dimecres, 5 de novembre de 2014

Votaré per tu padrí Miquel

El “padrí Miquel”, de fet, era el meu besavi per part de mare, el pare de la meua iaia Soledad i a qui crec que mai li agrairé prou que l’engendrés. Diuen que del padrí només en podien sortir coses bones i la iaia n’era una d’elles.  
Ara els seus fills es fan molt grans i els costa recordar detalls de la vida del padrí però malauradament els més dolorosos no se’n van. Tothom recorda que era “dels republicans” però, això sí, “moderat”, diuen, “no era extremista”, més aviat va ajudar a amagar algun capellà en comptes de perseguir-lo. Si veia que qui havia de ser mort era una bona persona, li era igual si era del clero o no, al seu cor li costava obeir les ordres “del Comitè”. 
En el que es posen d’acord tots els fills quan en parlen és que als pobles les coses no es veien igual ni eren igual ja que no hi arribaven les organitzacions polítiques, ni es coneixien, motiu pel qual s’estalviaven les pugnes entre la CNT-FAI i el POUM. Ni PSUC, ni ERC, ni Estat Català ni res, el que més comptava era l’ànima i la relació entre les persones. Per contra el que sí que hi havia era molt analfabetisme, “què n’érem de rucs llavors” repeteixen els oncles. 
El padrí era un d’aquests analfabets amb sentit comú, de justícia social i política, que no sabia sumar i restar en un paper però sí que sabia fer-ho de cap. Sabia quant havia de cobrar pels porcs que tenia al corral. Valgui per tot aquesta metàfora. No li calia saber escriure ni llegir per veure que la gent treballadora i més pobra estava oprimida i maltractada per la classe benestant i pel clero i això el va fer reaccionar trencant el silenci de molts dels rossellonesos que no s’atrevien a aixecar la veu. 
Després de refugiar-se a Sant Celoni amb la família i abans d’acabar la guerra van fer cap a França. A ell el van portar al Camp d’Argelers, un camp pensat per a presoners de guerra on hi van fer cap milers de refugiats. Vivien en condicions infrahumanes: fred, gana, epidèmies, maltractaments... com avui viuen els refugiats kurds o palestins si fa o no fa.  
Un cop finalitzada la guerra els seus nebots (del bàndol guanyador) li van dir que podia tornar però tot just arribar els mateixos nacionals del poble el van trair i el van denunciar per la mort d’un capellà que ell mateix havia ajudat a amagar. Això li va suposar gairebé tres anys de presó entre La Model de Barcelona i la Presó de Lleida. 
Aquesta és una de tantes històries de gent anònima, senzilla i sense pretensions que van lluitar per la llibertat d’un poble, per la llibertat de la gent, no necessàriament només pels catalans i catalanes sinó que lluitaven també per la resta d’espanyols oprimits.
El vot que jo introduiré a l’urna el diumenge, plogui o nevi, amb policia o sense, més enllà del sí o no a la independència el que vol expressar és la meva indignació per la manca de llibertat a la que ens sotmet el Govern de l’Estat. Perquè, de fet, tots teníem clar que el que havia de ser una consulta es va convertir en un procés participatiu sense les mateixes garanties, i del procés participatiu després de l’enèsima suspensió del TC, ja no sabem el que en queda. És ridícul. No sabem quantes portes seran capaços de posar al camp obert que suposa la voluntat d’un poble però el que sí sabem segur és que la paciència i la perseverança no se’ns acaben. No ens cal saber de lletra per veure que estem sotmesos a una situació d’injustícia, ni tan sols saber escriure per marcar dues creuetes en una papereta. 
Votaré per tu padrí Miquel, votaré Sí i Sí per totes les que han lluitat en contra de la repressió sigui en el format que sigui, perquè votar per tu i per tot un poble que vol expressar-se i no pot fer-ho, és votar per la mateixa LLIBERTAT per la que tu vas lluitar.