dijous, 29 de novembre del 2012

STOP Corruption!

Cada cop són més el casos de corrupció que taquen els partits polítics i càrrecs electes de Catalunya. La corrupció ja no és cosa només del PP al País Valencià sinó que a Catalunya mica en mica cada cop que estirem la manta, aquella amb la que amenaçava el president Pujol, la porqueria va sortint arreu. Bé, no sé si és que l'estirem o és que la manta és tan plena per sota que ja vessa la brutícia pels costats i es fa impossible tapar-la.
N'hi ha que es pensen que tots som iguals i no m'estranya veient la impunitat judicial i la impunitat a les urnes que embolcalla als corruptes com si fossin tocats per gràcia divina. Aquí teniu a CiU, implicat en quatre casos de corrupció (Palau, Adigsa, Crespo i ITVs) i que torna a ser el partit més votat a pesar dels escàndols. Alegria!
Aquesta permissivitat judicial sumada a la dels privilegis de sous vitalicis òbviament ens resten credibilitat a tots plegats, a aquells que intentem fer les coses bé i no em cobrat mai res fora del que toca, també. I n'estem tips, tips de presentar una Llei de Transparència que en comptes de generar consens entre els partits polítics, és rebutjada per una majoria parlamentària una vegada i una altra. No hi ha res més absurd que un partit o un mateix demani ser fiscalitzat i controlat i li diguin que no cal!
Per altra banda quan ens trobem davant d'una operació com la Mercuri a l'Ajuntament de Sabadell, protagonitzat per Bustos del PSC, o bé el cas Pretòria al 2009 que també taca el mateix partit, la pròpia organització política infectada, en comptes d'apartar els polítics en qüestió, el que fa és defensar-los cegament. Perquè saben que difícilment hi haurà represàlies.
No obstant el que fa la societat civil és oblidar i mirar cap a una altra banda, es resigna i s'endinsa de nou a la bassa d'oli catalana, la que fa veure que aquí no passa res. Però passa que en continuar donant credibilitat a aquestes forces polítiques i no castigar els casos de corrupció, ens quedem estancats en una democràcia tercermundista, més semblant a un sistema bananer que blinda privilegiats que a una societat igualitària i avençada políticament. Un sistema caòtic i desendreçat, cada cop més lluny de la societat que somiem i que voldríem. I d'aquí ve que al final tots fem cap al mateix sac i d'aquí també en ve, en bona part, la desafecció política i la manca d'interès de la societat civil per participar en la vida pública dels seus ajuntaments, consells comarcals o governs. És com un cercle viciós que no s'acaba mai, a més desafecció menys control per part de la ciutadania, a menys control més corrupció i llibertat per als corruptes. I així anar fent...
En realitat hi ha cura, hi ha mesures per evitar la corrupció política i sembla que al sud d'Europa aquestes mesures triguen molt a aprovar-se, a tenir consens entre els partits. Quan a les institucions els partits petits no som escoltats, necessitem la mobilització del carrer, necessitem molts 11S, 14Ns, en aquest cas en necessitaríem un contra la corrupció política i empresarial. Fixem-lo al calendari, de ben segur ens faria més profit que no pas segons quina festa hispànica o religiosa. Volem dies temàtics que reivindiquin i recordin, jornades que diguin prou a la presa de pèl dels partits majoritaris i dels seus benefactors. Veient com defensen els seus cada cop que hi ha un cas de corrupció tothom acaba per pensar que el partit és la casa que els fortifica, La Cosa Nostra. El dia contra la corrupció podria ser el mateix jorn en en que van ordenar la presó per Felix Millet, un joiós 17 de juny. És una idea.
Però abans de que arribi aquest dia, n'hi ha que procurarem tornar a insistir en un pacte contra la corrupció i en una llei de transparència que entre altres mesures permeti una fiscalització del finançament públic i privat de tots els partits polítics, i que els comptes dels mateixos siguin clars i públics. En aquest cas també caldria una tipificació penal del finançament irregular per castigar aquells partits que reben verderols d'anònims i empreses a canvi de fer lleis a la seva mida. També seria interessant la publicació de la condonació de deutes a les formacions polítiques i la regulació de les plusvàlues urbanístiques per evitar que s'usin per afavorir interessos privats. Què estrany que a nosaltres La Caixa no ens hagi perdonat mai res! Què poc ens estima... sobretot quan oficiem el seu desnonament simbòlic en plena campanya.
I és que no senyors/es, no som tots iguals, hi ha partits que no portem cap imputat a les llistes per casos de corrupció ni hem tingut cap història que s'hi assembli. El pitjor del cas és que per escriure això que avui escric demà podria rebre de valent però n'estic tan tipa de no poder respirar dins del meu país que ja en tinc prou, que vinguin que els espero aquí asseguda. Cada dia serem més els que no tindrem cap vergonya ni por de ser amenaçats pel fet de sortir a dir prou i dir-los a aquells que han estat imputats en trames de corruptela o bé condemnats, que pleguin! Com més serem, més difícil serà seguir-nos i amenaçar-nos a tots plegats. Així és com es donen els canvis socials. 


dimarts, 23 d’octubre del 2012

Cap a la dignitat social i nacional!

No és cap sorpresa si dic que la intenció de la coalició ICV-EUiA a Lleida és la de recuperar l’escó per la circumscripció que es va perdre en les últimes eleccions al Parlament de fa dos anys.
És possible que la davallada d’ICV en part fos merescuda, certament només qui governa s’equivoca, qui no ho ha fet mai, no es podrà equivocar mai. ICV va tenir errors al territori que hi van ajudar però francament la ponderació d’aquests errors van tapar amb escreix la gran majoria d’encerts impulsats pel Departament de Medi Ambient i Interior. Encerts que passaven per augmentar l’habitatge social i fer-ne una llei o endreçar els PEIN i espais naturals de la nació com no ho havien estat abans. El codi ètic de la policia era imprescindible per evitar càrregues repressives, així com les càmeres a les comissaries.  Com a dona valoro a més la feina feta amb el protocol de prevenció de violència masclista. De tot això que va ser tan criticat i que amb el temps s’ha vist tan necessari, ja res en queda amb l’actual Govern.

Després de tot però les perspectives són bones, doncs en aquesta curta legislatura i un cop feta la renovació interna i els DAFO’s corresponents,  l’afiliació a ICV s’ha incrementat en més d’un 20%, a més, la presència de la coalició al carrer ha estat constant, al costat de moviments socials i de la gent que pateix, també impulsant nous moviments unitaris si calia. Val a dir a més que molts dels nostres militants fan part d’alguna entitat social i comparteixen la seva militància amb ICV.   
ICV ha fet en aquests dos anys un treball continuat al territori amb els conflictes mediambientals, empresarials i socials com ara el tancaments de CAPs, la privatització de serveis hospitalaris, les participacions preferents, els desnonaments, els sometents i els permisos per a plantes de biomassa insostenibles que ICV ha portat al Parlament de Catalunya en forma de Propostes de Resolució o preguntes. No teníem diputat però amb l’oficina parlamentària al carrer hem fet de transmissor i hem donat veu a aquests  problemes i inquietuds que moltes organitzacions i plataformes del territori han demanat a la coalició. Hem donat resposta a totes les peticions que les entitats i les persones del carrer ens han fet però també hem anat a buscar-les encara i que no ens hagin trucat. A voltes (poques) aquestes propostes han acabat sent aprovades per unanimitat, d’altres hem aconseguit que el Govern se senti vigilat i es replantegi malifetes i massa sovint se’ns ha ignorat, però això és el que implica no tenir majoria parlamentària. Treballar a ICV és un treball de picar pedra, de formigueta i de constància per al que cal tenir un tarannà i una fe especials. A diferència d’altres partits, tenim una experiència notable en l’activitat parlamentària i en la gestió de conflictes al territori que ens garanteix una continuïtat de la feina i una estabilitat. Ara mateix som el veritable vot útil d’esquerres, oberts a totes les coalicions possibles tant dins com fora del Parlament i aspirant a fer un gran front d’esquerres on hi càpiga tothom i on si cal, renunciarem al nom com ha fet amb Bildu.
En temes de sobirania nacional la postura és molt nítida, ICV deixa molt clar el dret a l’autodeterminació i hem estat punta de llança al Parlament amb la nostra proposta de realització de consulta autodeterminista. Proposta a la que CiU no es va comprometre a acomplir durant la legislatura que ve. Hem estat coherents i hem seguit la tradició històrica del PSUC que sempre des de la seva creació ha defensat el dret a l’autodeterminació com a dret irrenunciable d’un poble que se sent sobirà. Lamentem així la indeterminació del PSC tan pel que fa a la manca de discurs d’esquerres com en la seva “fluixera” nacional ja que encara actualment es troben en una confusió interna que traslladen al seu electorat.  Ros i Pere Navarro juguen i jugaran el doble joc nacional durant aquesta campanya, fet que em sembla poc seriós i ambigu. Podria entendre un doble joc en qüestions de territori però mai en un tema tan important i cohesionat com ha de ser el nacional. Catalunya necessitat Estat propi i recuperar el màxim de competències, així com garantir els drets socials i la dignitat de les persones que hi viuen (tan si hi treballen com si no senyor Pujol).
El programa d’ICV encara no es tancat i l’obrim per a que hi participi el màxim de persones individuals així com entitats del territori. El programa també es basa en les jornades que ICV va fer durant la passada primavera anomenades Iniciativa Oberta en la que hi van participar més de vint entitats lleidatanes diferents i  que treballen l’eix nacional, l’alternativa a una economia neoliberal, l’alternativa a les polítiques de destrucció de l’Estat del Benestar i la nova política. Entenent aquesta darrera com una nova forma de fer política amb més participació vinculant i amb més transparència, que lluiti d’una manera definitiva contra la corrupció.
 En aquesta darrera legislatura, ICV ha estat l’única força d’esquerres que ha fet oposició real al govern de CiU al Parlament i que no s’ha cansat de denunciar en cap moment les polítiques ideològiques de desmantellament, ben al contrari. Ni ERC ni PSC, han estat al nostre costat durant aquests dos anys de ruïna social  i no ho han fet perquè esperaven créixer electoralment aproximant-se cada cop més a les polítiques de centre-dreta. És possible que el creixement d’ICV sigui lent però és més estable i fidelitza el seu suport, doncs tenim clar que quan s’abandona l’eix d’esquerres o el nacional i s’és incoherent amb un mateix per electoralismes, les patacades tard o d’hora arriben.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Declaració d'intencions eleccions autonòmiques 2012

Amigues i amics

Activistes de Ponent, del Solsonès i del Pirineu,
Després del recolzament i l’afecte que molts/es de vosaltres m’heu demostrat al llarg d’aquest temps i pel que us n’estic molt agraïda, he pres la determinació de presentar-me al procés de Primàries per escollir el/la cap de llista de la demarcació de Lleida per a aquestes properes autonòmiques (tan extraordinàries i anticipades!).
La singularitat, la urgència i la trampa en la que es convoquen aquestes eleccions, certament no és la situació més òptima en la que la nostra organització volia afrontar-les. No obstant crec que tenim una oportunitat per donar el tomb a l’electoralisme de CIU i convèncer la nostra gent de Lleida de que cal aprofitar aquestes eleccions per passar factura a la política d’austeritat. Amb esforç i amb determinació, cal fer que aquesta farsa proposada per CIU a través de la instrumentalització dels nostres sentiments nacionals, es converteixi en un autèntic referèndum contra les retallades i la situació de patiment que el Govern ha causat a la nostra volguda societat lleidatana.
Tots sabem, i fins i tot alguns doleu en primera persona, que cada dia hi ha més desnonaments, més famílies senceres amb tots els membres a l’atur i incrementa el nombre d’usuaris als serveis socials que, per altra banda, es veuen desmantellats i abandonats pel propi Govern. Des de Lleida cal dir prou a aquest despropòsit i cal explicar molt vehentment que sí hi ha alternativa!
Propostes com la creació d’una hisenda pròpia; la regulació dels mercats; la creació de llocs de treball segurs i estables en l’àmbit de les energies renovables o l’agricultura i ramaderia ecològica; la banca pública; l’atenció a les persones; més educació; més sanitat i un llarg etc... són i han de ser possibles a través d’una política d’ingressos que defugi dels determinismes del dèficit imposat.
Lleida té moltes possibilitats si hi pensem bé. Durant aquest any des de l’Organització hem readaptat i treballat a fons un model de desenvolupament territorial i també hem procurat exercir amb entusiasme i amb la companyia de gent molt jove i de plataformes socials, una manera de fer política propera al carrer, honesta i poc tàctica, amb més i millor implicació personal més que no pas corporativa. Hem procurat doncs, obeir al que molts/es de vosaltres ens vareu demanar en els nostres inicis com a nova Direcció.
Com alguns ja sabeu sóc sobiranista i catalanista convençuda i m’enorgulleix formar part d’un projecte divers i respectuós com és el d’ICV. Algú que no es trobaria còmoda amb formacions independentistes que sacrifiquen les polítiques socials en favor d’una independència burgesa  i excloent només per continuar podent sobreviure en l’erari públic. La independència serà popular i de les classes treballadores, o no serà. Tenim un projecte nacional senzill i contundent que integra i alhora respecta la voluntat dels i les militants d’ICV però sobretot que aprecia la  voluntat del poble català. Amb el referèndum com a instrument i amb les polítiques de participació vinculants, som un partit profundament democràtic, plural i divers que prioritza el bé comú i col·lectiu per sobre dels electoralismes.
No només la gent genuïnament d’esquerres troba en nosaltres un referent, penseu que les valls, els rius, la fauna i la flora de Lleida estan tots de la nostra part! Tenim les mans per construir amb el cor i amb la ment tot allò que com a homes i dones ens hem proposat. I el més important, si em permeteu: tenim raó!
Per aquests motius i molts altres que m’agradaria poder explicar-te més endavant, voldria comptar amb el teu suport i col·laboració en aquestes properes eleccions autonòmiques al Parlament de Catalunya.  
Gràcies per la teva confiança i afecte,
                                                            
Sara

divendres, 14 de setembre del 2012

De la sobirania nacional a l'alimentària

Darrerament és difícil poder donar una bona notícia però em va plaure que el diari Segre destaqués que Lleida és territori capdavanter en producció ecològica (a pesar dels peròs i de les rialles que sempre ha causat aquest sector). Hem sabut per la memòria econòmica del Consell Català de Producció Agrària Ecològica que la nostra província representa més del 55% de la superfície de cultiu verd i el 50% de les granges i que l'ecològica ja és el 15% de la producció total. L'inconvenient però és que només un 40% d'aquesta producció es consumeix a Catalunya mentre que la resta va a fora.
Pot ser és hora que els catalans/es comencem a fer més salut i a cuidar-nos si volem que la transició cap a l'autogovern no ens enxampi massa afeblits! Queda demostrat doncs que la producció (agrícola i ramadera) creix i també creix el sentiment de sobirania alimentària al pas que creix la sobirania nacional. Fa quatres dies reivindicàvem un poble sobirà, net d'imposicions foranes i clamàvem pels nostres drets com a ciutadanes lliures que som. Avui també cal reclamar la necessitat d'una sobirania alimentària autòctona, lliure de transgènics, pesticides i herbicides! No només les elits tenen dret alimentar-se bé i saludablement sinó que les classes més populars també ho necessiten, més tenint en compte que per la precarietat de les seves feines són sempre les que gasten una pitjor salut. El fet que proliferi i creixi la competitivitat de la producció ecològica inevitablement farà que els preus també es popularitzin sense que per això els productors hagin de perdre-hi necessàriament i si les coses es fan ben fetes.
I dic "si" perquè la tendència de la PAC és fomentar les grans superproduccions de poca qualitat i de molta tirada deixant-ne als petits productors fora d'òrbita, tot el contrari del que necessita l'agricultura sana i de qualitat. Però avui podem dir ben fort que hi ha esperança! Gràcies a molta pagesia convençuda i valenta hem vist que crear un sistema en paral·lel mentre la UE ens fa la guitza, és possible. La filosofia kilòmetre 0 i de proximitat són una realitat que augmenta gràcies a la informació i formació de la gent, no només en tècniques agrícoles ecològiques sinó també en valors, humanitat i respecte cap als altres. Sembla que tot va lligat ja que en aquest sector que respecta la biodiversitat i també la salut dels consumidors/es, també es treballa amb l'ètica, la responsabilitat social i la competència lleial entre productors. És per tant, tot un món agrícola diferent al convencional al que cal estar amatents i al que cal aproximar-se cada cop més. El futur del sector agrari forçosament haurà de ser pioner en aquesta tasca social ja que de la seua conscienciació, la dels consumidors i els governs, en depèn que acabem ingerint una Fuji infectada de la Xina amb gust de fusta o una verd donzella lleidatana plena de nutrients i sabors melosos que ens ajudi a afrontar la nova Catalunya amb més energia i salut. Bon profit!

dimecres, 5 de setembre del 2012

Dret a decidir-ho tot


S’acosta la diada i el primer que hem de decidir els catalans/es és si anem a la manifestació o no. I és que adherir-se a una manifestació encapçalada pels consellers/es de la Generalitat i el més que dubtós honorable president, així d’entrada ja sona repelós. És clarament un intent de capitalització per part del partit que ens governa d’una reivindicació històrica que és de tots/es en la que de passada desviaran totes les seves responsabilitats i fracassos com a Govern cap a l’Estat.
El segon que cal decidir és si ens sentim identificats amb el lema de la manifestació: “Catalunya, nou Estat d’Europa”. Ara mateix i veient el tracte vexatori que ens dedica la Troika i el menyspreu amb el que ens miren els països nòrdics i Alemanya en particular, de ganes d’enviar-los a pastar fang me’n venen moltes però també en sóc conscient que si Europa ens ha ficat en aquest mullader també ens n’haurà de treure i que el que ara és una desunió europea és important que es torni a solidificar i enfortir.  Esperem que es tracti d’una crisi de parella conjuntural i no d’una pèrdua d’il·lusió perpètua pels nostres futurs cònjuges.
Des de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 en contra de l’Estatut que va anul·lar 14 articles i en reinterpretava 27, desvalorava la definició de Catalunya com a nació i hi introduïa vuit vegades la “indissoluble unitat d'Espanya” (viva Franco!) la situació cada cop és més insostenible i el malestar òbviament creix. Aquest va ser sens dubte el punt de partida d’un creixement nacionalista atiat per l’impagament i altres sentències contra el català, que sembla que ja no té retorn ni en tindrà fins que la resta d’Espanya no ens reconegui i ens respecti com a nació que som i volem ser.
Certament Catalunya no ha rebut el tracte merescut des de fa segles però ara estem davant una nova onada nacionalista que cal saber amortitzar bé, amb intel·ligència i sense donar-se cops al pit per competir a veure qui és el més nacionalista de tots. Per aquest motiu crec que val la pena anar-hi, per demostrar unitat  dins la diferència i explicar a la resta d’Espanya d’una atacada que som capaços d’oblidar els matisos per un dia i trobar-nos al bell mig de la capital. No és una manifestació necessàriament independentista perquè ho digui el senyor Mas i la seva troupe és una manifestació unitària de tots els catalans/es pel dret a decidir  i pel dret a no ser més agredits.
A Lleida s’ha fet una gran feina amb la Marxa de Torxes que es realitza el dia 10. Pot ser sigui perquè els lleidatans/es estem acostumats a ser quatre gats/es i a no dividir-nos per no quedar-nos sols, no en sé la raó, però hem donat una lliçó a la resta de capitals demostrant que la unitat prima per sobre de qualsevol partidisme i instrumentalització. Felicito totes les entitats organitzadores i convocants de la Marxa de Torxes per haver demostrat tant respecte per la diferència i tanta passió per la unitat amb majúscules amb el lema “som una nació, nosaltres decidim!”. Curt, ras, net i cohesionat.
Com en les manifestacions del 15M (en la que no sempre estem d’acord en tot i amb tots) cadascú pot anar a la de la Diada amb les seves raons, amb la seva pluralitat identitària i amb el lema que li doni la gana per en definitiva expressar que estem farts/es d’agressions contra el nostre poble, agressions per part de l’Estat però si convé també per part de la pròpia Generalitat de Catalunya que ni convoca referèndums ni ajuda els catalans/es per la seva obsessió d’eixugar el dèficit. Per contra empobreix encara més la ciutadania deixant que cada dia més famílies catalanes es quedin sense sostre, feina ni menjar.
El que volem és decidir d’una vegada i volem decidir-ho tot, sense trampes, volem decidir què vol ser Catalunya però també volem decidir com el Govern de la Generalitat gestiona els nostres diners i impostos. Pel dret a decidir davant de l’Estat, la Generalitat i els Mercats. Aquest és el meu lema, quin és el teu?

divendres, 13 de juliol del 2012

Estabornida...

Encara no sé si he sortit de l’estaborniment després del fatídic 11 de juliol amb les mesures del govern de l’Estat anunciades per Mariano Rajoy.  A migdia i amb un sol que trencava el ciment de la ciutat de Lleida anava escoltant la ràdio mentre mica en mica i a mesura que s’anaven llistant les punyalades se m’anava paralitzant el cervell i em creixia la indignació. Una sensació de saturació per la quantitat de mesures, cada una d’elles més impopular i populista  a les que es fa cada cop més difícil donar una resposta àmplia.
Aquesta manera de fer és la doctrina del xoc de la qual en parla la periodista canadenca Naomi Klein (2007), que consisteix en aprofitar desastres actuals com la crisi econòmica per impulsar mesures que en altres circumstàncies mai serien acceptades pel poble. Rajoy a més de fer servir la crisi com a excusa per sagnar-nos una mica més també ha desviat l’atenció cap a les instàncies europees per no assumir les pròpies responsabilitats que té ell com a president i dirigent del govern.
Cap de les mesures recitades entre retallades i augments d’impostos tenen a veure amb una sortida viable de la crisi econòmica, amb la creació d’ocupació ni la pressió fiscal a gent que guanya milions d’euros, sinó que només empitjoren encara més les condicions de vida dels que ja passem penúries per arribar a final de mes (reducció de l’atur, cuidadores de dependents, suprimir bonificacions per a pimes, encariment de l’IVA...) i tot per a què? Per a que altres països com Alemanya es puguin berenar especulativament la nostra economia mentre ells creixen i nosaltres ens anem enfonsant cada cop més en la misèria.
A pesar del que digui la Troica europea, el govern estatal encara decideix quines mesures adopta per estalviar, Europa ens demana austeritat sí però no determina en quins sectors ni en què. És per aquest motiu que entre aquestes mesures el PP ha decidit colar-ne una de feixista: eliminar la pluralitat democràtica dels ajuntaments. Una reforma ideològica cada cop més propera al franquisme que no pas a la democràcia que voldríem.
Eliminar un 30% de regidors/es d’ajuntaments (en zones rurals molts d’ells/es hi posen diners de la butxaca en comptes de cobrar-ne); reduir sous i posar contra les cordes els funcionaris, suposa atacar les administracions locals que estan donant la cara i suportant els problemes diaris que les famílies tenen en la seva vida quotidiana. Fixeu-vos que en cap cas es parla d’eliminar ni càrrecs de confiança ni personal polític que no ha estat elegit democràticament pel poble. Òbviament al PP no li interessa pas fer això ja que d’aquests en tenen un feix i no sabria pas on col·locar-los.
Es tracta doncs de reduir a la mínima expressió els partits petits dels ajuntaments per fomentar un bipardisme municipal sagnant, endevinin quins partits en surten guanyant amb aquesta reducció. Què passa senyors del PP, els fa por que arribi la Syriza espanyola? Malauradament però no ens enganyem, aquesta mesura sabem que serà aplaudida per molta gent desinformada.
M’entristeix el menysteniment i la ignorància de la gent cap a la nostra democràcia imperfecta i coixa sí, però molt més democràtica que la de molts països africans i orientals al cap i a la fi. Que això sigui tan encoratjat per una majoria és l’espurna que fomentarà irremeiablement un altre cop el feixisme, que com hem vist en altres països europeus és un fantasma que creix i sobrevola novament el continent. Podem tornar enrere i caure en errors del passat, i tant si hi podem tornar! Només cal que la nova generació els oblidi o els ignori.
El més bonic de tot és que enmig de tanta merda, hi ha gent que continua creant petits comerços i empreses cooperatives i responsables, també gent jove que continua treballant per reinventar una democràcia participativa i més directa. Una democràcia que  encara no hem tingut oportunitat de veure mai i que hauria de ser el nostre futur, una democràcia que ens permeti elegir constantment i on els nostres representants siguin mers executors de les nostres eleccions. Podem i hem d’acabar amb els privilegis dels polítics però si acabem amb la política, l’alternativa és el feixisme. Reciclem-la.

dilluns, 18 de juny del 2012

Recapte de Coca

En aquest territori a l’oest de Catalunya, n’hi ha que fem soroll i ens hem pres la llicència de ser corcs i n’hi ha sempre que neden i guarden la roba tot i tenir afers importants a l’administració, ací tenim cas del nostre Delegat Territorial del Govern de la Generalitat. D’entrada diries que és un pobre home discret i seriós, de to afable i grisós que no busca mai protagonisme mediàtic, no li ho permet pas el seu propi tarannà vergonyós, però què o qui s’amaga darrera d’aquesta figura encorbatada aparentment diplomàtica?
La setmana passada Ramon Farré, que també és autor del bloc Coca de Recapte, va protagonitzar sens dubte una de les majors catxipandes de l’any amb la càrrega policial contra estudiants i pares d’estudiants que protestaven davant la comissaria dels Mossos d’Esquadra. Això sí, el Delegat en cap cas en va sortir esquitxat ni qüestionat pels mitjans de comunicació, un cop més va aconseguir sortir-ne airós i sense fer soroll.
Tot això va passar a la tarda, poques hores després d’haver retirat una paella que els nois van cruspir-se enmig de la via pública. Sens dubte la ingesta de paella enmig del carrer és un acte violent i pervers inadmissible,  posa en perill la vida dels lleidatans/es que passegen gossos a altes hores de la tarda. Si us plau, si tornessin a veure noies joves vestides amb parracs i algun pare preocupat rostant una paella al bell mig de l’asfalt facin el favor de córrer i no mirar enrere. Agafin les criatures d’una revolada i tanquin-se amb forrellat a casa. No obrin la porta a cap estrany a no ser que sigui la policia o un sometent, ambdós cossos molt preparats per defensar-lo davant d’una arma letal com és la paella marinera en mans d’uns terroristes armats amb xancletes.
I garrotada ve, garrotada va... fins i tot vam veure una cursa enmig del descampat! La càrrega contra una colla de criatures, la majoria de les quals feien dos pams menys que els propis agents, va ser la causa de divertimento d’un dimecres a la tarda del més que dubtós honorable Ramon Farré, representant alhora del conseller Puig al territori.  Aquest càrrec institucional lleidatà reia, com reia quan atonyinaven els acampats a la Plaça Ricard Vinyes l’any passat, aquest cop es deuria esbellegar davant l’escena mentre les estudiants vomitaven la paella a cops de porra.
Em pregunto qui és més criatura, si els nois que cridaven consignes contra la policia i el poder polític per la frustració que sentien en tenir els seus companys/es arrestats a comissaria, o els mateixos agents que en sentir-los s’ho prenien a pit i com una ofensa personal. És que les retallades també estan afectant la formació acadèmica i psicològica d’aquests agents?! La segona opció per donar resposta a aquest excés d’infantilisme i testosterona per part del cos de mossos i del seus dirigents, podria anar directament relacionada amb el bloc d’en Farré, i si resulta que el títol del seu bloc amaga un nou protocol dels mossos d’esquadra? No ho descartin.
Davant la incontrolable proliferació de manifestacions i protestes, les autoritats més qüestionades que mai i atemorides veient perillar el càrrec en les properes eleccions, podrien haver donat via lliure al cos de mossos per tal de que abans de sortir a repartir llenya passin per la sala del “recapte de coca”. Podria ser aquesta la nova modalitat per atenuar responsabilitats davant els judicis internacionals? Pensin, pensin... a veure si m’ajuden perquè jo no en trobo l’explicació.

dilluns, 28 de maig del 2012

In nomine patri Angel Ros

Tot just després de l’Aplec i amb cara de ressaca, els que encara mantenim el privilegi de tenir una feina, hem anat a treballar, amb un cansament més acusat que el del divendres segurament. Per desvetllar-nos però, ni cafè ni punyetes, res més efectiu que agafar el Segre per seguir la vida i miracles d’Àngel Ros.
Així mentre la setmana passada el veiem entaforat en una avioneta, aquesta cop l’hem descobert assegut al costat del Bisbe amb una vara a la mà, posant per sobre el protocol abans que els valors de la laïcitat o el que li pertoca a una institució pública d'aquest país que es declara constitucionalment aconfessional. El paer en cap ha quedat ben retratat com a conservador catòlic que és, ja que a pesar de que el PSOE ha fet per primer cop des de fa anys un moviment d’esquerres, el nostre Alcalde no s’hi ha volgut sumar, i ara diu que no presentarà ni recollirà cap moció per a que l’Església pagui l’IBI ni altres taxes que li correspondria com un contribuent més de l’Estat. Després ens faran creure que no tenim diners a l’administració i que ens hem d’estrènyer el cinturó!
El 31 de desembre es va fer efectiu el Reial Decret per augmentar l’IBI a la ciutadania posant-hi l’excusa de la crisi de rerefons però això no és així per a l’Església catòlica, la qual probablement sigui el propietari immobiliari més important del país, més que algunes empreses de la construcció. Les institucions eclesiàstiques a més, gaudeixen de la mateixa prestació de serveis públics i es ben sabut que ara mateix els ajuntaments estan patint les conseqüències d’una baixada d’ingressos important que no els permet sufragar les dificultats econòmiques que avui pateixen moltes famílies. No voler-li cobrar l’IBI a l’Església catòlica davant la política d’austeritat que patim per part del PP i de CIU, és un insult a la ciutadania d’aquesta ciutat.
Amb el cobrament de l’IBI a l’Església es calcula que es podrien recaptar més de 3.000 milions d’euros arreu de l’Estat, som conscients de quants quiròfans, CAPs i serveis sanitaris s’haguessin pogut mantenir amb tres mil milions? És només un exemple per no parlar de l’educació i dels centres escolars.
En primer lloc cal instar al Congrés dels Diputats a que dins la Llei d’Hisendes Locals suprimeixi el punt on s’eximeix de l’IBI a l’església catòlica i altres confessions religioses, les quals tot i que no solen ser propietàries dels seus locals, també han de pagar, per descomptat. El mateix han de fer els partits polítics que són propietaris de béns i immobles, contribuint amb la part que els correspon i d’una manera escalonada, a l’administració pública de tots. Que cadascú pagui en funció del que té i si hi ha una institució que té i molt en aquest país, no és ni més ni menys que l’Església catòlica.
També seria necessari que el senyor Ros, demani a l’Estat que es deroguin els acords amb la Santa Seu, especialment i en aquest cas el d’Assumptes Econòmics i que la Paeria elaboriés un cens dels béns i immobles rústics i urbans que estan censats i registrats a nom de l’església catòlica i altres confessions i així, avaluar el cost que suposa  per als lleidatans/es que aquestes institucions no estiguin pagant el que els pertoca.
Senyor Alcalde, m’és igual si li porta la contrària al seu partit “suposadament” laic però el que no m’és igual és que les seves creences religioses i particulars estiguin interferint en la presa de decisions que han d’afavorir el conjunt de la ciutadania de Lleida. Primer de tot els ciutadans/es i després la seva fe.