dijous, 28 d’octubre de 2010

“Us importen més los mixons per les persones”

Ahir vaig assistir a la rendició de comptes celebrada a REGSEGA a Tàrrega, que els consellers Francesc Baltasar (Medi Ambient) i Joaquim Llena (Agricultura) juntament amb el Secretari d’Estat Josep Puxeu van fer davant la Comunitat de Regants i afectats/es per les zones ZEPA del Canal Segarra Garrigues. M’agradaria poder dir que he estat seguint aquest tema des dels seus inicis, però malauradament la cosa sembla que ve de tan lluny que sense voler em va agafar jugant a pilota al pati de l’escola i en aquells moments encara no tenia prou eines racionals per entendre-la.
El primer cop que vaig sentir dir per boca d’una pagesa salerosa i valenta “a vatros, als verds, us importen més los mixons que les persones” era precisament a Tàrrega i no fa pas gaires mesos. Em vaig quedar força parada doncs havia sentit parlar d’aquesta manera altres pagesos/es del meu entorn però en ésser un diàleg tenia més temps de donar raons, si més no hi vaig trobar un cert gust en la bufetada verbal d’aquella dona. Front una acusació d’aquestes característiques sembla que d’entrada l’emissora et dóna a entendre que no vol diàleg i que ja pots dir missa que no la faràs pas canviar de parer. Sense pensar la resposta li vaig engegar “no és viritat, preocupa’s pels mixons és preocupa’s de les persones” (què poc hàbil vaig ser!) em va mirar amb cara escèptica i va girar cua, no em deuria pas entendre.
I és que fixeu-vos que darrera aquesta interacció tan curta hi ha una reflexió profunda i laberíntica que es resumeix així: com afrontar el progrés i la millora d’un territori àrid, poc productiu en la seva tradició agrícola, la qual és la principal activitat econòmica a més, sense fer mal al medi ambient i l’ecosistema que hi viu. O bé... com fer entendre als hereus i les pubilles de les terres que s’hi conreen que allà no hi podran regar a manta?, o que no hi podran fer el que havien fet sempre. Com dir-los que encara i que els hi passi el canal pel costat de casa no se’n podran servir? Tot perquè els estudis d’ambientòlegs de la Unió Europea van determinar que era molt més important la protecció de les aus i la vegetació. D’acord, no els contradiré pas. Ara bé, l’error de la UE radica en donar poques alternatives econòmiques a les persones del territori ni suport suficient a la Generalitat i a les administracions locals per afrontar la paralització de l’activitat. Puc entendre el cabreig general, de fet com a “verda”, per estrany que sembli, el comparteixo.
Per una banda tal i com deia ahir el Secretari d’Estat mai més es podrà fer front a noves infraestructures ni de reg ni de comunicació ni del que sigui, sense tenir en compte les repercussions nefastes pel medi ambient. Queda clar que si continuem generant pol•lució, destruint hàbitats d’aus i d’altres espècies animals al ritme que s’ha dut en el darrer segle i l’actual, ja no cal ni que ens plantegem procrear, perquè d’aquí a poc temps en aquest planeta no hi quedaran  ni “mixons” ni persones. Això ens ho prenem seriosament sí o sí.
Per l'altra banda resulta que als que els toca pagar els plats de qui més ha contaminat i més mal ha fet que són les grans corporacions nacionals i multinacionals, són els que menys mal fan, doncs els pagesos/es d’aquestes terres duen vides generalment força austeres, de poca opulència i amb bons hàbits de consum d’electricitat i aigua. Certament els més pobres són sempre els que menys contaminen i em pregunto si aquestes grans empreses tenen restriccions tant determinants per a la seva activitat com la que suposa el nou mapa de les ZEPA. La llibertat amb la que operen, em fa pensar que no les hi tenen.
No obstant la solució no està en esperar a que l’ecologisme passi de moda, ni treure restriccions mediambientals a ningú sinó assegurar-se que qui més contamina és qui més paga i qui més difícil ho té per existir. En el cas dels plans de Lleida, la solució radica en donar compensacions i alternatives econòmiques als agricultors/es que quedin afectats pel nou mapa de protecció estepària. En definitiva donar oportunitats econòmiques, invertir en noves activitats d’autocupació, i per a fer això es necessita la implicació de tot el sector públic i privat.
Per començar cal exigir un segell de qualitat als productes que surtin de la zona de reg Segarra Garrigues, l’esforç de sostenibilitat s’ho mereix. Fomentar el comerç de proximitat per tal de defugir de l’especulació alimentària i els preus irrisoris dels mercats internacionals. Limitar la importació. Crear indústria de transformació dels aliments que s’hi generen (productes pre-cuinats, derivats, cosmètics naturals etc...) en les mateixes zones on s’hi ha limitat la producció agrícola per tal que el valor afegit es quedi a casa i a les butxaques dels que més pateixen les restriccions etc... Si n’hi ha de coses per fer! Falta que els pagesos/es i els seus fills/es s’ho creguin, mentre les administracions fan l’acompanyament tècnic i econòmic necessari per a incentivar els nous filons d’ocupació agrària.
Per tant senyora de Tàrrega vull dir-li (encara i que a deshores) que el que els verds/es perseguim és que els “mixons” i les persones puguin conviure amb dignitat, i que cap de les dues parts mori en detriment de l’altra, però això sí, ens cal més confiança a tots plegats per fer els equilibris necessaris.

1 comentari:

josep maria ha dit...

Todo para el pueblo, pero sin el pueblo. Aixó es despotisme ilustrat, bé, de fet ben poc 'ilustrat' ja que no l'hi calen 'arguments' per imposarse. La questió vital es 'qué cal sacrificar per el bé comú', sense preguntar-se si es un bé alló que demanda sacrificis. En el cas de les terres afectades per les restriccions de conreus, vista la experiéncia del que va pasar al nostre poble, que es va perdre un secá que era un ecosistema vital, i es va convertir en una pseudo-horta que a acabat erma del tot, pels 'conreus' dels que es volien fer d'or...demanaria alló tan antic de 'virgencita, que me quede como estaba'
Si les coses no surten de la propia gent, i aquest es el problema, val més no remoure el femer, per si les mosques.