dimarts, 31 de gener del 2012

Biomassa sí però així no

Des de fa uns mesos hem començat a sentir protestes al Pla d'Urgell sobre la possible instal·lació d'una planta de biomassa, protestes que en principi ens assenyalen una ciutadania del territori dividida entre el sí i el no. L'oposició a aquesta planta de biomassa ara s'estén cap al territori de les Garrigues per un altre tipus d'instal·lació similar que ha de fer cap al terme de Juneda.
Personalment crec que quan els ciutadans s'aixequen en acte de protesta, s'organitzen, s'informen, construeixen argumentaris i prenen tant temps del temps que no tenen després de treballar, no sol ser per caprici ni perquè sí. Ningú pren tantes molèsties per una causa col·lectiva si no creu que està carregat de raons, no obstant cal ser el màxim de prudent, especialment si no som de la comarca i per això cal mirar d'informar-se detalladament sobre el projecte. Bàsicament en no ser de les Garrigues o del Pla i si no tenim una planta de biomassa a la vora del poble, d'entrada el que hauríem de fer és desconfiar del nostre propi criteri ja que les coses no es veuen de la mateixa manera quan les has de tenir davant de casa.
Amb això em refereixo a que cal estar atent als arguments d'ambdues bandes i en fer-ho m'he adonat que no només hi ha dues opinions sinó que també n'hi ha una tercera: l'opinió indefinida, els que encara no saben si la volen o no. El no opinar és una tècnica que s'aplica molt als municipis, sobretot en aquells on hi ha una gran indústria on hi treballa molta gent de la zona, en aquest cas, cal tenir en compte que de l'empresa Nufri en depenen molts treballadors/es de la comarca. Tanmateix no pronunciar-se també pot ser degut a una clara intencionalitat de no mullar-se o bé de mirar de mantenir les bones relacions amb tothom i procurar no aixecar polèmica.
Aquesta situació de divisió social es repeteix des de fa molts anys i no és només pròpia de les plantes de biomassa sinó que n'hem vist en anteriors ocasions sobretot en els territoris de l'interior de Catalunya. Això és el que passa quan algun tipus d'empresa arriba amb un macroprojecte ja siguin plantes de tractament de residus o el darrer cas del cementiri nuclear a Ascó. També han provocat controvèrsia les incineradores, els abocadors de Seròs o Argençola etc... Com veieu, són projectes poc atractius i amb clara intencionalitat de fer del territori una font de diners que gairebé mai van a parar a aquest propi territori sinó als empresaris de torn.
Certament una planta de biomassa no hauria de ser el mateix que un abocador de residus però també té els seus perjudicis, els quals queden ben recollits per la feina feta per la plataforma Salvem el Territori (www.plataformasalvemelterritori.blogspot.com) . També hi ha experts/es ambientòlegs i epidemiòlegs que sostenen que les grans dimensions en la que està projectada pot tenir repercussions en la salut de les persones, per no citar les molèsties de pudors i fums, així com problemes derivats de la seva sostenibilitat ambiental, justament per la seva dimensió macro.
A ICV estem a favor de l'energia feta per la biomassa, és sens dubte una energia neta, juntament amb la solar i l'energia eòlica conformarien els tres tipus d'electricitat no contaminant, a més és una energia segura tant per al medi ambient com per a les persones, a diferència de la nuclear. Però el perill de la biomassa és que tot depèn de què és el que s'acabi cremant a la caldera, malauradament existeix la possibilitat de cremar-hi arbres plagats de residus fitosanitaris o altres tipus de residus que no siguin massa forestal.
Els veïns del Poal i del Palau d'Anglesola en són conscients de tot això i també que la biomassa pren sentit quan està construïda a la vora de territoris boscosos perquè s'aprofita la llenya caiguda al  mateix temps que s'aconsegueix una neteja del sota bosc, però on és la massa forestal del Pla d'Urgell i de les Garrigues? A primera instància és escassa, i per molt que canviéssim tots els cultius de la zona per arbres, amb les repercussions ecològiques que això pogués comportar, no en tindríem ni per ensalivar. Per tant, bona part de la massa forestal per cremar s'ha de portar de fora (Pirineu català i aragonès), amb la despesa ambiental i energètica de camions amunt i avall que això comportaria. I l'aigua? Quanta aigua necessitem per fer funcionar la macro planta? Com quedaran afectades les terres de la zona? I pel que fa a l'impacte paisatgístic o econòmic... a quina distància finalment es trobarà la planta del nucli urbà del Poal? Com repercutirà en l'ocupació laboral de la gent de la zona? els treballadors/es seran de la comarca o de fora? I com perjudicarà la planta als pagesos/es i als petits comerços de la zona? Hi ha tantes al·legacions i preguntes plantejades sobre aquest projecte que de moment resten sense resposta!
Per aquest motiu abans de prendre una decisió sobre la seva viabilitat, la Generalitat i l'empresa interessada en dur-lo a terme, haurien de sentir l'obligació de donar el màxim d'informació a la ciutadania afectada i per descomptat amb la màxima transparència possible. No sé per què ja m'oloro que això no passarà i de fet, no està passant. A ICV Lleida fa setmanes que esperem resposta de la Generalitat a totes les preguntes plantejades a través del Diputat Josep Vendrell sobre aquest projecte tan poc nítid. Tenen clar els convergents que a la llarga sempre acaba sortint més car per a l'administració donar permís d'execució a projectes mal fets? Per sentit comú valdria la pena replantejar-se refer aquest projecte, i reconvertint-lo si s'escau, en diferents plantes de dimensions més humils, sostenibles i properes a zones forestals. 

dimecres, 4 de gener del 2012

Lo territori per qui l'estima

tVet aquí una vegada uns joves i uns no tant joves que arran de l’aprovació del VI Plan de Residuos Radioactivos elaborat per Enresa al 2006, van començar a percebre el perill de que tots els residus nuclears de l’Estat Espanyol podien fer cap a Ascó o en el seu defecte a Vandellòs.
Aquests valents i valentes van decidir organitzar-se com a plataforma civil per tal d’aturar aquesta controvèrsia, d’aquesta organització en dirien Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya. Els seus integrants tenien molt clar que no deixarien embrutar més el territori, que ja no es deixarien enganyar més per un grapat de calers ni tampoc hipotecar la seva salut ni  la de la seva gent, a costa de que uns empresaris que formen part d’un poderosíssim  lobby, com és el de les nuclears, omplissin més les seues butxaques podrides de  tants diners.
La feina feta durant tots aquests anys a cops semblava perduda i l’escepticisme sovint apareixia al seu voltant: “això no ho aturareu”, “ja està decidit i no hi ha res a fer”,  però la quantitat d’arguments i la proliferació d’ajuntaments i consells comarcals que votaven mocions en contra del cementiri nuclear, cada cop eren més grans i més nombrosos. Tenien un suport clar per part de la ciutadania així com de la majoria de partits polítics catalans però aquest suport no era fruit de la gratuïtat sinó de la coordinació, insistència i constància de la pròpia CANC.
Durant 5 anys la Coordinadora no s’ha cansat de denunciar i protestar a través de concentracions, comunicats, rodes de premsa i manifestacions,  la manca de transparència i la manipulació constant de la informació per part de l’Ajuntament d’Ascó i l’AMAC. Així mateix ha denunciat la contradicció de que Ascó es pronunciés com a candidat per acollir el cementiri de residus sense que cap partit polític del municipi ho portés al programa; ha comprovat que els terrenys oferts per l’Ajuntament d’Ascó eren absolutament inadequats i perillosos tenint en compte els altres candidats espanyols a acollir el cementiri; ha demostrat la manipulació de dades sobre els suposats beneficis econòmics que aportaria la instal·lació d’aquesta infraestructura al territori o els llocs de treball que crearia; ens ha recordat l’elevat nivell de pobresa al que estan sotmesos els territoris nuclearitzats per la manca de competitivitat i la pèrdua constant de població. 
A conseqüència de l’evidència de la informació el suport  a la CANC ha anat creixent a mesura que han passat els anys, no només les institucions públiques i els partits polítics s’han mostrat en contra d’acollir tots els residus nuclears de l’Estat Espanyol sinó que també s'hi han adherit entitats ecologistes, econòmiques, socials i educatives.  Concretament es van presentar més de 7.000 al·legacions en contra i  al Ministerio de Industria s’hi van fer arribar més de 10.000 signatures.
Contradictòriament encara n’hi ha que diuen que “els del sí” o la candidatura d’Ascó era àmpliament recolzada per la ciutadania, però els fets demostren que en cap moment ha existit una plataforma ciutadana per recolzar aquesta candidatura, tampoc manifestacions a favor ni tan sols una mínima organització que demostri que aquest recolzament és efectiu i verídic.
El passat 31 de desembre el Consell de Ministres anunciava que es determinava la candidatura de Villar de Cañas com la més idònia per a la instal·lació, això no és cap casualitat ja que tècnicament no era una de les més ben valorades. Òbviament la feina feta per la CANC i aquesta àmplia oposició al cementiri a Catalunya ha fet que el PP prengués una decisió política “a favor” de Castella la Manxa.
Encara hem d’estar alerta de possibles canvis d’opinió però no obstant la feina feta ja està donant el fruit esperat per tots i totes les que estimem el nostre territori. Els fets ens demostren que l’organització civil i política per salvar la Catalunya profunda d’especuladors i/o de gent només enlluernada pels diners, sovint és molt útil i efectiva. Aquesta és una lliçó que hem d’aprendre tots plegats i alhora és un incentiu per continuar lluitant i mantenir-nos salvaguardats d’empresaris ambiciosos despreocupats per la nostra salut i el medi ambient. Només d’aquesta manera podrem construir i planificar el nostre desenvolupament  a través d’una economia sostenible, justa, neta i diversificada.
Les més sinceres felicitacions a la CANC i la gent que defensa lo nostre territori.