dimarts, 12 d’abril del 2016

És casual la invisibilitat del Senat?

Aquests darrers mesos he tingut ocasió d’experimentar una mica més a fons i conèixer millor les entranyes del Senat i veure com PP i PSOE s’han fet, amb el pas dels anys i majories absolutes, una institució a mida i a gust de consumidor.

Aquesta setmana hem celebrat el tercer Ple i he tingut alhora l’oportunitat d’enregistrar esmenes a una moció sobre la crisi humanitària de refugiats presentada pel grup de DiLl, el Senat fa estranys companys de viatge i també que el senyor Cleries em sembli un polític d’allò més progressista, tot depèn de qui tinguis a l’altra banda de l’escó i en aquest cas tota l’oposició ens enfrontem a un impenetrable PP.

En la meva primera negociació per introduir censures al govern espanyol i defensar els drets dels refugiats m’ha sobtat que només el partit majoritari pugui transaccionar esmenes i que no ens estigui permès fer-ho als grups parlamentaris més petits. Això que sembla quelcom inofensiu és una anomalia democràtica que representa molt bé el menyspreu per les minories polítiques que es viu a la Cambra Alta.
Sovint quan parlo amb gent que em trobo pel carrer em diuen -no sé què hi feu allà-, la vessant més estalviadora em diu -jo el suprimiria el senat amb la crisi que hi ha-. Generalment no se sap que el senat costa 1€ a l’any per ciutadà, no és tan descabellat. És possible que alguns tinguin raó en les crítiques cap al Senat però abans d’acceptar el càrrec de senadora hi vaig donar força tombs doncs alguna cosa no em quadrava al voltant d’aquesta institució. 
Per conèixer l’opinió que tenen els ciutadans sobre el Senat cal remuntar-se a una enquesta del CIS de 2010 (fa 6 anys que no hem estat preguntats pel Senat en enquestes oficials), en la que s’expressa clarament que el Senat és la institució menys coneguda per als ciutadans. En enquestes posteriors, es pregunta per la confiança de la ciutadania respecte del Congrés i dels Parlaments autonòmics però s’obvia el Senat.
Malgrat l’estrany oblit, el Senat és segurament la cambra que més desconfiança pateix, i amb raó, doncs sembla invisible per als mitjans de comunicació i les enquestes. No sabem què fan els senadors ni quin ritme de treball tenen, ens arriben mites sobre piscines i saunes però el cert és que he hagut d’anar-hi in situ per saber que no existeixen.
Però la pregunta és: no ho sabem perquè no hi tenim interès o perquè no volen que se sàpiga? Jo m’inclino més aviat per la segona, per una raó de pes. Durant el 2014 de les 38 lleis que van passar pel Senat, 25 van ser modificades pels senadors/es i s’hi van introduir esmenes de molt calat. Entre algunes modificacions substancials destaquen la Llei de Parcs Naturals per afavorir els grans cotos de caça, una esmena que beneficiava als propietaris de finques com Alberto Cortina, Alberto Alcocer y Alejandro Aznar i també destaquen les modificacions legislatives per rebaixar les plusvàlues per venta d’immobles i els coeficients d’actualització de l’IRPF, un fet que beneficia també als de sempre.
El Senat és doncs, a banda d’una màquina de rebutjar propostes i esmenes dels grups de l’oposició, la porta de darrera per on el PP amb la seva majoria reforma les lleis al seu gust esquivant l’opinió pública i els mitjans de comunicació.
No és fins l’any 2015 i just abans d’acabar la legislatura que Camacho anuncia que el PP vol impulsar una reforma del Senat per a que sigui cambra de primera lectura i tingui capacitats per regular les competències de les Comunitats Autònomes. Una de dos, o el PP va témer en aquells moments que perdia la majoria absoluta perquè la gent demanava canvi o bé era una catxa. Sigui com sigui el PP ha deixat una escletxa oberta a la seva reforma en la que cal aprofundir.
Un cop coneguts els resultats de les eleccions generals del 2015 va ser fàcil fer els comptes, les majories al Congrés havien canviat i ara, ja està passant, és possible aprovar moltes de les propostes en comissió i proposicions de llei durant el plens del Congrés que ens havíem proposat. Només en les darreres setmanes hem aconseguit aturar el fracking, desmantellar el projecte castor, derogar la LARSAL, ratificar el conveni 189 per es treballadores de la llar i un llarg i queda encara molt per fer.

Ara més que mai els senadors i senadores entomem el repte d’actuar com a vigilants per tal de que les proposicions de llei no s’escapcin durant el seu pas pel Senat. Malauradament de nou per pocs senadors (142 de 265) el PP se sortirà amb la seva però no ho tindrà tan fàcil i l'amenaça de que els partits del canvi poden guanyar encara més suports en les properes eleccions els està tornant més tous del que eren.  Ara ja es proposen fins i tot retirar els aforaments en segons quins casos, qui sap, pot ser tan sols estem a unes eleccions de convertir el Senat en una cambra veritablement útil per a totes les nacions i d'acomiadar a Rita Barberà.  

(Article publicat a Nació Digital)