dimarts, 28 de desembre de 2010

Pensions & Banca

La reforma del sistema de pensions i l’extensió de l’edat de jubilació són mesures que fa temps que s’anuncien amb anterioritat fins i tot a l’actual crisi econòmica. Els governs europeus justifiquen la reforma per la seva “insostenibilitat” a conseqüència dels canvis demogràfics. Canvis que es deuen a una població cada cop més envellida amb una esperança de vida més llarga, també a un descens de la natalitat, del que en resulta menys població jove en edat productiva. Així d’entrada l’explicació sembla prou lògica i qui no tingui més temps i ganes de remenar les veritables causes d’aquesta reforma, segur que combregarà ràpidament, però a qui beneficia realment que allarguem l’edat de jubilació i la reforma de les pensions? A l’Estat? Als treballadors/es? Quina classe de correctiu ens estan aplicant?
Si els canvis demogràfics són veritablement una amenaça per a la productivitat del país, no només hauríem de retallar el sistema de pensions sinó obrir les portes sense fàstics a  persones estrangeres en edat productiva per tal de que poguessin compensar la manca de població activa que patim. Després de tot, els fluxos migratoris no s’han regulat mai segons necessitat de la població immigrada sinó segons necessitat empresarial i per manca de mà d’obra (quelcom que el PP i  els partits xenòfobs ometen en el seu discurs).
Per una banda sembla que els analistes internacionals mal acompanyats de l'adjectiu “imparcials”, d'entrada  obvien la productivitat individual del treballador/a, és a dir, un treballador/a no produeix el mateix ara que fa 10 anys, la tecnologia va evolucionant substantivament i per tant la capacitat de rendiment de les persones també. Aquesta evidència hauria de comptar a l'hora de fer anàlisi sobre productivitat a llarg termini però si més no, és un fet ignorat deliberadament en els informes d’aquests analistes que asseguren que les pensions públiques i l’edat de jubilació vigents seran impossibles davant la insuficient productivitat.
Per altra banda veiem que els i les joves pateixen una taxa d’atur del 40%, pel que posar tots els esforços en solucionar aquesta xacra, faria augmentar de bon tros els ingressos destinats a la Seguretat Social i de passada es podrien mantenir les pensions. Paradoxalment, el govern s’entesta en allargar l’edat de jubilació, i ens vol fer creure que els constructors prefereixen gent de 66 i 67 anys treballant dalt d’una bastida que no pas joves forts i sans en plena edat productiva, au fum-li fort! 2 milions de padrins/es ocupant el lloc de treball de persones joves i vigoroses.
Idees per augmentar la recaptació no en falten: apujar els salaris per fomentar un increment en l’aportació individual a la Seguretat Social, incrementar impostos de successions a grans patrimonis, perseguir el frau fiscal, eradicar paradisos fiscals (no em cansaré de repetir-les)... però no, ni tan sols s’han molestat a fer reformes en la jubilació i les pensions segons el tipus d’activitat laboral que es desenvolupa, o bé deixant l'allargament de la jubilació a voluntat del treballador/a segons el seu estat de salut. A més, quin sentit té ara allargar la vida laboral si el sector empresarial està fomentant més que mai jubilacions anticipades per reduir plantilla?
Quin misteri tot plegat, el cas és que quan indagues sobre totes les reformes i les retallades de drets sempre acabes anant a parar al mateix lloc. En el cas de les pensions,  els informes en els que es basa el govern espanyol per fer la mala feina sorgeixen dels anàlisis del “grup dels 100 economistes”, patrocinats ni més ni menys que per la Fundació FEDEA, és a dir, la banca espanyola, la credibilitat dels quals a més,  no ha estat mai qüestionada per cap mitjà de comunicació. Ben curiós.
És en veure els currículums del grup dels 100 i d'on procedeixen les seves nòmines que ens adonem que en realitat qui té el problema de sostenibilitat sobre pensions no és la Seguretat Social sinó la banca, els fons de pensions privats han perdut més del 20% del seu valor en els darrers dos anys. Conseqüentment qui té risc de col•lapse són els bancs i no el sistema públic, és més, certs informes com els de City Group asseguren que els plans de pensions privats no tenen futur mentre els sistemes de pensions públics siguin solvents i efectius. Et voilà! Si provoquem el pànic en els ciutadans/es i els fem creure que els plans de pensions privats són més segurs que els públics, lògicament, la crescuda dels primers donarà un capital força estable a la banca ja que aquests diners no es treuen mai del compte fins arribada l’edat establerta.
Quina murga, sempre els mateixos pesats darrera, la banca, la banca, la banca... Si bé, admeto que no sóc cap especialista en economia pel que podria cometre errades de càlcul, no obstant no crec que els experts que inspiren aquest article, Vicenç Navarro i Juan Torres, tots dos prestigiosos catedràtics d’economia aplicada, estiguin gaire sucats pels interessos privats. Si l'argumentari no us convenç, cal que penseu que sempre val la pena tenir les dues versions dels fets. Feliç 2011!!! :))))



Cap comentari: