dijous, 5 de maig de 2011

Comença el canvi amb naturalitat!

Enguany sóc cap de llista a les municipals de Rosselló. No cal que digui quin és el meu partit, doncs “tenim un nom que el sap tothom”.
Aquest fet s’ha repetit al llarg de la meva vida, vull dir que tothom sap com penso jo, sempre he fet pública la meva manera de fer i pensar, però gairebé mai sé què pensa la resta. Malauradament cada cop més la meva generació s’entesta en fer de la seva vida privada un espai enorme, solitari, opac i trist. Suposo que el capitalisme ha picat amb força i ha aconseguit ampliar el concepte de privadesa fins a límits insospitats.
Però jo vull pensar que resisteixo a aquest individualisme salvatge i per això puc dir-vos on visc, què cobro, què faig a la vida, que n’espero, per què lluito, en què somio, de qui estic enamorada i per contra, qui no m’agrada gens... puc dir-ho tot en veu alta i sense pestanyejar i no em tremola res. Aquí em teniu feta i dreta, tal i com sóc, què hi guanyo en guardar-me totes aquestes coses com a secret? La confiança crida la confiança i a l’inversa.
Hi ha maneres de funcionar i comportaments en les persones que es repeteixen a tot arreu, en totes les cultures del món, a petita i mitjana escala, deu ser un dels motius pels quals em fascina tant l’antropologia. En totes les associacions, grups i equips de persones sempre hi ha qui treballa més, hi ha el que es repenja, el que assumeix totes les responsabilitats, el que no ve mai, el que critica i no aporta solucions. Totes aquestses figures s'assumeixen i fins i tot es poden veure amb gràcia. El que ja no fa gens de gràcia és que darrerament els que critiquen i no es mouen, s’han multiplicat per mil.
Criticar-ho tot sense moure ni un dit és l’esport nacional però per si no n’hi hagués prou també ho és criticar-se entre partits d’esquerra, entre moviments que tenen objectius similars, entre autòctons i immigrants, entre persones que són del mateix poble, i del mateix equip de futbol, entre familiars, entre amigues i amics. L’esport mundial és en definitiva, considerar-se sempre millor que l’altre.
Però encara hi ha una minoria humil i engrescada com les persones que m’han fet costat dins el grup d’Iniciativa per Rosselló,  i gràcies a ells/es ara puc començar des del meu petit país a trencar amb aquesta manera de fer tan opaca i tan poc sàvia, i des d’on ho havia de fer sinó?
Sóc de les que encara creuen fermament que cal pensar globalment per actuar localment i de les que auguren que el món tornarà a ser més petit (per força!) doncs la seva expansió és demostradament insostenible , social, política i mediambientalment. “Para muestra, un botón”, només cal veure els resultats de la crisi estesa arreu.
Ara més que mai, cal que comenci un nou matí, i a casa meva el sol surt des de la finestra de la cuina del meu pis vell, vell sí, però adorable perquè no necessito res més. Creguin-me que la màxima més sàvia que hem trobat els humans és aquella que diu que "no és més ric qui més té sinó qui menys necessita.", és la millor medicina contra el dolor del consum, l'ansiolític més potent contra l'ansietat que causa el voler tenir  més i acumular. La posologia diu que s'ha d'aplicar tres cops al dia o tot just després d'un impuls consumista.

Això la gent del meu grup ho té clar, sobretot la Marta i la Pilar perquè són gent senzilla, natural, desperta i que vol  canvis, de vegades no sabem ni per on començar-los però d’altres volem juntes i volem alt perquè prenem les decisions des de l’ànima. Auguro canvis, i els auguro bons. Gràcies a tots/es per creure-hi.

Cap comentari: