Pagès/a sense sortida

No és res de nou si us dic que em preocupa la pagesia. Visc envoltada de pagesos i pageses, això traduït a xifres vol dir que en el nostre territori s’hi concentra gairebé el 80 % de l’agricultura de Catalunya, dissortadament no trobem la solució a la seva preeminent extinció, i no és un tema baladí, cal que les administracions s’asseguin d’una vegada i per totes a tractar-lo amb seriositat ja que el sector està abocat a ser un carrer sense sortida, un cul-de-sac. La producció agrícola catalana se’n va en orris.
El sil•logisme es resumeix de la següent manera. Per una banda gairebé ningú vol (sempre hi ha desaprensius als que els hi és igual) que desapareguin aquests homes i dones de mans grosses i fermes, que s’han dedicat durant anys i anys a cultivar la fruita dolça i l’horticultura que ens ha alimentat, per l’altra, els preus competitius a nivell internacional i el fet que puguem menjar fruita i verdura d’arreu del món, fa que els nostres productes no puguin competir amb preus tan baixos i obliga constantment a abaixar els nostres, deixant-los per sota del cost de producció. Això és el resultat del mercat lliure, en el qual l'Estat no pot intervenir-hi, és per aquesta mateixa raó que aquest mercat va acompanyat de l’adjectiu “lliure”. El que sí poden fer L'Estat i la Generalitat en aquesta situació, és donar subsidis per poder anar tapant forats, i ho fan. Malauradament la subsidiarietat només crida al clientelisme, és a dir, a la dependència d’aquests ingressos que mai solen generar nou capital, i per tant, no soluciona el problema d’arrel.
En la darrera dècada la conjuntura de la pagesia ha canviat de la nit al dia, aquests treballadors/es incansables fa temps que no disposen de sous suficientment dignes en comparació al temps i l’esforç que dediquen a la terra. Per aquest motiu, i aprofitant el boom urbanístic, gran part d’ells es van veure obligats a vendre els jornals per fer-ne immobles, més d’un en va treure una bona picossada i es va fer promotor, altres no tan afectats per la “malesa” de la construcció, van triar l’opció de fer-se regidors de l’ajuntament i els més joves, escamats per la inestabilitat del seu sector van optar pel funcionariat i ara són mossos d’esquadra. I dels que han quedat, la majoria s’han anat deixant seduir per les empreses de fitosanitaris que experimenten amb mutacions genètiques i productes químics per poder abaratir els costos de producció, com a resultat avui per avui el seu producte, sol ser de molt baixa qualitat i sovint ratllant la il•legalitat en termes sanitaris.
Si amb això no n’hi ha prou, l’actual i necessària sensibilitat pel medi ambient i per la preservació del medi natural i les espècies animals, també ha fet que hagin hagut de canviar moltes de les seves antigues costums que podrien ser perilloses per a l’equilibri del mateix, i com a resultat s’han encarit encara més els costos de producció ja que les restriccions i les sancions, totalment justificades, segurament no han anat acompanyades de les ajudes suficients que necessita un sector ofegat. A fe de Déu que tenen raó alhora de sentir-se collats, tal i com expressen amb ràbia contra els mossos d’esquadra en les seves manifestacions (s’ha d’estar dolgut per arremetre contra els teus propis fills).
Per altra banda tampoc podem deixar de reclamar la preservació del territori amb el respecte primordial pel medi ambient i la salut de les persones, és també una urgència, doncs cal tenir en compte que l'increment de càncers durant la darrera meitat del segle passat fins avui, ha estat del 60%, és una xifra massa alta per deixar-ho passar i no sospitar de la nostra alimentació, sabent, com dèiem, que hi ha productors darrera que es veuen obligats a rebaixar la qualitat dels seus productes per poder arribar a final de mes. Tot lliga.
Ara, cal apel•lar sense excuses a la vella, anomenada contradictòriament "nova" agricultura, és a dir, l’agricultura que segueix el decurs de les llunes i de les estacions, sense productes químics ni alteracions genètiques, res de nou, l’agricultura tal i com es feia abans però amb eines noves i tecnologia punta. Els moviments ecologistes i slow, no han aparegut per que sí ni per portar la contrària a ningú, tampoc per acusar el petit pagès, qualsevol que vulgui trobar informació sobre els més que justificats preceptes en els que es basen entitats com Slow Food, o Som lo que Sembrem, ho podrà fer de seguida. No obstant, continuen essent moviments socials minoritaris ja que la gran massa social no sap que part de cada un dels productes industrialitzats que engoleix li enverina el cos. Com sempre, darrera de la manca d’informació social sempre hi ha interessos de diners, de grans capitals de directius que s’omplen les butxaques i que formen part de grans corporacions de fitosanitaris i/o farmacèutiques capaces de comprar els mitjans de comunicació, les empreses agroindustrials i als mateixos pagesos/es per fer emmudir la raó, per tal de continuar omplint les seves arques. Però, com podrem convèncer els nostres pagesos/es que s’han de dedicar a aquesta nova agricultura si aquests esforços estan pagats a preus ridículs?
En primer lloc una solució immediata, demanar a través dels nostres ajuntaments més propers que facin que el Departament d’Agricultura aposti d’una vegada i per totes per incentivar l’agroindústria ecològica amb les ajudes que siguin necessàries, no n’hi ha prou amb quatre cursos de formació per als pagesos/es, s’hi ha de fer més inversió, més acompanyament i assegurar que la motivació que el pagès/a té, és l’adequada. Cal que el Departament d’Agricultura, de Sanitat i de Medi Ambient treballin amb una transversalitat i coordinació impecables. Alhora que aquesta iniciativa ha d’anar acompanyada d’una campanya de sensibilització punyent per tal de que els nostres conciutadans i també els pagesos/es (que molt sovint no en són gota conscients), puguin veure amb dades sobre la taula que amb la salut de les persones no s’hi juga. El resultat hauria de ser un augment del consum de menjar ecològic fet a la terra i consumit a Catalunya, sempre i quan limitéssim l’entrada del producte estranger.
Amb aquesta restricció de mercat pot ser els pagesos/es ja no serien terratinents, ni els més rics del poble com solien ser abans, no cal, però si més no podrien viure amb tranquil•litat i afrontar els temporals imprevistos amb una mica més de coixí. Si això no es produeix acabaré per pensar que realment, a les nostres administracions ja els hi va bé que els nostres, siguin pagesos/es sense sortida.

No hi vull ser al mapa

Diu el Conseller Nadal que qui no té un aeroport, no és al mapa. De quin mapa parla? Jo que sàpiga a la cartografia hi som tots. Amb aquest eufemisme el que deu voler dir és que qui no té un aeroport no compta, i ja hi tornem a ser... no compta per a qui i per a què? I torno a suposar que es tracta en el fons de comptar de cara al comerç internacional, al turisme que ve d'altres països i que vol venir a veure les nostres meravelles paissatgístiques, que amb aquest pas no per massa més temps conservarem, i les escultures de ferro tan lletjes que hi ha a la plaça Blas Infante de Lleida. Quina manera de veure el creixement i el progrés tan provinciana!!!! (el que compta és tenir, tenir i tenir tot el que tenen els demés). Ens elluernem amb els models de creixement de països més "desenvolupats" que el nostre, segurament per que no entenem el que diuen en anglès, ni en francès ni en alemany... si no us ben asseguro, que arrencaríem a córrer.

Sembla doncs que d'aquesta crisi finalment no n'aprendrem res. Tornem a donar importància al model de creixement de grans capitals, treure profit i benefici de les nostres terres destruint el territori, convertint-lo en hectàrees de polígons industrials i carreteres, infaestructures més dedicades a l'automòbil que no pas al transport públic, i amb el turisme a més propiciem que algú vingui a aixafar-ho tot una mica més i fer desaparéixer la fauna i la flora tal i com ha succeït a la Costa Brava, al Mar Roig, a les Catarates del Niàgara, que ja són un parc temàtic.

Ara hem d'exportar tots els nostres productes, entrar al mercat capitalista per tal de continuar essent els responsables i contribuir encara més a que altres països més desafavorits que no són a la roda ni poden fer-se aeroports, continuint sense poder treure el cap. I pel que fa a la nostra ciutadania de segona, i em refereixo a la classe mitjana-baixa, que no ho oblidem, és la renta per càpita que abunda pels voltants de Lleia, qui podrà invertir en polígons aeronàutics a la vora del nou aeroport? Qui podrà fer negoci de restauració i serveis? Doncs les pimes ho tenen ben complicat sense crèdit ni benefici ara com ara. Altra vegada veurem com les grans empreses i les multinacionals més conegudes s'apoderen del sector. Aquestes velles i conegudes empreses podran crear mercat de treball per als veïns/es de la zona aeroportuària, és cert, però quan arribi una nova crisi capitalista què en farem d'aquests treballadors? Altre cop a patir gana.

Aquests 94 milions d'euros haguessin estat una bona inversió econòmica en el sector de l'ensenyament que ja fa temps que trontolla i amuntega els nens/es en barracons, i que alhora crea trevall segur. En la infraestructura de trens i transport públic. En la llei de dependència que per fi reconeix el treball de les persones que tenen familiars dependents al seu càrrec, en definitiva l'Estat del Benestar. També en el sector de les energies renovables que a més de tenir cura del nostre entorn i del planeta crea llocs de treball segurs i perdurables. I en una llarga llista de possibilitats que ofereix el mercat sostenible... Personalment, jo no hi vull ser en aquest mapa del capital insegur i injust que aquesta esquerra dubitosa aplaudeix amb tanta eufòria.

El cul de l'Alquimista

Avui he dinat amb una vella i bona amiga. Entre amanides i pollastres comentàvem quants tombs havíem donat des que ens vam conèixer aquell dia calorós de setembre en una cafeteria anomenada “Tia María” del barri de “Mohandissin” al Caire (el barri dels enginyers). Amb aquella il·lusió i neguit de començar una aventura nova, érem ben bé dos estranyes en una terra igualment estranya per nosaltres. No obstant, el sentiment de timidesa entre totes dues durà ben poc, sembla que és un efecte que experimenten tots els desconeguts que comparteixen una llengua i unes costums, quan es troben en una terra aliena. De vegades aquesta unió es queda en una amistat superficial però igualment interessant i útil quan t’enfrontes a mil percepcions noves per minut, d’altres arrela fins a aconseguir l’amistat vertadera.
A la Rut i a mi a més de la nacionalitat ens unia la passió per la política internacional, concretament pels països àrabs i vaig tenir la sort que en la meva estrena com a agent d’intercanvi entre Europa i Egipte, hi vaig trobar la Rut. Una morena d’ulls grossos i profundament negres d’una eloqüència virtuosa, que m’omplia de coneixements i experiències que ja havia viscut anteriorment a Turquia. Jo en canvi, era una nena amb sabates noves en el complex camp de les relacions entre el món musulmà i l’occidental, no podia aportar-li més que dubtes, uns ulls i unes orelles.
Aviat les sabates i quan no els peus, s’embrutaren de la pols que porta l’aire del desert, la que ho torna tot de color marró, les façanes, els carrers, les cortines, les “galabeies” blanques. També la gent que hi viu, i no vaig ser menys, de seguida em vaig deixar de rosegar les ungles, doncs tenien un gust sospitosament salat.
A banda de la Rut i dels coneixements apresos en una aula de la Universitat del Caire vaig encetar les veritables relacions orient-occident amb les amigues i els amics egipcis, també algun que altre embolic passional, però que en qualsevol cas són les relacions que encara avui mantinc i que destrueixen de per se la teoria del xoc de civilitzacions de Hungtinton, les relacions humanes, amb les que aquest teòric excessivament important, no comptava mai.
Després del primer plat i de posar-nos al dia en temes familiars i amorosos inexistents, li ha tocat el torn a la feina. La Rut continua fent realitat les seves expectatives i el seu granet de sorra en el camp internacional, cada cop menys centrada en la comunicació estrictament periodística, però més dedicada a reconduir les misèries que han ennuegat els seus viatges arreu del malnomenat però existent, tercer món. Ja no li interessa vendre la notícia, sap que per molt que li faci de testimoni a la misèria a través de cròniques en mitjans internacionals, no implicarà que necessàriament algú ni cap govern s’arromangui la camisa per fer-hi alguna cosa. Ella vol intervenir-hi. Hi estic d’acord. No n’hem de tenir prou en teoritzar i fer anàlisi dels fets, tampoc en informar, encara i que també sigui important.
Els instruments de la Rut ara són la seva veu, les seves mans i la capacitat de persuasió i interactuació amb tots els agents internacionals que coneix, que en són molts, en definitiva, possibilita que d’altres puguin treballar sobre el terreny. Hom diria que amb aquesta suma de factors ja n’hi hauria prou per acomplir amb les nostres expectatives socials, però us he de dir que després dels nostres viatges i processos d'aprenentatge, després de la pols a les sabates, hem redescobert una eina nova més ràpida, útil, eficaç i poderosa: la democràcia.
Qui m’ho havia de dir. He nascut i he viscut sempre en un país democràtic, tinc aquesta sort generacional, i precisament no va ser fins després d’haver patit de ben a prop els règims totalitaris i repressors, que vaig començar a assaborir-ne l’autèntic valor, un tresor creat per i per a les relacions humanes, pel qual s’ha vessat tanta sang i contradictòriament ara desmereixem i ridiculitzem talment com a nenes i nens malcriats.
No tan sols no la redescobreixo ara sinó que hi continuo caminant amb el plom dels prejudicis i els advertiments d’una majoria que me l’havia desprestigiada i que encara m’adverteix constantment de que els valents/es que utilitzen aquesta eina són pretensiosos i malintencionats. Suposo que a ulls d'aquesta majoria, ara jo també sóc part d'aquesta corruptela.

No sé qui ha difós aquesta gran mentida però el poble se l’ha creguda i el resultat és que ara ja no entén ni sap per a què serveix la democràcia. D'aquest fenomen ara en diuen desafecció política, jo més aviat diria que es tracta d’un poble en part consentit i mandrós, en part manipulat pels que s'omplen la boca però en el fons no creuen en els veritables valors democràtics i aplaudeixen amb les mans a l'esquena, les dictadures i les majories absolutes dels seus partits.
Quan avui li he parlat a la Rut d’aquesta gran troballa i ha vist l’espurna d’il·lusió que brillava de nou en els meus ulls, així com ho feu aquell dia calorós de setembre, ella m’ha contestat –ho veus?, t’ha passat igual que al famós Alquimista de la novel·la. Tenies la solució sota el cul i era tan òbvia, que ni te n’havies adonat-.

Ja torno a tenir sabates noves, però però aquest cop no marxaré gaire més lluny d'on sóc per tornar a redescobrir els tresors de ma terra. Vull les sabates brutes de fang i de ciment.