diumenge, 22 de novembre de 2009

L'ús del català

Sr. Director,

Avui senyor director em dirigeixo a vostè més que mai, i ho faig en referència a l’article publicat el dimecres 7 d’octubre titulat “Lús del català a Lleida baixa per la Immigració”. Donada la poca disposició de la població autòctona a compartir els nostres serveis amb la població nouvinguda (que també cotitza) i els alts nivells de xenofòbia dels quals “gaudim” i que dificulten més encara la integració de persones estrangeres, creu convenient realment que des el diari Segre, s’ajudi a fomentar més encara les estigmatitzacions que persegueixen la població nouvinguda, amb aquest tipus de titulars? Sap de sobra que els discursos generals i falsos a la vegada sobre la immigració són que: “ens prenen la feina”, “no s’integren ni es volen integrar”, “tenen més drets que nosaltres”, “són més bruts”, “són més delinqüents”, “més masclistes”, “menys treballadors”, potser més lletjos també? i que més?, pot ser ja n’hi ha prou. Ara a més resulta que si es parla menys el català, també és per culpa de la immigració.
En primer lloc hauríem de veure a quin tipus de immigració ens referim, doncs la barrera lingüística, o dificultats per aprendre el català/aranès de la immigració extracomunitària, (arribada a partir del 2000), és força més alta que la barrera dels castellanoparlants desplaçats durant els anys 60 des del sud de d’Espanya o dels llatinoamericans i romanesos.
L’ús del català no ha baixat pas per la immigració sinó per que molt sovint els catalans/es ens hem sentit acomplexats a l’hora de parlar la nostra llengua davant d’un estranger, sigui quin sigui el seu origen. Inconscientment pensem que el català no és prou important com per fer l’esforç d’aprendre’l (reminiscències de la repressió, segurament) i per què sinó li parlem en castellà a un xinès que no domina cap de les dues llengües?. Si el que volem és que augmenti l’ús del català i l’aranès com a llengües vehiculars, el que hem de fer és parlar en català i aranès sempre, peti qui peti, més a poc a poc si cal, i fer entendre la importància de parlar en català a Catalunya i aranès a l’Aran. Si no ens estimem nosaltres la nostra llengua és impossible fer entendre que la resta també se l’han d’estimar.
Per una altra banda, oblideu-vos-en, l’ús del català i de l’aranès tampoc serà encoratjat per fer classes de català al Marroc o a Rumania. Des de l’altra riba, on manca cobrir encara les necessitats més bàsiques, aquesta es veu ben bé com una necessitat ridícula al costat de la necessitat d’aconseguir menjar cada dia o de conservar el sostre.
El que hem de fer és avaluar l’impacte dels projectes d’immersió lingüística, la feina feta pel CNL, Ensenyament i Acció social (que no la desmereixo en absolut). També els projectes transversals de política lingüística. Els diners invertits fins ara en cursos de català per estrangers/es estan tenint un impacte real? Cal destinar-hi més recursos o pot ser canviar les metodologies? Demanar més compromís a les persones nouvingudes en el l’aprenentatge de la llengua?
Finalment, no ens centrem només en les persones nouvingudes, sinó també en aquelles persones que fa 50 anys que són a Catalunya i encara no parlen, ni escriuen el català/aranès, ja sigui per falta de polítiques d’immersió lingüística i/o per la mania que tenim els catalans de parlar en castellà fins i tot sota l’aigua. Em llenço la primera pedra si cal.
Article publicat al diari Segre, diumenge 22 novembre 2009

Cap comentari: