dijous, 6 de gener de 2011

Extracte de "Les més invisibles: dones africanes de Catalunya"


Alguns dels tòpics i estereotips que la societat d’acollida i fins i tot la resta de la immigració projecta vers les dones musulmanes, són analitzats magistralment per Fatima Mernissi (2001). La sociòloga desmenteix tòpics pel que fa a la dona musulmana la qual es vista per occident com “un ésser infrahumà, sumís i mig tonto que és feliç en la degradació organitzada pel patriarcat i la misèria institucionalitzada”.  Mernissi subscriu que molts dels líders islàmics no només es neguen a admetre la revolució feminista que significà la filosofia islàmica, sinó que àdhuc els terroritza pensar que la dona pugui ser un ésser inconformista i arribi a espatllar els patrons estipulats pels interessos masculins. En certa manera haver d’ assumir que el feminisme també parteix des de l’orient, implicaria pensar que la resistència de les dones és un fenomen gens recent que ja es trobava en el primer període islàmic i per tant, no es tracta d’un moviment exclusiu de les dones provinents de societats occidentals.
La ploma de l’autora es refereix a les feministes occidentals amb el terme “feministes provincianes” quan aquestes titllen a les dones àrabs d’esclaves servils i obedients, incapaces de prendre consciència o de desenvolupar idees revolucionàries. En certes ocasions es tendiria a pensar que les dones musulmanes que s’han mostrat revolucionàries i pioneres pel que fa a la deconstrucció del patriarcat, són un tipus d’alumnat que occident ha creat. D’aquesta manera el feminisme occidental ha estat criticat per haver construït l’imaginari de les dones del tercer món com l’altra passiva, la víctima i un objecte homogeneïtzat més que no pas un subjecte actiu, en contraposició a les dones modernes, educades i liberals d’occident (Mohanty 1994).
Agafem el cas de les darreres mocions pels partits de dretes i també les propostes del PSC, presentades en el primer semestre del 2010 a l’Ajuntament de Lleida. A través d’aquestes mocions i/o propostes de govern, es volia prohibir en primer terme, fer ús en l’espai públic (també en el carrer) del vel integral (niqab o burka). Tots els partits, excepte ERC i ICV, estan convençuts que l’ús d’aquesta peça de roba és imposada pels homes i un símbol denigrant per a la dona que només pot tenir una interpretació, la submissió. Contradictòriament i en cap cas s’ha realitzat cap estudi que indiqui que realment aquestes dones estan sota el mandat de cap home, que la seva pràctica sigui per imposició, o hagin ni tan sols denunciat, cap tipus de maltractament per haver estat obligades a dur-lo. Aquestes dones no han estat consultades ni tan sols convocades a donar la seva opinió. Han passat d’una hipotètica submissió per part dels seus esposos a una monitorització per part dels ajuntaments on s’han aprovat les mocions que els prohibeix l’ús del vel integral en les institucions públiques .
Les conseqüències d’aquestes decisions i pràctiques per part dels ajuntaments també són estudiades a França per diferents acadèmics i de moment el que s’ha aconseguit és criminalitzar les dones musulmanes que duen el vel integral i en cap cas protegir-les dels hipotètics abusos per part dels homes de la seva comunitat. Són elles les que han de pagar les sancions i  per tant se les fa úniques culpables i  responsables d’aquesta pràctica. Així mateix i malauradament contra tot pronòstic, les prohibicions sí han donat lloc a amenaces de caire terrorista i a una contestació per part de la comunitat musulmana que radicalitza postures i fa més difícil el diàleg.
Vet aquí els resultats que n'esperem d'aquesta iniciativa pionera de l'Ajuntament de Lleida. Caldrà veure si aquesta nova normativa realment farà que aquestes dones renunciïn al seu ús o per contra, aquest augmentarà en senyal de protesta per haver agredit amb aquest gest una part, encara i que sigui molt minoritària, de la llibertat de culte de la comunitat musulmana. A algú se li acudiria dir que les monges han triat el seu modus vivendi per imposició masculina? La resposta segurament és negativa i és que a les monges se'ls hi pressuposa un intelecte i força de voluntat que a les dones musulmanes no se'ls concedeix.
Veiem les opinions de les dones entrevistades durant la recerca, entre elles una dona que havia fet ús del vel integral i defensa la seva pràctica com a lliure així com la seva capacitat autònoma de decidir:

[… El burka es como el hijab (el pañuelo) sólo que más negro y más oscuro, que tiene que ver con el territorio y no con el islam. La decisión no es del marido es de la mujer y es ella la que elige llevarlo, no somos mujeres maltratadas, eso no es verdad. Es verdad que hay algunas mujeres que han sufrido violencia pero no es la mayoría. La educación de los hijos es compartida y las decisiones económicas también, todas las cosas se deciden así al menos en mi familia. No he visto ni he escuchado matrimonios forzados de momento. Hay mujeres que se quieren casar con otros que no sean de su religión porque se quieren… Yo prefiero casarme con uno de mi religión porque creo que esto me va a unir mucho a mi marido, la gente de aquí no puede entender lo que soy]… (DMA15)

[…Yo aconsejo que tienen que dar información sobre el país de origen porque los catalanes tienen que saber las costumbres de nuestros inmigrantes porque la integración es esto, que los dos se conozcan, no sólo nosotros a ellos. Cada vez se ven más chicas extranjeras trabajando en tiendas y eso pero es un poco difícil para ver una mujer extranjera trabajando en los bancos de aquí. La gente de aquí necesitan también sesiones de información y sensibilización de saber de dónde venimos y que hay gente de todo. Es falso que todas las mujeres marroquíes son sumisas, hay gente con estudios universitarios pero cuando ven en el curriculum que eres marroquí ya no te quieren…] (DMA40)

[…Veo que todo el mundo está en contra de los musulmanes árabes más que todos los demás nacionalidades y religiones. Creen que los maridos imponen su criterio sobre la libertad de la mujer magrebí, eso no es verdad, yo por ejemplo te explico que tengo mi libertad 100%, ninguno me ha obligado para taparme, nadie me ha dicho nada. Yo no creo que ninguna mujer musulmana la obliga su marido, hoy en día ninguno obliga a su mujer de taparse, antes podía ser que sí pero ahora no. Es religión pero también tradición que cuando una mujer se casa se tapa pero también algunas mujeres antes de casarse lo hacen… y otras no, y me parece muy bien, cada una que haga lo que quiera…] (DMA18)

[… Las mujeres magrebíes no tienen más libertad aquí que en su país, yo en Marruecos no llevaba el velo, nuestro país no obliga las mujeres de llevar el velo, y aquí lo ponen porque no les gusta que las obliguen a ir sin, por rebeldía. Lo que piensa la gente aquí es falso, no es correcto. Yo me sentía más feliz en mi país que aquí, no creo que ninguna persona pueda sentirse feliz en un país que no es el suyo, y más viendo lo mal que te tratan. En mi país me tratan bien. No tiene nada que ver la dignidad con el velo, yo veo aquí mujeres que van por la calles casi desnudas y para mí también es indigno pero tengo que respetar, si es verdad que hay democracia como dicen tienen que dejar ir la gente como quieran, con burka o sin burka...] (DMA29)

[…Yo creo que hay de todo en las mujeres, algunas son sumisas otras no, si hay quien acepta la sumisión, uno yo creo que cuando está fuera de su país más se mete en el tema de la religión, más conservador se vuelve. En su país no están tan preocupados por el pañuelo ni el niqab pero aquí sí porque cuando te sientes rechazado por ser diferente lo que haces es destacar más tu diferencia para vengarte...] (DMA34)


1 comentari:

Ramon Camats ha dit...

Atès que no hi ha res que esperoni a llegir un llibre que la recomanació directa d'algú que l'ha llegit o l'està llegint, aquí va la meva. El llibre de la Sara és un excel·lent assaig sobre les dones invisibles, les immigrants que són entre nosaltres. L'obra fa honor al títol que du, i ho fa de manera clara i entenedora. I el més important, dóna la paraula a aquestes mateixes dones, car el text és curull de testimonis directes, que responen a preguntes de la investigadora.
És un text acadèmic, sí, però d'aquells en què l'acadèmia realment es posa al servei de la societat. El recomano.
Ramon Camats