divendres, 5 de març de 2010

Manifest a favor dels homes

Hi ha certes relacions dogmàtiques entre la intel•lectualitat mediàtica i els mitjans que no m’agraden gens, una d’elles és que els i les articulistes hagin d’escriure segons època de l’any i esdeveniment de la setmana, és a dir, si ara va de braus, tots a parlar de braus i si va de la dona treballadora, tots enlairem les plomes en defensa del feminisme més revolucionari. No puc fer-hi més, no m’hi sento còmoda en aquests adreçadors mediàtics. Així que tenint en compte que som als volts del 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, m’he decidit a donar el tomb a l’assumpte. Avui va d’homes.
No tremoleu ni espereu trobar en aquest manifest una crítica irònica o sarcàstica cap a les actituds, els comportaments i les tradicions dominants del gènere masculí. En tot cas si busqueu bastonades no en trobareu cap, doncs avui m’he entestat en donar les gràcies, és clar que no sé si en els meus agraïments tots els homes hi podran trobar el seu lloc. Si no és així, és possible que sigui per que encara no formin part d’aquest conjunt meravellós d’homes que sí existeixen i no són de cap altre planeta. Són homes que han vist clar que la transformació de la societat quant a sexismes només serà possible amb la seva pròpia implicació. Així que noies, s’ha acabat això de fer actes i més escrits de les dones per a les dones, els homes en són i han de ser partícips, doncs ells també pateixen les conseqüències d’aquests rols desfasats. Enlairo la meva ploma per vosaltres, homes, i apunto contra el teclat:
Agraeixo la tasca i la valentia de tots aquells homes que heu sabut entendre la necessitat de crear una nova masculinitat, i deixar de banda el model de mascle violent i arrogant carregat d’un excés de testosterona absurda.
Agreixo que hi hagi homes sensibles i ploraners que hagin volgut fer aflorar els sentiments, els quals se'ls ha obligat a amagar però que tot i el que els dictaminava el si de la societat, han plorat sense embuts i han expressat els seus sentiments davant altres homes i en públic
Agraeixo als homes que teniu cura dels vostres fills i famílies, els que procureu que no els falti de res, els que no heu dubtat a col•locar-vos el davantal, agenollar-vos per netejar i així assegurar no només els drets més bàsics de sustent sinó també els drets afectius, tot ensenyant valors d'igualtat
Agraeixo als homes que en el transcorregut de la nostra incorporació al mercat laboral, lenta i plena de resistències de sectors masculinitzants, heu sigut pacients i ens heu sabut trametre amb delicadesa els vostres coneixements i experiències
Agraeixo que hi hagi homes que saben com estimar les seves parelles amb tendresa, amb dedicació, amb honestedat i lleialtat, per sobre del que els rols masculins animats per la publicitat consumista subscriuen
Agraeixo als homes que ens encoratgen i són conscients de que aquesta lluita per la plena igualtat de tracte encara no està acabada i que dediquen el seu temps i esforços a l’empoderament de les dones i a la transformació de la masculinitat caduca
A tots us vull continuar animant en aquesta difícil i brava tasca de destrucció dels rols sexistes que durant milers i milers d’anys han imperat en la nostra cultura. És evident que el canvi ha estat molt gran des de principis del segle passat si més no el camí encara és llarg i auster, hi haurà resistències per part de molts homes i dones, hi haurà resistències religioses, polítiques i corporativistes, però amb la vostra implicació i la suma de futures implicacions, tot serà més fàcil. A tots, moltes gràcies.

10 comentaris:

Joan Miquel ha dit...

Encara que molts estiguem implicats en el canvi de rol de la societat i en el paper igualitari dels homes vers les dones i de les dones vers els homes, ens queda el dubte de quin percentatge podem representar dins de la societat encara masclista, com és la d'avui en dia.
Continuarem lluitant i treballant per ampliar el cercle, avui per avui encara molt petit.
Els homes que hi estigueu interessat's entreu al web homesigualitaris.cat, i comencem plegats a fer alguna cosa.

Sara Vilà ha dit...

Sé que és un percentatge petit però tot i això se us ha d'animar i felicitar, doncs mai és fàcil formar part d'una minoria. A més sé que hi ha dones que feu el que feu no us ho reconeixeran mai i us tractaran amb despreci.. això és un greu error d'un femenisme malenés i poca solta. El bon feminisme sap ser just amb tots els sexes (els 3)

. ha dit...

jajaja, Sara, pico el teclat amb el delantal posat, des de la cuina, mentre faig la paella i omplo la llista de la compra (aquesta tarda m'escapo al Capra...), i de mentre la Sònia, la meva estimada Sònia, angel dels meus somnis i suport dels meus malsons, neteja el cotxe al garatge, brut de menjar de les nenes, que aquest matí he dut, amb bici i casc posat, a casa de la Cristina, la seva amiga de l'ànima.
Moltes felicitats per l'escrit, un escrit que ben aviat no tindrà res d'estrany ni sorprenent, o així ho esperem, et deixo que se m'enganxa l'arròs. petonàs al mig del nas.

jimmi

Sara Vilà ha dit...

mmmmmmm... la flaira d'aquest arrós arriba fins aquí, sabia que no m'equivocava feliciant-vos. Petons a tota la familiada.

Cool in Quiet ha dit...

No m'agrada aquesta entrada. No m'agrada que hem diguin que sóc diferent.
Estic divorciat i cuido del meu fill quan toca, visc sol, i faig les feines de la llar per mantenir el meu pis en les condicions amb les que m'agrada viure. No cuino tant com m'agradaria per que cuinar per mi sol no m'agrada, prefereixo compartir el que cuino. Vaig a treballar i quan torno de casa tinc la roba per rentar, per planxar i per plegar. Se que si deixo un got mal posat encara estarà allí al cap d'una setmana.
Mimo a la gent que vull mimar al igual que m'agradaria que em mimessin, quan m'enamoro, ho faig perdudament fins al punt d'equivocació de valorar més la vida de la meva estimada que la meva pròpia. Quan tinc un desengany m'emprenyo, ploro i demano ajuda a les meves amistats.
No valoro el físic ni l'estatus social d'algú per que valoro a les persones pel seu interior.
Igualtat, diferència de gèneres, violència de gèneres, esforç per canviar la societat... són paraules que no m'agraden que circulin pels mitjans, però veig que la societat s'entesta en tenir-les a mà.
Una persona ha d'estar en el seu lloc per les seves capacitats, no pel seu sexe.
Mai he arribat a entendre aquests rols dels homes masclistes del que esteu parlant. Suposo que a casa sempre he viscut protegit d'això, encara que veig qui porta més el pes a casa dels meus pares, sent la meva mare qui més cuina i qui més fa les tasques de la llar, el meu pare mai ha deixat d'anar a comprar, o de cuinar o de cuidar a la meva mare si és necessari.
No estic fent cap esforç per canviar a ser l'home que demanes, jo sóc així, amb els meus errors i les meves virtuts.
El que m'ha agradat més del teu escrit (deixa'm que et tutegi) és que demostres ser una persona valenta, amb les idees clares i que mai et deixaràs trepitjar per un home ja que abans tindràs els teus valors clars per no tenir un home així al teu costat.
O sigui que jo prefereixo lluitar per que les dones s'adonin i tinguin la força per no voler al seu costat el que tu “denuncies”.
M'ha agradat molt llegir-te.
http://jonohientenc.blogspot.com/

Sara Vilà Galán ha dit...

No sé qui ets, i no saber amb qui parlo em desconcerta, al teu bloc, pel qual et felicito, no hi ha cap rastre de tu... només dels teus pensaments.
és veritat que tinc les idees clares, però les hi tinc ara, ara que tinc 30 anys. He nascut i crescut en una casa on els rols estaven i estan molt diferenciats, això sí, amb l'exemple d'una mare molt valenta tot i que confosa per la gran quantitat de responsabilitats que ella mateixa s'ha atorgat dins la família. m'ha costat anys, patiment personal i estudis, adonar-me'n del que ara sé i expresso, ha sigut difícil reconèixer la manca d'autostima. tot i considerar-me crítica i amb suficient intel.ligència per adonar-me'n del que passa al voltant, ningú mai m'havia ensenyat a estimar-me a mi mateixa, doncs una cosa és l'educació de la raó crítica i l'altra ben diferent, l'educació de les emocions. més aviat en ser la petita de la casa, m'havien ensenyat a callar i a admetre la meva opinió no tenia validesa. N'he hagut d'apendre tota sola, la qual cosa em diferencia dels meus germans que sempre han dut aquest poder a sobre, casualment ells no s'han deixat trepitjar per ningú, i jo més sovint del que hagués volgut, sóc més ruc? no ho crec pas, senzillament he seguit el model de la mare i padrina. La meva experiència és extrapolable a milions de dones al món, i moltes, encara no han tingut ocasió, ni la tindran, de descobrir per si mateixes les seves pròpies capacitats. Ja ho veus, em sap greu decepcionar, no sóc cap dona de ferro, pot ser només ara començo a ser senzillament, jo mateixa.

Ramon Camats ha dit...

M'ha agradat molt el posat paradoxal del teu article. La "forma" fa que el "fons" destaqui més. I, a banda, ja està bé de queixar-se: aconsegueix més un petó que no pas una clatellada. Sara, you are like a sunshine of the reason.

Sara Vilà Galán ha dit...

And you and other men like you, are the reason why I keep on learning and bealiving. Thanks.

Xavier Boix ha dit...

Sara, senzillament gràcies per reconèixer que és possible que una part (per petita que sigui) de la meitat hem evolucionat cap al que una part (per petita que sigui) desitgem, i està be perquè mai rebem felicitacions quan no és cap mèrit... i, per cert, per ser el teu primer escrit apuntes amunt eh !! jo de moment ja t'he posat als links del meu bloc i m'he convertit en un seguidor del teu

Sara Vilà Galán ha dit...

Gràcies Xavier!! primer escrit, primer escrit, tampoc... però això del bloc està clar qeu va bé per donar-se a conèixer