divendres, 14 de setembre del 2012

De la sobirania nacional a l'alimentària

Darrerament és difícil poder donar una bona notícia però em va plaure que el diari Segre destaqués que Lleida és territori capdavanter en producció ecològica (a pesar dels peròs i de les rialles que sempre ha causat aquest sector). Hem sabut per la memòria econòmica del Consell Català de Producció Agrària Ecològica que la nostra província representa més del 55% de la superfície de cultiu verd i el 50% de les granges i que l'ecològica ja és el 15% de la producció total. L'inconvenient però és que només un 40% d'aquesta producció es consumeix a Catalunya mentre que la resta va a fora.
Pot ser és hora que els catalans/es comencem a fer més salut i a cuidar-nos si volem que la transició cap a l'autogovern no ens enxampi massa afeblits! Queda demostrat doncs que la producció (agrícola i ramadera) creix i també creix el sentiment de sobirania alimentària al pas que creix la sobirania nacional. Fa quatres dies reivindicàvem un poble sobirà, net d'imposicions foranes i clamàvem pels nostres drets com a ciutadanes lliures que som. Avui també cal reclamar la necessitat d'una sobirania alimentària autòctona, lliure de transgènics, pesticides i herbicides! No només les elits tenen dret alimentar-se bé i saludablement sinó que les classes més populars també ho necessiten, més tenint en compte que per la precarietat de les seves feines són sempre les que gasten una pitjor salut. El fet que proliferi i creixi la competitivitat de la producció ecològica inevitablement farà que els preus també es popularitzin sense que per això els productors hagin de perdre-hi necessàriament i si les coses es fan ben fetes.
I dic "si" perquè la tendència de la PAC és fomentar les grans superproduccions de poca qualitat i de molta tirada deixant-ne als petits productors fora d'òrbita, tot el contrari del que necessita l'agricultura sana i de qualitat. Però avui podem dir ben fort que hi ha esperança! Gràcies a molta pagesia convençuda i valenta hem vist que crear un sistema en paral·lel mentre la UE ens fa la guitza, és possible. La filosofia kilòmetre 0 i de proximitat són una realitat que augmenta gràcies a la informació i formació de la gent, no només en tècniques agrícoles ecològiques sinó també en valors, humanitat i respecte cap als altres. Sembla que tot va lligat ja que en aquest sector que respecta la biodiversitat i també la salut dels consumidors/es, també es treballa amb l'ètica, la responsabilitat social i la competència lleial entre productors. És per tant, tot un món agrícola diferent al convencional al que cal estar amatents i al que cal aproximar-se cada cop més. El futur del sector agrari forçosament haurà de ser pioner en aquesta tasca social ja que de la seua conscienciació, la dels consumidors i els governs, en depèn que acabem ingerint una Fuji infectada de la Xina amb gust de fusta o una verd donzella lleidatana plena de nutrients i sabors melosos que ens ajudi a afrontar la nova Catalunya amb més energia i salut. Bon profit!

dimecres, 5 de setembre del 2012

Dret a decidir-ho tot


S’acosta la diada i el primer que hem de decidir els catalans/es és si anem a la manifestació o no. I és que adherir-se a una manifestació encapçalada pels consellers/es de la Generalitat i el més que dubtós honorable president, així d’entrada ja sona repelós. És clarament un intent de capitalització per part del partit que ens governa d’una reivindicació històrica que és de tots/es en la que de passada desviaran totes les seves responsabilitats i fracassos com a Govern cap a l’Estat.
El segon que cal decidir és si ens sentim identificats amb el lema de la manifestació: “Catalunya, nou Estat d’Europa”. Ara mateix i veient el tracte vexatori que ens dedica la Troika i el menyspreu amb el que ens miren els països nòrdics i Alemanya en particular, de ganes d’enviar-los a pastar fang me’n venen moltes però també en sóc conscient que si Europa ens ha ficat en aquest mullader també ens n’haurà de treure i que el que ara és una desunió europea és important que es torni a solidificar i enfortir.  Esperem que es tracti d’una crisi de parella conjuntural i no d’una pèrdua d’il·lusió perpètua pels nostres futurs cònjuges.
Des de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 en contra de l’Estatut que va anul·lar 14 articles i en reinterpretava 27, desvalorava la definició de Catalunya com a nació i hi introduïa vuit vegades la “indissoluble unitat d'Espanya” (viva Franco!) la situació cada cop és més insostenible i el malestar òbviament creix. Aquest va ser sens dubte el punt de partida d’un creixement nacionalista atiat per l’impagament i altres sentències contra el català, que sembla que ja no té retorn ni en tindrà fins que la resta d’Espanya no ens reconegui i ens respecti com a nació que som i volem ser.
Certament Catalunya no ha rebut el tracte merescut des de fa segles però ara estem davant una nova onada nacionalista que cal saber amortitzar bé, amb intel·ligència i sense donar-se cops al pit per competir a veure qui és el més nacionalista de tots. Per aquest motiu crec que val la pena anar-hi, per demostrar unitat  dins la diferència i explicar a la resta d’Espanya d’una atacada que som capaços d’oblidar els matisos per un dia i trobar-nos al bell mig de la capital. No és una manifestació necessàriament independentista perquè ho digui el senyor Mas i la seva troupe és una manifestació unitària de tots els catalans/es pel dret a decidir  i pel dret a no ser més agredits.
A Lleida s’ha fet una gran feina amb la Marxa de Torxes que es realitza el dia 10. Pot ser sigui perquè els lleidatans/es estem acostumats a ser quatre gats/es i a no dividir-nos per no quedar-nos sols, no en sé la raó, però hem donat una lliçó a la resta de capitals demostrant que la unitat prima per sobre de qualsevol partidisme i instrumentalització. Felicito totes les entitats organitzadores i convocants de la Marxa de Torxes per haver demostrat tant respecte per la diferència i tanta passió per la unitat amb majúscules amb el lema “som una nació, nosaltres decidim!”. Curt, ras, net i cohesionat.
Com en les manifestacions del 15M (en la que no sempre estem d’acord en tot i amb tots) cadascú pot anar a la de la Diada amb les seves raons, amb la seva pluralitat identitària i amb el lema que li doni la gana per en definitiva expressar que estem farts/es d’agressions contra el nostre poble, agressions per part de l’Estat però si convé també per part de la pròpia Generalitat de Catalunya que ni convoca referèndums ni ajuda els catalans/es per la seva obsessió d’eixugar el dèficit. Per contra empobreix encara més la ciutadania deixant que cada dia més famílies catalanes es quedin sense sostre, feina ni menjar.
El que volem és decidir d’una vegada i volem decidir-ho tot, sense trampes, volem decidir què vol ser Catalunya però també volem decidir com el Govern de la Generalitat gestiona els nostres diners i impostos. Pel dret a decidir davant de l’Estat, la Generalitat i els Mercats. Aquest és el meu lema, quin és el teu?