dijous, 27 de novembre del 2014

Un sí crític a la Llei d'Acció Exterior

La llei d'acció exterior és la primera llei en la que he pogut participar i la meva sensació és quelcom com "m'ho imaginava més gran". Algun dia hauríem de reflexionar com fem les lleis però ara toca reflexionar sobre el contingut d'aquesta llei.
Aquesta no és una llei incorrecta ni inoportuna, ans al contrari, és una llei molt necessària. Després de l’Estatut del 2006 i adquirir noves competències era un mandat elaborar un articulat propi però cal recordar que no és amb aquesta llei que s’inaugura la política d’acció exterior del Govern sinó que ja existia la llei 18/1996, de relacions amb les Comunitats Catalanes de l'Exterior, la Llei de Cooperació i la Llei de Foment de la Pau 21/2003.
La nova llei regula el que ha estat la feina de la Generalitat en molts àmbits de l’acció exterior, ja sigui dins o fora de la Unió Europea i reconèix la tasca de les organitzacions no governamentals. També suposa que la Generalitat tingui l'obligació de donar suport a tots els actors internacionals de Catalunya que sovint treballen en solitari i sense els recursos adequats.
Malgrat haver donat suport a aquesta llei de forma genèrica ens queden uns quants serrells. De fet encara no entenem perquè en la nova llei d’acció exterior es recullen les dues primeres però no la Llei de Foment de la Pau del 2003, tot i haver-ho demanat explícitament fins al final, no ens n’hem sortit. Sospitem que després de tanta retallada ideològica en projectes de cooperació ara és el torn dels nostres avenços en cultura de pau.  
Des d'ICV-EUiA ens enorgullim de la llei de foment de la pau, primer perquè va ser una batalla en solitari al Parlament (no al carrer) des de 1991 (guerra del Golf) fins al 2003 i sobretot perquè és la que ha complementat la tasca de la societat civil catalana i la que ha fomentat una cultura de pau a Catalunya i a les seves institucions. La cultura de pau per la que tots ens autofelicitem quan sortim al carrer cada any a reivindicar els nostres drets sempre de manera pacífica i festiva.
També compartim les observacions d’Amnistia Internacional respecte al projecte de Llei pel que fa a la manca de transversalitat  i protagonisme dels Drets Humans (DDHH) i que cal que els DDHH siguin una línia estratègica de l’acció exterior catalana, i en això hem mirat d’incidir.
Així per exemple en el Capítol II de Relacions amb Altres Governs, Organitzacions Internacionals i Xarxes de Cooperació Territorial doncs promovem els DDHH i la internacionalització de les empreses en el mateix apartat però això no queda relacionat de forma explícita ni vol dir que interaccionin necessàriament. Quan es parla d’impulsar el potencial internacional de l’economia catalana, estimular el creixement de les exportacions, atraure inversions... no es diu que a aquestes empreses catalanes que s'externalitzen o bé internacionals que s’estableixen aquí se’ls exigirà el compliment dels drets humans o se’ls exigiran condicions.
Dos exemples per il·lustrar el que intento explicar: Unión Fenosa comprada per Gas Natural, empresa catalana, el seu principal accionista: La Caixa. Aquesta companyia vol imposar a la força a pesar de l’oposició del poble les seves centrals hidroelèctriques, provocant desplaçaments de població del Departamento de San Marcos. Aquesta empresa està sent denunciada per múltiples entitats i persones a Guatemala que lluiten per les seves males praxis i estafes als seus clients. És per aquesta raó que el Frente de Resistencia en Defensa de los Recursos Naturales i la Comisión Internacional de Juristas ens van venir a veure al Parlament per denunciar a aquesta situació i què ens demanaven? Que les nostres empreses els deixin viure en pau, que s’aturi el procés de persecució i criminalització de les organitzacions que resisteixen contra aquest model econòmic depredador del territori. I què més ens demanaven?  El compliment de la legislació internacional en matèria de drets humans i de drets dels i les indígenes.
Pel que fa a atraure inversions i nous projectes empresarials: no s’especifica el mètode, per tant, sembla que tot s’hi val. Així per exemple que s’ha fet per atreure inversors per dur endavant un projecte com Barcelona World? Rebaixar la qualitat de les nostres lleis o modificar-les a gust de l’inversor, rebaixant els seus impostos mentre els de la classe treballadora augmenten o llençant per terra el nostre propi model turístic. La llei ens protegeix de Governs que són capaços de rebaixar els nostres drets per atreure inversions? Aquesta llei garanteix el comportament ètic de les empreses catalanes que es deslocalitzen? Si no ho fa, i no preveu sancions, crec que hem perdut una oportunitat substancial.
Altres lleis d’acció exterior a nivell europeu tenen dispositius polítics i jurídics necessaris per controlar  les actuacions comercials i econòmiques a l'exterior i per això és pel que volem lluitar ara. Volem que aquesta llei no sigui el final de cap procés, ni un tràmit per poder dir que hem complert amb l’Estatut del 2006. Volem que sigui el principi per tal de que la ciutadania i els partits puguin exigir responsabilitats als seus actors internacionals.
Així doncs des del nostre grup hem mirat d’incidir sobretot en els aspectes de coherència pel que fa al respecte de DDHH en països tercers, és a dir, allò  que fa el Govern de la Generalitat en aquests moments i que ja no compleix d’entrada pel que fa a la internacionalització de les empreses o bé amb els seus acords bilaterals. Com els acords amb Israel per exemple, a qui no s’exigeix responsabilitat ni compliment de DDHH pel que fa a l’ocupació de Palestina i amb qui per cert ja s’incompleix el principi rector d) que parla de “la transparència en l’actuació dels poders públics”. Recordem que al juny CiU va votar en contra de la publicació d’acords presos en el viatge del president Mas a Israel acompanyat dels 30 empresaris catalans.
Altres aspectes en els que hem volgut contribuir són la responsabilitat mediambiental i el reforç de les relacions amb Occitània i el reconeixement i impuls de l’occità perquè entenem que s’ha d’impulsar el català i l’occità al mateix nivell perquè ambdues són llengües cooficials. Hem incidit en la participació de la societat civil i les comunitats catalanes a l’exterior tot i que no n’hi ha prou, hem introduit la necessitat de reconèixer la importància de la diplomàcia ciutadana, és a dir, la que exerceixen els ens no governamentals. També en recuperar més centralitat del Parlament per a que aquest pugui supervisar la tasca de Govern, no obstant no ens n’hem sortit de que el Pla Estratègic d’aquesta acció exterior sigui votat al Parlament, sí debatut. Tot ho hem fet gràcies a l'acompanyament i l'ajuda de les entitats catalanes que es recullen en l'Acord Nacional per l'Acció Exterior, impossible sense la seva contribució.
El nostre vot favorable a la nova Llei d’Acció exterior ha estat un sí amb reserves per tot el que hem esgrimit i perquè no acabem de refiar-nos del compliment d’aquesta llei per part de l’actual Govern (en tenim proves evidents) però hem cregut que pot ser sí serà respectada pels futurs governs que vindran i perquè el seu text, encara i que resulta a cops ambigu, també enforteix les nostres competències com a nació que som i com a futur Estat que volem ser.
Aquesta llei és la base d’una primera estructura d’Estat en matèria d’acció exterior que demostra que no calen llistes unitàries per construir-lo, al Parlament i a la societat civil hi ha una majoria prou àmplia en aquests moments per fer tot allò que sigui la nostra voluntat. Com deia Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible.

diumenge, 16 de novembre del 2014

Per una consulta popular sobre el consorci sanitari de Lleida

Al febrer d’aquest mateix any es publicava al DOCG un acord de Govern de la Generalitat (fet amb nocturnitat i sense cap tipus de procés informatiu als afectats), per crear “un nou ens” a la regió sanitària de Lleida que integraria l’Hospital Arnau de Vilanova, l’Hospital Santa Maria, Hospital de Tremp, els centres de primària i l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleia (IRBLleida).
Aquest acord de Govern va fer que tant els treballadors, els usuaris,  els moviments socials i alguns partits polítics ens poséssim alerta ràpidament tot fent preguntes al Conseller, mocions i mobilitzacions al carrer, també als centres sanitaris exigint transparència, informació i diàleg sobre què era el que la Generalitat pretenia dur a terme. El fet que a tanta gent diversa amb tendències polítiques diferents  se’ls posin els pèls de punta per aquest acord de govern no és gratuït car des que va començar la crisi econòmica els fets i les decisions preses tant pel Govern de la Generalitat com pel Govern de l’Estat sempre han anat en la direcció de retallar la despesa pública privatitzant els nostres serveis i/o venent el nostre patrimoni públic a preu de saldo.
Una de les privatitzacions més milionària feta pel Govern ha estat la d’Aigües Ter-Llobregat que va ser concedida a ACCIONA i que ha acabat als tribunals, recorreguda per AGBAR, qui ja ha advertit que deixarà de pagar 9,9 milions d’euros com a resposta a aquesta pífia. Si ja és trist privatitzar més trist és encara fer-ho de forma incompetent i amb irregularitats, amb tota la despesa extra que això suposa per a les arques de la Generalitat.
De vendre el patrimoni públic que durant tants anys hem pagat amb els nostres impostos i nòmines, PP i CiU en diuen eficiència i eficàcia perquè com deien en els seus discursos pre-electorals entre 2010/11, “l’administració pública és greixosa i no funciona, l’empresa privada funciona millor”.
Afortunadament amb els anys els treballadors ens hem adonat que si volem serveis públics i no repagar-nos l’escola, el centre sanitari i la policia, és necessari que hi hagi funcionaris i treballadors públics que els prestin i que darrera d’aquest discurs de “us salvarem d’una administració ineficaç” el que hi havia era una intenció clara de fer negoci amb el patrimoni de tots. Ens hem adonat en definitiva que aquesta no és una crisi sinó una estafa ja que pagant més impostos, ara tenim menys serveis, som més pobres i tenim més atur mentre el nombre de rics (molt rics!) ha crescut en un 11% el darrer any.
La nostra malfiança està més que contrastada pel que fa a la gestió de Govern en la venda de serveis i patrimoni públics a empreses privades, tant que aquest article no s’acabaria mai descrivint exemples que arriben fins als 2.300 milions d’euros en privatitzacions per part de CiU només l’any 2014.
Per això podem afirmar després de llegir l’esborrany dels Estatuts del Consorci del Sistema Integral de Salut de Lleida, que el que suposaria aquesta falsa integració és el principi del final de l’Institut Català de la Salut tal i com el coneixem a dia d’avui. Aquesta és doncs una “last call” al Govern, als grups de CiU, ERC, PSC i PP que encara són a temps de rectificar i així els ho tornem a demanar davant l’evidència, per què?
Doncs perquè sabem que generalment un consorci públic està composat per dues o més administracions públiques però el IRBLleida és una fundació que ja està integrada dins de l’ICS i això és el que primer sorprèn a acadèmics i juristes que segueixen els passos del Govern com el propi economista Agustí Colom (un imprescindible en la descoberta del cas Crespo de corrupció en el sistema sanitari) i ara també en l’anàlisi dels estatuts d’aquest consorci com va demostrar sobradament durant el debat a la UdL que va tenir lloc el dimecres 12 de novembre.
Però hi ha molt més: si bé l’ICS és qui posa la major part dels diners i recursos (un 74,3%) no s’entén que en el Consell de Govern del Consorci composat per 10 membres (que és màxim organisme i el que prendrà totes les decisions) només tingui 4 representants, el CatSalut (amb una aportació de 25,7%) 4 més, 1 la UdL i 1 l’IRBLleida (sene aportacions). L’ICS d’entrada queda infrarepresentat per aquella mania persecutòria que la dreta i el sistema privat de salut tenen sobre l’ICS i per postres la Universitat de Lleida i l’IRBLleida que no aporten capital tindran l’obligació d’assumir els deutes del consorci.
La UdL actuaria doncs com a convidat de pedra o tonto útil d’aquest fals consorci mentre que l’IRBLleida  està absolutament entregat a les ordres del Govern sense discussió. Cal tenir en compte que el patronat d’aquest mateix institut està presidit per l’Honorable? Conseller Boi Ruiz i 15 membres més, dels quals 12 són càrrecs del Govern de CiU. Tot queda a casa.
El consorci que hauria de ser 100% públic per garantir una sanitat 100% pública serà una entitat mixta entre el dret públic i el dret privat.  Pel que fa als seus treballadors i treballadores això suposa la porta oberta a una devaluació de les seves condicions laborals, no hi ha cap garantia de que es puguin mantenir les mateixes condicions regulades per la llei de l’ICS del 2007, que és la que s’hauria d’estar desplegant en aquests moments però que paradoxalment es devalua gràcies a les desregulacions i llei òmnibus de CiU.
El més flagrant des del nostre punt de vista també és la manca de control democràtic i de finançament. Respecte al finançament: els consorcis sanitaris sense organismes de control públic han demostrat sobradament ser una carta blanca a la corrupció almenys fins l’aparició de la normativa de la contractació pública. Això no vol dir que a la pública no hi hagi hagut cap cas de mala gestió, tampoc que a tots els consorcis hi hagi corrupció,  però sí és una conclusió compartida pels experts en transparència, que resulta molt més complicat ficar la mà a la caixa quan s’han de rendir comptes a diferents organismes públics.
D’això en parla sobradament la revista CafèambLlet que s’ha fet famosa per destapar casos de corrupció a la sanitat, d’això i de que les regulacions fetes fins ara per controlar els consorcis han resultat insuficients, o com CiU i el PP han fet mans i mànigues per desfer el poc camí recorregut en aquest sentit.
La manca de control democràtic queda reflectida als estatuts: el consorci no es crearia per Llei com ho han de fer totes les empreses públiques sinó per acord entre les parts. Primera fugida del control democràtic del poder legislatiu. Així mateix la modificació dels estatuts es faria sempre pel propi Consell de Govern del consorci i tant els usuraris, treballadors com el propi Parlament se n’assabentaran quan es publiquin aquestes mateixes decisions al DOCG sense haver-hi pogut participar abans. Això sí, tot fet amb l’aportació dels nostres recursos públics i havent de suportar l’actitud despòtica que sol acompanyar els nostres governants: “paga però no opinis perquè no en saps”.
La marea blanca, sindicats, usuaris, ICV-EUiA i la CUP hem exposat aquests i molts altres motius sobradament al carrer i a les institucions, raons que no caben en aquest article. Hem fet múltiples reunions, accions parlamentàries, reunions amb la direcció dels centres afectats, protestes, xerrades, recollida de signatures (més de 40.000 signatures en contra del consorci de la pròpia gent de Lleida) però res, el Govern continua fent oïdes sordes als nostres arguments i oposició al consorci.
Tenim proposta per superar la ineficiència del sistema sanitari de Lleida i és clara: volem integrar el GSS dins de l’ICS sense crear cap ens nou per continuar gaudint d’una sanitat 100% pública i aconseguir també més autonomia i serveis gràcies a aquesta integració que conservaria el nostre patrimoni públic,  que seria controlada pels diferents organismes públics competents i que no devaluaria les actuals condicions laborals dels treballadors i treballadores.
Nosaltres no hem decaigut en la lluita, al contrari, ens hem fet més fortes i ara el nostre objectiu és ambiciós i no té atura, volem una consulta ciutadana per saber si el territori de Lleida està disposat a assumir o no aquest consorci que per nosaltres és clarament el principi de la fragmentació de l’ICS i per tant del la seva fi.
Vagin obrint la porta del Departament de Relacions Institucionals i rescatant les urnes que venim a exigir els nostres drets de participació perquè en salut també volem decidir-ho TOT.

dimecres, 5 de novembre del 2014

Votaré per tu padrí Miquel

El “padrí Miquel”, de fet, era el meu besavi per part de mare, el pare de la meua iaia Soledad i a qui crec que mai li agrairé prou que l’engendrés. Diuen que del padrí només en podien sortir coses bones i la iaia n’era una d’elles.  
Ara els seus fills es fan molt grans i els costa recordar detalls de la vida del padrí però malauradament els més dolorosos no se’n van. Tothom recorda que era “dels republicans” però, això sí, “moderat”, diuen, “no era extremista”, més aviat va ajudar a amagar algun capellà en comptes de perseguir-lo. Si veia que qui havia de ser mort era una bona persona, li era igual si era del clero o no, al seu cor li costava obeir les ordres “del Comitè”. 
En el que es posen d’acord tots els fills quan en parlen és que als pobles les coses no es veien igual ni eren igual ja que no hi arribaven les organitzacions polítiques, ni es coneixien, motiu pel qual s’estalviaven les pugnes entre la CNT-FAI i el POUM. Ni PSUC, ni ERC, ni Estat Català ni res, el que més comptava era l’ànima i la relació entre les persones. Per contra el que sí que hi havia era molt analfabetisme, “què n’érem de rucs llavors” repeteixen els oncles. 
El padrí era un d’aquests analfabets amb sentit comú, de justícia social i política, que no sabia sumar i restar en un paper però sí que sabia fer-ho de cap. Sabia quant havia de cobrar pels porcs que tenia al corral. Valgui per tot aquesta metàfora. No li calia saber escriure ni llegir per veure que la gent treballadora i més pobra estava oprimida i maltractada per la classe benestant i pel clero i això el va fer reaccionar trencant el silenci de molts dels rossellonesos que no s’atrevien a aixecar la veu. 
Després de refugiar-se a Sant Celoni amb la família i abans d’acabar la guerra van fer cap a França. A ell el van portar al Camp d’Argelers, un camp pensat per a presoners de guerra on hi van fer cap milers de refugiats. Vivien en condicions infrahumanes: fred, gana, epidèmies, maltractaments... com avui viuen els refugiats kurds o palestins si fa o no fa.  
Un cop finalitzada la guerra els seus nebots (del bàndol guanyador) li van dir que podia tornar però tot just arribar els mateixos nacionals del poble el van trair i el van denunciar per la mort d’un capellà que ell mateix havia ajudat a amagar. Això li va suposar gairebé tres anys de presó entre La Model de Barcelona i la Presó de Lleida. 
Aquesta és una de tantes històries de gent anònima, senzilla i sense pretensions que van lluitar per la llibertat d’un poble, per la llibertat de la gent, no necessàriament només pels catalans i catalanes sinó que lluitaven també per la resta d’espanyols oprimits.
El vot que jo introduiré a l’urna el diumenge, plogui o nevi, amb policia o sense, més enllà del sí o no a la independència el que vol expressar és la meva indignació per la manca de llibertat a la que ens sotmet el Govern de l’Estat. Perquè, de fet, tots teníem clar que el que havia de ser una consulta es va convertir en un procés participatiu sense les mateixes garanties, i del procés participatiu després de l’enèsima suspensió del TC, ja no sabem el que en queda. És ridícul. No sabem quantes portes seran capaços de posar al camp obert que suposa la voluntat d’un poble però el que sí sabem segur és que la paciència i la perseverança no se’ns acaben. No ens cal saber de lletra per veure que estem sotmesos a una situació d’injustícia, ni tan sols saber escriure per marcar dues creuetes en una papereta. 
Votaré per tu padrí Miquel, votaré Sí i Sí per totes les que han lluitat en contra de la repressió sigui en el format que sigui, perquè votar per tu i per tot un poble que vol expressar-se i no pot fer-ho, és votar per la mateixa LLIBERTAT per la que tu vas lluitar.