De la sobirania nacional a l'alimentària

Darrerament és difícil poder donar una bona notícia però em va plaure que el diari Segre destaqués que Lleida és territori capdavanter en producció ecològica (a pesar dels peròs i de les rialles que sempre ha causat aquest sector). Hem sabut per la memòria econòmica del Consell Català de Producció Agrària Ecològica que la nostra província representa més del 55% de la superfície de cultiu verd i el 50% de les granges i que l'ecològica ja és el 15% de la producció total. L'inconvenient però és que només un 40% d'aquesta producció es consumeix a Catalunya mentre que la resta va a fora.

Pot ser és hora que els catalans/es comencem a fer més salut i a cuidar-nos si volem que la transició cap a l'autogovern no ens enxampi massa afeblits! Queda demostrat doncs que la producció (agrícola i ramadera) creix i també creix el sentiment de sobirania alimentària al pas que creix la sobirania nacional. Fa quatres dies reivindicàvem un poble sobirà, net d'imposicions foranes i clamàvem pels nostres drets com a ciutadanes lliures que som. Avui també cal reclamar la necessitat d'una sobirania alimentària autòctona, lliure de transgènics, pesticides i herbicides! No només les elits tenen dret alimentar-se bé i saludablement sinó que les classes més populars també ho necessiten, més tenint en compte que per la precarietat de les seves feines són sempre les que gasten una pitjor salut. El fet que proliferi i creixi la competitivitat de la producció ecològica inevitablement farà que els preus també es popularitzin sense que per això els productors hagin de perdre-hi necessàriament i si les coses es fan ben fetes.

I dic "si" perquè la tendència de la PAC és fomentar les grans superproduccions de poca qualitat i de molta tirada deixant-ne als petits productors fora d'òrbita, tot el contrari del que necessita l'agricultura sana i de qualitat. Però avui podem dir ben fort que hi ha esperança! Gràcies a molta pagesia convençuda i valenta hem vist que crear un sistema en paral·lel mentre la UE ens fa la guitza, és possible. La filosofia kilòmetre 0 i de proximitat són una realitat que augmenta gràcies a la informació i formació de la gent, no només en tècniques agrícoles ecològiques sinó també en valors, humanitat i respecte cap als altres. Sembla que tot va lligat ja que en aquest sector que respecta la biodiversitat i també la salut dels consumidors/es, també es treballa amb l'ètica, la responsabilitat social i la competència lleial entre productors. És per tant, tot un món agrícola diferent al convencional al que cal estar amatents i al que cal aproximar-se cada cop més. El futur del sector agrari forçosament haurà de ser pioner en aquesta tasca social ja que de la seua conscienciació, la dels consumidors i els governs, en depèn que acabem ingerint una Fuji infectada de la Xina amb gust de fusta o una verd donzella lleidatana plena de nutrients i sabors melosos que ens ajudi a afrontar la nova Catalunya amb més energia i salut. Bon profit!

“Us importen més los mixons per les persones”

Ahir vaig assistir a la rendició de comptes celebrada a REGSEGA a Tàrrega, que els consellers Francesc Baltasar (Medi Ambient) i Joaquim Llena (Agricultura) juntament amb el Secretari d’Estat Josep Puxeu van fer davant la Comunitat de Regants i afectats/es per les zones ZEPA del Canal Segarra Garrigues. M’agradaria poder dir que he estat seguint aquest tema des dels seus inicis, però malauradament la cosa sembla que ve de tan lluny que sense voler em va agafar jugant a pilota al pati de l’escola i en aquells moments encara no tenia prou eines racionals per entendre-la.

El primer cop que vaig sentir dir per boca d’una pagesa salerosa i valenta “a vatros, als verds, us importen més los mixons que les persones” era precisament a Tàrrega i no fa pas gaires mesos. Em vaig quedar força parada doncs havia sentit parlar d’aquesta manera altres pagesos/es del meu entorn però en ésser un diàleg tenia més temps de donar raons, si més no hi vaig trobar un cert gust en la bufetada verbal d’aquella dona. Front una acusació d’aquestes característiques sembla que d’entrada l’emissora et dóna a entendre que no vol diàleg i que ja pots dir missa que no la faràs pas canviar de parer. Sense pensar la resposta li vaig engegar “no és viritat, preocupa’s pels mixons és preocupa’s de les persones” (què poc hàbil vaig ser!) em va mirar amb cara escèptica i va girar cua, no em deuria pas entendre.

I és que fixeu-vos que darrera aquesta interacció tan curta hi ha una reflexió profunda i laberíntica que es resumeix així: com afrontar el progrés i la millora d’un territori àrid, poc productiu en la seva tradició agrícola, la qual és la principal activitat econòmica a més, sense fer mal al medi ambient i l’ecosistema que hi viu. O bé... com fer entendre als hereus i les pubilles de les terres que s’hi conreen que allà no hi podran regar a manta?, o que no hi podran fer el que havien fet sempre. Com dir-los que encara i que els hi passi el canal pel costat de casa no se’n podran servir? Tot perquè els estudis d’ambientòlegs de la Unió Europea van determinar que era molt més important la protecció de les aus i la vegetació. D’acord, no els contradiré pas. Ara bé, l’error de la UE radica en donar poques alternatives econòmiques a les persones del territori ni suport suficient a la Generalitat i a les administracions locals per afrontar la paralització de l’activitat. Puc entendre el cabreig general, de fet com a “verda”, per estrany que sembli, el comparteixo.

Per una banda tal i com deia ahir el Secretari d’Estat mai més es podrà fer front a noves infraestructures ni de reg ni de comunicació ni del que sigui, sense tenir en compte les repercussions nefastes pel medi ambient. Queda clar que si continuem generant pol•lució, destruint hàbitats d’aus i d’altres espècies animals al ritme que s’ha dut en el darrer segle i l’actual, ja no cal ni que ens plantegem procrear, perquè d’aquí a poc temps en aquest planeta no hi quedaran  ni “mixons” ni persones. Això ens ho prenem seriosament sí o sí.

Per l'altra banda resulta que als que els toca pagar els plats de qui més ha contaminat i més mal ha fet que són les grans corporacions nacionals i multinacionals, són els que menys mal fan, doncs els pagesos/es d’aquestes terres duen vides generalment força austeres, de poca opulència i amb bons hàbits de consum d’electricitat i aigua. Certament els més pobres són sempre els que menys contaminen i em pregunto si aquestes grans empreses tenen restriccions tant determinants per a la seva activitat com la que suposa el nou mapa de les ZEPA. La llibertat amb la que operen, em fa pensar que no les hi tenen.

No obstant la solució no està en esperar a que l’ecologisme passi de moda, ni treure restriccions mediambientals a ningú sinó assegurar-se que qui més contamina és qui més paga i qui més difícil ho té per existir. En el cas dels plans de Lleida, la solució radica en donar compensacions i alternatives econòmiques als agricultors/es que quedin afectats pel nou mapa de protecció estepària. En definitiva donar oportunitats econòmiques, invertir en noves activitats d’autocupació, i per a fer això es necessita la implicació de tot el sector públic i privat.

Per començar cal exigir un segell de qualitat als productes que surtin de la zona de reg Segarra Garrigues, l’esforç de sostenibilitat s’ho mereix. Fomentar el comerç de proximitat per tal de defugir de l’especulació alimentària i els preus irrisoris dels mercats internacionals. Limitar la importació. Crear indústria de transformació dels aliments que s’hi generen (productes pre-cuinats, derivats, cosmètics naturals etc...) en les mateixes zones on s’hi ha limitat la producció agrícola per tal que el valor afegit es quedi a casa i a les butxaques dels que més pateixen les restriccions etc... Si n’hi ha de coses per fer! Falta que els pagesos/es i els seus fills/es s’ho creguin, mentre les administracions fan l’acompanyament tècnic i econòmic necessari per a incentivar els nous filons d’ocupació agrària.

Per tant senyora de Tàrrega vull dir-li (encara i que a deshores) que el que els verds/es perseguim és que els “mixons” i les persones puguin conviure amb dignitat, i que cap de les dues parts mori en detriment de l’altra, però això sí, ens cal més confiança a tots plegats per fer els equilibris necessaris.

No hi vull ser al mapa

Diu el Conseller Nadal que qui no té un aeroport, no és al mapa. De quin mapa parla? Jo que sàpiga a la cartografia hi som tots. Amb aquest eufemisme el que deu voler dir és que qui no té un aeroport no compta, i ja hi tornem a ser... no compta per a qui i per a què? I torno a suposar que es tracta en el fons de comptar de cara al comerç internacional, al turisme que ve d'altres països i que vol venir a veure les nostres meravelles paissatgístiques, que amb aquest pas no per massa més temps conservarem, i les escultures de ferro tan lletjes que hi ha a la plaça Blas Infante de Lleida. Quina manera de veure el creixement i el progrés tan provinciana!!!! (el que compta és tenir, tenir i tenir tot el que tenen els demés). Ens elluernem amb els models de creixement de països més "desenvolupats" que el nostre, segurament per que no entenem el que diuen en anglès, ni en francès ni en alemany... si no us ben asseguro, que arrencaríem a córrer.

Sembla doncs que d'aquesta crisi finalment no n'aprendrem res. Tornem a donar importància al model de creixement de grans capitals, treure profit i benefici de les nostres terres destruint el territori, convertint-lo en hectàrees de polígons industrials i carreteres, infaestructures més dedicades a l'automòbil que no pas al transport públic, i amb el turisme a més propiciem que algú vingui a aixafar-ho tot una mica més i fer desaparéixer la fauna i la flora tal i com ha succeït a la Costa Brava, al Mar Roig, a les Catarates del Niàgara, que ja són un parc temàtic.

Ara hem d'exportar tots els nostres productes, entrar al mercat capitalista per tal de continuar essent els responsables i contribuir encara més a que altres països més desafavorits que no són a la roda ni poden fer-se aeroports, continuint sense poder treure el cap. I pel que fa a la nostra ciutadania de segona, i em refereixo a la classe mitjana-baixa, que no ho oblidem, és la renta per càpita que abunda pels voltants de Lleia, qui podrà invertir en polígons aeronàutics a la vora del nou aeroport? Qui podrà fer negoci de restauració i serveis? Doncs les pimes ho tenen ben complicat sense crèdit ni benefici ara com ara. Altra vegada veurem com les grans empreses i les multinacionals més conegudes s'apoderen del sector. Aquestes velles i conegudes empreses podran crear mercat de treball per als veïns/es de la zona aeroportuària, és cert, però quan arribi una nova crisi capitalista què en farem d'aquests treballadors? Altre cop a patir gana.

Aquests 94 milions d'euros haguessin estat una bona inversió econòmica en el sector de l'ensenyament que ja fa temps que trontolla i amuntega els nens/es en barracons, i que alhora crea trevall segur. En la infraestructura de trens i transport públic. En la llei de dependència que per fi reconeix el treball de les persones que tenen familiars dependents al seu càrrec, en definitiva l'Estat del Benestar. També en el sector de les energies renovables que a més de tenir cura del nostre entorn i del planeta crea llocs de treball segurs i perdurables. I en una llarga llista de possibilitats que ofereix el mercat sostenible... Personalment, jo no hi vull ser en aquest mapa del capital insegur i injust que aquesta esquerra dubitosa aplaudeix amb tanta eufòria.