diumenge, 16 de maig de 2010

“El vel. me l'imposo jo"

Naïma és una de les poques dones procedents de l’Aràbia Saudita residents a Lleida, és llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat d’El Caire i ha realitzat un màster en Relacions Internacionals a la Universitat de Gènova. Fa tres anys quan es va casar amb Khaled, un Egipci propietari d’una cadena de Halals de la nostra ciutat, va decidir fer ús del vel integral. Conscientment llençà els luxes i els cosmètics a la paperera, per dedicar-se a cultivar la ment i l’esperit a través de la religiositat, tot renunciant alhora al contacte directe amb altres persones desconegudes i renunciant molt especialment a evitar qualsevol senyal amistosa o sexual per part de cap home que no fos el seu espòs.
Naïma era conscient que la seva decisió li comportaria problemes amb el marit, perquè ell no és partidari de l’ús del vel integral. A Egipte la gran majoria de dones no l’utilitzen, i per tant, ell no hi està avesat ni per tradició ni per cultura: el considera absolutament inapropiat. Khaled estava enfadat i confús, volia animar la seva dona a treure-li aquesta esbojarrada idea del cap però abans que pogués fer cap pas, el seu propi germà havia anat a veure’l a casa escridassant-lo: “Khaled, per què ho fas això? Per què li prives la llibertat a la teva dona d’aquesta manera?”. I així és com la decisió privada d’una dona sense tenir en compte l’opinió del seu marit, es convertí en una problemàtica estesa a tota la família. Posteriorment s’hi involucrà tot el barri, per passar després a ser un tema municipal i finalment, una qüestió d’Estat.
Hi ha molt de pervers en tots aquells discursos conservadors de la dreta i alguns partits d’esquerra dubtosa, quan surten en defensa de la prohibició de l’ús del vel integral (mal anomenat pel mitjans i la ciutadania, “burka”). Segons el partidaris de prohibir l’ús d’aquesta peça, la raó majoritària és la igualtat de gènere i el respecte per la llibertat de la dona. Essent així, dins la mateixa llibertat femenina, no hi hauríem d’incloure el dret de les dones a decidir sobre la seva roba, sigui la seva una decisió encertada o no? Qui posaria la mà al foc per dir que aquestes usuàries del vel integral (una ínfima minoria) han estat forçades? Després d’haver conversat amb diverses dones tapades de cap a peus, amb una formació acadèmica similar a la meva, jo no la hi posaria, la mà al foc.
Prou d’hipocresia. Als contraris de l’ús públic del vel integral, ben poc els interessen les històries que hi ha darrera del vel de cada dona, ni què l’ha portat a decidir utilitzar-lo. Aquells que apel•len a les llibertats de les dones en la prohibició de l’ús del vel integral són els mateixos que es manifesten contra la interrupció voluntària de l’embaràs, i si els destapem, veurem que no és sinó una manera de dissimular sense gaire èxit l’autèntic motor que els impulsa al debat i a les mocions municipals: la islamofòbia i el seu rebuig cap a la comunitat musulmana en totes les seves expressions. Sobre la xenofòbia contra musulmans podem trobar-ne molts estudis, i també partits polítics com Plataforma per Catalunya. En canvi, sobre les dones obligades a dur el vel integral a Occident, d’estadístiques ben poques.
Davant la ignorància, el millor que podem fer es tractar aquestes dones amb respecte, és a dir, no ser paternalistes sobre les seves decisions. El paternalisme és una altra manera de mirar-les com a éssers inferiors que necessiten ser tutelats per l’Estat. En tot cas si tenim indicis clars de que es tracta d’una imposició, no farem diferències amb altres casos de violència masclista, ho haurem de denunciar, com faríem amb qualsevol dona de la qual en visualitzéssim signes evidents de maltractament. Al cap i a la fi, les coses no són tan complicades, les fem complicades quan hi afegim sentiments ocults.

16 comentaris:

Ramon ha dit...

Molt ben argumentat. La perspectiva de la llibertat personal per a tractar el tema és la millor. Precisament aquest és el bé a protegir: que tothom pugui vestir com li plagui.

Anònim ha dit...

La cultura, la identitat, i les relacions humanes, són sempre complexes.
Si, es evident que la llibertat/dignitat individual, és inviolable. Presisament per això, penso que és important reconèixer com un avanç, el fet que avui en dia, les "nostres" dones puguin viure la seva sexualitat com vulguin, sense tèmer acabar en un convent de clausura.

Al costat d'aquest malaurat exemple, hauries també d'esmentar la gran quantitat de dones africanes que viuen entre nosaltres, amb l'oportunitat d'emancipar-se d'un ambient força més masclista que el nostre. Afortunadament, això també passa, poc a poc, a molts dels seus paisos d'origen.

Saps perfectament que el vel integral o el burka, no sorgeixen precisament de decisions individuals de les dones, sinó de contextes culturals concrets amb orientacions patriarcals molt pronunciaces. De fet, és Mahoma en nom de Déu, el que exhorta a les dones a ser "recatades", en vistes al més enllà.
Això és un home. Si senyor. I ojo, el mateix dic tota la nostra filerada de "patriarques".

L'amor, no és possesió. I si la Naima vol viure la seva espiritualitat, a resguard de les mirades lascives dels altres mascles, sempre li puc recomanar el meu perruquer ;)

thisissobeautiful ha dit...

L'amor, no és possesió. I si la Naima vol viure la seva espiritualitat, a resguard de les mirades lascives dels altres mascles, sempre li puc recomanar el meu perruquer ;)
M'agrada aquest escrit anónim -a?
sobre tot el final, d'antologia.
Tan sols diria que no entenc aixó de poder viure la..espiritualitat..a resguard de les mirades lascives..
De veritat, estimat anónim, penses que hi pot haver una espiritualitat que provoqui 'lascivia'? Si la resposta es afirmativa, m'agradaria saber-ne més...molt més.
Com en Ramon, també penso que el teu escrit, Sara, esta molt ben argumentat, s'enten perfecte.
Una abraçada.

Sara Vilà Galán ha dit...

Aquest anònim d'esperit competitiu i paternalista amb cap d'esquerola em sona... jejeje
Efectivament les dones poden estar pressionades per un context social alhora de decidir, no som mai prou lliures en les nostres decisions, ho són les prostitutes? les estrelles del porno? sóc més lliure jo pel fet d'ensenyar l'escot o anar amb mini-faldilla o estic pressionada per la moda consumista, que al cap i a la fi només beneficia als ulls dels mascles?... jo en això no m'hi poso, sigui com sigui no podem pretendre que l'Estat entri en les decisions personals de cada un de nosaltres mentre no sigui nocives per a les persones de l'entorn...

Anònim ha dit...

Anem a pams. Primer de tot felicitar, certament, a la Sara, pel seu article. Sara, t'expresses molt bé i ho fas raonadament, cosa d'agrair. Amb tot, el menda, discrepa sobre la tesi presentada.
Presentar a debat la limitació pública de certes formes de bestir, no té per què ser considerat un excés estatal, quan hi han raons de pes per a fer-ho, que van més enllà de la llibertat individual. És a dir, no ens fotem amb el vel integral, sinó amb el que el vel significa. El mateix et diría, si algu anés amb la creu gamada al braç tot el dia. Que es foti la creu al cul.
Que parlem d'un fet cultural milenari?
Cap problema. El temps no justifica la injustícia, i la cultura evoluciona (i, ojo, involuciona).

Thisissobeuatiful (quin sobrenom més bonic, i més pijo. Es a dir, que guai, perdó), no sé si alguna mena d'espiritualitat, por arribar a provocar lascibia, però penso que el fet que t'ho plantegis, denota la teva bona sensibilitat. En tot cas, sería tan bonic...

I Sara, és veritat, les minifaldes i els escots beneficien els ulls dels mascles (lo de només, ho trec, a tots els efectes)... I dic jo, no és això meravellós... :)

Per cert, el meu pentitat, es genial. I, cada cop més, me la suen la majoria de les mirades.
Malament, quan la necessitat de sobreviure, me'l fagin haver de canviar. Malament també, quan el motiu hagi de ser, atreure'n a algunes altres.

Sara Vilà Galán ha dit...

Què curiós, quina gran contradicció, tu no estàs disposat a canviar el teu pentinat per agradar a les noies, en canvi veus fantàstic que les noies vulguin agradar-te a tu amb les minifaldes i els escots... no em sembla just, aquí quelcom s'escapa no creus?

Anònim ha dit...

A veure:

Primer de tot. Jo no amago res me meu. Al contrari, em mostro amb tota naturalitat tal com soc. No segueixo cap moda ni tradició, ni tendència(que jo sàpigui...el subconscient, es sovint inescrutable). Això es una mostra d'independència i d'autonomia. El vel, en canvi, és tot el contrari. Un signe de dependència i de submisió. En el cas del vel integral y/o burka, en un extrem flagrant.

Podriem debatir sobre el dret de la persona a ser submisa i dependent. De fet, el camí envers l'autonomia personal, no es fàcil. Tothom resta supeditat als demés, en algun aspecte de la seva vida. Talment, no som deus.

En conseqüencia, soc el primer en admetre que no hi ha cap llei completament justa (per cert, hi ha qui no pensa el mateix). La prohibició del vel integral, no seria una excepció. Ara bé, i justament per aquestes consideracions, prefereixo que algu senti l'alè de la llei a l'hora de posar-se el burka, que no pas a l'hora de treure-se'l.

Establir com a contradicció el fet que jo no agafi el pinta, i alhora
m'agradin els escots i les minifaldes, doncs que vols que et digui. Simplement que no considero putes a les dones que llueixen pits, cuixes i culs.

Anònim ha dit...

Per cert, arran de tot el que dic recomano llegir aquesta noticia (d'una web, no precisament beligerant amb la cultura àrab)

Sobta realment el contrast entre el nostre debat, i els que es produeixen al pais de la Naima.

http://www.webislam.com/?idt=4148

Jaume Pubill ha dit...

Sara, em penso que no es tracta d'imposar-se'l un mateix o de que te l'imposin... Hi han imposicions de molts pipus, com ben bé saps: de tipus personal , cultural, social, polític...

La llibertat personal est molt bé`mentre no xafi la dels altres. La nostra societat és la que és i té tot el dret de regular certes coses. També l'ús de la burka.

Aquesta polèmica s’està instal·lant en la societat francesa i d’aquí ben poc la tindrem aquí.Millor dit, ja la tenim aquí. Les coses -tant les bones com les dolentes-ens arriben tard, però ens arriben. Hi haurem d’anar pensant…

De moment aquí han començat alguns intents de polèmica pel mocador al cap a les escoles i instituts. Però inevitablement ens arribarà el tema de la burka.
Les preguntes són: la nostra societat occidental ha de permetre que als serveis públics una dona pugui anar així? Sense desmerèixer els valors que pugui tenir la religió musulmana, la societat occidental ha de reconèixer aquest dret a vestir així en els serveis públics? La burka no és un símbol clar de l’ integrisme islàmic? I vull fer la distinció entre "llocs" públics (com per exemple el carrer, i "serveis" públics (com el transport públic, un hospital o un centre d’ensenyament).

Les nostres lleis civils no crec que permetin que algú pugui anar amb la cara tapada i, per tant, no poder ser reconegut (jo, no ho sé. No sóc jurista). I no només per seguretat, perquè sota una burka s’hi pot amagar el que vulgueu. No sols per seguretat sinó també perquè les nostres relacions interpersonals es basen en la igualtat, en mirar-nos als ulls, en poder-nos veure la cara.

I finalment, em pregunto; quina mena d’interpretació fan aquestes persones de l’ islam? Dins del mateix islam hi han molts erudits que no hi estan gens d’acord amb aquesta interpretació tan integrista de l’ Alcorà i pensen que això és un rebaixament i una menys tinença de la dona. Cal que la nostra societat reforci aquests conceptes permetent aquestes pràctiques que xoquen frontalment amb els valors de la nostra societat accidental?

Podem anar-hi pensant, perquè la qüestió la tenim aquí mateix… Jo vaig escriure això mateix fa ja temps al meu blog:

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2010/01/27/burka-s-burka-no/

Sara Vilà ha dit...

Gràcies pel teu comentari Jaume. Sé que el teu és un punt de vista amb bona fe, i tens raó que la interpretació que fan de l'Islam aquestes senyores, no és la correcta. Però jo en el fet de si la seva és una decisió encertada o no, no m'hi poso. Jo personalment no me'l posaria mai ni un burka ni un vel, no mentre sigui jo la que l'hagi de dur per guardar un respecte al marit i no incitar als homes al pecat. Sigui quina sigui la interpretació que se'n faci de l'Islam m'oposo totalment al burka. Però les llibertats hi són per a tothom i de la mateixa manera que no puc prohibir certs pensaments i "modes" feixistes, no puc prohibir l'ús d'aquesta peça a una dona que ho ha escollit, pel motiu que sigui. Em fa especialment ràbia que encara i que el debat havia d'arribar tard o d'hora, ho faci de la mà dels partits polítics que mai han defensat ni el femenisme ni el dret a les dones a ser lliures. En un moment a més, on necessitem posar tots els nostres esforços en la creació d'ocupació, i no una ocupació qualsevol sinó d'una ocupació estable i de qualitat. Els usos electoralistes d'aquest debat, que al final ocupa a 4 senyores que el porten, no van enlloc i només fomenten la xenofòbia, això sí, donen força resultat electoral, i això la dreta n'és ben conscient. De què si no es preocuparia de 4 senyores que estan absolutament identificades? No només a França és un debat, hi ha molts països resceptors d'immigració que ja fa temps que l'han tingut i l'han superat així com Alemanya, Suècia, Anglaterra o Canadà. Jo em decanto per aquells països que un cop establert el debat han optat per la bona convivència més que per la imposició i el conflicte, tal i com ho han fet Alemanya i Canadà. Quan a polítiques d'immigració no tinc res a aprendre dels francesos/es. No els hi ha anat mai bé en aquesta temàtica... més m'estimo enmirallar-me amb Suècia o Canadà, a la llarga la pau amb la que viuen els autòctons i immigrants salta a la vista, doncs no rebem mai notícia de cap conflicte. No us ho havieu parat a pensar?

Anònim ha dit...

Per cert, Sara, que penses de les corrides de toros? :)

Anònim ha dit...

Perque, es clar, la dona emburkada, no pateix. Es feliç experimentant el seu encovament social! Le dones a casa, tu.
De fet, les dones han nascut per a ser així, unes fantasmes fora de la llar. Son felices y ningú no es fot amb elles. Ara bé, a casa, si no fa el que li manen, li podem clavar un parell de mastegots.

La meva comparació amb els braus, es exagerada. Però no més que la teva amb la prostitució o les minifaldes, o la d'algunt referents islamics amb les monges de clausura.

No te n'adones que, més enllà de trets culturals, o tendències personals (més o menys coaccionades) el que estem debatent, es el que entenem tots com model general bàsic de ciutadania.

La principal diferencia del burka (o inclus del vel), es que parlem d'un concepte GENERAL de la dona CADUC, elloc d'un tret o fonomen ESPECIFIC (i desgraciat) com es la prostitució.

Es a dir, anant a l'arrel de la qüestió. Cal dir públicament, que a la nostra societat, ser dona NO COMPORTA tenir que tapar-se, com tampoc comporta anar amb minifalda o ser puta.

I per què no? Si jo ho vull?... En fi, el toro, també es podria negar a lluitar...

Però, clar, el toro, es un animal. Nosaltres, se suposa, som persones.

T'ho diré d'una altra manera. Entendré que una dona saudí (o afganesa), reivindiqui la seva decisió personal d'anar embossada, al meu barri, quan al seu país cap dona tingui problemes per a descrobrir-se els cabells.

Mentre tant, la seguiré considerant una persona oprimida, i ofuscada que necessita la tutela de l'estat. Igual que el toro.

De la mateixa manera que entendré les curses de braus, quan els toros siguin capaços de dir-li al torero: Passo de tu.

Potser això es demanar massa?

A qui? A les dones? o als toros?

Sara Vilà Galán ha dit...

Miquel, no s'entén res del que dius. Tu mateix et contestes, els toros no tenen "llibertat" per escollir, les prostitutes i les dones emburkades són comparables, per que al cap i a la fi ambdues són víctimes dels mateixos poders econòmics i socials dels homes. Si més no ambdues compten amb un intel.lecte per acabar considerant-se, si així ho estimen, inferiors o diferents a la condició masculina. Els toros són víctimes a seques, sense cap oportunitat de triar. En fi Miquel, no passa res si no tens les argumentacions ben reflexionades i trobes "una dona" que té més raó que tu, tranquil, això no et fa inferior. Tens altres virtuts, però barrejes massa emocionalitat en les teves reflexions. ànims amb la feina, com a currante, ets un 10

Anònim ha dit...

Sincerament Sara, tot i que ja ha admès d'entrada, que el seu exemple dels toros, es exagerat, no crec que el Miquel s'hagi quedat sense arguments.

Es més, jo personalment, estic totalment d'acord amb ell.

T'estimo ;)

Sara Vilà Galán ha dit...

qui és qui m'estima? que doni la cara!!!!!

sara

Anònim ha dit...

Jo coincideixo amb la Sara, cal respectar la "llibertat per decidir". Treballo com a psicòloga amb dones immigrants i per mi és clau que elles ho decideixin tot: com volen vestir, amb qui compartir, si denunciar o no. Com diu la Sara, les dones disposen d'un intel•lecte que permetrà que passin per un procés individual i acabin decidint elles, que desitgen fer. Veig dones que tenen un estres aculturatiu enorme, quan arriben al nostre país. I les imposicions nostres hi contribueixen.

No obstant, m’he tingut que asseure davant d’una dona amb Hayib que no la admetien a treballar amb un centre de salud (te titulació) perque no es volia treure el vel. Ella ploraba, i jo comprenia que la vulguessin fer vestir com la resta d’inferemeres pero per altra banda pensava, i per què a les monges d’aquest hospital no els diuen ni prohibeixen res?

No obstant, el Burka...per raons de seguretat, no saps qui és ni que du a sobre el trobo “perillós” en contextos oficials. Però aquesta opinió no treu raó al que dius.

Sara, felicitats pel teu blog, m’he fet contenta de veure que el tens perquè m’encanta com escrius. De fet ens vam conèixer en els teus inicis,i m'ha fet ilusió retrobar-te. ENHORABONA