dijous, 18 de desembre del 2014

País nou amb velles receptes? No gràcies

El dia que Artur Mas feia el seu discurs post-9N i ens llençava la proposta de plebiscitàries amb llista única per crear estructures de país, algunes reaccions van ser de devoció i adhesió cega al seu pla sense punts ni comes, altres que ja fa alguns dies que treballen a diari amb les polítiques del seu Govern i aliats, no van poder evitar fumejar per les orelles veient amb clarividència la lletra petita. Des del punt de vista de les classes treballadores, de la gent que avui es troba a l’atur i sobretot de la que més pateix perquè està  a punt de ser desnonada; perquè té dificultats per alimentar els seus fills; perquè no pot pagar la calefacció, ni la llum, ni l’aigua o bé perquè pateix tots aquests problemes a la vegada, aquesta és una proposta inacceptable.
El missatge del president és que tots els que pateixen han d’esperar a que tinguem estructures d’Estat o siguem independents perquè només així crearem ocupació i recuperarem els nostres serveis públics. Comprendreu que per algú que va rebre la proposta de pressupostos de la Generalitat i ha hagut d’estudiar-la amb deteniment, la llista del president li sembli una presa de pèl. I és que la frase “no hi ha ni un duro” que ens ha repetit el Govern de la Generalitat per activa i per passiva des de 2010 i que la deixa anar cada cop que un alcalde, col·lectiu o plataforma, té una demanda concreta per al seu municipi, no és certa.
Només a Lleida enguany ens toquen aproximadament 60 milions d’euros, i tot i que és  evident la davallada d’ingressos que ha sofert la Generalitat, també és cert que per aquest motiu és més imprescindible que mai una bona redistribució dels pressupostos, prioritzar amb seny el que és urgent, imprescindible i necessari per aquest ordre. Què és urgent per nosaltres? Eradicar la pobresa. Què és imprescindible? Crear ocupació. Què és necessari? Tenir uns serveis públics dignes.
Així per exemple el Canal Segarra Garrigues seria una obra imprescindible per a les Terres de Lleida si realment generés ocupació al sector agrícola, ramader i agroindustrial però el seu desviament pressupostari, la ocultació dels informes que evidencien la seva poca viabilitat tal i com s’està executant en aquests moments, fa que el més sensat sigui sens dubte aturar l’obra, fer una auditoria dels costos transparent i pública, i finalment consolidar el que ja està construït  i que no funciona a ple rendiment perquè els regants no s’adhereixen al projecte. El CSG s’està convertint en un pou sense fons on s’hi avoquen gran part dels nostres recursos i no tenim cap garantia a hores d’ara de que això reverteixi realment en el territori.
El pressupost del CSG suposa un 30% de tot el pressupost de les Terres de Lleida, Alt Pirineu i Aran amb el que n’hi hauria prou i de sobra per fer front als pressupostos alternatius que el territori necessita. Per elaborar uns pressupostos cal basar-se en demandes reals de la ciutadania i dels seus ajuntaments, només cal parar bé l’orella al territori i escoltar quins són els clams de la gent, de les plataformes ciutadanes. Aquests clams diuen que tenim cada cop més pobresa, dèficit d’ocupació, que tenim uns serveis públics cada dia més desmantellats, manca de recerca i innovació, un transport públic precari i una xarxa de carreteres indigna i perillosa, sobretot a l’Alt Pirineu.
Els pressupostos que el Govern ens va presentar l’any passat i enguany  és obvi que es fan des d’un despatx amb una mentalitat centralista que creu que alimentant constructores amigues i pistes d’esquí ja hem solucionat la nostra economia territorial.  Aquests senyors amb els que hem d’anar en una llista única cap a la independència desconeixen la realitat territorial, menyspreen profundament els micropobles i els municipis petits de Lleida quan no inverteixen en la manca de material ni de parcs de bombers del Pont de Suert, Balaguer o la Seu d’Urgell per exemple, o quan no inverteixen en centres d’atenció primària a l’Urgell i a les Garrigues entre altres.
Què passa amb el Castell de Vergós?,  i el centre de les aus de Conill?, o les pintures rupestres del Cogul que fa més de 10 anys que esperen que el Centre d’Interpretació es posi en marxa? Els que som a peu de carrer veiem imprescindibles aquests projectes per dinamitzar l’economia dels petits municipis que estan quedant cada cop més despoblats o abandonats del tot com és el cas de Conill. Lleida ja ha perdut més de sis mil habitants en els darrers quatre anys i està previst que n’anem perdent molts més encara a aquest ritme.
Els interessos de la classe econòmica i política dominant catalana converteixen Lleida en un territori cada cop menys atractiu per manca de serveis i per manca d’inversió en la dinamització dels petits municipis, per no mantenir les escoles als pobles petits.  Per això insistim en l’escola d’Alins, Llavorsí o el Poal entre moltes altres, que no tenen les instal.lacions adients ni tampoc prou gent per mobilitzar-se ni fer soroll en contra d’aquesta desfeta. Cal invertir en problemàtiques sobrevingudes que necessiten solucions a corre-cuita com la crisi  del foc bacterià o dels purins, o el darrer episodi dels gossos ensalvatgits que s’ha donat a conseqüència d’una pèssima gestió quant a la prevenció de l’abandonament de gossos domèstics amb el perill que això comporta per a la ciutadania i per a les granges.
És del tot urgent eradicar la pobresa: aliments, habitatge, aigua, llum i escalfor per a tothom, a partir d'aquí assegurem-nos l'autonomia de les persones creant ocupació o mantenint llocs de feina que permetin la continuïtat d’empreses com Neoelectra a l’Aran, Tradema al Solsonès, Índox de Tàrrega, l’Alier a Rosselló, les  plantes de tractament de purins etc...  S’inverteix en aeroports inservibles i s’obliden les nostres empreses i el transport públic (més enllà del tren de la Pobla que després d'incomptables manifestacions han hagut que de reconèixer que era un error desmantelar).
Llista de país? Sí clar, sempre i quan la gent puguem decidir dins els pressupostos què és urgent, què imprescindible i què necessari, si han de continuar decidint els mateixos poderosos de sempre, per descomptat que no hi ha tracte. 

dijous, 27 de novembre del 2014

Un sí crític a la Llei d'Acció Exterior

La llei d'acció exterior és la primera llei en la que he pogut participar i la meva sensació és quelcom com "m'ho imaginava més gran". Algun dia hauríem de reflexionar com fem les lleis però ara toca reflexionar sobre el contingut d'aquesta llei.
Aquesta no és una llei incorrecta ni inoportuna, ans al contrari, és una llei molt necessària. Després de l’Estatut del 2006 i adquirir noves competències era un mandat elaborar un articulat propi però cal recordar que no és amb aquesta llei que s’inaugura la política d’acció exterior del Govern sinó que ja existia la llei 18/1996, de relacions amb les Comunitats Catalanes de l'Exterior, la Llei de Cooperació i la Llei de Foment de la Pau 21/2003.
La nova llei regula el que ha estat la feina de la Generalitat en molts àmbits de l’acció exterior, ja sigui dins o fora de la Unió Europea i reconèix la tasca de les organitzacions no governamentals. També suposa que la Generalitat tingui l'obligació de donar suport a tots els actors internacionals de Catalunya que sovint treballen en solitari i sense els recursos adequats.
Malgrat haver donat suport a aquesta llei de forma genèrica ens queden uns quants serrells. De fet encara no entenem perquè en la nova llei d’acció exterior es recullen les dues primeres però no la Llei de Foment de la Pau del 2003, tot i haver-ho demanat explícitament fins al final, no ens n’hem sortit. Sospitem que després de tanta retallada ideològica en projectes de cooperació ara és el torn dels nostres avenços en cultura de pau.  
Des d'ICV-EUiA ens enorgullim de la llei de foment de la pau, primer perquè va ser una batalla en solitari al Parlament (no al carrer) des de 1991 (guerra del Golf) fins al 2003 i sobretot perquè és la que ha complementat la tasca de la societat civil catalana i la que ha fomentat una cultura de pau a Catalunya i a les seves institucions. La cultura de pau per la que tots ens autofelicitem quan sortim al carrer cada any a reivindicar els nostres drets sempre de manera pacífica i festiva.
També compartim les observacions d’Amnistia Internacional respecte al projecte de Llei pel que fa a la manca de transversalitat  i protagonisme dels Drets Humans (DDHH) i que cal que els DDHH siguin una línia estratègica de l’acció exterior catalana, i en això hem mirat d’incidir.
Així per exemple en el Capítol II de Relacions amb Altres Governs, Organitzacions Internacionals i Xarxes de Cooperació Territorial doncs promovem els DDHH i la internacionalització de les empreses en el mateix apartat però això no queda relacionat de forma explícita ni vol dir que interaccionin necessàriament. Quan es parla d’impulsar el potencial internacional de l’economia catalana, estimular el creixement de les exportacions, atraure inversions... no es diu que a aquestes empreses catalanes que s'externalitzen o bé internacionals que s’estableixen aquí se’ls exigirà el compliment dels drets humans o se’ls exigiran condicions.
Dos exemples per il·lustrar el que intento explicar: Unión Fenosa comprada per Gas Natural, empresa catalana, el seu principal accionista: La Caixa. Aquesta companyia vol imposar a la força a pesar de l’oposició del poble les seves centrals hidroelèctriques, provocant desplaçaments de població del Departamento de San Marcos. Aquesta empresa està sent denunciada per múltiples entitats i persones a Guatemala que lluiten per les seves males praxis i estafes als seus clients. És per aquesta raó que el Frente de Resistencia en Defensa de los Recursos Naturales i la Comisión Internacional de Juristas ens van venir a veure al Parlament per denunciar a aquesta situació i què ens demanaven? Que les nostres empreses els deixin viure en pau, que s’aturi el procés de persecució i criminalització de les organitzacions que resisteixen contra aquest model econòmic depredador del territori. I què més ens demanaven?  El compliment de la legislació internacional en matèria de drets humans i de drets dels i les indígenes.
Pel que fa a atraure inversions i nous projectes empresarials: no s’especifica el mètode, per tant, sembla que tot s’hi val. Així per exemple que s’ha fet per atreure inversors per dur endavant un projecte com Barcelona World? Rebaixar la qualitat de les nostres lleis o modificar-les a gust de l’inversor, rebaixant els seus impostos mentre els de la classe treballadora augmenten o llençant per terra el nostre propi model turístic. La llei ens protegeix de Governs que són capaços de rebaixar els nostres drets per atreure inversions? Aquesta llei garanteix el comportament ètic de les empreses catalanes que es deslocalitzen? Si no ho fa, i no preveu sancions, crec que hem perdut una oportunitat substancial.
Altres lleis d’acció exterior a nivell europeu tenen dispositius polítics i jurídics necessaris per controlar  les actuacions comercials i econòmiques a l'exterior i per això és pel que volem lluitar ara. Volem que aquesta llei no sigui el final de cap procés, ni un tràmit per poder dir que hem complert amb l’Estatut del 2006. Volem que sigui el principi per tal de que la ciutadania i els partits puguin exigir responsabilitats als seus actors internacionals.
Així doncs des del nostre grup hem mirat d’incidir sobretot en els aspectes de coherència pel que fa al respecte de DDHH en països tercers, és a dir, allò  que fa el Govern de la Generalitat en aquests moments i que ja no compleix d’entrada pel que fa a la internacionalització de les empreses o bé amb els seus acords bilaterals. Com els acords amb Israel per exemple, a qui no s’exigeix responsabilitat ni compliment de DDHH pel que fa a l’ocupació de Palestina i amb qui per cert ja s’incompleix el principi rector d) que parla de “la transparència en l’actuació dels poders públics”. Recordem que al juny CiU va votar en contra de la publicació d’acords presos en el viatge del president Mas a Israel acompanyat dels 30 empresaris catalans.
Altres aspectes en els que hem volgut contribuir són la responsabilitat mediambiental i el reforç de les relacions amb Occitània i el reconeixement i impuls de l’occità perquè entenem que s’ha d’impulsar el català i l’occità al mateix nivell perquè ambdues són llengües cooficials. Hem incidit en la participació de la societat civil i les comunitats catalanes a l’exterior tot i que no n’hi ha prou, hem introduit la necessitat de reconèixer la importància de la diplomàcia ciutadana, és a dir, la que exerceixen els ens no governamentals. També en recuperar més centralitat del Parlament per a que aquest pugui supervisar la tasca de Govern, no obstant no ens n’hem sortit de que el Pla Estratègic d’aquesta acció exterior sigui votat al Parlament, sí debatut. Tot ho hem fet gràcies a l'acompanyament i l'ajuda de les entitats catalanes que es recullen en l'Acord Nacional per l'Acció Exterior, impossible sense la seva contribució.
El nostre vot favorable a la nova Llei d’Acció exterior ha estat un sí amb reserves per tot el que hem esgrimit i perquè no acabem de refiar-nos del compliment d’aquesta llei per part de l’actual Govern (en tenim proves evidents) però hem cregut que pot ser sí serà respectada pels futurs governs que vindran i perquè el seu text, encara i que resulta a cops ambigu, també enforteix les nostres competències com a nació que som i com a futur Estat que volem ser.
Aquesta llei és la base d’una primera estructura d’Estat en matèria d’acció exterior que demostra que no calen llistes unitàries per construir-lo, al Parlament i a la societat civil hi ha una majoria prou àmplia en aquests moments per fer tot allò que sigui la nostra voluntat. Com deia Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible.

diumenge, 16 de novembre del 2014

Per una consulta popular sobre el consorci sanitari de Lleida

Al febrer d’aquest mateix any es publicava al DOCG un acord de Govern de la Generalitat (fet amb nocturnitat i sense cap tipus de procés informatiu als afectats), per crear “un nou ens” a la regió sanitària de Lleida que integraria l’Hospital Arnau de Vilanova, l’Hospital Santa Maria, Hospital de Tremp, els centres de primària i l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleia (IRBLleida).
Aquest acord de Govern va fer que tant els treballadors, els usuaris,  els moviments socials i alguns partits polítics ens poséssim alerta ràpidament tot fent preguntes al Conseller, mocions i mobilitzacions al carrer, també als centres sanitaris exigint transparència, informació i diàleg sobre què era el que la Generalitat pretenia dur a terme. El fet que a tanta gent diversa amb tendències polítiques diferents  se’ls posin els pèls de punta per aquest acord de govern no és gratuït car des que va començar la crisi econòmica els fets i les decisions preses tant pel Govern de la Generalitat com pel Govern de l’Estat sempre han anat en la direcció de retallar la despesa pública privatitzant els nostres serveis i/o venent el nostre patrimoni públic a preu de saldo.
Una de les privatitzacions més milionària feta pel Govern ha estat la d’Aigües Ter-Llobregat que va ser concedida a ACCIONA i que ha acabat als tribunals, recorreguda per AGBAR, qui ja ha advertit que deixarà de pagar 9,9 milions d’euros com a resposta a aquesta pífia. Si ja és trist privatitzar més trist és encara fer-ho de forma incompetent i amb irregularitats, amb tota la despesa extra que això suposa per a les arques de la Generalitat.
De vendre el patrimoni públic que durant tants anys hem pagat amb els nostres impostos i nòmines, PP i CiU en diuen eficiència i eficàcia perquè com deien en els seus discursos pre-electorals entre 2010/11, “l’administració pública és greixosa i no funciona, l’empresa privada funciona millor”.
Afortunadament amb els anys els treballadors ens hem adonat que si volem serveis públics i no repagar-nos l’escola, el centre sanitari i la policia, és necessari que hi hagi funcionaris i treballadors públics que els prestin i que darrera d’aquest discurs de “us salvarem d’una administració ineficaç” el que hi havia era una intenció clara de fer negoci amb el patrimoni de tots. Ens hem adonat en definitiva que aquesta no és una crisi sinó una estafa ja que pagant més impostos, ara tenim menys serveis, som més pobres i tenim més atur mentre el nombre de rics (molt rics!) ha crescut en un 11% el darrer any.
La nostra malfiança està més que contrastada pel que fa a la gestió de Govern en la venda de serveis i patrimoni públics a empreses privades, tant que aquest article no s’acabaria mai descrivint exemples que arriben fins als 2.300 milions d’euros en privatitzacions per part de CiU només l’any 2014.
Per això podem afirmar després de llegir l’esborrany dels Estatuts del Consorci del Sistema Integral de Salut de Lleida, que el que suposaria aquesta falsa integració és el principi del final de l’Institut Català de la Salut tal i com el coneixem a dia d’avui. Aquesta és doncs una “last call” al Govern, als grups de CiU, ERC, PSC i PP que encara són a temps de rectificar i així els ho tornem a demanar davant l’evidència, per què?
Doncs perquè sabem que generalment un consorci públic està composat per dues o més administracions públiques però el IRBLleida és una fundació que ja està integrada dins de l’ICS i això és el que primer sorprèn a acadèmics i juristes que segueixen els passos del Govern com el propi economista Agustí Colom (un imprescindible en la descoberta del cas Crespo de corrupció en el sistema sanitari) i ara també en l’anàlisi dels estatuts d’aquest consorci com va demostrar sobradament durant el debat a la UdL que va tenir lloc el dimecres 12 de novembre.
Però hi ha molt més: si bé l’ICS és qui posa la major part dels diners i recursos (un 74,3%) no s’entén que en el Consell de Govern del Consorci composat per 10 membres (que és màxim organisme i el que prendrà totes les decisions) només tingui 4 representants, el CatSalut (amb una aportació de 25,7%) 4 més, 1 la UdL i 1 l’IRBLleida (sene aportacions). L’ICS d’entrada queda infrarepresentat per aquella mania persecutòria que la dreta i el sistema privat de salut tenen sobre l’ICS i per postres la Universitat de Lleida i l’IRBLleida que no aporten capital tindran l’obligació d’assumir els deutes del consorci.
La UdL actuaria doncs com a convidat de pedra o tonto útil d’aquest fals consorci mentre que l’IRBLleida  està absolutament entregat a les ordres del Govern sense discussió. Cal tenir en compte que el patronat d’aquest mateix institut està presidit per l’Honorable? Conseller Boi Ruiz i 15 membres més, dels quals 12 són càrrecs del Govern de CiU. Tot queda a casa.
El consorci que hauria de ser 100% públic per garantir una sanitat 100% pública serà una entitat mixta entre el dret públic i el dret privat.  Pel que fa als seus treballadors i treballadores això suposa la porta oberta a una devaluació de les seves condicions laborals, no hi ha cap garantia de que es puguin mantenir les mateixes condicions regulades per la llei de l’ICS del 2007, que és la que s’hauria d’estar desplegant en aquests moments però que paradoxalment es devalua gràcies a les desregulacions i llei òmnibus de CiU.
El més flagrant des del nostre punt de vista també és la manca de control democràtic i de finançament. Respecte al finançament: els consorcis sanitaris sense organismes de control públic han demostrat sobradament ser una carta blanca a la corrupció almenys fins l’aparició de la normativa de la contractació pública. Això no vol dir que a la pública no hi hagi hagut cap cas de mala gestió, tampoc que a tots els consorcis hi hagi corrupció,  però sí és una conclusió compartida pels experts en transparència, que resulta molt més complicat ficar la mà a la caixa quan s’han de rendir comptes a diferents organismes públics.
D’això en parla sobradament la revista CafèambLlet que s’ha fet famosa per destapar casos de corrupció a la sanitat, d’això i de que les regulacions fetes fins ara per controlar els consorcis han resultat insuficients, o com CiU i el PP han fet mans i mànigues per desfer el poc camí recorregut en aquest sentit.
La manca de control democràtic queda reflectida als estatuts: el consorci no es crearia per Llei com ho han de fer totes les empreses públiques sinó per acord entre les parts. Primera fugida del control democràtic del poder legislatiu. Així mateix la modificació dels estatuts es faria sempre pel propi Consell de Govern del consorci i tant els usuraris, treballadors com el propi Parlament se n’assabentaran quan es publiquin aquestes mateixes decisions al DOCG sense haver-hi pogut participar abans. Això sí, tot fet amb l’aportació dels nostres recursos públics i havent de suportar l’actitud despòtica que sol acompanyar els nostres governants: “paga però no opinis perquè no en saps”.
La marea blanca, sindicats, usuaris, ICV-EUiA i la CUP hem exposat aquests i molts altres motius sobradament al carrer i a les institucions, raons que no caben en aquest article. Hem fet múltiples reunions, accions parlamentàries, reunions amb la direcció dels centres afectats, protestes, xerrades, recollida de signatures (més de 40.000 signatures en contra del consorci de la pròpia gent de Lleida) però res, el Govern continua fent oïdes sordes als nostres arguments i oposició al consorci.
Tenim proposta per superar la ineficiència del sistema sanitari de Lleida i és clara: volem integrar el GSS dins de l’ICS sense crear cap ens nou per continuar gaudint d’una sanitat 100% pública i aconseguir també més autonomia i serveis gràcies a aquesta integració que conservaria el nostre patrimoni públic,  que seria controlada pels diferents organismes públics competents i que no devaluaria les actuals condicions laborals dels treballadors i treballadores.
Nosaltres no hem decaigut en la lluita, al contrari, ens hem fet més fortes i ara el nostre objectiu és ambiciós i no té atura, volem una consulta ciutadana per saber si el territori de Lleida està disposat a assumir o no aquest consorci que per nosaltres és clarament el principi de la fragmentació de l’ICS i per tant del la seva fi.
Vagin obrint la porta del Departament de Relacions Institucionals i rescatant les urnes que venim a exigir els nostres drets de participació perquè en salut també volem decidir-ho TOT.

dimecres, 5 de novembre del 2014

Votaré per tu padrí Miquel

El “padrí Miquel”, de fet, era el meu besavi per part de mare, el pare de la meua iaia Soledad i a qui crec que mai li agrairé prou que l’engendrés. Diuen que del padrí només en podien sortir coses bones i la iaia n’era una d’elles.  
Ara els seus fills es fan molt grans i els costa recordar detalls de la vida del padrí però malauradament els més dolorosos no se’n van. Tothom recorda que era “dels republicans” però, això sí, “moderat”, diuen, “no era extremista”, més aviat va ajudar a amagar algun capellà en comptes de perseguir-lo. Si veia que qui havia de ser mort era una bona persona, li era igual si era del clero o no, al seu cor li costava obeir les ordres “del Comitè”. 
En el que es posen d’acord tots els fills quan en parlen és que als pobles les coses no es veien igual ni eren igual ja que no hi arribaven les organitzacions polítiques, ni es coneixien, motiu pel qual s’estalviaven les pugnes entre la CNT-FAI i el POUM. Ni PSUC, ni ERC, ni Estat Català ni res, el que més comptava era l’ànima i la relació entre les persones. Per contra el que sí que hi havia era molt analfabetisme, “què n’érem de rucs llavors” repeteixen els oncles. 
El padrí era un d’aquests analfabets amb sentit comú, de justícia social i política, que no sabia sumar i restar en un paper però sí que sabia fer-ho de cap. Sabia quant havia de cobrar pels porcs que tenia al corral. Valgui per tot aquesta metàfora. No li calia saber escriure ni llegir per veure que la gent treballadora i més pobra estava oprimida i maltractada per la classe benestant i pel clero i això el va fer reaccionar trencant el silenci de molts dels rossellonesos que no s’atrevien a aixecar la veu. 
Després de refugiar-se a Sant Celoni amb la família i abans d’acabar la guerra van fer cap a França. A ell el van portar al Camp d’Argelers, un camp pensat per a presoners de guerra on hi van fer cap milers de refugiats. Vivien en condicions infrahumanes: fred, gana, epidèmies, maltractaments... com avui viuen els refugiats kurds o palestins si fa o no fa.  
Un cop finalitzada la guerra els seus nebots (del bàndol guanyador) li van dir que podia tornar però tot just arribar els mateixos nacionals del poble el van trair i el van denunciar per la mort d’un capellà que ell mateix havia ajudat a amagar. Això li va suposar gairebé tres anys de presó entre La Model de Barcelona i la Presó de Lleida. 
Aquesta és una de tantes històries de gent anònima, senzilla i sense pretensions que van lluitar per la llibertat d’un poble, per la llibertat de la gent, no necessàriament només pels catalans i catalanes sinó que lluitaven també per la resta d’espanyols oprimits.
El vot que jo introduiré a l’urna el diumenge, plogui o nevi, amb policia o sense, més enllà del sí o no a la independència el que vol expressar és la meva indignació per la manca de llibertat a la que ens sotmet el Govern de l’Estat. Perquè, de fet, tots teníem clar que el que havia de ser una consulta es va convertir en un procés participatiu sense les mateixes garanties, i del procés participatiu després de l’enèsima suspensió del TC, ja no sabem el que en queda. És ridícul. No sabem quantes portes seran capaços de posar al camp obert que suposa la voluntat d’un poble però el que sí sabem segur és que la paciència i la perseverança no se’ns acaben. No ens cal saber de lletra per veure que estem sotmesos a una situació d’injustícia, ni tan sols saber escriure per marcar dues creuetes en una papereta. 
Votaré per tu padrí Miquel, votaré Sí i Sí per totes les que han lluitat en contra de la repressió sigui en el format que sigui, perquè votar per tu i per tot un poble que vol expressar-se i no pot fer-ho, és votar per la mateixa LLIBERTAT per la que tu vas lluitar.

dimarts, 9 de setembre del 2014

Desobediència organitzada


A ningú se li escapa que aquest 11 de setembre resulta decisiu per la fita històrica que ens hem marcat com a poble i com a nació que som. Enguany l’Assemblea Nacional Catalana ens convoca amb el lema “Ara és l’hora” i a diferència d’altres anys on la pugna per si el lema de la manifestació havia d’incloure independència, l’accent que la mobilització social ha decidit per a la V baixa que hem de formar entre totes, recau en el votar, “Votar i Vèncer”. Perquè votar és el mínim comú denominador al que ningú està disposat a renunciar.
Sóc postconstitucional, vaig néixer al 79. La constitució en la que avui s’empara el PP per impedir-nos aquest dret legítim no la vaig poder votar, jo i el 70% de l’actual població espanyola i catalana que avui s’hi ha de sotmetre sense haver-la pogut escollir. Aquest és el primer símptoma d’un final de règim que no es podrà evitar, s’hi posin com s’hi posin els partits majoritaris del Congreso.
El sistema bipartidista ja fa dies que agonitza a pesar de que l’actual llei electoral els hi sigui favorable, la política econòmica  de la bicefàlia s’ha demostrat absolutament desapiadada amb les classes populars pel que els moviments socials i les ànsies d’aconseguir una nova hegemonia demòtica proliferen arreu (la PAH, Podemos, Guanyem, el Comú, Ara és Demà, la Marxa per la Dignitat, les marees ciutadanes...). Els partits minoritaris més antics que no creuen en el bipartidisme, ni en la hipertròfia representativa, fan mans i mànigues per reinventar-se, purgar-se de velles maneres de fer (de vegades amb més o menys èxit) però tots miren d’enllestir-se per fer front a la nova era que ja s’apropa. Renovar o morir.
Ja fa dies que treballem totes juntes a la recerca d’una bona resina que ens enganxi, que converteixi els recels en confiança, l’orgull i la supèrbia en humilitat. Però més enllà del que puguin fer els partits polítics, allò que realment encolarà les esquerdes entre moviments socials i esquerres no serà un partit nou i flamant, ni cap vella glòria, sinó la unitat popular.
És curiós que sovint per unir unes coses se n’hagi de trencar unes altres, com quan en una relació que s’ha acabat hi estripem la fotografia de la parella per poder començar de nou un altre projecte. Volem trencar les relacions amb el Govern Central, aixafar la dependència, però això també té conseqüències, fins ara tant a PP com a PSOE els ha anat bé parlar del procés nacional fora de Catalunya, no ens enganyem. Parlant-ne i fent molt soroll, aconsegueixen que els treballadors i treballadores desviïn la mirada dels efectes devastadors que tenen les polítiques econòmiques que ens apliquen així com de la corrupció instal·lada amb comoditat en aquests mateixos partits.
La desobediència ara és la clau del procès, llavor del somni per sembrar una nova oportunitat per Catalunya, per un nou Procés Constituent que ens ha de servir per fer front a la desigualtat social que pateix la nostra gent. Si el 9 de novembre aconseguim desobeir organitzadament i fer-nos sentir, des d’ICV-EUiA estem segurs que es marcarà un canvi de trajectòria per a Catalunya però pot ser també per a la resta d’espanyols que lluiten per acabar amb l’hegemonia de la classe dominant. La desobediència és legítima quan la llei no empara els drets individuals i col·lectius i sobretot quan no hi ha voluntat política per canviar aquesta llei. Somio en un efecte contagi.
Perquè desobeir organitzadament? Cal que desobeïm de forma pacífica, esgraonada i amb garanties. L’enemic és fort i poderós i espera qualsevol relliscada del procés per poder viure a costelles d’aquest argument tants anys com pugui. A nivell mundial però tindrem centenars de milers d’ulls observant-nos pel que no ens podem permetre despertar-nos el 10N amb el resultat d’una consulta legalment i catalanament constituïda però sense un cens adequat, sense un recompte professionalitzat i fet des del més pulcre i absolut rigor. Tenim el mètode, tenim la il·lusió, el Govern sabrà correspondre-hi adequadament? Esperem de tot cor que sí. No tinc cap dubte que la societat civil catalana hi posarà tot el seu esme, vull pensar que el Govern que és el responsable de l’organització de la consulta hi estarà a l’alçada (recordo: el Parlament legisla, el Govern executa i no executa sempre el que es legisla).
Llegeixin aquest avís com vulguin, totes tenim les nostres temences i cal socialitzar-les amb seny però sense por, de fet és la nostra feina i obligació vetllar per la millor consulta possible per Catalunya. Malauradament enguany arribem a l’11 de setembre ben tocats (no esfondrats) pel mateix sistema Pujolista  corrupte que hem estat denunciant tantes vegades, no obstant ens ha deixat a tots esblanqueïts car no podíem sospitar ni una ínfima part de la magnitud de la tragèdia.
Ahir s’invocava a l’urgellenc Salvador Seguí de forma brillant en un text escrit a tres mans per David Companyon, Josep Ferrer i Francesc Matas a la Revista Sin Permiso, perquè ara més que mai les paraules del Noi del Sucre prenen sentit: “Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya, alliberada de l'Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars” (Ateneu de Madrid 1919).
Tot dependrà de la nostra capacitat mobilitzadora i de mobilització, de la nostra determinació, per això desitgem que aquest 11 de setembre sigui un èxit espatarrant com ho han estat els anteriors, on s’hi llegeixi de forma clara la nostra unitat popular per poder votar, una sola veu per guanyar la nostra sobirania, sense escletxes i sense tutors. Catalunya té dret a votar i ha de votar.

diumenge, 27 de juliol del 2014

Declaracions institucionals contraproduents


El dijous 24 de juliol els diferetns grups del Parlament de Catalunya van voler aprovar una declaració que demanava l'alto el foc a Israel i Palestina per aquest ordre. Alguns mitjans han criticat ICV-EUiA per impedir que aquesta declaració fos aprovada per unanimitat i llegida al ple del Parlament, especialment els mitjans que expliquen els bombardejos sobre Gaza com una defensa d'Israel (La Vanguardia, Ara, El Singular etc ...). ICV-EUiA es va negar a donar suport a aquesta declaració per moltes raons que desenes d'entitats i moviments socials també comparteixen. Entitats que treballen des de fa anys incansable i favorablement per als drets del poble palestí i per a que el Govern de la Generalitat abandoni les seves relacions polítiques, econòmiques i culturals amb Israel, (moviment BDS i No Més Complicitat amb Israel).

El grup d'ICV-EUiA coincideix en una part de la declaració sobretot pel que fa referència a "garantir el compliment de les resolucions de les Nacions Unides, el respecte dels drets humans i una sortida al bloqueig de Gaza. També per descomptat veu important que "el Parlament respecti les conclusions de la sessió especial celebrada al Consell de Drets Humans de l'ONU sobre les violacions de drets humans i del dret humanitari".
Malgrat aquesta coincidència no vam signar sobretot pel primer paràgraf de la declaració on es tractava el conflicte d'una forma neutral i equidistant. Pensem que els parlaments i els governs d'occident no poden mantenir-se neutrals davant una situació que no és ni equidistant ni es pot resoldre en igualtat de condicions considerant ambdues parts igualment culpables. Concretament aquesta intenta posar sobre el mateix pla i comparar "l'ofensiva de l'exèrcit israelià" amb "els atacs dels grups armats palestins", fet que resulta força indignant per la seva desproporció. Les declaracions neutrals que hem escoltat per part de la comunitat internacional en cap moment han frenat la violència per part de l'exèrcit d'Israel cap al poble palestí sinó tot el contrari. Aquest tipus de declaracions solen reforçar l'eterna i falsa excusa d'Israel, "el dret a defensar-se".
La declaració descriu amb força eufemismes un alto el foc que satisfà els còmplices del sionisme (CiU i PP). D'aquesta manera "l'escalada de violència” no té lloc “al Pròxim Orient" com descriu en el text, sinó a Palestina. Cal dir les coses pel seu nom.
Un altre dels eufemismes que podem trobar-hi és que el que l'exèrcit israelià comet sobre Gaza "és una ofensiva". Gairebé ens resulta una burla parlar en aquests termes tenint en compte que els més de mil morts palestins i cinc mil fertis només tenen una descripció possible: una massacre. Irònicament mentre se signava la declaració del Parlament per part dels altres partits, inclosa la CUP, l'exèrcit israelià bombardejava una escola de la UNRWA on van morir 16 persones i 150 més han estat ferits, la majoria d'ells nens i nenes.
La història demostra que les negociacions per la part del Govern d'Israel són fictícies i inexistents per tant no hi ha res a "reprendre", com demana la declaració, sinó que el Govern israelià ha de complir obligatòriament amb les resolucions de les Nacions Unides de 1948 i 1967 així com amb els acords d'Oslo signats el 1993 sense excuses ni més demora.
Segons els companys internacionals que es troben ara mateix a Gaza, "aquest tipus de declaracions són contraproduents perquè solen ajudar a netejar la imatge dels partits que donen suport a Israel però en realitat si ens mantenim neutres davant la injustícia ens postulem al costat de l'opressor i això no ens és de cap ajuda en aquests moments". Aquestes són paraules de Manu Pineda, president de l'associació Unadikum, el qual es troba ara mateix a la Franja de Gaza i des que va començar l'operació Marge Protector d'Israel, uns mesos més tard de que s'aconseguís un Govern d'unitat per part de les forces palestines.
Així mateix els moviments pro-palestins coincideixen, igual que ICV-EUiA, en que les intitucions no han de caure en el parany de signar aquest tipus de declaracions si el que realment volen és ser d'utilitat al poble palestí. Els moviments socials i les entitats recorden que el més útil que poden fer les institucions i parlaments, és pressionar perquè els seus governs trenquin les relacions econòmiques, polítiques i culturals amb el Govern d'Israel i sumar-se així a les accions que sí que són efectives com les del moviment BDS.
Sembla doncs que de nou es compleix la premissa de que només el poble salva el poble, cap declaració institucional que faci olor a neutralitat pot empènyer el Govern israelià a moure's de la seva posició ni un centímetre.


dimarts, 15 de juliol del 2014

Mala Llet

Davant el comunitat de CCOO sobre la meva manca de coneixements de l'empresa de Mollerussa que pertany al grup Lactalis i manca de coneixements del territori... 
És absolutament cert que no conec el territori a la perfecció i tampoc sóc cap experta en temes d'alimentació, crec que per ser polític cal sobretot tenir coherència, ètica i la intel.ligència suficient per ser conseqüent amb el que es defensa. Em sap greu l'acarnissament i la manca de respecte del seu comunicat així com l'acarnissament dels mitjans que els ha faltat temps per publicar que sóc una ignorant. Tot sense contrastar cap tipus d'informació (no m'ha trucat ningú) i sense contrastar si el comunicat de CCOO donava dades certes sobre el percentatge de productors catalans als que se'ls compra llet, i sembla a més que tampoc explica gaire bé el concepte de PROXIMITAT ni la relació entre Président, El Castillo i Puleva.

L'empresa El Castillo de Mollerussa, que va fer fallida al 2009, va ser comprada per la multinacional francesa Lactalis. En paraules de la enginyera agrònoma Montse Escutia "Lactalis és la major multinacional mundial del sector dels productes làctics. L’empresa, propietat de la família Bésiers, va anar comprant altres empreses fins a convertir-se el 2011 amb la compra de la italiana Parmalat en la major empresa del sector. A Espanya també ha aplicat la seva política d’expansió amb la compra d’empreses com Puleva o El Castillo. Com a multinacional el seu objectiu és aconseguir el màxim benefici i per això s’ha vist involucrada en diferents conflictes amb productors i sindicats que l’acusen de pagar preus injustos… L’any 2011 va portar a judici, i va perdre, a ramaders membres del sindicat francès Confédération Paysanne on els exigia 14.000€ pels danys ocasionats durant les protestes del 2009 pels preus de misèria que la multinacional pagava als productors. A Espanya els sindicats han denunciat que Lactalis és una de les empreses que pitjor paga la llet amb pràctiques abusives…El 2012 el nom de l’empresa va sortir relacionat amb el cas de corrupció destapat a Galicia i conegut com a cas Campeón, on alguns membre de la trama van mediar per a que l’Institut de crèdit gallec Igape atorgués una subvenció milionària a la multinacional. 
La història ens ha demostrat que els grans grups lleters, entre els que destaca Lactalis, han jugat poc a favor del productors als que han collat sempre que han pogut obligant-los a sobreviure amb preus de misèria. Malauradament avui dia resulta molt complicat saber el veritable origen de la llet que consumim el que dificulta que els consumidors puguin triar per l’opció que els sembli social i ambientalment més justa.
Aquest exemple, que ha generat certa polèmica pel fet que la llet Président que es consumeix aquí s’envasa a les instal·lacions de la llet El Castillo a Mollerussa, ens ha de fer reflexionar sobre les dificultats que el món globalitzat suposa pel consumidor responsable. Que un arbre no ens faci perdre de vista el bosc. El problema no és l’origen de la llet que hi ha dins del tetrabrik que comprem. El problema és si l’empresa que ha comprat la llet ha pagat un preu just als ramaders i si la seva activitat empresarial permet que els beneficis es reparteixin de manera justa entre tots els actors de la cadena."
Sentim molt que els treballadors de Puleva CCOO no hagin volgut indagar més enllà dels números que l'empresa o empresari en qüestió els ha volgut fer creure i sentim que hagin estat manipulats pel mateix. Nosaltres sempre defensarem els treballadors i treballadores, siguin de l'empresa que siguin amb ungles i dents si cal, però no podrem defensar mai que la multinacional Lactalis sigui una empresa de proximitat per molt que compri simbòlicament a alguns ramaders catalans. 
En primer lloc perquè rebenta preus i explota el sector ramader i en segon lloc perquè és impossible verificar si la llet Président que arribava al Parlament prové de productors catalans, espanyols, francesos, italians, orient mitjà, amèrcia etc… només cal veure l'abast de la multinacional i que la legislació no obliga a especificar e l'etiquetatge de quin productor prové la llet. 
ICV en cap cas va proposar que la llet del Parlament s'hagués de substituir per Llet Nostra, no tenim majoria parlamentària i si ens haguessin donat a triar segurament haguéssim elegit Pastoret, Sibilló o fins i tot munyir quatre vaques al Parlament. Si ho prefereixen ens poden titllar de somiatruites però mai de no saber el que volem i de no conéixer o saber distingir un ou d'una castanya: els assegurem que sabem apreciar, com a bons consumidors que en som, entre produte de proximitat i producte de multinacional que no té gust de res ni deixa valor afegit al territori.

dilluns, 28 d’abril del 2014

L'Ocupació Invisible de Palestina

A Ramallah (Cisjordània) plou més que a Londres, concretament 699 m3 anuals mentre que a Londres en són 596 m3 per any. Irònicament els londinencs tenen 150 litres al dia per persona mentre que els palestins només tenen 70 litres per persona i dia.
A Palestina l'aigua de la pluja és recull en una part a les muntanyes de Al Khalil (Hebron) a Cisjordània, suposadament territori palestí reconegut als acords de Oslo de 1967, no obstant els israelians en tenen el control governamental i acaparen el 80% d'aquesta aigua. Així mateix també controlen la majoria de recursos hídrics de Jerusalem Est i Gaza tot determinant quanta aigua poden utilitzar els palestins.
L'aigua és un bé comú indispensable per a la vida humana, un dret humà inalienable per al desenvolupament de l'agricultura, la ramaderia i la indústria. Totes les civilitzacions s'han aplegat sempre al voltant de l'aigua per poder sobreviure i desenvolupar la seva economia. La privació de l'accés a l'aigua suposa una violació gravíssima d'un dret bàsic i fonamental, una manera perversa d'ofegar de manera silenciosa una població ocupada.
Els israelians han obstruït sistemàticament el desenvolupament de qualsevol infraestructura palestina relacionada amb l'aigua des de 1967. Si amb això no n'hi ha prou l'any 2011 les Forces d'Ocupació Israelianes van bombardejar i/o demolir 89 estructures relacionades amb la canalització, embassament i tractament de l'aigua a Palestina i 34 pous d'aigua de pluja essencials per a l'agricultura i la ramaderia.
En realitat la política colonial i de usurpació de l'aigua començà l'any 1965 quan Israel va fer efectiu el desviament del riu Jordà cap al territori ocupat per tal de desenvolupar els seus plans d'expansió. El desviament representaria l'extinció de l'agricultura jordana i palestina, fet que va suposar un detonant important per a la Guerra dels Sis Dies.
El resultat a dia d'avui és que els israelians tenen 300 litres al dia per persona, incloent els colons que ocupen territori palestí, i els palestins 70 litres al dia per persona tal i com apuntàvem al principi (segons dades de Cisjordània). En realitat però la Organització Mundial de la Salut recomana 100 litres d'aigua per dia i per persona, per tant, mentre uns van sobrats els altres no arriben a la quantitat d'aigua estimada com a necessària.

Però el cas de Gaza és encara molt pitjor, el 95% de l'aqüífer que voreja la costa, del qual en depenen els 1,8 milions d'habitants que hi viuen, està contaminat per la seva constant extracció i per les aigües residuals pel que és aigua no potable, inutilitzable per consum humà.
Segons el darrer informe presentat per l'Assamblea de Cooperació per la Pau (ACPP) i realitzat per l'Institut d'Investigació de Política Econòmica de Palestina (MAS), les necessitats d'aigua de Palestina al 2020 seran de 859 milions de metres cúbics a l'any, el triple d'aigua que avui hi ha disponible. El mateix informe també subscriu que si el subministre d'aigua es mantingués estable durant els propers 10 anys, al 2020 només es podria cobrir un 40% de les necessitats de la Franja de Gaza i Cisjordània.
L'aqüífer de la Franja de Gaza quedarà inutilitzable l'any 2016 i Gaza no tindrà aigua pròpia al 2020 perquè tampoc té cap tipus d'accés als aqüífers de les muntanyes de Al Khalil i pateix la mateixa política d'obstrucció al desenvolupament. El bloqueig israelià no permet que hi entrin materials de construcció per noves infraestructures aqüíferes i l'elevat preu de les dessalinitzadores les fa inassumibles, suposant que se'n poguessin construir serien inútils a conseqüència talls diaris d'electricitat que pateixen el territoris palestins des del bloqueig israelià.Els israelians ocupen mitjançant l'urbanisme colonial els territoris palestins incomplint els Acords de Oslo del 67, bombardegen infraestructures i cases de civils provocant centenars de morts, tirotegen els agricultors quan s'apropen a treballar les seves pròpies terres de la franja i des de l'any 2007 després de que Hamás guanyés les eleccions, van començar les restriccions de gasolina i electricitat provocant constants talls en la mateixa i impossibilitant el desenvolupament en majúscules. També bloquegen la importació i exportació dels productes agroalimentaris palestins o els obliguen a produir-los sota etiqueta israeliana.Tanmateix si alguna represàlia pot fer del tot inassumible la vida a Palestina és l'assecament dels aqüífers i impedir a la seva població l'accés a l'aigua, a la seva pròpia aigua. La privació de l'aigua és sens dubte una de les pitjors violacions dels drets humans, és l'ocupació més invisible, la més perversa, la menys coneguda per la comunitat internacional i a l'hora la més efectiva per als israelians. Fins quan la Unió Europea i la resta de la comunitat internacional continuarà permetent la mort lenta i agònica d'aquest territori i la seua gent.
La campanya Thirsting for Justice: Palestinian Rights to Water & Sanitation (www.thirstingforjustice.org) s'encarrega de recollir firmes per demanar a la Comissió Europea i resta de la comunitat internacional que Israel respecti el dret dels palestins a l'aigua i unes instal·lacions sanitàries a través del propi control dels aqüífers; permetent la construcció de pous a Cisjordània; rehabilitant l'aqüífer principal de Gaza i incloent l'accés a l'aqüífer de Al Khalil i el riu Jordà. És imprescindible que la UE pressioni per a que la reconstrucció i manteniment d'infraestructures per a l'aprofitament d'aigua sigui un fet i que s'acabin les demolicions i bombardejos així com que es garanteixi el compliment de la llei internacional fent que la UE i els seus Estats Membre demanin les compensacions necessàries per la destrucció d'infraestructures relatives a l'aigua finançades amb diners europeus.



dissabte, 26 d’abril del 2014

No disparen, somos civiles!

Una de las principales actividades de la Asociación Unadikum consiste en dar respuesta al llamamiento de los sindicatos de agricultores de Palestina (UAWC), de ahí el nombre Unadikum (os invocamos), para proteger a los campesinos y las campesinas de los continuos ataques de las Fuerzas de Ocupación Israelís sobretodo en tiempo de cosecha. Finalmente el lunes 21 de abril nos dirigimos a la zona de Khuza'a en la Franja de Gaza, quince brigadistas que llegamos después de esperar hasta 8 y 10 días en el Cairo para poder cruzar la frontera de Rafah la cual había permanecido cerrada durante tres semanas por decisión de las autoridades egipcias.
La brigada salió com suele hacerlo a las seis de la mañana coincidiendo con las horas de menos calor que los campesinos aprovechan para poder hacer mejor su trabajo. El paisaje amable de campos de trigo dorados nos resulta familiar a la mayoría de brigadistas y al principio todo empieza con sonrisas, abrazos entre palestinos y brigadistas conocidos, presentaciones de los nuevos y llega el reparto de chalecos amarillos con los que los internacionales nos podemos distinguir a quilómetros de distancia. Manu, nuestro coordinador, nos dirige hacia la zona donde los campesinos forzosamente tienen que dirigirse pues los cultivos se encuentran cerca de la valla y una vez allí formamos una barrera humana con nuestros cuerpos entre la valla y las mujeres y hombres que trabajan agachados sacando hierbajos. También los chiquillos que no están en edad escolar y que juegan alrededor de sus padres.
Delante de nuestra vista y detrás de la valla se distinguen las torretas del ejército y de momento todo parece tranquilo hasta que Manu nos avisa de que los jeeps ya van llegando por el camino que ladea la franja desde lado israelí. En ese momento, sobretodo los nuevos, sentimos cierto nerviosismo pero nadie dice nada porque sabemos que es lo que puede pasar y todos estamos debidamente informados del protocolo (no correr, no hacer gestos bruscos y en caso de que alguien se sienta muy incómodo socializarlo rápidamente para evitar situaciones de ansiedad descontrolada).
El primer día nos sirvió para darnos cuenta de que todo iba en serio, vi como bajaban cuatro soldados del jeep con mis propios ojos, cogían sus armas y disparaban hacia arriba en modo amenazantemente avisor. En ese momento noté como se me secaba la garganta, era el miedo, un miedo controlado, pero miedo humano al fin y al cabo. Manu les gritó en inglésdon't shoot us, we are international delegation and we have members of a Parlament here.
Ni siquiera sabemos si nos escuchan cuando les pedimos que no disparen pero es lo único que podemos hacer además de brindar nuestros cuerpos para formar esa barrera humana tan simple y tan efectiva a la vez. Esa línea humanista recuerda a las cadenas de gente con las que la Plataforma de Afectados por la Hipoteca se planta delante de las casas de las familias que van a ser desahuciadas por la policía.

Sigo creyendo en la política para poner fin a los conflictos, especialmente en el caso palestino, pero es imprescindible a la vez recurrir métodos tan inmediatos y sencillos como la protección de civiles por parte de los movimientos internacionales, la protección de esas familias de Gaza que se limitan a recoger su cosecha en sus propios campos evita muertes y heridas físicas y emocionales incurables mientras no llega la solución política a la ocupación.

video que mostra com els soldats israelís tirotejen als nostres peus

Sara Vilà Galán
Diputada Parlament de Catalunya ICV-EUiA
Miembro Brigada Unadikum Abril 2014