dijous, 28 d’octubre del 2010

“Us importen més los mixons per les persones”

Ahir vaig assistir a la rendició de comptes celebrada a REGSEGA a Tàrrega, que els consellers Francesc Baltasar (Medi Ambient) i Joaquim Llena (Agricultura) juntament amb el Secretari d’Estat Josep Puxeu van fer davant la Comunitat de Regants i afectats/es per les zones ZEPA del Canal Segarra Garrigues. M’agradaria poder dir que he estat seguint aquest tema des dels seus inicis, però malauradament la cosa sembla que ve de tan lluny que sense voler em va agafar jugant a pilota al pati de l’escola i en aquells moments encara no tenia prou eines racionals per entendre-la.
El primer cop que vaig sentir dir per boca d’una pagesa salerosa i valenta “a vatros, als verds, us importen més los mixons que les persones” era precisament a Tàrrega i no fa pas gaires mesos. Em vaig quedar força parada doncs havia sentit parlar d’aquesta manera altres pagesos/es del meu entorn però en ésser un diàleg tenia més temps de donar raons, si més no hi vaig trobar un cert gust en la bufetada verbal d’aquella dona. Front una acusació d’aquestes característiques sembla que d’entrada l’emissora et dóna a entendre que no vol diàleg i que ja pots dir missa que no la faràs pas canviar de parer. Sense pensar la resposta li vaig engegar “no és viritat, preocupa’s pels mixons és preocupa’s de les persones” (què poc hàbil vaig ser!) em va mirar amb cara escèptica i va girar cua, no em deuria pas entendre.
I és que fixeu-vos que darrera aquesta interacció tan curta hi ha una reflexió profunda i laberíntica que es resumeix així: com afrontar el progrés i la millora d’un territori àrid, poc productiu en la seva tradició agrícola, la qual és la principal activitat econòmica a més, sense fer mal al medi ambient i l’ecosistema que hi viu. O bé... com fer entendre als hereus i les pubilles de les terres que s’hi conreen que allà no hi podran regar a manta?, o que no hi podran fer el que havien fet sempre. Com dir-los que encara i que els hi passi el canal pel costat de casa no se’n podran servir? Tot perquè els estudis d’ambientòlegs de la Unió Europea van determinar que era molt més important la protecció de les aus i la vegetació. D’acord, no els contradiré pas. Ara bé, l’error de la UE radica en donar poques alternatives econòmiques a les persones del territori ni suport suficient a la Generalitat i a les administracions locals per afrontar la paralització de l’activitat. Puc entendre el cabreig general, de fet com a “verda”, per estrany que sembli, el comparteixo.
Per una banda tal i com deia ahir el Secretari d’Estat mai més es podrà fer front a noves infraestructures ni de reg ni de comunicació ni del que sigui, sense tenir en compte les repercussions nefastes pel medi ambient. Queda clar que si continuem generant pol•lució, destruint hàbitats d’aus i d’altres espècies animals al ritme que s’ha dut en el darrer segle i l’actual, ja no cal ni que ens plantegem procrear, perquè d’aquí a poc temps en aquest planeta no hi quedaran  ni “mixons” ni persones. Això ens ho prenem seriosament sí o sí.
Per l'altra banda resulta que als que els toca pagar els plats de qui més ha contaminat i més mal ha fet que són les grans corporacions nacionals i multinacionals, són els que menys mal fan, doncs els pagesos/es d’aquestes terres duen vides generalment força austeres, de poca opulència i amb bons hàbits de consum d’electricitat i aigua. Certament els més pobres són sempre els que menys contaminen i em pregunto si aquestes grans empreses tenen restriccions tant determinants per a la seva activitat com la que suposa el nou mapa de les ZEPA. La llibertat amb la que operen, em fa pensar que no les hi tenen.
No obstant la solució no està en esperar a que l’ecologisme passi de moda, ni treure restriccions mediambientals a ningú sinó assegurar-se que qui més contamina és qui més paga i qui més difícil ho té per existir. En el cas dels plans de Lleida, la solució radica en donar compensacions i alternatives econòmiques als agricultors/es que quedin afectats pel nou mapa de protecció estepària. En definitiva donar oportunitats econòmiques, invertir en noves activitats d’autocupació, i per a fer això es necessita la implicació de tot el sector públic i privat.
Per començar cal exigir un segell de qualitat als productes que surtin de la zona de reg Segarra Garrigues, l’esforç de sostenibilitat s’ho mereix. Fomentar el comerç de proximitat per tal de defugir de l’especulació alimentària i els preus irrisoris dels mercats internacionals. Limitar la importació. Crear indústria de transformació dels aliments que s’hi generen (productes pre-cuinats, derivats, cosmètics naturals etc...) en les mateixes zones on s’hi ha limitat la producció agrícola per tal que el valor afegit es quedi a casa i a les butxaques dels que més pateixen les restriccions etc... Si n’hi ha de coses per fer! Falta que els pagesos/es i els seus fills/es s’ho creguin, mentre les administracions fan l’acompanyament tècnic i econòmic necessari per a incentivar els nous filons d’ocupació agrària.
Per tant senyora de Tàrrega vull dir-li (encara i que a deshores) que el que els verds/es perseguim és que els “mixons” i les persones puguin conviure amb dignitat, i que cap de les dues parts mori en detriment de l’altra, però això sí, ens cal més confiança a tots plegats per fer els equilibris necessaris.

dijous, 21 d’octubre del 2010

El preu d'una política restringent d'immigració

El discurs contra la voluntat d’integració de les persones migrades s’endureix, tant a Europa com a Catalunya i és que quan les coses van maldades, hom tendeix a recloure’s, a tornar-se conservador i retornar a les mentalitats totalitàries. La por sembrada per la crisi econòmica i social comença a fer els seus efectes, paralitza la musculatura, inclosa la que bombeja la sang que ha d’arribar al cervell. La por a perdre el que tenim provoca la immobilitat i la passivitat davant les misèries i les situacions d’extrema pobresa en les que viuen moltes de les persones, principalment les migrades, a Catalunya. En aquest estat de reticència tanquem els ulls i fem veure que no hi són i com que han estat els darrers d’arribar,  girem el coll cap al costat i sense mirar-los als ulls direm que marxin perquè aquí no tenim res per ells/es. Tan se val si a la butxaca no hi tenen ni un cèntim ni per un bitllet d’autobús que els dugui al poble del costat!
El govern central, en adonar-se que moltes persones migrades no tenien cap intenció de quedar-se en un país hostil que els deixa ben poques oportunitats de millora, endegà els plans de retorn voluntari sense massa èxit però. En tot cas no han provocat l’allau de persones migrades a les oficines autonòmiques amuntegant-se per poder marxar de nou al seu país d’origen, algú se li fa estrany això? No, oi? Contradictòriament i a pesar de les febles ajudes que se’ls donaven per marxar, a Barcelona s’han aprovat gairebé mil plans de retorn voluntari. Analitzem però el fenomen perquè val la pena.
La política de pal de cec feta des dels despatxos, la que no amortitza les investigacions acadèmiques i socials que es realitzen entorn a aquest fenomen, la que no organitza consells ciutadans efectius sinó d’aparador, ha tornat a equivocar-se... què poc costava escoltar les necessitats, els desitjos i les il•lusions de les persones que emprenien un projecte migratori! Amb una petita mostra d'immigrants, independentment de quin sigui el seu país d’origen ens haguéssim adonat que una bona part d’aquestes persones (no totes) tenien un projecte temporal, és a dir, venien a fer diners per invertir-los posteriorment en els seus països d’origen tot obrint petits negocis.
Si més no, de nou la por i la paralització de la musculatura en veure que arribaven en grans quantitats cridats pel nostre mercat de treball, feu que els governs europeus comencessin a endurir enormement les condicions per adquirir els permisos de treball i residència. El resultat d’aquest enduriment és que el procés d’una persona migrada per establir-se a casa nostra arriba a ser tan llarg (10 anys mínim), penós i car, que en oferir-los quatre pagues i carantoines per a que tornin a marxar, la seva resposta ha estat aixecar el dit anular i dir: per què no te’n vas tu!
El Tercer Sector ja havia advertit de les conseqüències d’una mala gestió de la contractació en origen, que mai es va fer en origen, també de l’enduriment i del control de fronteres. Nombrosos estudis coincidien amb que ningú vol marxar i deixar els fills/es, la família, els amics i en definitiva l’entorn on se’l respecta i se l’estima per trobar-se sol davant una societat prepotent que no ha sortit mai de casa, i que el considera inferior i l’explota sense gaires escrúpols.
La Camacho, el Sarkozy i la Merkel no paren de treure porqueria de la boca criminalitzant la immigració per tal de fer vots a costelles de les misèries d'aquests/es Ulisses que paradoxalment es troben en terra de ningú i enyoren constantment el seu país, però no hi poden tornar amb la cua entre les cames després d’haver viscut tot un infern per arribar on són.
Celebro que el govern central hagi plantejat conservar l’antiguitat de la situació administrativa dels qui decideixen retornar, sens dubte és una manera de reconèixer l’esforç i la paciència que han tingut per adquirir-la. No obstant seria més interessant endegar un bon pla integral de codesenvolupament (i no iniciatives parcials) que permeti retornar les persones migrades que així ho desitgin amb dignitat i amb la possibilitat real de fer desaparèixer la pobresa tot fent front als mercats internacionals d’explotació que envaeixen els seus països d’origen. O és que el que passa és que els necessitàvem més nosaltres a ells/es que ells/es a nosaltres? Vet aquí el pla de la dreta: fer discurs xenòfob per a que la ultradreta no guanyi terreny i entretenir la ciutadania amb rucades per a que es rebotin contra els seus veïns/es del barri en comptes de sublevar-se en vers els governs i els milionaris de corbata. Quina esquizofrènia això dels plans de retorn: que marxin però que no marxin gaire, d’altra manera, com ens ho farem quan tornin a escalfar motors les màquines de la producció que requereix mà d’obra barata i abnegada?

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Política de testosterona rància

Com més tombs hi dono, més clar ho veig, en totes les expressions de la política hi sobren homes de masculinitat tradicional malentesa i caduca, i hi falten persones amb sensibilitat i maduresa. Em refereixo a la classe d’homes, encara molt majoritària, que prenen decisions a base de mesurar-se-la amb el que regna al municipi del costat, la comunitat autònoma veïna o el país de més amunt. Però el que és el pitjor de tot, és que a les dones que són com bé sabeu, les darreres a incorporar-se, els ensenyen a reproduir dogmàticament aquesta forma de fer política tan barroera (penseu en l’Alícia Sanchez Camacho per uns instants).
Per il.lustrar aquesta teoria d’excés de política de la testosterona rància, tres exemples a diferents nivells de govern: el primer i més a l’abast, es troba en les obres públiques i privades que s’instal•len en els municipis sense tenir en compte ni el criteri ni les afectacions dels veïns/es dels pobles limítrofs. Em refereixo a abocadors, incineradores, tèrmiques, cementiris nuclears, aeroports i totes aquelles infraestructures que podrien empudegar amb olors, sorolls i/o restes contaminants als municipis adjacents. Sense anar més lluny, d’això es queixava el veïnat pel que fa a l’abocador de Seròs.
La política municipal, generalment feta per homes (molt homes!) i dones que mimetitzen entre l’equip de govern, creu que el criteri a tenir en compte és omplir les arques independentment del perjudici que això pugui ocasionar als de la vora. Quin gran exemple de solidaritat i de bona governança per a les generacions futures!
A nivell autonòmic CIU representa el clímax de la testosterona rància a la que em refereixo. Han estat i són incapaços de veure ni reconèixer res positiu en l’obra de govern del tripartit, així com en l’època convergent es varen dur a terme bones accions i bones idees algunes d'elles culminades en l’obra tripartit, aquest també ha dut prosperitat en infraestrutures necessàries com el Segarra-Garrigues, la Xarxa de Transport Públic i la protecció del Medi Natural, entre altres. Tothom sap que la seva situació actual de defallida econòmica no és conseqüència de la seva gestió sinó del cúmul de perjudicis econòmics a nivell mundial i sobretot estatal. Dir i afirmar per part del senyor Mas “nosaltres ho farem millor” és com dir que "nosaltres nena (en aquest cas la ciutadania), la tenim més llarga". Com a nena, sincerament hi tinc poca afecció als mansos llepats, competitius i prepotents.
Respecte a l’Estat la testosterona guanya amb reveniments, entre Zapatero i Rajoi la politiqueria i els retrets van per sobre dels consensos i els punts comuns. Que els hi tenen, i molts. Sense anar més lluny la pròpia reforma laboral, sembla més obra del PP que no pas del PSOE i en comptes de reconèixer la concòrdia, continuen treien les cintes mètriques.
Més que mai i en una situació de crisi econòmica, es fa urgent i necessari, que comencem a mirar els pobles, les comunitats i els Estats limítrofs com a col•laboradors potencials, més que no pas com a competència directa. La manca de líquid forçosament hauria de suggerir unió i solidaritat en forma de projectes mancomunats, així mateix, les assemblees ciutadanes en totes les seves formes (si és que n’hi ha algun govern), han de fer-se presents per defecte per tal d’assegurar-nos que la ciutadania participa en tot moment i de forma transparent en els processos de presa de decisions.
És clar que la política necessita ésser feminitzada i en això no vull pas dir que les dones siguin més conciliadores, menys competitives, ni menys agressives doncs hem vist casos de dones “hormonades” amb polítiques molt conservadores gens solidàries amb els de la vora ni amb els seus propis (Margaret Thatcher, Ana Botella, Angela Merkel, Pilar Raola etc...). El que succeeix és que aquells valors atribuïts tradicionalment a la feminitat: la compassió pels altres, la capacitat d’escolta i la cura dels demés en definitiva, són valors depreciats precisament perquè són “de les dones” i certs homes creuen que cal "mostrar" les virtuts contràries, car feminitzar-se continua essent sinònim de devaluar-se.
Feminitzar la política, reconstruir-la, ens podria dur fins i tot més enllà de la democràcia participativa, podria ser l’inici d’una veritable democràcia inclusiva en la que vegem representats d’una vegada i per totes, els interessos comunitaris per sobre dels individuals.