dimarts, 6 de juliol del 2010

La del pot petit, és la bona confitura

Crisi econòmica, crisi política, crisi dels drets socials que ve de la pròpia crisi econòmica, crisi mediambiental, crisi agrícola, crisi d’autogovern dins l’Estat... CRISI. És cert que els mitjans de comunicació alteren estrepitosament qualsevol fenomen i el converteixen en notícia encara que no en sigui, o no sigui excessivament rellevant, però també és ben cert que cap dels sectors que he descrit anteriorment passa pel seu millor moment. És hora doncs de començar a filar prim amb els nostres anàlisis i no quedar-nos amb una observació de la realitat que ens envolta, excessivament curta de mides.
La creació d’un supragovern com fou en el seu moment la UE en pacífica resposta a la II Guerra Mundial, i fins i tot la tendència a la creació d’un Estat Mundial fou proclamada i aclamada pels moviments pro-globalitzadors, que coincidien alhora amb els interessos dels mercats internacionals i els sistemes financers. Al mateix temps però apareixien els moviments regionalistes o antiglobalització (Chomsky, Ramonet...) tot vaticinant que la tendència a engrandir els estats i el lliure mercat internacional, suposaria una mena de “sequestrene” per a l’extrema riquesa i l’extrema pobresa arreu del món.
És hora de fer balanç sobre les avantatges i desavantatges de pertànyer a superestructures com són la UE i l’Estat Espanyol. En definitiva és hora de saber si les estructures com els grans Estats i els supraestats són projectes viables. Està clar que quan creixíem desmesuradament després de milenis de sistemes feudals i totalitaris, hom es va posar d’acord en dir alt i clar que havíem progressat, si més no actualment la crisi encadenada que ens arrossega i en la que cap dirigent mundial és capaç de fer un cop de volant cap a l’esquerra per començar de nou, és ben difícil parlar de progrés. La sensació estesa arreu és més aviat de manipulació, som baldufes espectadores que participen dels processos de presa de decisions un diumenge cada quatre anys i amb unes possibilitats de vot ben poc atractives.
El nostre creixement no ha estat més que una il•lusió òptica fonamentada a base de crèdits i diner inexistent en el que ens sentíem vanitosament rics i on els bancs i els mercats ens feien creure que el creixement no havia de veure mai la seva fi, que no hi havia perill.
Si bé és cert que durant el segle passat els progressos democràtics i socials han estat indiscutibles i positius, dubto cada cop més dels beneficis dels nostres progressos econòmics i de la democràcia representativa com a única via possible. És més, el preu a pagar per aquest creixement insostenible està resultant caríssim a nivell ecològic, laboral, qualitat alimentària, salut mental i física per no parlar dels països anomenats “en vies de desenvolupament” que han hagut de canviar les seves “vies” per estacions abandonades.
Imagineu-vos per un moment que les nostres comarques esdevenen governs independents, que no existeix el mercat internacional sinó de proximitat, tothom ven el que produeix de forma directa, sense intermediaris, que per tant tots/es gaudim dels millors productes alimentaris, que tothom té un sostre per viure sense hipoteca, amb formació, noves tecnlogies no contaminants, i que aquestes petites estructures de govern controlen de forma directa la corrupció política, sense fraus. No és una utopia, és un horitzó a perseguir en el que molts ja ens hem començat a arremangar, com diu Raúl Zibechi “són els moviments dels de baix els que poden crear un món nou, per una senzilla raó: són els que a petita escala estan construint relacions socials no capitalistes”. http://www.podem.cat/
Abans però anirem fent els primers passos i el que ara toca a Catalunya és ser més autònoms, tenir un govern més petit, més directe i més fàcilment assumible, federal o independent (això ho decidirà el poble). Hem de reclamar la sobirania popular perduda, el més preuat dels poders democràtics, exigir el dret a l’autodeterminació. No volem més creixement insostenible, és l’hora de decréixer per retornar el poder al poble sobirà, és l’hora de l’aprimament dels grans Estats i les superestructures que ens han dut a aquesta situació injusta i insolidària. Com més petit sigui el nostre país, més directa serà la nostra participació i les oportunitats iguals per a tots/es, o és que encara no en tenim prou de la santa època imperialista?