dilluns, 11 d’octubre de 2010

Política de testosterona rància

Com més tombs hi dono, més clar ho veig, en totes les expressions de la política hi sobren homes de masculinitat tradicional malentesa i caduca, i hi falten persones amb sensibilitat i maduresa. Em refereixo a la classe d’homes, encara molt majoritària, que prenen decisions a base de mesurar-se-la amb el que regna al municipi del costat, la comunitat autònoma veïna o el país de més amunt. Però el que és el pitjor de tot, és que a les dones que són com bé sabeu, les darreres a incorporar-se, els ensenyen a reproduir dogmàticament aquesta forma de fer política tan barroera (penseu en l’Alícia Sanchez Camacho per uns instants).
Per il.lustrar aquesta teoria d’excés de política de la testosterona rància, tres exemples a diferents nivells de govern: el primer i més a l’abast, es troba en les obres públiques i privades que s’instal•len en els municipis sense tenir en compte ni el criteri ni les afectacions dels veïns/es dels pobles limítrofs. Em refereixo a abocadors, incineradores, tèrmiques, cementiris nuclears, aeroports i totes aquelles infraestructures que podrien empudegar amb olors, sorolls i/o restes contaminants als municipis adjacents. Sense anar més lluny, d’això es queixava el veïnat pel que fa a l’abocador de Seròs.
La política municipal, generalment feta per homes (molt homes!) i dones que mimetitzen entre l’equip de govern, creu que el criteri a tenir en compte és omplir les arques independentment del perjudici que això pugui ocasionar als de la vora. Quin gran exemple de solidaritat i de bona governança per a les generacions futures!
A nivell autonòmic CIU representa el clímax de la testosterona rància a la que em refereixo. Han estat i són incapaços de veure ni reconèixer res positiu en l’obra de govern del tripartit, així com en l’època convergent es varen dur a terme bones accions i bones idees algunes d'elles culminades en l’obra tripartit, aquest també ha dut prosperitat en infraestrutures necessàries com el Segarra-Garrigues, la Xarxa de Transport Públic i la protecció del Medi Natural, entre altres. Tothom sap que la seva situació actual de defallida econòmica no és conseqüència de la seva gestió sinó del cúmul de perjudicis econòmics a nivell mundial i sobretot estatal. Dir i afirmar per part del senyor Mas “nosaltres ho farem millor” és com dir que "nosaltres nena (en aquest cas la ciutadania), la tenim més llarga". Com a nena, sincerament hi tinc poca afecció als mansos llepats, competitius i prepotents.
Respecte a l’Estat la testosterona guanya amb reveniments, entre Zapatero i Rajoi la politiqueria i els retrets van per sobre dels consensos i els punts comuns. Que els hi tenen, i molts. Sense anar més lluny la pròpia reforma laboral, sembla més obra del PP que no pas del PSOE i en comptes de reconèixer la concòrdia, continuen treien les cintes mètriques.
Més que mai i en una situació de crisi econòmica, es fa urgent i necessari, que comencem a mirar els pobles, les comunitats i els Estats limítrofs com a col•laboradors potencials, més que no pas com a competència directa. La manca de líquid forçosament hauria de suggerir unió i solidaritat en forma de projectes mancomunats, així mateix, les assemblees ciutadanes en totes les seves formes (si és que n’hi ha algun govern), han de fer-se presents per defecte per tal d’assegurar-nos que la ciutadania participa en tot moment i de forma transparent en els processos de presa de decisions.
És clar que la política necessita ésser feminitzada i en això no vull pas dir que les dones siguin més conciliadores, menys competitives, ni menys agressives doncs hem vist casos de dones “hormonades” amb polítiques molt conservadores gens solidàries amb els de la vora ni amb els seus propis (Margaret Thatcher, Ana Botella, Angela Merkel, Pilar Raola etc...). El que succeeix és que aquells valors atribuïts tradicionalment a la feminitat: la compassió pels altres, la capacitat d’escolta i la cura dels demés en definitiva, són valors depreciats precisament perquè són “de les dones” i certs homes creuen que cal "mostrar" les virtuts contràries, car feminitzar-se continua essent sinònim de devaluar-se.
Feminitzar la política, reconstruir-la, ens podria dur fins i tot més enllà de la democràcia participativa, podria ser l’inici d’una veritable democràcia inclusiva en la que vegem representats d’una vegada i per totes, els interessos comunitaris per sobre dels individuals.

6 comentaris:

josep maria ha dit...

Margaret Tatcher, la dama de ferro, va dir una vegada que per molts galls que s'abarallin en un galliner, les que ponen els ous son les gallines. El problema actual no es el génere sino les conexions neuronals, val a dir, veures'hi més enllá del nas. Sara, els ten's ben posats, però aixó es cosa teva, no del génere al que pertanys, aixó es pura casualitat, cosa dels cromosomes.

Anònim ha dit...

Es possible que sobri testosterona a la política. De fet, sobren moltes coses (amiguisme, incultura, seguidisme, desconeixement, idiotès, etc.).
També és veritat que les dones han estat, i segueixen estant, apartades dels principals nivells de decisió en els àmbits polítics i corporatius. Amb tot, la competitivitat segueix sent un dels motors naturals d'evolució (o si més no, de superpervivència) en el regne animal (d'acord, també ho és la cooperació, però qui diu que els homes no cooperem?).
És més, aquesta competitivitat "excloent" o "cainita" de que parles, és patrimoni tant dels homes, com de les dones. L'exercici del poder, no s'esdevé de forma gratuita. Comporta un esforç i un sacrifici. Sovint, el/la líder no s'erigeix, sinó que és eregit, en benefici del grup que l'envolta. De ben segur, que si mires la comunitat que hi ha al darrera d'aquests a qui anomenes "mansos rellepats", hi veuràs un munt d'homes, i també de dones, aixoplugats i/o afavorits pel seu líder. Sovint també és aquest entorn, el que empeleix al "manso" a enmirallar-se amb si mateix (de la mateixa manera que no tindrà inconvenient en defenestrar-lo, quan deixi de ser útil, o n'aparegui un de millor). El problema ve quan pensem que només els homes podem ser els més competitius, o quan pensem que les dones poden ser més conciliadores pel simple fet que no tenen penis.

Anònim ha dit...

La competencia es una virtud si está equilibrada y la sensibilidad es una virtud si está equilibrada.
Decir que la (in)competencia -llamada últimamente con el neo-palabro competitividad- es una cualidad "masculina" me parece una imprecisión y una simplificación enormes. La competencia puede darse y a menudo se da en mayor cuantía, entre mujeres. La (in)competencia también ¿Que tiene que ver la testosterona en la mala administración que los políticos de hoy en día han sacralizado, en abierta oposición a la racional, escrupulosa y ahorradora política administrativa de nuestros antepasados (monarquía, república, franquismo etc.)que hacían milagros sin imponer apenas impuestos, con unas obras públicas todas ellas necesarias que aunque humildes, todavía son dignas de admirar. Eran los tiempos del "patriarcado", los tiempos de la tradición y del respeto a las cosas y a las personas. ¿No has conocido a algún mayor decirte que el pan no se tira o que con la comida no se juega? Todo lo contrario a lo que se nos enseñaba en las sociedades patriarcales es lo que hacen los políticos de los que te quejas.

No creo que haya que confundir las actitudes hedonistas, opulentas, y mentirosas de nuestra sociedad con "la masculinidad". De hecho estamos desde hace tiempo muy lejos de una sociedad de esas que se llaman "de tipo patriarcal" de esas de trabajo duro, honradez y al pan, pan y al vino, vino. Estamos en una época muy diferente donde imperan los nuevos valores y a pesar de la propaganda, una gran insolidaridad económica y social. En mi comarca alicantina, hasta hace cinco años todo nuestro fértil valle -calido como un desierto- se ha regado con unas humildísimas canalizaciones (gratuitas) que vienen de las montañas hechas por los "arabes", y a los árabes parece que no les faltaba la testosterona.
Las locuras de nuestros políticos y
políticas tienen que ver con la falta de seriedad, la cultura del espectáculo y de la imagen, con el tratar a los ciudadanos como inmaduros, por que somos desconocedores de "los nuevos designios" descubiertos por la modernidad, el politcorrectismo que a los ciudadanos tradicionales, los de toda la vida, los mineros, los labradores, las amas de casa, las hilanderas, los conductores de carros y autobuses, nos suenan a chino. Esos políticos precisamente, lo que no tienen es testosterona, amiga. Son los predicadores del "nuevo hombre", los adalides de la modernidad -como gustaban de llamarla al principio de nuestra democracia. La sustitución de los viejos valores por los nuevos valores ideológicos ha venido acompañada de grandes esfuerzos publicitarios, de imagen, de inculcación de los nuevos valores consumistas y culturales, deleducoadoctrinamiento en cierto relativismo moral que va dando paso -como no podía ser de otra forma- a una nueva "moralidad": el hombre nuevo.

Ni la sensibilidad es exclusiva de la feminidad ni la competencia lo es de la masculinidad. Cada sexo, eso si, le pone su "toque personal", por que en la experiencia de la humanidad, no había hasta la fecha buenos y malos en cuanto a la sexualidad.

Antiguamente, se aceptaban con naturalidad las peculiaridades de cada sexo y eso lo he visto a menudo todavía en África, el lugar que podemos considerar "el mundo antiguo o primitivo" donde las mujeres son mucho más maduras y liberadas que las occidentales y donde no se escucha una mala palabra de ellas hacia las peculiaridades de los hombres o viceversa (hasta que allí llega un sociólogo o un ideólogo a descibrirles "el mundo"). Ellas y ellos comprenden por la experiencia de miles de años, tanto la necesidad y el valor de éstas peculiaridades, como la imposibilidad de cambiar al ser humano. Todo intento por "modificar" al ser humano, la experiencia nos da las pruebas, lleva finalmente al campo de concentración y al gulag.

Anònim ha dit...

Las que despilfarran son las modernísimas clases políticas "democráticas", adalides del feminismo y de la igualdad.
Basta mirar al pasado y ver la racionalidad, belleza y economía de las obras públicas de los gobiernos anteriores a la modernidad (monarquía, república, franquismo), aquellos gobiernos "patriarcales" no necesitaban acudir al "pues nosotros tenemos una oficina de la Junta en Belichistán con cuarenta funcionarios" y "mil millones de euros para centros para la mujer y ni un euro para centros para los hombres ni los parados".

El despilfarro, la falta de sensibilidad, son características tremendamente modernas. Por más que la vistan de seda.

Enric Carbó ha dit...

Hola
He deixat un comentari a
http://masculinitat.blogspot.com/2010/10/comentari-una-resposta-del-post.html

Sara Vilà Galán ha dit...

Estimado anónimo,
seguramente creerás que lo que voy a decir es fruto de mi poca capacidad como mujer para lidiar con el resto del mundo y hacer análisis políticos pero en tus comentarios veo algo positivo que es tu exquisito vocabulario y dominio del lenguaje, como negativo veo el resentimiento hacia el feminismo y la feminidad, veo misoginia, conservadurismo, determinismo austero. Insinuas que la modernidad democrática es una casa de sobreros simplemente porque el patriarcado terminó. Hablas de las mujeres africanas sin tener ni una sombra de conocimiento sobre su sufrimiento y el feminismo que desde allí se irigió sin ningún contacto con el mundo occidental. Ojalá las sociedades patriarcales estuvieran bien lejos tal y como tú dices pues resistencias y insultos a las revoluciones femininas como los tuyos, ya no existirían. La próxima vez que escribas en mi blog, sugiero que te descubras sin tan hombre eres y tan noble te encuentras sólo por tu condición masculina.