dissabte, 5 de febrer de 2011

Els increïbles Homes Normals

Els ex treballadors/es de Càrnies Vilaró  (Mollerussa) ara mateix fa catorze dies que es troben tancats en un edifici auxiliar a la fàbrica que generalment fa de menjador, la qual s’ha convertit en una mena d’alberg provisional sense les condicions necessàries per viure-hi dignament. En Joan, la Laura i jo mateixa arribem a migdia, tot i que fa sol, fa molt fred, i sembla que al fons de tot de l’esplanada hi veiem unes siluetes que ens esperen. Ens reben el Jose, sindicalista, amic, “currante” fet i dret de tota la vida, també hi ha en Pau, el Santiago, l’Agustí, en Joan Carles i unes poques dones, algunes d’elles també han estat acomiadades, altres són familiars que han vingut a donar suport.
Amb paciència, de manera ordenada i amb un to amable ens expliquen quina és la seva situació i quins són els passos que han donat per tal de reivindicar els seus drets més bàsics. Les indemnitzacions són importants, però principalment reclamen poder exercir el seu dret al treball, el qual els ha estat vulnerat des de les mentides i les estafes d’un empresari de moral molt fluixa que amb traïció i tot faltant al pacte establert amb els treballadors/es, s’ha venut l’empresa tot acomiadant-los. Segurament la nova empresa compradora els substitueixi per treballadors xinesos express i low cost, que no coneixen els seus drets.
Molts dels homes que ens parlen feia més de 30 anys que treballaven en aquesta entitat càrnia, al llarg dels anys han adquirit molts coneixements i experiència i ara són mà d’obra especialitzada. Malauradament però no veuran reconeguts els seus mèrits a l’hora de trobar una altra feina i els serà molt difícil mantenir les seves famílies. La mala reforma laboral facilita que molta gent es trobi al carrer en aquesta situació i la Laura, que ja ha vist altres casos com aquest, els ofereix la mà estesa i els diu que seran convocats al Parlament per explicar la seva situació i que caldrà demanar al Departament de Treball que faci asseure de nou empresari i treballadors a renegociar la indemnització. L’administració hi és per garantir que els drets de les persones siguin respectats i per aquest motiu cal que l’explotem al màxim quan es donen injustícies d’aquest tipus. De què ens serveix sinó pagar tants impostos? I que consti que a mi ja m’està bé pagar-los, sempre i quan estiguin adaptats a la meva butxaca i se’m garanteixin uns serveis o drets.
Això no és el que succeirà a partir d’ara amb el nou govern de la Generalitat, és més, temo que Càrnies Vilaró no serà un cas aïllat, i per si no n’hi ha prou amb les salvatjades del sector privat, se’ns retallaran els serveis més bàsics tot pagant la mateixa quantitat d’impostos. O sigui que tindrem més atur, però també menys sanitat i menys educació pública entre altres retallades. Sense treball i sense serveis, se’ns condemna a una pobresa mai vista.
Mentre parlem tots en rotllana buscant solucions arriba una flaire de ceba cuita, ja preparen el dinar per a tots, segurament fent una barreja de coses que els han dut els amics i les amigues que els venen a veure sovint. Sigui el que sigui ho trobaran boníssim doncs a molts els falten els diners per comprar manduca bona i tot el que arriba al menjador, és benvingut.
Demano si puc anar al lavabo i el Jose em mira amb cara escèptica i em diu “passa si vols però no sé com estarà”, em sap greu que pensi que aquell lavabo és digne per ell però no per mi, sembla que la mentalitat feudal comença a fer efecte i a traspassar els porus d’aquests homes bondadosos. Hi entro i veig que tot i ser un lavabo amb portes “de mentida” el conserven net doncs ells s’organitzen per torns per mantenir les instal•lacions tal i com les havien trobades, tenen clar que han de respectar els espais comuns. Hi veig cartrons arraconats i sacs de dormir, mantes velles que són l’únic abric i matalàs del que disposaran per passar la nit freda i gelada al Pla d’Urgell.
Tot això succeeix mentre un empresari dorm a la seva llar de luxe, segurament sense massa remordiment i amb la convicció que han fet el que havien de fer o el que qualsevol faria en el seu lloc, doncs el negoci és el negoci. Em pregunto de què serveix tenir tants diners si quan els tens et tornes insensible, cobejós i covard. Tot per un grapat de milions més que duran aquests especuladors a ser més miserable perquè hauran de mantenir estructures més grans que els portin a fer més i més diners.
Si van a veure al Jose, al Pau i a la resta d’amics, a més de la companyia portin quelcom que els ajudi a dormir millor, a passar l’estona o que els ompli la panxa, ells ho agrairan enormement doncs necessiten tot el suport i calor, el seu esperit és molt gran i no pensen pas abandonar la lluita. La tristesa i la decepció dels nostres interlocutors/es se m’encomana però també la ràbia que els manté ferms. Són combatius/ves i saben que arribaran fins on calgui per fer-se respectar com a treballadors/es i com a persones.



Cap comentari: