dilluns, 11 de gener de 2010

El cul de l'Alquimista

Avui he dinat amb una vella i bona amiga. Entre amanides i pollastres comentàvem quants tombs havíem donat des que ens vam conèixer aquell dia calorós de setembre en una cafeteria anomenada “Tia María” del barri de “Mohandissin” al Caire (el barri dels enginyers). Amb aquella il·lusió i neguit de començar una aventura nova, érem ben bé dos estranyes en una terra igualment estranya per nosaltres. No obstant, el sentiment de timidesa entre totes dues durà ben poc, sembla que és un efecte que experimenten tots els desconeguts que comparteixen una llengua i unes costums, quan es troben en una terra aliena. De vegades aquesta unió es queda en una amistat superficial però igualment interessant i útil quan t’enfrontes a mil percepcions noves per minut, d’altres arrela fins a aconseguir l’amistat vertadera.
A la Rut i a mi a més de la nacionalitat ens unia la passió per la política internacional, concretament pels països àrabs i vaig tenir la sort que en la meva estrena com a agent d’intercanvi entre Europa i Egipte, hi vaig trobar la Rut. Una morena d’ulls grossos i profundament negres d’una eloqüència virtuosa, que m’omplia de coneixements i experiències que ja havia viscut anteriorment a Turquia. Jo en canvi, era una nena amb sabates noves en el complex camp de les relacions entre el món musulmà i l’occidental, no podia aportar-li més que dubtes, uns ulls i unes orelles.
Aviat les sabates i quan no els peus, s’embrutaren de la pols que porta l’aire del desert, la que ho torna tot de color marró, les façanes, els carrers, les cortines, les “galabeies” blanques. També la gent que hi viu, i no vaig ser menys, de seguida em vaig deixar de rosegar les ungles, doncs tenien un gust sospitosament salat.
A banda de la Rut i dels coneixements apresos en una aula de la Universitat del Caire vaig encetar les veritables relacions orient-occident amb les amigues i els amics egipcis, també algun que altre embolic passional, però que en qualsevol cas són les relacions que encara avui mantinc i que destrueixen de per se la teoria del xoc de civilitzacions de Hungtinton, les relacions humanes, amb les que aquest teòric excessivament important, no comptava mai.
Després del primer plat i de posar-nos al dia en temes familiars i amorosos inexistents, li ha tocat el torn a la feina. La Rut continua fent realitat les seves expectatives i el seu granet de sorra en el camp internacional, cada cop menys centrada en la comunicació estrictament periodística, però més dedicada a reconduir les misèries que han ennuegat els seus viatges arreu del malnomenat però existent, tercer món. Ja no li interessa vendre la notícia, sap que per molt que li faci de testimoni a la misèria a través de cròniques en mitjans internacionals, no implicarà que necessàriament algú ni cap govern s’arromangui la camisa per fer-hi alguna cosa. Ella vol intervenir-hi. Hi estic d’acord. No n’hem de tenir prou en teoritzar i fer anàlisi dels fets, tampoc en informar, encara i que també sigui important.
Els instruments de la Rut ara són la seva veu, les seves mans i la capacitat de persuasió i interactuació amb tots els agents internacionals que coneix, que en són molts, en definitiva, possibilita que d’altres puguin treballar sobre el terreny. Hom diria que amb aquesta suma de factors ja n’hi hauria prou per acomplir amb les nostres expectatives socials, però us he de dir que després dels nostres viatges i processos d'aprenentatge, després de la pols a les sabates, hem redescobert una eina nova més ràpida, útil, eficaç i poderosa: la democràcia.
Qui m’ho havia de dir. He nascut i he viscut sempre en un país democràtic, tinc aquesta sort generacional, i precisament no va ser fins després d’haver patit de ben a prop els règims totalitaris i repressors, que vaig començar a assaborir-ne l’autèntic valor, un tresor creat per i per a les relacions humanes, pel qual s’ha vessat tanta sang i contradictòriament ara desmereixem i ridiculitzem talment com a nenes i nens malcriats.
No tan sols no la redescobreixo ara sinó que hi continuo caminant amb el plom dels prejudicis i els advertiments d’una majoria que me l’havia desprestigiada i que encara m’adverteix constantment de que els valents/es que utilitzen aquesta eina són pretensiosos i malintencionats. Suposo que a ulls d'aquesta majoria, ara jo també sóc part d'aquesta corruptela.
No sé qui ha difós aquesta gran mentida però el poble se l’ha creguda i el resultat és que ara ja no entén ni sap per a què serveix la democràcia. D'aquest fenomen ara en diuen desafecció política, jo més aviat diria que es tracta d’un poble en part consentit i mandrós, en part manipulat pels que s'omplen la boca però en el fons no creuen en els veritables valors democràtics i aplaudeixen amb les mans a l'esquena, les dictadures i les majories absolutes dels seus partits.
Quan avui li he parlat a la Rut d’aquesta gran troballa i ha vist l’espurna d’il·lusió que brillava de nou en els meus ulls, així com ho feu aquell dia calorós de setembre, ella m’ha contestat –ho veus?, t’ha passat igual que al famós Alquimista de la novel·la. Tenies la solució sota el cul i era tan òbvia, que ni te n’havies adonat-.
Ja torno a tenir sabates noves, però però aquest cop no marxaré gaire més lluny d'on sóc per tornar a redescobrir els tresors de ma terra. Vull les sabates brutes de fang i de ciment.

2 comentaris:

Joan Miquel ha dit...

Crec que un bloc és la part d’un mateix que volem compartir i exposar als demés, i com m’agrada provar allò que lliurement se m’ofereix, decideixo participar en aquest bloc, per tal de, modestament ajudar a debatre, discutir i elaborar propostes que entre tots podrem decidir... o no.
Gràcies per deixar-m’hi participar, i “endavant les atxes!”

Sara Vilà ha dit...

Gràcies a tu Joan, hi ets benvingut i sé que podrem debatre en primer nivell, res de modestament. Una abraçada.