estava convençut que s'arribaria a l'acord. I de fet no es va equivocar. Finalment va haver-hi acord, però l'acord s'apropa poderosament al no res, perquè és una declaració genèrica, sense compromís de reduccions d'emissions, sense compromís de finançament dels països del sud, sense calendaris... Ni tan sols s'ha marcat un termini per arribar a un acord vinculant.
En aquest principi de segle XXI el planeta és cada cop més bipolar. Els pols són els EEUU i la Xina. I Europa cada cop pinta menys. Ahir, Europa era incapaç de fer un gest que forcés a l'acord, sense lideratges clars i sense un compromís de reducció d'emissions del 30% independentment de l'acord, cosa que hauria obligat la resta de països i potències a moure fitxa. Davant la manca de lideratge europeu, la resta de principals potències pactaven una declaració genèrica, que la UE ha acabat acceptant.
Mentrestant, un bon amic és en una presó danesa. Al director de Greenpeace Espanya, Juancho López Uralde, li demanen una pena que pot anar de 6 mesos a 6 anys de presó per haver-se colat al sopar de gala d'abans d'ahir i haver desplegat una pancarta que deia “Els polítics parlen, els líders actuen”.
Lluc, el dia que vas néixer va ser el dia més feliç de la meva vida. Havies arribat i tot adquiria un nou sentit. Amb els dies vaig arribar al convenciment que cap persona que fos pare o mare podia donar l'esquena a aquest repte que és aturar el canvi climàtic, perquè voldria dir menystenir el futur dels fills. Però ara mateix penso que potser m'equivocava. Sovint la nostra espècie, la humanitat, actua més com una plaga, incapaç de dominar el medi que l'envolta, simplement el depreda, l'esgota, l'esquilma, sense tenir present el que vindrà després. I els nostres líders estan atrapats en una agenda política en la qual no els passa factura no prioritzar el medi. Quan penso en el teu futur em ve al cap que de la mateixa manera que la meva generació pensa en l'Europa dels anys 30 com aquella que no va ser capaç de frenar els règims totalitaris i els seus genocidis, potser quan creixis la meva generació serà recordada com aquella gent estúpida de principis del XXI que va ser incapaç de frenar el canvi climàtic quan eren a temps de fer-ho.
Per poder canviar les coses encara ens falta una ciutadania global. I el que és imprescindible és aconseguir que aquells irresponsables que no donen prioritat a la lluita contra el canvi climàtic paguin penyora electoral. Modestament intentaré aportar el meu gra de sorra. El proper any encapçalaré les llistes d'ICV a les eleccions catalanes. Sense dubte parlarem i debatrem sobre molts temes que acabaran per afectar-te d'alguna manera. Però, encara que ho intenti sovint, probablement acabaré parlant poc del que afectarà més la teva vida: el canvi climàtic.
Encara som a temps. Tot i que el temps s'esgota, encara podem canviar el curs de les coses. Potser hi ha qui especula a portar-nos al límit de l'abisme, però al teu voltant moltes persones continuarem treballant diàriament per evitar-ho. Espero que quan llegeixis aquesta carta, la vegis com un atac de rebel·lia i d'indignació contra l'acord més decebedor d'aquesta dècada. També espero que aquests dies donin peu a la reacció de tota una generació que digui ben clar "jo vull continuar convivint amb el planeta i vull que els meus fills també puguin fer-ho " 19 desembre, 2009

dimecres, 23 de desembre del 2009

La regeneració política

Fa temps que es veia venir, el final tràgic d’Antígona és avui el final tràgic de la transició política a l’Estat espanyol. Durant els darrers anys qui més qui menys ha carregat els seus mals, els dels seus veïns i els de la totalitat de la societat “als que ens manen”, als abusadors del poder i de la cobdícia, és a dir, als malnomenats polítics. Sovint em pregunto si aquesta estranya i delirant manera de carregar amb tanta ràbia contra les autoritats no anirà relacionada amb les corrents musicals de la meva generació, sí, em refereixo a tots aquells que escoltàvem Kortatu i la Polla Rècords, els submergits en el Heavy Metal, el Punk, el Hard Core, el Trash, els que recitàvem missatges de cançons rebels on els polítics i la política eren formes d’engany popular i corrupció institucionalitzada que no representaven cap dels interessos de la societat. Les cançons que jo cantava m’incitaven a destruir-ho tot i en particular a les autoritats en qualsevol de les seves formes (pares, mares, policies, alcaldes, presidents i fins i tot padrines... pobres padrines). No obstant sempre em quedava el dubte, i després de tanta mort, putrefacció i destrucció, què?
I novament sento als Sex Pistols cantant en anglès “sóc un anarquista, un anticristià”, pot ser encara saltaria i faria cops de cap si tornés a sentir la cançó, és a dir, un cop apagada l’eufòria destructivista, la solució era apel·lar a la bassa d’oli i utòpica de l’anarquisme. Sincerament, no crec pas que la humanitat durés més de dos dies amb la quantitat d’armes i formes de violència que avui per avui s’han incrustat arreu del món, tenint en compte que l’anarquia ens permetria prendre’ns la justícia, la llei i la política segons criteri i sense cap tipus de supracontrol.
Efectivament, uns anys més tard em pregunto que de què ens serveix destruir sense donar solucions, sense crear alternatives i sense confiar mai en ningú ni en res. Me n’adono que tot això formava part d’una concepció infantil, més aviat d’adolescent del món, radicalitzada, i en la que molts i moltes ens hem o ens hauríem acomodat sinó fos per què en hem adonat que l’apatia i l’apolítica són precisament les que ens han dut a aquesta situació, a deixar que els més poderosos fessin i desfessin a la carta.
D’altra banda és possible que a aquesta concepció pessimista del món polític no li manqués raó ni realisme, queda demostrat davant els últims casos de corrupció político-urbanística, que hom és susceptible d’ésser corromput en qualsevol moment determinat de la seva vida, per necessitat o per necessitat relativa (no sé si 48 milions d’euros són realment necessaris per acomplir les expectatives vitals d’una sola persona o família). “Lhome és un llop per a l’home”, deia Hobbes, i en això basà tota la seva teoria que més endavant encendria l’espurna de tots els sistemes socioeconòmics neoliberals i capitalistes. I si resulta que Hobbes tenia raó? Llavors en l’acceptació de que l’home, i la dona, són egoistes i corruptibles per natura sembla que tenia sentit organitzar tot un sistema d’acord amb la seva manera de fer i per tant, campi qui pugui i si el més fort es menja el més dèbil, és perquè així ha de ser.
Però pensem que per un moment que el que necessitàvem no era un sistema que fomentés la mentida en la que s’ha justificat sempre el capitalisme de “qui més té és qui més s’ho treballa i qui més s’ho mereix”, ja que queda demostrat també que qui té més avui en dia, no és precisament qui més ha treballat i qui més ha merescut.
El que necessitàvem era un sistema que precisament controlés, vigilés de ben a prop els nostres gestos avars i violents en vers els altres, estem d’acord en que som éssers contradictoris i les nostres vides són plenes de gestos egoistes però no ens enganyem, no cal omplir-nos la boca de pessimisme i carregar-nos tots els gestos nobles i d’honradesa en vers els altres, que també hi són. Exemples a l’abast en són els Drets Humans i tots els seus derivats envers les dones, els infants, el respecte per les diferències de cultura i creences, que hi són, i també els han creat les dones i els homes.
Cal acceptar d’una vegada i per totes que aquells qui gestionen i distribueixen les nostres arques no pertanyen a cap classe especial ni superdotada pels déus de la bondat, tampoc als dimonis de l’infern. Són homes i dones que han nascut i crescut en la mateixa terra que ens envolta, capaços de fer gestos lloables però també cobejosos. Conseqüentment la solució és que posem l’èmfasi novament en les lleis que ens aproximin el màxim possible a la transparència en la gestió i en l’administració dels nostres béns. Això no és res de nou, ja que l’esquerra de veritat, fa temps que ho anuncia i que demana més equilibri, transparència i entre moltes altres solucions econòmiques, també l’abolició dels donatius anònims a partits i dels paradisos fiscals. L’esquerra verda no és només la del món bonic que va amb bicicleta, és la dels homes i les dones que són conscients i accepten que l’home és bo i dolent per naturalesa. Amb la nova Llei Anticorrupció que ja fa temps que demanàvem, tenim l’oportunitat de regenerar-nos, i per això cal emfortir més que mai l’esquerra de veritat, i no pas la de centre que fa temps que fa orelles sordes a les nostres peticions. Hem de poder fer front a aquells que encara es resisteixen a la regeneració política perquè veuen amenaçats els seus capitals i la llibertat de fer i desfer de la qual han gaudit fins ara. Mal ens pesi la regeneració política només es pot dur a terme des de la política, això sí, recuperant els vells valors per la qual fou creada però amb l’aprenentatge social i històric, del mal que han fet les colpejades capitalistes que ens han dut a aquesta situació fatídica.
Article publicat al diari La Manyana el divendres, 11 de desembre 2009

dimarts, 15 de desembre del 2009

La violència de gènere també afecta els homes

Existeix una teoria revolucionària en el camp del gènere impulsada aquí a Catalunya per la xarxa d’homes igualitaris i liderada, entre altres, per Daniel Gabarró http://www.danielgabarro.cat/ a la qual us convido a donar suport. Es tracta de transformar el model de masculinitat més que no pas el model de feminitat, i és que la xacra de la violència masclista no només la pateixen les dones, també els homosexuals, transsexuals i tot els homes i nens que estiguin fora del model d’home dominant, dèspota i castigador que fins a dia d’avui encara està tenint un èxit preocupant, no en les persones més grans sinó també en els/les nostres joves i adolescents (vegeu /Transformar a los hombres: un reto social, /de Daniel Gabarro)
Els estereotips sobre les diferències sexuals i biològiques extrapolades al gènere (que no deixa de ser una construcció social) no ens deixen avençar en la lluita contra aquesta violència, hem de buscar aproximació i no pas diferències (els programes com els de TV3 /Sexes en Guerra/, no ens ajuden gens). Només cal veure la realitat tal i com és doncs el fet és que les morts i els maltractaments no disminueixen, les presons continuen estant repletes d’homes, els accidents de transit, la mortalitat a les carreteres, les drogues, els agressors i el fracàs escolar són un problema majoritàriament masculí i que per extensió afecta el si de tota la societat.Us convido a visitar la pàgina web, a afiliar-vos si ho creieu convenient i a llegir les recerques que s’hi han publicat. D’ara en endavant ja us dic que aquesta perspectiva us obrirà els ulls a la realitat que fins ara havíeu tingut davant dels nassos i no havíeu tingut oportunitat de veure amb tanta claredat (tranquils, ens ha passat a tots/es!).
http://www.homesigualitaris.cat/ http://homesigualitaris.cat/home/images/dossier_homes-temps_cat.pdf

diumenge, 22 de novembre del 2009

L'ús del català

Sr. Director,

Avui senyor director em dirigeixo a vostè més que mai, i ho faig en referència a l’article publicat el dimecres 7 d’octubre titulat “Lús del català a Lleida baixa per la Immigració”. Donada la poca disposició de la població autòctona a compartir els nostres serveis amb la població nouvinguda (que també cotitza) i els alts nivells de xenofòbia dels quals “gaudim” i que dificulten més encara la integració de persones estrangeres, creu convenient realment que des el diari Segre, s’ajudi a fomentar més encara les estigmatitzacions que persegueixen la població nouvinguda, amb aquest tipus de titulars? Sap de sobra que els discursos generals i falsos a la vegada sobre la immigració són que: “ens prenen la feina”, “no s’integren ni es volen integrar”, “tenen més drets que nosaltres”, “són més bruts”, “són més delinqüents”, “més masclistes”, “menys treballadors”, potser més lletjos també? i que més?, pot ser ja n’hi ha prou. Ara a més resulta que si es parla menys el català, també és per culpa de la immigració.
En primer lloc hauríem de veure a quin tipus de immigració ens referim, doncs la barrera lingüística, o dificultats per aprendre el català/aranès de la immigració extracomunitària, (arribada a partir del 2000), és força més alta que la barrera dels castellanoparlants desplaçats durant els anys 60 des del sud de d’Espanya o dels llatinoamericans i romanesos.
L’ús del català no ha baixat pas per la immigració sinó per que molt sovint els catalans/es ens hem sentit acomplexats a l’hora de parlar la nostra llengua davant d’un estranger, sigui quin sigui el seu origen. Inconscientment pensem que el català no és prou important com per fer l’esforç d’aprendre’l (reminiscències de la repressió, segurament) i per què sinó li parlem en castellà a un xinès que no domina cap de les dues llengües?. Si el que volem és que augmenti l’ús del català i l’aranès com a llengües vehiculars, el que hem de fer és parlar en català i aranès sempre, peti qui peti, més a poc a poc si cal, i fer entendre la importància de parlar en català a Catalunya i aranès a l’Aran. Si no ens estimem nosaltres la nostra llengua és impossible fer entendre que la resta també se l’han d’estimar.
Per una altra banda, oblideu-vos-en, l’ús del català i de l’aranès tampoc serà encoratjat per fer classes de català al Marroc o a Rumania. Des de l’altra riba, on manca cobrir encara les necessitats més bàsiques, aquesta es veu ben bé com una necessitat ridícula al costat de la necessitat d’aconseguir menjar cada dia o de conservar el sostre.
El que hem de fer és avaluar l’impacte dels projectes d’immersió lingüística, la feina feta pel CNL, Ensenyament i Acció social (que no la desmereixo en absolut). També els projectes transversals de política lingüística. Els diners invertits fins ara en cursos de català per estrangers/es estan tenint un impacte real? Cal destinar-hi més recursos o pot ser canviar les metodologies? Demanar més compromís a les persones nouvingudes en el l’aprenentatge de la llengua?
Finalment, no ens centrem només en les persones nouvingudes, sinó també en aquelles persones que fa 50 anys que són a Catalunya i encara no parlen, ni escriuen el català/aranès, ja sigui per falta de polítiques d’immersió lingüística i/o per la mania que tenim els catalans de parlar en castellà fins i tot sota l’aigua. Em llenço la primera pedra si cal.
Article publicat al diari Segre, diumenge 22 novembre 2009

dimecres, 12 d’agost del 2009

Dolça Maràvia

Un mar de flors m’envaeix el pit
quan de la terra humida i fresca d’aquesta nit
se’n desprenen olors d’infància dolça.
Dolça com tu, com les teves mans suaus,
alegria de les teves rebudes al tornar a casa.
Terra contundent i ferma com la teva mirada.
Si pogués abraçar i retornar-me les teves carícies
Si pogués tocar la mel del teu ésser una altra vegada
Els teus ulls plorosos, el teu patiment per les meves delícies
per cada un dels meus moviments en fals,
no fan de tu una iaia sinó una dolça maràvia
Quanta llum desprèn el teu plor,
quant d’amor has deixat en el meu llit,
quan després de la pluja d’aquesta nit,
m’has bressat amb ta dolça veu sàvia