N'hi ha que es pensen que
tots som iguals i no m'estranya veient la impunitat judicial i la
impunitat a les urnes que embolcalla als corruptes com si fossin
tocats per gràcia divina. Aquí teniu a CiU, implicat en quatre
casos de corrupció (Palau, Adigsa, Crespo i ITVs) i que torna a ser
el partit més votat a pesar dels escàndols. Alegria!
Aquesta permissivitat
judicial sumada a la dels privilegis de sous vitalicis òbviament ens
resten credibilitat a tots plegats, a aquells que intentem fer les
coses bé i no em cobrat mai res fora del que toca, també. I n'estem
tips, tips de presentar una Llei de Transparència que en comptes de
generar consens entre els partits polítics, és rebutjada per una
majoria parlamentària una vegada i una altra. No hi ha res més
absurd que un partit o un mateix demani ser fiscalitzat i controlat i
li diguin que no cal!
Per altra banda quan ens
trobem davant d'una operació com la Mercuri a l'Ajuntament de
Sabadell, protagonitzat per Bustos del PSC, o bé el cas Pretòria al 2009
que també taca el mateix partit, la pròpia organització política
infectada, en comptes d'apartar els polítics en qüestió, el que fa
és defensar-los cegament. Perquè saben que difícilment
hi haurà represàlies.
No obstant el que fa la
societat civil és oblidar i mirar cap a una
altra banda, es resigna i s'endinsa de nou a la bassa d'oli catalana,
la que fa veure que aquí no passa res. Però passa que en continuar
donant credibilitat a aquestes forces polítiques i no castigar els
casos de corrupció, ens quedem estancats en una democràcia
tercermundista, més semblant a un sistema bananer que blinda
privilegiats que a una societat igualitària i avençada
políticament. Un sistema caòtic i desendreçat, cada cop més lluny
de la societat que somiem i que voldríem. I d'aquí ve que al final
tots fem cap al mateix sac i d'aquí també en ve, en bona part, la
desafecció política i la manca d'interès de la societat civil per
participar en la vida pública dels seus ajuntaments, consells
comarcals o governs. És com un cercle viciós que no s'acaba mai, a
més desafecció menys control per part de la ciutadania, a menys
control més corrupció i llibertat per als corruptes. I així anar
fent...
En realitat hi ha cura,
hi ha mesures per evitar la corrupció política i sembla que al sud
d'Europa aquestes mesures triguen molt a aprovar-se, a tenir consens
entre els partits. Quan a les institucions els partits petits no som
escoltats, necessitem la mobilització del carrer, necessitem molts
11S, 14Ns, en aquest cas en necessitaríem un contra la corrupció
política i empresarial. Fixem-lo al calendari, de ben segur ens
faria més profit que no pas segons quina festa hispànica o
religiosa. Volem dies temàtics que reivindiquin i recordin, jornades
que diguin prou a la presa de pèl dels partits majoritaris i dels
seus benefactors. Veient com defensen els seus cada cop que hi ha un
cas de corrupció tothom acaba per pensar que el partit és la casa
que els fortifica, La Cosa Nostra. El dia contra la corrupció podria
ser el mateix jorn en en que van ordenar la presó per Felix Millet,
un joiós 17 de juny. És una idea.
Però abans de que arribi aquest dia, n'hi ha que procurarem tornar a insistir en un pacte contra
la corrupció i en una llei de transparència que entre altres
mesures permeti una fiscalització del finançament públic i privat
de tots els partits polítics, i que els comptes dels mateixos siguin
clars i públics. En aquest cas també caldria una tipificació penal
del finançament irregular per castigar aquells partits que reben
verderols d'anònims i empreses a canvi de fer lleis a la seva mida.
També seria interessant la publicació de la condonació de deutes a
les formacions polítiques i la regulació de les plusvàlues
urbanístiques per evitar que s'usin per afavorir interessos privats.
Què estrany que a nosaltres La Caixa no ens hagi perdonat mai res!
Què poc ens estima... sobretot quan oficiem el seu desnonament
simbòlic en plena campanya.
I és que no senyors/es,
no som tots iguals, hi ha partits que no portem cap imputat a les
llistes per casos de corrupció ni hem tingut cap història que s'hi
assembli. El pitjor del cas és que per escriure això que avui
escric demà podria rebre de valent però n'estic tan tipa de no
poder respirar dins del meu país que ja en tinc prou, que vinguin que
els espero aquí asseguda. Cada dia serem més els que no tindrem cap
vergonya ni por de ser amenaçats pel fet de sortir a dir prou i
dir-los a aquells que han estat imputats en trames de corruptela o bé
condemnats, que pleguin! Com més serem, més difícil serà
seguir-nos i amenaçar-nos a tots plegats. Així és com es donen els canvis socials.