dimarts, 17 de desembre del 2013

"No facis soroll"

Sempre que el papa "anava de nit" a casa hi havia mal humor. Ell dormia durant el matí i nosaltres érem a l'escola fins que la sirena, amb so i reminiscències de guerra civil, ganyolava a les dotze de migdia i sortíem disparats cap a casa. Tres hores per jugar i dinar fins les tres de la tarda quan repreníem la jornada escolar.

Encara que ens ho haguessin dit per activa i per passiva que el pare anava de nit, quan arribàvem a casa sovint ho fèiem jugant i cridant pel que no trigava el primer - Shhhhtt...- de la iaia, seguit d'un -no fassos siroll, que ton pare dorm-.

 La iaia feia el dinar, si hi havia macarrons em donava un pessic de pollastre que havia bullit i jo en donava un tros a la Xina, la gata. Segurament era el segell del pacte de silenci. Tot seguit l'alternativa era anar a casa del Dani, del meu amic i veí d'infància, però també podia ser que "el pare" (nom que li donàvem per distingir-lo del papa) anés de nit. Quan coincidien els torns no hi havia més remei que vagar entre carrers sense asfaltar fins l'hora de dinar.

La vida a la Paperera Alier SA de Rosselló no era fàcil ni tampoc ho és ara per als treballadors. Torns de matí, tarda i nit rotatius que alteren sovint els bioritmes personals i els de les famílies. No és senzill adaptar-se entorn aquests horaris quan la resta el món laboral, les escoles, els metges, les botigues, les criatures no esperen i no hi entenen de torns de nit.

A la "Papelera", tal i com sempre n'hem dit al poble, n'hi ha passat de tots colors entre treballadors i directius. Siguem clars: la seva gestió no sempre ha estat correcta car ja van tenir un problema de legalitat fa molts anys per delicte ecològic, i l'any passat a conseqüència de la preocupació d'una bona part de rossellonesos/es, vam demanar més transparència en la gestió de l'abocador que es troba en terme municipal. La Direcció doncs no sempre ha fet les coses de la millor manera i ens ha fet patir però això no treu que la fàbrica sigui per nosaltres un gran valor a Rosselló i que en vulguem garantir el seu bon funcionament i continuïtat.

Ara, en un obrir i tancar d'ulls, els treballadors també s'han adonat de la manca d'informació a la que han estat sotmesos durant molt temps. Una d'aquestes desinformacions ha estat que la cogeneració d'energia sustentava en part el bon funcionament de la fàbrica en època de crisi.

Ara bé, aquesta també ha estat i serà l'excusa perfecta per al Govern de la Generalitat si només ens remetem a culpabilitzar la Direcció de la fàbrica. El Conseller Felip Puig, en ser interpel·lat per una rossellonesa al Parlament, va fugir d'estudi sabent que per molt matussera que hagi estat la gestió de l'empresa, no pot ser tan nefasta quan des que va començar la crisi el seu aguant ha estat força estoic.

Certament fiava part dels seus beneficis a les subvencions que rebia de la cogeneració, sí, però una fàbrica de paper reciclat o de qualsevol altre producte, que a més cogenerava energia per diversificar la seva activitat econòmica, poc es podia pensar que el Govern del PP canviaria les regles de joc a mitja partida.

La reforma de la Llei del Sector Elèctric feta pel Govern Central va tenir lloc poc després de l'estiu, i va fer entrar en contradicció els avanços fets cap a la sostenibilitat impedint l'impuls de l'autoconsum, és a dir, vetant que els consumidors, siguin particulars o empreses, ens autogenerem i distribuïm o venem la nostra pròpia energia. Com ho fan? Amb barreres econòmiques i administratives insalvables com la prohibició, les sancions o la retirada de subvencions, que impliquen un atac a la democratització del sistema elèctric i un retrocés en la nostra sobirania energètica. A diferència de la resta d'Estats Europeus, a Espanya, estem en ple retrocés i abolició de tot allò que soni a renovable o sostenible. Amb quina finalitat? Allargar la vida útil de les centrals nuclears i el manteniment dels privilegis a les elèctriques, el sector nuclear i hidràulic. Però sobretot per assegurar el sistema de porta giratòria estigui ben lubricada per a que no els falti la feina als garants d'aquestes polítiques (Felipe González, Jose María Aznar, Elena Salgado, Miquel Roca, Narcís Serra... és a dir, CiU, PSOE i PP. Partits i càrrecs públics que han passat a treballar per les grans companyies elèctriques un cop derrotats electoralment).

La Paperera Alier SA de Rosselló també és una clara víctima de la reforma energètica del PP, i de tota aquesta merda si m'ho permeteu. Una víctima de les males polítiques dels nostres Governs que fan que disminueixi la demanda i les condicions laborals dels treballadors/es amb la Reforma Laboral avalada per CiU i PP a Madrid.

Per si fos poc i per a qui pensi que som molt importants per al Conseller, l'Alier és el problema número tres cents cinquanta mil (per dir algun número) de la Generalitat de Catalunya mentre el Conseller esmorza a la Índia o a Colòmbia. A la província de Lleida hem vist com en el darrer any una part molt important d'empreses han tancat les seves portes. L'any passat, davant la nostra impotència, es desmantellava Tradema al Solsonès, acomiadant 142 treballadors, i afectant 160 indirectes. Aquest any ens colpejava la notícia dels treballadors de Copirineo signant l'acord per l'extinció de 42 contractes laborals.

Concretament a Lleida s'han destruït 31.305 llocs de treball des de l'any 2008, des que es va posar en funcionament la reforma laboral al 2012. Pensem-hi bé, d'això també en té la culpa la Direcció de l'Alier de Rosselló?

Quan s'han produït nou cents vint-i-quatre EROs en una província que no arriba a 440.000 habitants el problema no el té una empresa, ni dues sinó totes, el problema d'Alier és la conseqüència d'una política d'inacció del Departament d'empresa i ocupació del Govern de la Generalitat i del Govern de l'Estat que ens duu directament a la ruïna i al fracàs.

Davant aquesta evidència i repartiment de responsabilitats n'hi ha que prefereixen refregar-se a l'espatlla del Conseller de torn i riure-li les gràcies, fer-li cas quan el Conseller els digui "no feu soroll" mentre els dona un encenall de pollastre, que generalment sol ser la promesa d'un futur inversor que no arriba mai. On són els inversors promesos per Tradema i Copirineo?

Certament les negociacions fortes seran amb la Direcció de l'Empresa però cada "palo" que aguanti sa seua vela. S'ha de lluitar a Rosselló, a la Generalitat i al Parlament, i el meu grup polític també ho fa a Madrid tot demanant responsabilitats. Si hem de patir acomiadaments, almenys fem-ho lluitant i pressionant als nostres governants fent-los treure els colors fins que s'arremanguin entre tots per salvar les nostres empreses. Tant l'empresa com els treballadors, però sobretot els ciutadans de Rosselló, hem de fer pinya, plantar cara als Governs i als poders econòmics. Perquè avui són ells, i demà seran uns altres.

Hi ha alternativa a aquesta crisi i a aquestes polítiques, encara podem plantar-nos davant la injustícia i el deute que no hem generat, davant els autèntics responsables de la crisi que no són els treballadors de l'Alier ni cap altra empresa de Lleida. Hi ha alternativa i encara som a temps de salvar l'Alier i de no tornar a caure en els mateixos errors i apostar per un nou model productiu que inclogui l'economia social i del bé comú en els seus plantejaments. Una economia justa que ens deixi viure a tots i totes en pau, llibertat i dignitat.

I sí, farem siroll perquè l'Alier no es tanca!

 

dilluns, 25 de novembre del 2013

Sense cooperació no hi ha sortida

El malalt terminal d’aquests pressupostos sens dubte és la pròpia cooperació catalana i l’ajuda al desenvolupament. El pressupost de cooperació encara es redueix en 800.000 euros per al 2014, en total la partida s’ha reduït en més d’un 83% des de l'any 2010, fet que fa tècnicament inviable la Política Pública Catalana de Cooperació al Desenvolupament (l'Agència Catalana de Cooperació-ACCD).
La major part del pressupost dins l’Agència corresponen a personal i funcionament, pel que poc en queda per les activitats i projectes. És a dir, de sis milions gairebé la meitat són per sostenir la pròpia Agència. Sembla doncs que el destí de l'ACCD ja està decidit i que hi ha una agenda clara però no reconeguda pel Govern, es tracta  d’acabar amb la pròpia Cooperació Catalana al Desenvolupament. Ara que és més necessària que mai, ara que hi ha més pobresa que mai, ara que sabem que si no cooperem juntes, no ens en sortirem. 
El pressupost del 2014 només servirà a algunes entitats per pagar deutes però no per continuar la seva activitat. Les ONG catalanes consideren que no hi ha un Pla de treball seriós: " una línia sola d'actuació que serà un Pla general de suport al sector i continuar insistint en la recerca de patrocinis quan no s’ha aconseguit res fins ara", diuen. Certament, fiar la cooperació catalana a la col·laboració de les empreses privades és una quimera, una mala excusa per no fer-hi front des del Govern. Si realment s’ho creguessin s’haurien preocupat de sensibilitzar aquestes empreses sobre la necessitat de cooperar, però no es coneix cap programa públic que ho fomenti. En canvi la desregulació, l’egoisme, l'evasió.. sí semblen ben atiades per aquest mateix Govern.
La Federació Catalana d’ONGs (FCONG) treia un comunicat on expressava molt encertadament que no és cert que aquests siguin uns pressupostos socials, entre les polítiques de solidaritat i defensa dels drets bàsics, la cooperació internacional (i nacional) hauria des ser prioritària, i aquesta no només s'ha desmantellat, sinó que no hi ha cap voluntat de recuperar-la ni d'assumir-la seriosament. De fet tota la retallada recau en la Cooperació per afavorir la suposada "política exterior" del Govern que fonamentalment només gira entorn de dos eixos: la internacionalització de les empreses i el procés nacional.
A nivell territorial la Coordinadora d’ONGs de Lleida i Altres Moviments Solidaris ha estat desmantellada del 2011 al 2013 amb una retallada del 89,15%I si el panorama en general és cru, pel territori és desolador, doncs en el pressupost es reflecteix l'absolutisme pressupostari de Barcelona en front a Lleida. Des del 2010 amb el Govern de CiU, amb el PP com a socis abans, i amb ERC ara, la distribució de la despesa de la Generalitat per demarcació ha estat totalment desequilibrada deixant per Lleida un ridícul 0,07% del pressupost.
Per trencar tòpics sobre la cooperació val a dir que només el 4,55% recau a entitats de fora de Catalunya a pesar del que la ciutadania creu erròniament massa sovint i que al Govern ja li va bé. Però la contradicció més flagrant d’aquests pressupostos recau en que l’augment de la partida per les cinc delegacions  exteriors  de la Generalitat i Diplocat, que  en 1,8 milions el seu pressupost.
Des d’ICV-EUiA mai hem posat en dubte que la Generalitat necessita una política d’acció exterior i unes oficines pròpies. Fins i tot entenem que hi hagi pressupost per Diplocat i per fer entendre al món el procés sobiranista i la necessitat d’una consulta democràtica. El que no entenem de cap manera i ens sembla a més un error gravíssim és que el pressupost augmenti en diplomàcia pública (amb gran quantitat de despesa protocol·lària) en detriment del pressupost de les ONGs catalanes. 
La diplomàcia pública també és part del treball diari de les ONGs, un treball de dimensió civil i ciutadana, que opera coordinadament amb els Governs d’altres països, però el Govern no la vol veure, la desmereix i se n’oblida intencionadament.  Fins i tot se n’oblida de visitar-la el propi President Mas quan va a Israel i no passa per Palestina, ni tan sols a interessar-se pels projectes i els cooperants de l’ACCD (del seu propi Govern).
La cooperació catalana ha estat i és la millor política exterior ja que sovint implica un posicionament clar del nostre país respecte a un conflicte internacional o respecte a l’ajuda al desenvolupament. I això és precisament el que el Govern s’ha volgut carregar. Només les ONG de la FCONG tenen presència o relació amb 103 països i una política d’acció exterior catalana pròpia. Nedar i guardar la roba respecte a altres països en conflicte o negar recolzament a nacions com Palestina,  Colòmbia, Sàhara o Kurdistan creu de debò  el Govern que ens ajudarà a tenir més socis per al procés? Sembla que la seva política d’Acció Exterior es basa en seleccionar un perfil de socis molt particular, països d’economia capitalista que no solen ser precisament els reprimits sinó els repressors d’un sistema internacionalitzat. El conte de la llagrimeta, no ens serveix per justificar l'aniquiliació de la cooperación catalana.


diumenge, 3 de novembre del 2013

#CapPlatBuit

Aquest mes la comunitat educativa, la ciutadania,  s’ha mobilitzat arreu del territori català i especialment, arreu del territori lleidatà contra la injusta LOMCE, la qual vol minar encara més els nostres drets lingüístics i culturals com a poble i com a nació. La injustícia però ens ataca per partida doble i el menyspreu cap a la comunitat educativa ens ve per part de l’administració espanyola però també del Govern de la Generalitat i sovint també dels Consells Comarcals.
A pesar dels esforços de la Consellera Irene Rigau per fer veure que les protestes no anaven dirigides cap al Govern, la realitat del carrer se li imposa cada dia més. Perquè ni els pares, ni les mares, ni els docents són pas gent que hagi caigut ara de la figuera ni a qui se la pugui enredar fàcilment. La consellera és llesta i sap xiular molt bé, però la gent del carrer ho és més encara.
La gent senzilla sap que hi ha mandats del Parlament i de la societat civil catalana que el Govern no acompleix, i no ens val girar el cap cap a Madrid ni cap a la Unió Europea quan parlem de competències que són exclusives del nostre Govern. Per aquest motiu mares, pares, mestres i professors fa poc menys d’una setmana van omplir la Delegació d’Ensenyament de les Terres de Lleida amb plats buits i van asseure’s pacíficament i en senyal de protesta per deixar clar a la Generalitat i al Consell Comarcal que els pertoca a ells, i només a ells, tenir la decència de deixar d’ignorar les necessitats de les nenes i nens que requereixen una beca menjador per la seva situació familiar.
Al Segrià concretament, més de quatre centes famílies que compleixen tots els requisits per les bases de la convocatòria de beques menjador, s’han quedat sense aquest ajut. Una xifra que a Catalunya ascendeix a deu mil famílies. Les protestes a les Terres de Lleida, Alt Pirineu i Aran s’han anat estenent i creixent cada dia amb més força. Si fa un any ja havien tocat os, ara ja passem a trinxar l’os amb la serra mecànica deixant els més vulnerables de la nostra societat, els infants, a mercè del “si no hi ha res per menjar a casa, tampoc hi és per menjar a l’escola”.
I què hi diu en tot això el president de la Generalitat quan des del Parlament li preguntem què passa amb les beques menjador? Doncs fa l’orni i respon “que les partides per a les beques han augmentat”. Malgrat la seva cara dura les dades canten per si soles: del 2009 la partida pressupostària a beques menjador ha davallat dels 42,01 milions d’euros a l’actual xifra de 32,20 milions tot i el constant augment d’alumnes (xifres del Departament).
El president del Govern de la Generalitat menteix quan se li pregunta, i menteixen tots els seus seguidors de Govern quan se’ls interpel·la. El 4 de juliol de 2013 el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat una moció presentada per ICV-EUiA que instava al Govern a afermançar “a través d’un Pla de xoc de garantia alimentària i d’una partida pressupostària oberta, que per al proper curs 2013/14 cap nen/a del nostre país es quedi sense una beca menjador per limitacions pressupostàries”. Així mateix en la mateixa moció s’indica que l’accés a la beca “serà en funció dels barems econòmics i socials actuals de la família del menor”.  Tot just començar el curs vam demanar-li al president que acomplís amb allò que ell mateix havia votat favorablement feia escassos mesos, i el que rebem són mentides i falses acusacions.
Senyor Mas, si volen prendre el pèl i menysprear als Diputats d’ICV-EUiA ja no ens ve d’aquí, però almenys tinguin la decència de no enganyar la ciutadania ni jugar més amb els plats buits dels nens i nenes de les famílies més necessitades d’aquest país. Mentre tant vagin abaixant els impostos a futurs inversors de Casinos, com si els seus diners i contribucions no ens fessin més falta que mai en aquests moments.

Moció ICV-EUiA Beques Menjador
 

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Alba

Ahir tothom va sortir al carrer per tu, Alba. És massa gros que te n’hagis anat així, massa esgarrifós pels targarins, per la nació, pel món. Te’n vas quan la teva ment començava a pensar en abstracte, quan el teu criteri s’originava i es manifestava amb veu pròpia, quan el teu cos iniciava el dibuix d’unes corbes en femení. Quan tot just despertaves del son dels infants, deia la cançó.  És massa gros, massa exagerat, massa aviat.
El teu assassinat no té res a veure amb cap mort accidental, ni amb violències casuals, és un crim atroç del masclisme feixista i del patriarcat que regna gairebé des dels inicis de la civilització. El mal endèmic més estès, tan estès i tan endèmic que el vivim i el reproduïm cada dia sense percebre’l. Els nostres drets hi són però s’esvaeixen sovint en la quotidianitat dels fets i dels actes. Ells es fan amos de les nostres ments, dels nostres fills i més encara, de les nostres filles.
Ens unim contra el nazisme, contra el racisme, contra el capitalisme, contra les retallades, els desnonaments però ens apleguem de la mateixa manera contra el crim ordinari del patriarcat i del masclisme? Tal vegada només quan fets com aquest ens desborden, ens ofeguen. Sortim un dia al carrer, i ja està. Marxem cap a casa i demà tornarem a reproduir els actes del masclisme quotidià fins tornar-nos a esgarrifar.
Tu vas dir prou, no volies continuar amb ell i no ho va suportar, car la seva estima per tu no era sana. Els homes insans posseeixen, els homes igualitaris estimen i ens deixen marxar. Ells ens fan créixer com a persones, ens ajuden a volar ben amunt, ens cuiden i ens respecten. Hi ha massa homes insans i dones que els normalitzen.  
I és que tu no te n’has anat, Alba, t’han fet marxar perquè no vas obeir. Tenim doncs el mandat que tu ens has deixat: DESOBEIR. Desobeir cada dia al carrer, a casa, a la feina, a les institucions i a les associacions per totes les Albes, Maries, Sònies, Yasmines... Desobeïm totes per sempre més i pel teu record.  
Sara

dilluns, 9 de setembre del 2013

Onze, dotze, tretze...

Catorze, quinze…  sembla com si els dies que venen després de l’onze de setembre de 2013 ja s’haguessin esfumat abans de que arribin. Després de l’onze què?! Es pregunta la gent. Estem concentrant tants i tants esforços en aquesta Diada que sovint ni pensem en el que pugui venir a posteriori.  Afanys d’organització, debats a totes bandes, estirabots dels uns i dels altres, moments de tensió per mirar de que tot surti segons el previst, moments fins i tot de cansament pensant que les coses poden torçar-se en el minut menys pensat... I tu a quin tram vas? Però hi aniràs? I com és que el teu partit no hi va? 
ndependència, sobirania, dret a decidir, espanyolisme, catalanisme, autodeterminació, federalisme, internacionalisme... són molts dels conceptes que apareixen en aquestes converses als mitjans, als twitters, als facebooks, al carrer, a les cases. I al final ens endinsem en espirals i embolics que no ens acaben de satisfer ni a uns ni a altres. Un moment... (respirem).
Els matisos són importants certament però pensem bé, més enllà de la víscera al final les diferències entre uns i altres no deixen de quedar-se aquí, a casa, a Catalunya. Només les veiem nosaltres. En realitat el que es captarà arreu del món o l’Estat Espanyol serà que centenars de milers de catalanes i catalans clamen amb una sola veu que ja n’hi ha prou, que així no ens hi quedarem i que estem disposats a arribar fins al final, que volem ser amos de les nostres decisions com a poble i com a Nació que som. Els mitjans internacionals, tampoc els espanyols, no traduiran els matisos: ni si al tram 78 uns cridaven independència i al 110 els altres cridaven volem decidir i uns altres no deien res. Si uns van convocar o si els altres van animar a participar.
Destriem-ne la part positiva doncs. És molta la gent que aquests dies amb una esperança desbordada prepara la seva contribució i la dels seus a la Via Catalana. Sense anar més lluny, dissabte mentre dinava a casa dels pares, els van arribar les samarretes grogues amb un “Rosselló” ben estampat en vermell al bell mig del pit.  Que el meu pare s’emocioni amb els actes de la Diada de Catalunya em ve poc de nou, la sorpresa enguany ha estat la mare. Li etzibo amb cara d’il·lusió... -Mare tu també?-. “Oh ves filla, alguna cosa hi haurem de fer!”... Vaig somriure i vaig pensar, -òndia tu, la mare es mobilitza, això sí que es gros-. 
La mare que és d’origen madrileny, quan va fer els dotze anys emigrà a Rosselló, no va tardar molla en començar a parlar en català. Avui, la feina és seva per recordar el seu castellà d’origen, però encara guarda una simpàtica “z” castellana quan pronuncia “Madriz”, que em recorda que a casa mai m’han ensenyat a jutjar ningú per venir d’aquí o d’allà. Tampoc per sentir-se més o menys català, espanyol o marroquí... això no va d’identitats! Sí em van educar per no desitjar mai per als altres el que no vulguis per tu mateix i no vull cap persona ni cap nació menystinguda, ni aquí ni enlloc, no vull una Catalunya reprimida on el català sigui una llengua minoritària, tampoc consentiré que la nostra gent sigui explotada a la seva feina ni que manquin àpats als menjadors escolars. M’han ensenyat a creure en la JUSTÍCIA en majúscules, justícia social i justícia nacional.
Aquests dies seré amb la meva gent  d’ICV, amics i familiars als actes de la Diada però no deixaré de pensar ni un segon amb la ciutadania de Catalunya que viu oprimida per les classes benestants. Encerclant la Caixa, en el marc dels actes de la Via Catalana, juntes clamarem justícia per totes bandes i exigint també la independència dels mercats, de la Troika i dels catalans corruptes que ens han robat.
Amb la gent del Procés Constituent farem evident que els nostres bancs, simbolitzats majoritàriament per la Caixa, també desnonen, arruïnen, especulen amb els aliments, oprimeixen els més desvalguts i que hi ha corruptes amb noms ben catalans que espolien la nostra pròpia classe treballadora. L’onze de setembre d’enguany desafiarem tots els opressors, TOTS, els que abusen dels nostres drets com a nació i dels que n’abusen com a individus... i què farà ICV després de l’onze? Doncs continuarà reivindicant al carrer i a les institucions justícia social i nacional, ho farà l’onze, el dotze, el tretze, el catorze i tots els dies de la seva vida política mentre la gent així ho desitgi. Ni ahir, ni avui, ni demà seran mai una excepció per la gent d’ICV per cridar visca Catalunya lliure! (d’opressors).

 

dimecres, 19 de juny del 2013

Desarma els seus impostos militars



És temps d'actualitzar les nostres declaracions de renda i caldrà fer moltes reflexions. N’hi ha que han ingressat tan poc que n’estaran exempts, i així ha de ser- cal recordar que aquests tampoc s’escapen de pagar impostos indirectes com l’IVA, combustible, duanes, mercaderies etc... i ja fan massa-.  A altres ens pot tocar pagar o recuperar allò que ens pertoca depenent de les retencions. Pagar impostos progressius sempre és un sà costum i la manera sostenible d’aconseguir una economia de país estable i segura que no depengui dels crèdits ni dels bancs. Ara bé, com és gestionen aquests impostos? Tothom paga rigorosament de la mateixa manera?

Les declaracions de renda són positives perquè a Espanya es fan de manera progressiva, és a dir, tothom paga o hauria de pagar en funció del que té, qui més té més paga i viceversa. Malauradament nombrosos informes i alguns tan objectius com els elaborats pels propis tècnics del Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas, ens alerten també de que qui més té, també defrauda més.
Arcadi Oliveres, economista de prestigi i portaveu del Procés Constituent, ens explicava  a la Universitat de Lleida en una sala repleta de gent, que una quarta part del frau fiscal el comet la ciutadania quan no declara activitats o paga serveis sense demanar factura o abonar l’IVA. Cal que prenem consciència de que cada cop que cometem aquests "suposats" inofensius microfraus, fomentem l’economia submergida i causem entre tots greus problemes estructurals. És just que el lampista que paga rigorosament els seus impostos i ho fa tot amb llum i taquígrafs hagi de competir en preus amb un que no ho fa? Òbviament no. Entenc l’ofec pel que passen tantíssims autònoms i petites empresàries en aquests moments però hem d'entendre tots plegats que si volem ser un país desenvolupat, el frau és una de les pràctiques quotidianes que menys ho permet. Si el problema és que no ens refiem de qui gestiona els nostres impostos, pot ser també cal que ens repensem d’una vegada el nostre vot o bé que objectem declaradament.

En aquest cas es faria efectiva la dita que diu que "com més pobre més honrat," doncs aproximadament el 75% del frau fiscal prové dels que més diners tenen i per tant els que més es podrien permetre pagar impostos. Això sí que té delicte. Concretament una quarta part del frau correspon a bancs com BBVA o Santander que expliquen sense vergonya que retenen milers de milions en paradisos fiscals; una altra quarta part del frau pertany a les grans empreses i l’altra quarta, a les grans fortunes. Concretament són 93.000 milions d’euros els que es podrien ingressar a l’administració anualment i que es perden per culpa d’aquest frau.
Una servidora que no vota ni PP ni PSOE i no està d’acord ni amb aquest Govern ni amb l’anterior, ha decidit sumar-me a la campanya “Desarma els teus Impostos” de la Coordinadora d’ONGs de Lleida. Mentre les administracions espanyola i catalana retallen de manera dràstica partides en cooperació, sanitat i educació, l’Objecció Fiscal a la despesa militar permet a la ciutadania donar l’esquena als exèrcits i derivar els diners a un projecte o entitat que promogui la cultura de pau. Concretament deixaré de pagar 84€ que van a parar a la despesa militar i als exèrcits, corresponents als 84 països amb els que Espanya interactua militarment. Vuitanta quatre euros que es ben invertiran en processos de pau i convivència endegats per la Coordinadora d’ONGs de Lleida. Quin descans!

L'objecció fiscal no és frau fiscal perquè aquests diners es desgraven automàticament en destinar-los a una ONG i al mateix temps protesten activament possibilitant que passem a l’acció davant  la despesa militar que no només és inútil sinó que és responsable directa de milions de morts, patiment i violacions de Drets Humans arreu del món.
Aquest any suma’t també a l’objecció fiscal en despesa militar i desarma els teus impostos!
 
 
 

dimarts, 23 d’abril del 2013

La fi del reformisme a ICV

És el primer cop que assisteixo a una Assemblea d’ICV, assemblees del meu partit n’hi ha moltes a diari arreu de Catalunya però per no confondre’ns en donem un altre nom ja sigui consell intercomarcal, comissió executiva, consell nacional etc... totes solen ser obertes a tots els afiliats però és important que el temps dels i les militants (que és voluntari) i els recursos econòmics condeixin alhora de treballar i per això cal fer-ho organitzadament i amb intel·ligència. Òbviament no hi podem ser pas tots i totes en tot moment.
Aquesta 10a Assemblea ho era en majúscules perquè hem canviat estatuts, òrgans, objectius polítics, gestió, representacions i càrrecs  entre moltes altres qüestions. Amb tota transparència puc dir que la trobada a Viladecans (flanc més àlgid de la resistència contra l’Eurovegas), ha anat d’allò més bé, hagués pogut ser diferent i no seria d’estranyar en els temps que corren, però la calma i la serenitat amb la que es fan els canvis en el marc d’aquest partit és francament envejable per qualsevol altra organització sigui política o no (i n’he format part d’unes quantes).
Si això és així és gràcies en part, a la manera de fer dels responsables sortints com han estat Joan Saura, Jordi Guillot, Imma Mayol, Francesc Pané, Jaume Bosch... i tants d’altres que han aguantat estoicament al capdavant en organitzacions nacionals i territorials com la de Lleida, gent que deixa pas a les noves generacions i que amb tots els seus defectes però també amb les seves virtuts han sabut transmetre serenitat, generositat i humilitat per sobre de qualsevol altra manera de fer. Aquesta és la marca del partit, el segell que portem: discussió i debat a dojo, però mai esclata ni la ira ni la gelosia. Generalment el que es deixa dominar per aquests sentiments negatius tard o d’hora acaba per agafar un altre camí perquè la marea verda i roja d’ICV és sòlida i sap encaixar tota la seva diversitat d’opinions, de gènere, d’edats, de tendències, de territoris, de cultures, de llengües... el respecte per la nostra heterogeneïtat i diversitat i prendre-ho com a riquesa més que no pas com a barrera, ens fa més fortes i més sàvies sens dubte.
La desfilada de les persones d’arreu del planeta que han vingut a veure’ns, a compartir les seves experiències, i que hem pogut escoltar han estat un autèntic luxe:  904 delegats i delegades del conjunt d'agrupacions territorials d’ICV a més de representats de formacions polítiques d'arreu de l'Estat, d'Europa i de Llatinoamèrica com IU, Iniciativa del poble valencià, la Chunta Aragonesista, Iniciativa Balears, l'Espazo Ecosocialista Galego, Equo i Aralar, Partit Verd Europeu, Sinistra Ecologia e Libertá, Syriza, Alianza País d'Equador, Partit dels Treballadors de Brasil i del Frente Amplio d'Uruguay, sindicats i moviments socials autòctons. Però el que suposo ens ha fet tots més il·lusió, pel que representa i perquè marca un abans i un després dins la nostra història com a partit: Arcadi Oliveres. Saliveu? Doncs ja sabeu el que heu de fer en properes ocasions.
A ICV i en altres organitzacions si bé recordeu, abans de les eleccions autonòmiques ja es començava a parlar de la necessitat d’un nou procés constituent, de canviar-ho tot emmirallats en Islàndia. Ja fa mesos (i algun any!) que en el si del nostre partit anem cuinant tot un munt de canvis interns i ens preparem per abandonar els corporativismes, per passar a formar part d’una altra massa social. D’un nou PSUC si voleu més modernitzat i adaptat als temps que corren. Un front d’esquerres on hi pugui caber ICV, la CUP, Revolta Global, els moviments socials com el 15M i la PAH, les entitats de territori, els i les desencantades del PSC i d’ERC, la gent de base catalana i la castellanoparlant d’esquerres (que sol ser la més desafavorida). Hom que vulgui ser part reactiva i activa d’aquest nou procés constituent que endegarem per guanyar el nostre Estat propi i la Justícia Social des de tots els racons de la nació.
Ja no ens valen les reformes ni els pedaços, no ens valen les manies i les fixacions pels matisos. Hi ha massa patiment en joc. ICV ha mogut fitxa i aposta clarament pel front comú d’esquerres, la revolució pacífica sense reformismes. Canviem-ho tot de baix cap d’alt. Som-hi?
 

 

dimecres, 13 de març del 2013

De dona actual a dona clàssica

Aquesta és la resposta a la carta d'Àngels Fernández publicada al Segre i a la Manyana:

Sra. Àngels Fernández,
Gràcies per la seva carta i el seu temps. La seva és una interpel·lació plena de prejudicis tot i que vull pensar que vostè actua de bona fe i que està preocupada perquè com a política jove que sóc pugui recórrer un llarg i productiu camí. Entenc i comparteixo que repenjar-se excessivament en la política per viure no és desitjable per mi ni per ningú i molt menys per la nostra democràcia.
Les dones polítiques que vostè descriu certament totes elles són funcionàries. Algunes les admiro com a polítiques, altres no. La majoria a més treballen dins l’ensenyament, fet que per mi les honora a totes perquè és una professió difícil. Entenc la seva dedicació a la política perquè no està escrit que a la vida només hi hagi lloc per una sola vocació.
Si més no hi ha molts tipus de professionals que aporten i donen molt servei a la nostra societat que no han estat mai tan valorats ni reconeguts perquè no exerceixen les professions clàssiques. La nostra sociologia ha canviat molt i sortosament ara les especialitats són múltiples i molt variades.  M’ha entristit que vostè com molta gent hagi caigut en el mateix parany antiquat de sempre i que no reconegui més professions més enllà del funcionariat.
Sóc Llicenciada en Filosofia, tinc un màster en intervenció i investigació en contexts multiculturals, un altre becat per la UE en ciències polítiques. També he cursat el DEA en Sociologia i tinc pendent fer una tesi doctoral que he sacrificat i aparcat per dedicar-me a la política. La meva il·lusió li asseguro que és reprendre-la però el servei públic a través de la política m’absorbeix més de cinquanta hores setmanals. Però no es preocupi, a pesar de la meva formació i dels sis idiomes que parlo també he tingut temps per cotitzar a la Seguretat Social durant més de quinze anys. He treballat i estudiat alhora com molts joves d’aquest país. Malauradament els que venen darrera meu ja no poden fer ni una cosa ni l’altra, pensa criminalitzar-los a ells també per no tenir una professió clàssica? Sigui conscient que un 90% de gent jove estaran condemnats per sempre més a la inestabilitat i precarietat laboral. Jo lluito des de la política i al carrer per a que això no sigui així.
La meva trajectòria professional s’ha desenvolupat sempre en la intervenció  i investigació de les persones migrades i la cooperació fins l’any 2009. Certament no sóc funcionària, com tampoc ho són el 95% dels treballadors i treballadores del nostre país i no per això es pot dir que no tinguin professió. Ara bé, ser funcionari/a no treu que una persona s’acabi repenjant en el món de la política, en conec molts i moltes que a pesar de tenir una plaça a l’administració no tenen pas cap intenció de tornar-hi.
Li demano respecte i confiança en una professional que eventualment exerceix la política i que tot just acaba de començar i que no té cap interès en allargar la seva experiència excessivament. Així mateix, és del tot injust que digui que jo he tret profit de les manifestacions a les que he anat, no va ser aquest el motiu pel qual més de cent companys/es de partit em van votar democràticament com a candidata ni tampoc el motiu pel qual m’han votat els més d’onze mil ciutadans/es a les passades eleccions. Li asseguro que aquest és un llarg i dur procés de selecció, el més difícil que he realitzat mai. Més enllà de competències professionals cal tenir competències personals que com vostè, no tothom està disposat a valorar.

diumenge, 3 de març del 2013

Sancionar les dones no és la solució

De vegades la justícia quan menys t’ho esperes i menys hi confies et pica l’ullet. Com aquella mala relació que voldries deixar però de tant en tant et t’encén una altra espurna d’il·lusió i et fa pensar que pot ser sí, aquest cop sembla que anem en la bona direcció però ca!, res més lluny d’això.
Els desafortunats burka que fa més de dos anys omplien planes de diaris avui ja no són notícia davant els múltiples casos de corrupció, els espionatges i les tombarelles econòmiques del país. Aquells que simulaven estar tan preocupats per la dignitat de les dones musulmanes amagant la seva intolerància sota la prohibició del vel integral, ara ja no els treu el son el seu suposat maltractament. Senzillament suen del fals feminisme en el que s’emparaven. Les boques de desenes de tertulians de televisió que pretenien amb poca gràcia ser experts en la matèria, han callat perplexes davant la darrera sentència del Tribunal Suprem. Cop d’efecte dels magistrats revocant les modificacions de les ordenances que prohibien l’ús del vel integral en dependències municipals i la no identificació en els transports públics amb sancions de fins a sis cents euros.
Durant l’any 2010 aquelles que vam defensar que era una bestiesa que es prohibís a les dones que són usuàries del vel integral entrar als espais municipals, i en cas de fer-ho sense identificar-se multar-les, vam ser escridassades mediàticament. Vam empassar saliva quan el PP, CiU i sobretot el PSC de Lleida, pioner en la normativa contra l’ús del vel integral, ens donava lliçons de dignitat i solidaritat amb les dones musulmanes. Òbviament es tractava d’una mesura populista, preelectoral i electoralista que atacava de forma directa la comunitat musulmana, una mesura plena de prejudicis i que fomentava la superioritat de la cultura dominant per sobre de la comunitat àrab cada cop més nombrosa i empoderada a Lleida.
L’origen d’aquesta martingala recordem que es remunta a una moció de PxC a Vic fomentada per CiU i que pretenia prohibir l’ús del vel al carrer. En tractar-se d’una mesura anticonstitucional, l’Alcalde de Lleida Àngel Ros, va treure’s del barret la modificació de les ordenances municipals per castigar encara més aquelles dones que segons ells eren “maltractades per la seva comunitat masclista i obligades a fer ús d’aquest vestuari”. Lògica marciana.
Però avui el Suprem argumenta que l’Ajuntament no té competències per limitar un dret fonamental com és la llibertat religiosa tot i que (compte!) deixa oberta la possibilitat de regular-ho per llei si així ho considera oportú el poder legislatiu. El més interessant de la sentència però és que l’Ajuntament de Lleida argumentava que el vel integral “pertorbava la tranquil·litat i la convivència del municipi en la realització d’activitats quotidianes”. Certament veure quatre vels integrals pel carrer (no n’hi havia més!) provocava comentaris i sornes però mai ni una sola batussa, ni una sola confusió. Mai hem vist ningú que utilitzi un vel integral per atracar una joieria. Per sort el sentit comú ha imperat en la sentència que diu que “la realitat d’aquesta pertorbació (...) està mancada d’una demostració convincent per constatació sociològica”. Respirem.
Si bé encara no hi hagut temps per a les reaccions a Lleida, estic segura que el senyor Ros li donarà el tomb a la sentència. Coneixent aquest Alcalde i l’afany per portar fins a les últimes conseqüències allò que s’ha proposat encara i que equivocadament, se’ns penjarà la medalla i ens dirà en un futur tal dia com avui que ell va ser el precursor d’una llei per prohibir l’ús del vel integral, una llei que el PP estudiarà i abraçarà amb ganes. Els partits que es reconeixen com a demòcrates però haurien de pensar-s’ho dues vegades perquè que no hi ha més dolç per un feixista de PxC que poder ficar el dit a l’ull per llei a la comunitat musulmana. No els donin aquest gust.

 

dilluns, 11 de febrer del 2013

Marejant el fracking

Fa tot just uns mesos entitats ecologistes d’Osona i la Segarra  van denunciar les sol·licituds que l’empresa Montero Energy S.L.  havia fet a la Generalitat per dur a terme prospeccions d’hidrocarburs no convencionals a Catalunya. Cal agrair d’entrada que aquestes entitats estiguin sempre de vigília per adonar-se de quines en porten de cap les empreses o el Govern per continuar rebuscant sota les pedres (mai millor dit!) l’últim cassigall de fòssil per exprimir.
El fracking és una tècnica barbàrica que s’utilitza per buscar gas o petroli i que consisteix en perforar verticalment el sòl fins a la  capa de pissarra. En aquesta perforació s’hi introdueix un tub d’acer, amb un recobriment de ciment per protegir els aqüífers dels additius químics que posteriorment s’utilitzen. La perforació pot anar d’un quilòmetre i mig a tres quilòmetres d’ample, un cop realitzada, s’utilitzen explosius per a provocar petites fractures. Posteriorment s’injecten milers de tones d’aigua a molt alta pressió, barrejat amb sorra i additius químics. Aquesta aigua a pressió fractura la roca alliberant el gas que després junt amb l’aigua, i els additius químics retorna a la superfície.
A Lleida concretament ens afecten tant el projecte Darwin (Urgell, Solsonès, Segarra i Noguera) com el Perseo, Prometeo i Atlas (Segrià Oest)  sol·licitats per diferents empreses. Gràcies a la ràpida contestació social i a la Plataforma Aturem el Fracking, la informació que no ens dóna el Govern l’ha donada la societat civil. S’han fet al·legacions, xerrades informatives, accions, mocions a nivell municipal i comarcal i des d’ICV-EUiA també hem presentat una proposició de llei al Parlament per prohibir aquest disbarat a Catalunya tal i com s’ha fet en molts altres països, entre ells França. De moment sembla que tant la CUP com ERC hi poden votar a favor.
Però em preocupa especialment la postura del PSC, C’s i  sobretot de CiU en aquest sentit. La del PP no perquè ja veiem clarament que hi votaran en contra. No és pas cap sorpresa que el PP estigui a favor dels interessos de grans multinacionals que venen a volar pels aires el nostre ecosistema sense deixar-nos ni un duro al territori. Ara bé, concretament PSC i C’s han presentat Propostes de Resolució a favor d’una moratòria que no el prohibiria però sí que paralitzaria les prospeccions. Així mateix, el nou Conseller “progre” (segons ell mateix), de Territori i Sostenibilitat es va mostrar favorable a les prospeccions d’hidrocarburs. Paradoxalment el que va passar a Riudaura fa pocs dies va ser ben curiós.
Els partits polítics allà presents (excepte PP) –fins i tot el representant de CIU, en Josep Berga- vàrem signar “El Compromís de Bover”. Bover és una casa que es troba al costat d’un dels pous que es vol reobrir a les afores de Riudaura. En aquesta declaració es demana expressament la prohibició (ni moratòries ni res) del fracking a Catalunya; la suspensió de la llicència de Ripoll; màxima transparència de cara a la ciutadania i que s’iniciï el debat sobre un nou model energètic per Catalunya.
Sembla doncs que la Puta i la Ramoneta ja no pertanyen només a CiU i des que es van redefinir nacionalment, ara els fan el salt festejant  amb PSC i C’S. Mentre que per un costat aquests grups polítics a nivell municipal i comarcal, davant les entitats i el poble, es mostren a favor de la prohibició del fracking, al Parlament es defineixen favorables a les prospeccions o bé presenten propostes de resolució descafeïnades sense condemnar-lo.
Aquest fet, a banda de ser una manca de respecte per les entitats, és una prova més de que molts grups polítics són conscients de que els ciutadans/es sovint no segueixen la feina que es fa al Parlament. No els hauríem de donar aquest gust. Aquests posicionaments es poden trobar a la mateixa web d’aquesta institució www.parlament.cat , enregistrats amb vídeos per als qui no tinguin tant  temps per llegir.
Per sort les entitats cada dia estan més professionalitzades i són plenament conscients d’on trobar tota la informació, perquè l’època del “nimbysme” s’ha acabat. Avui en dia a les plataformes ciutadanes davant una oposició sempre hi trobem una solució i un nou model de desenvolupament treballat científicament i raonat. Les plataformes, recolzades per grups de recerca universitària, les componen advocats/es, geòlogues, geògrafs, periodistes, ambientòlegs i tot tipus de professionals i ciutadans de prestigi que sovint són menystinguts i infantilitzats pels Governs. La P.A.F presenta tot tipus d’alternatives a les energies contaminants i a un model de desenvolupament insostenible, tenim tot un món per descobrir amb les energies renovables distribuïdes que cal potenciar sense perdre ni un minut més. Millor vius que fòssils!

dimecres, 9 de gener del 2013

Abordem seriosament els desnonaments?

La batalla per la hipocresia i la gestió en matèria de desnonaments a les institucions lleidatanes, està arribant al ridícul. Durant el ple del 30 de març del passat any, es va aprovar que els bancs es fessin càrrec de la plusvàlua de les persones afectades per la hipoteca que estiguessin incloses dins el “código de buenas prácticas” decretat pel Govern Central. És a dir, una mesura purament gestual i estètica de la qual no se n’ha beneficiat gairebé ningú. Davant aquest gest inútil i després de la denúncia feta per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca durant el 28 de desembre,  CiU i PP van demanar que la plusvàlua fos retirada als afectats per execucions hipotecaries i  per la dació en pagament per impagament d’habitatge habitual. Exactament el mateix model de pacte que es va fer a Barcelona, que tot i no ser del tot satisfactori es va aconseguir gràcies a les múltiples reunions i insistència de la pròpia PAH.
El grup municipal de CiU proposa que el forat que pugui ocasionar deixar de cobrar les plusvàlues es sufragui amb els diners que costa la revista de la Paeria, coneguda popularment com a revista-propagandística-de-l’obra-de-Govern dirigida pel senyor Zero Autocrítica. Demanen concretament que la revista passi a ser bimensual en comptes de mensual. Si per mi fos, podria ser anual, sempre i quan canviessin els criteris de redacció i fossin ben plurals, en cas contrari, podria ben bé “no ser” a seques (no crec pas que les lleidatanes i lleidatans la trobéssim gaire a faltar doncs no beneficia en res el decurs de les nostres vides).
Segons el grup de CiU, els diners estalviats de la revista es destinarien a una “convocatòria extraordinària d’ajudes socials per a desnonaments”, que traduït a lleidatà comú vol dir que els desnonats no pagaran la plusvàlua. Deixar de pagar un impost per un immoble que no és teu, no és pas cap ajuda sinó una qüestió de pura justícia! Encara i que explicat de manera molt eufemística, ho trobo magnífic, ho aplaudeixo de veres. És palpable que CiU s’ha reunit amb la PAH i els escolta encara i que sigui parcialment i això és una manera de fer política en aquest grup que cal tenir en compte positivament. Encara i que el que es demana no és exactament el que vol la PAH, algun sentiment se’ls belluga dins al cor, segurament sentiments de caritat més que de justícia.
El més paradoxal és veure com un grup municipal fa malabarismes per mirar de pal·liar o esmorteir el patiment d’aquestes famílies. Situació de la qual el seu propi partit, CiU, i també PSOE i PP en són màxims responsables. Són precisament els grups polítics que no han votat mai a favor de la reforma de la Llei Hipotecària al Congrés. Un sol cop de bolígraf, aixecar el braç per dir sí i signar a favor de la Dació en Pagament amb caràcter retroactiu, hagués estat la solució més ràpida i menys costosa per a les administracions. És la manera més efectiva d’acabar amb tota aquesta agonia i patiment social. Han tingut oportunitat de fer-ho cada any des del 2007 però no, s’estimen més deixar-ho tot en mans dels serveis socials o dels ajuntaments per tal de continuar afavorint als bancs. Prefereixen seguir la recomanació del governador del Banc d’Espanya que continua defensant a capa i espasa els bancs nacionals i internacionals davant les seves praxis genocides quan a més popularment ningú ja els defensa a hores d’ara.   
Entenc que el grup municipal de CiU és més a prop de la gent i llegeixo que té oportunitat de veure el patiment i la desesperació de més a prop, més que no pas els seus companys/es del Parlament o del Congrés. No hauria de ser així, però ho entenc. Pot ser si en Mas anés de tant en tant a alguna reunió de la PAH, si sabés com n’és de trist viure sense ingressos o amb una mísera paga de 400€, ja faria dies que això ho tindríem solucionat. Però el senyor Reñé que també viu a Lleida des de la Diputació tampoc s’ha lluït gaire en la seva gestió per ajudar a les famílies desnonades, no ha impulsat cap acord amb els ajuntaments de la província per evitar el cobrament de plusvàlues injustes ni ha endegat cap pla de xoc específic de lluita contra la pobresa a Lleida. És molt demanar que es faci una cimera urgent amb la PAH i totes les institucions lleidatanes o entitats que tinguin alguna cosa a aportar? En aquests moments és el drama social més greu que tenim i no sembla que cap institució local estigui per la labor d’abordar-lo seriosament ni com a primera primacia.  
El PSC de Lleida està trigant molt, massa, triga escandalosament a donar una resposta seriosa i adequada a la necessitat que avui milers de famílies tenen a la ciutat. És l’equip de govern qui tria destinar diners a revistes pamfletàries, quadres cars, cossos antidisturbis innecessaris o a destinar diners a causes urgents ineludibles. Encara esperem la Mesa d’Emergències promesa a mitjans de l’any passat per socórrer les necessitats més bàsiques dels afectats/es pels desnonaments, entre els quals s’hi inclouen centenars d’infants. Cal que el senyor Ros es deixi estar de tant protocol i de prestigiar la política amb cotxes oficials, aeroports i infraestructures inaugurades per patums. La política es prestigiarà amb l’ètica dels polítics o no es prestigiarà. La política es valoritzarà quan giri entorn del ciutadà més desvalgut i no aconseguirem regenerar la nostra democràcia només amb maquillatge dialèctic o amb gestos simbòlics.
El grup municipal de CiU ha de treballar i pressionar el Govern dels seus propis per a que  aturin tots els desnonaments sense excepció, és tan fàcil com que Interior ordeni als mossos que no hi participin mentre no arriba la solució per part del Gobierno. Veurem com s’organitzen els bancs per continuar executant-los. No ens val que aprovin mocions sense efecte a nivell català, CiU té representació al Congrés dels Diputats a Madrid i fins i tot també en té a Europa, hem poden explicar per què el passat 7 de març del 2012 es van abstenir quan ICV va demanar la Dació en Pagament? És propi de CiU i del PP fer discursos totalment oposats als municipis, a les institucions nacionals i al Congrés... total per quatre que ens dediquem a seguir-los-hi el fil! Siguem seriosos i abordem aquesta qüestió amb urgència i esgrimint al màxim els recursos de les institucions locals.