divendres, 27 de maig de 2011

Retorn al Franquisme

Són les 8:30h del matí, comencen els desallotjaments a plaça Catalunya i a la plaça Ricard Vinyes de Lleida amb el pretext de netejar els carrers o per evitar incidents amb els seguidors del Barça, diuen. Quina casualitat! tots dos el mateix dia i a la mateixa hora pràcticament.
Per desgràcia no ens estranya res. Tots/es, o gairebé tots/es els que som a l’ala més d’esquerres del país, sabíem que les retallades més ferotges començarien després de les eleccions, també sabíem que el senyor Felip Puig estava contenint les seves ganes i pretesa impunitat per carregar contra els joves indignats que han protagonitzat les protestes contra els “vagos y maleantes” que viuen en les altes esferes econòmiques i polítiques. No és casualitat que els satírics del Polònia facin sortir el “senyor” Puig sempre amb un bat de beisbol a la mà.
El que sí que no esperàvem en cap cas, són les imatges que hem vist i les ferides de pilotes de goma, bufetades i crits de dolor dels joves perquè no només se’ls emportaven a ells sinó també tot el material, ordinadors i informació que han pogut anar acumulant aquests dies. Ara sí, ja som al maig del 68. Hem retrocedit 43 anys política i socialment.
Ahir jo mateixa era a plaça Catalunya signant les demandes d’aquests joves amb les que m’hi identifico. Sóc llicenciada, tinc dos màsters i mig doctorat, parlo idiomes, és a dir, no tinc futur.  Llegir el seu manifest és per a mi llegir un programa d’ICV, la gran diferència rau en que el meu partit ha utilitzat el sistema democràtic actual, sense gaire èxit, tot s’ha de dir.  Qual fet ens fa pensar que hem estat coprotagonistes d’un sistema demostradament esgotat i obsolet, per aquest motiu m’engrescava la possibilitat que ells i elles descobrissin una nova manera de fer política que fins ara no hem estat capaços de reclamar amb prou contundència. Per contra, l’actual sistema no permet el desplegament i la comunicació de les minories.
Aquests joves molt conscients de que no els servia de res només protestar havien començat a pensar, estudiar i recollir tot un seguit de propostes constructives (no ve tot d’ara tampoc, consulteu www.democraciainclusiva.org). En tot cas, començaven a edificar una nova manera de fer política, d’organitzar una societat en la que els alts càrrecs polítics i els poders econòmics haguessin perdut la seva hegemonia.
En definitiva, una forma socialment més justa que permeti a tota la societat escollir les seves polítiques en tot moment i no només uns representants cada quatre anys, en la que els polítics i els banquers deixessin de ser líders i mandataris per convertir-se en mers gestors de la voluntat ciutadana.
Les càrregues policials que l’anterior govern va menjar-se i que en cap cas quedi clar, no comparteixo, seran fullaraca al costat del que ens espera. Si més no i per desgràcia, molta gent les aprovarà i pensarà que aquesta canalla necessita mà dura. La misèria humana pot arribar molt lluny, sobretot en temps de crisi.
Estimats conciutadans/es aquest és el panorama que ens toca viure: mentre uns busquen progrés i millora del sistema democràtic abocant-hi el seu temps i esforços de forma voluntària des d’una plaça o des de partits polítics minoritaris, altres han votat per a que hi hagi més mà dura contra les classes socials més desafavorides (joves i immigrants), voten conscient i inconscientment per retrocedir cap al franquisme, la retallada dels drets i de les llibertats. I si no, vegin al senyor  Anglada al Youtube en un vídeo titulat “qui és Josep Anglada?”. Aquest senyor ha quintuplicat els seus vots essent el que és. Sento vergonya i temor però ni jo ni els i les manifestants, ens pensem acovardir. Que es preparin per la patacada que es fotran d’aquí quatre anys.