"No facis soroll"

Sempre que el papa "anava de nit" a casa hi havia mal humor. Ell dormia durant el matí i nosaltres érem a l'escola fins que la sirena, amb so i reminiscències de guerra civil, ganyolava a les dotze de migdia i sortíem disparats cap a casa. Tres hores per jugar i dinar fins les tres de la tarda quan repreníem la jornada escolar.

Encara que ens ho haguessin dit per activa i per passiva que el pare anava de nit, quan arribàvem a casa sovint ho fèiem jugant i cridant pel que no trigava el primer - Shhhhtt...- de la iaia, seguit d'un -no fassos siroll, que ton pare dorm-.

 La iaia feia el dinar, si hi havia macarrons em donava un pessic de pollastre que havia bullit i jo en donava un tros a la Xina, la gata. Segurament era el segell del pacte de silenci. Tot seguit l'alternativa era anar a casa del Dani, del meu amic i veí d'infància, però també podia ser que "el pare" (nom que li donàvem per distingir-lo del papa) anés de nit. Quan coincidien els torns no hi havia més remei que vagar entre carrers sense asfaltar fins l'hora de dinar.

La vida a la Paperera Alier SA de Rosselló no era fàcil ni tampoc ho és ara per als treballadors. Torns de matí, tarda i nit rotatius que alteren sovint els bioritmes personals i els de les famílies. No és senzill adaptar-se entorn aquests horaris quan la resta el món laboral, les escoles, els metges, les botigues, les criatures no esperen i no hi entenen de torns de nit.

A la "Papelera", tal i com sempre n'hem dit al poble, n'hi ha passat de tots colors entre treballadors i directius. Siguem clars: la seva gestió no sempre ha estat correcta car ja van tenir un problema de legalitat fa molts anys per delicte ecològic, i l'any passat a conseqüència de la preocupació d'una bona part de rossellonesos/es, vam demanar més transparència en la gestió de l'abocador que es troba en terme municipal. La Direcció doncs no sempre ha fet les coses de la millor manera i ens ha fet patir però això no treu que la fàbrica sigui per nosaltres un gran valor a Rosselló i que en vulguem garantir el seu bon funcionament i continuïtat.

Ara, en un obrir i tancar d'ulls, els treballadors també s'han adonat de la manca d'informació a la que han estat sotmesos durant molt temps. Una d'aquestes desinformacions ha estat que la cogeneració d'energia sustentava en part el bon funcionament de la fàbrica en època de crisi.

Ara bé, aquesta també ha estat i serà l'excusa perfecta per al Govern de la Generalitat si només ens remetem a culpabilitzar la Direcció de la fàbrica. El Conseller Felip Puig, en ser interpel·lat per una rossellonesa al Parlament, va fugir d'estudi sabent que per molt matussera que hagi estat la gestió de l'empresa, no pot ser tan nefasta quan des que va començar la crisi el seu aguant ha estat força estoic.

Certament fiava part dels seus beneficis a les subvencions que rebia de la cogeneració, sí, però una fàbrica de paper reciclat o de qualsevol altre producte, que a més cogenerava energia per diversificar la seva activitat econòmica, poc es podia pensar que el Govern del PP canviaria les regles de joc a mitja partida.

La reforma de la Llei del Sector Elèctric feta pel Govern Central va tenir lloc poc després de l'estiu, i va fer entrar en contradicció els avanços fets cap a la sostenibilitat impedint l'impuls de l'autoconsum, és a dir, vetant que els consumidors, siguin particulars o empreses, ens autogenerem i distribuïm o venem la nostra pròpia energia. Com ho fan? Amb barreres econòmiques i administratives insalvables com la prohibició, les sancions o la retirada de subvencions, que impliquen un atac a la democratització del sistema elèctric i un retrocés en la nostra sobirania energètica. A diferència de la resta d'Estats Europeus, a Espanya, estem en ple retrocés i abolició de tot allò que soni a renovable o sostenible. Amb quina finalitat? Allargar la vida útil de les centrals nuclears i el manteniment dels privilegis a les elèctriques, el sector nuclear i hidràulic. Però sobretot per assegurar el sistema de porta giratòria estigui ben lubricada per a que no els falti la feina als garants d'aquestes polítiques (Felipe González, Jose María Aznar, Elena Salgado, Miquel Roca, Narcís Serra... és a dir, CiU, PSOE i PP. Partits i càrrecs públics que han passat a treballar per les grans companyies elèctriques un cop derrotats electoralment).

La Paperera Alier SA de Rosselló també és una clara víctima de la reforma energètica del PP, i de tota aquesta merda si m'ho permeteu. Una víctima de les males polítiques dels nostres Governs que fan que disminueixi la demanda i les condicions laborals dels treballadors/es amb la Reforma Laboral avalada per CiU i PP a Madrid.

Per si fos poc i per a qui pensi que som molt importants per al Conseller, l'Alier és el problema número tres cents cinquanta mil (per dir algun número) de la Generalitat de Catalunya mentre el Conseller esmorza a la Índia o a Colòmbia. A la província de Lleida hem vist com en el darrer any una part molt important d'empreses han tancat les seves portes. L'any passat, davant la nostra impotència, es desmantellava Tradema al Solsonès, acomiadant 142 treballadors, i afectant 160 indirectes. Aquest any ens colpejava la notícia dels treballadors de Copirineo signant l'acord per l'extinció de 42 contractes laborals.

Concretament a Lleida s'han destruït 31.305 llocs de treball des de l'any 2008, des que es va posar en funcionament la reforma laboral al 2012. Pensem-hi bé, d'això també en té la culpa la Direcció de l'Alier de Rosselló?

Quan s'han produït nou cents vint-i-quatre EROs en una província que no arriba a 440.000 habitants el problema no el té una empresa, ni dues sinó totes, el problema d'Alier és la conseqüència d'una política d'inacció del Departament d'empresa i ocupació del Govern de la Generalitat i del Govern de l'Estat que ens duu directament a la ruïna i al fracàs.

Davant aquesta evidència i repartiment de responsabilitats n'hi ha que prefereixen refregar-se a l'espatlla del Conseller de torn i riure-li les gràcies, fer-li cas quan el Conseller els digui "no feu soroll" mentre els dona un encenall de pollastre, que generalment sol ser la promesa d'un futur inversor que no arriba mai. On són els inversors promesos per Tradema i Copirineo?

Certament les negociacions fortes seran amb la Direcció de l'Empresa però cada "palo" que aguanti sa seua vela. S'ha de lluitar a Rosselló, a la Generalitat i al Parlament, i el meu grup polític també ho fa a Madrid tot demanant responsabilitats. Si hem de patir acomiadaments, almenys fem-ho lluitant i pressionant als nostres governants fent-los treure els colors fins que s'arremanguin entre tots per salvar les nostres empreses. Tant l'empresa com els treballadors, però sobretot els ciutadans de Rosselló, hem de fer pinya, plantar cara als Governs i als poders econòmics. Perquè avui són ells, i demà seran uns altres.

Hi ha alternativa a aquesta crisi i a aquestes polítiques, encara podem plantar-nos davant la injustícia i el deute que no hem generat, davant els autèntics responsables de la crisi que no són els treballadors de l'Alier ni cap altra empresa de Lleida. Hi ha alternativa i encara som a temps de salvar l'Alier i de no tornar a caure en els mateixos errors i apostar per un nou model productiu que inclogui l'economia social i del bé comú en els seus plantejaments. Una economia justa que ens deixi viure a tots i totes en pau, llibertat i dignitat.

I sí, farem siroll perquè l'Alier no es tanca!

 

Els increïbles Homes Normals

Els ex treballadors/es de Càrnies Vilaró  (Mollerussa) ara mateix fa catorze dies que es troben tancats en un edifici auxiliar a la fàbrica que generalment fa de menjador, la qual s’ha convertit en una mena d’alberg provisional sense les condicions necessàries per viure-hi dignament. En Joan, la Laura i jo mateixa arribem a migdia, tot i que fa sol, fa molt fred, i sembla que al fons de tot de l’esplanada hi veiem unes siluetes que ens esperen. Ens reben el Jose, sindicalista, amic, “currante” fet i dret de tota la vida, també hi ha en Pau, el Santiago, l’Agustí, en Joan Carles i unes poques dones, algunes d’elles també han estat acomiadades, altres són familiars que han vingut a donar suport.

Amb paciència, de manera ordenada i amb un to amable ens expliquen quina és la seva situació i quins són els passos que han donat per tal de reivindicar els seus drets més bàsics. Les indemnitzacions són importants, però principalment reclamen poder exercir el seu dret al treball, el qual els ha estat vulnerat des de les mentides i les estafes d’un empresari de moral molt fluixa que amb traïció i tot faltant al pacte establert amb els treballadors/es, s’ha venut l’empresa tot acomiadant-los. Segurament la nova empresa compradora els substitueixi per treballadors xinesos express i low cost, que no coneixen els seus drets.

Molts dels homes que ens parlen feia més de 30 anys que treballaven en aquesta entitat càrnia, al llarg dels anys han adquirit molts coneixements i experiència i ara són mà d’obra especialitzada. Malauradament però no veuran reconeguts els seus mèrits a l’hora de trobar una altra feina i els serà molt difícil mantenir les seves famílies. La mala reforma laboral facilita que molta gent es trobi al carrer en aquesta situació i la Laura, que ja ha vist altres casos com aquest, els ofereix la mà estesa i els diu que seran convocats al Parlament per explicar la seva situació i que caldrà demanar al Departament de Treball que faci asseure de nou empresari i treballadors a renegociar la indemnització. L’administració hi és per garantir que els drets de les persones siguin respectats i per aquest motiu cal que l’explotem al màxim quan es donen injustícies d’aquest tipus. De què ens serveix sinó pagar tants impostos? I que consti que a mi ja m’està bé pagar-los, sempre i quan estiguin adaptats a la meva butxaca i se’m garanteixin uns serveis o drets.

Això no és el que succeirà a partir d’ara amb el nou govern de la Generalitat, és més, temo que Càrnies Vilaró no serà un cas aïllat, i per si no n’hi ha prou amb les salvatjades del sector privat, se’ns retallaran els serveis més bàsics tot pagant la mateixa quantitat d’impostos. O sigui que tindrem més atur, però també menys sanitat i menys educació pública entre altres retallades. Sense treball i sense serveis, se’ns condemna a una pobresa mai vista.

Mentre parlem tots en rotllana buscant solucions arriba una flaire de ceba cuita, ja preparen el dinar per a tots, segurament fent una barreja de coses que els han dut els amics i les amigues que els venen a veure sovint. Sigui el que sigui ho trobaran boníssim doncs a molts els falten els diners per comprar manduca bona i tot el que arriba al menjador, és benvingut.

Demano si puc anar al lavabo i el Jose em mira amb cara escèptica i em diu “passa si vols però no sé com estarà”, em sap greu que pensi que aquell lavabo és digne per ell però no per mi, sembla que la mentalitat feudal comença a fer efecte i a traspassar els porus d’aquests homes bondadosos. Hi entro i veig que tot i ser un lavabo amb portes “de mentida” el conserven net doncs ells s’organitzen per torns per mantenir les instal•lacions tal i com les havien trobades, tenen clar que han de respectar els espais comuns. Hi veig cartrons arraconats i sacs de dormir, mantes velles que són l’únic abric i matalàs del que disposaran per passar la nit freda i gelada al Pla d’Urgell.

Tot això succeeix mentre un empresari dorm a la seva llar de luxe, segurament sense massa remordiment i amb la convicció que han fet el que havien de fer o el que qualsevol faria en el seu lloc, doncs el negoci és el negoci. Em pregunto de què serveix tenir tants diners si quan els tens et tornes insensible, cobejós i covard. Tot per un grapat de milions més que duran aquests especuladors a ser més miserable perquè hauran de mantenir estructures més grans que els portin a fer més i més diners.

Si van a veure al Jose, al Pau i a la resta d’amics, a més de la companyia portin quelcom que els ajudi a dormir millor, a passar l’estona o que els ompli la panxa, ells ho agrairan enormement doncs necessiten tot el suport i calor, el seu esperit és molt gran i no pensen pas abandonar la lluita. La tristesa i la decepció dels nostres interlocutors/es se m’encomana però també la ràbia que els manté ferms. Són combatius/ves i saben que arribaran fins on calgui per fer-se respectar com a treballadors/es i com a persones.

Preu sant pels reis i pels senyors

Diu una cançó de la Troba Kung-Fú que qui més té a més de tenir el que té, el conviden sempre i li afegeixen privilegis, i en canvi, qui menys verderols acumula, sempre paga el seu i el de la resta. Té més raó que un sant aquest Joan Garriga, és més,  aquest exemple tant serveix en les esferes més altes de l’economia i la política, com a petita escala en la vida quotidiana de les persones.

Fixem-nos en els darrers aldarulls ocasionats pels estudiants a Londres en assabentar-se que el partit dels Laboristes havia votat a favor d’una reforma en el sistema educatiu que triplicarà el cost de la matrícula universitària. Aquesta traïció política de l'esquerra edulcorada, és un clar exemple de covardia davant les classes més altes que blinden els seus privilegis en veure’s amenaçat l’Estat del Benestar. De la nova retallada, o bé hauríem de dir, d'aquest nou furt a la ciutadania, se'n deriva que l’educació ja no és un bé públic ni un dret sinó un privilegi que només es podran permetre les classes més adinerades i els talentosos/es, si és que es manté el sistema de beques.

A Espanya (i la mateixa línia duu el nou govern català) les directrius també són molt clares:  preu sant i barra lliure per als bancs, per al sistema financer, per les grans corporacions i capitals, incentius per a poderosos per a que facin créixer l’economia (me’n ric a boca plena). Per altra banda que paguin la festa dels primers i els plats trencats de la crisi els treballadors/es, els i les pensionistes i les mestresses/os de casa que hauran d’ocupar-se d’un Estat del Benestar inexistent. De segon, imposicions de fiscalitat no progressiva sinó per a tots igual independentment de si es cobra 300 o 3.000€ amb l’increment de taxes desiguals com l’iva. I de postres... pastís de coulant de xocolata per als reis i per als senyors, abaixant-los-hi els impostos, o eliminant-los, com vol fer CIU amb el de successions.

En la nostra vida quotidiana passa exactament el mateix, els diners criden els diners i si no en tens tot et surt sempre més car. Quan tens capital, el pots estalviar en un compte corrent que et doni interessos, si no el tens, acabes treient-los del compte per tal de que aquests interessos no te’ls cobrin i et deixin més pelat del que estaves.
Sovint no pots ni comprar-te un abonament de 100€ per a que et facin descompte al tren perquè no els tens i et veus obligat a adquirir bitllets d'un sol ús, pel que acabes contribuint més que qui es pot permetre pagar un abonament tot de cop, i així en infinites ofertes del nostre sistema de consum per qui pot fer grans compres. Per més inri si ets adinerat i famós, ambdós conceptes força lligats, et reserven les zones VIP en els millors restaurants i et fan ofrenes i menús especials sense necessitat de deixar un euro només perquè facis publicitat del local, si tens la butxaca buida i et veuen comptar els cèntims a l’hora de pagar la factura o demanar el plat menys car, et miren amb mala cara i si poden encara t’hi afegeixen un plus perquè no els aportes cap publicitat de cap tipus i sí molta nosa.

Em pregunto si han canviat gaires coses d’aquest antic i ronyós sistema feudal, piramidal, en el que els senyors se servien dels seus vassalls per enriquir-se i per mantenir els seus privilegis. Si és ben cert que el creixement en la darrera meitat de segle havia proporcionat una majoritària classe mitja i treballadora, també és obvi que les retallades de drets i dels pocs privilegis dels que gaudia aquesta classe popular són la bossa de monedes d’or amb les que pagarem els “nostres senyors”. D’aquesta manera i amb una mica de sort, pot ser ens continuïn deixant viure en algun corral i treballant alguna terra com a jornalers, i encara gràcies, ja que d’aquí poc els sentirem dir que tenir casa i feina és un gran privilegi que només pot tenir aquell qui s’ho ha guanyat. Quina serà la propera sorpresa? Trobar-me de cop i volta un tio al meu llit dient-me que té dret a lus primae noctis (dret de pernada)? Per ventura que aquesta primera nit, ja fa temps que va passar.

Reformes al P(SO)E

Al Partido Socialista (Obrero) Español li ha caigut la O, s’ha oblidat definitivament dels objectius pel qual fou creat. La defensa dels drets dels obrers/es i el seu benestar, que són alhora el sector més vulnerable del mercat laboral, ja no és un dels principals motors de l’ofici d’aquest partit polític. Diagnosi: els experts/es en gestió d’organitzacions públiques, privades i no lucratives coneixen que quan una entitat perd de vista els objectius per la qual fou creada, aquesta entra en crisi adusta i les opcions que li queden generalment són transformar-se o palmar.
Així doncs si el PSOE ja no correspon als motius pels quals fou organitzat, té dues alternatives: desaparèixer (que no ho farà, ni és bo que ho faci) o bé convertir-se en una altra cosa i deixar de desbaratar els ciutadans/es d’esquerra. Els consultors/es professionals aconsellarien reconduir la crisi a mitjançant diferents mesures com ara la renovació dels seus dirigents, el replantejament dels objectius, l’adaptació de l’organització al context d’actualitat i finalment un canvi de nom i d’imatge (jo dono idees). Ara bé, si el PSOE decideix quedar-se com està proposo que en les seves inicials hi facin desaparèixer l’o d’obrer tot reduint-les a PSE. Tot i que ben mirat també haurien de fer caure l’essa, car el concepte “socialista” també em faria dubtar després de veure la frivolitat amb la que s’han apuntat a fer desaparèixer drets socials i comunitaris en benefici de l’economia. Deixem-ho en un Partido Español a seques, així no se sabrà qui són ni què fan però tampoc enganyaran ningú.
De ben cert que continua havent-hi una comunitat obrera resignada dins el PSOE que encara creu cegament en les polítiques del ministre Corbacho però a hores d’ara és una comunitat que com l’actual executiva d’aquest partit, en deu conservar poc d’obrera i que tot gaudint de l’època d’esplendor de la nostra economia, van passar a millor vida. És manifest que van virar a una classe mitja alta que duu roba de disseny, això sí, “supermega” alternativa, i viu en pisos super fashions però compte, que estan reformats i són al casc antic (què xuli!) Sigui el que sigui està clar que han desaprès les penúries de les classes desafavorides i en conseqüència ja no consideren important la defensa de la mà d’obra d’una societat industrialitzada, aquesta s’ha convertit en mera estadística que ja no forma part de les seves vides quotidianes d’estrella “mitxelín”.
El conservadorisme amb el que s’està duien a terme la reforma laboral per part del PSOE ens sembla una broma de molt mal gust, definitivament una presa de pèl per tots aquells/es que en el seu dia votaren als malnomenats representants dels obrers/es, els sindicats i els que ens considerem d’esquerres. Sortirem de la reforma laboral facilitant els acomiadaments dels treballadors/es i el contracte temporal, demonitzant els aturats però això sí alegrant la vida dels grans empresaris panxacontents, que tan sols tenen l’objectiu d’acumular capital mentre els demés paguem els seus impostos i les infraestructures que trepitgen. És més, tampoc els exigirem un percentatge de creació d’ocupació, i ara pobrets, que no s’estressin!
No s’invertirà en investigació, no s’ampliarà la insignificant base fiscal que tenim, tampoc hi haurà reformes per al sector energètic, és a dir, no s’exigirà res a les elèctriques que acumulen 5.000 milions anuals de beneficis a costa de l’empobriment i explotació de zones i municipis rurals. No hi haurà requeriments als bancs per incentivar el crèdit a les famílies i a la petita i mitjana empresa, no! Fos pas cas que es desvetllessin del seu agradable son.
Els psoistes es disculparan tot dient que la inèrcia de l’economia mundial és aquesta i que no s’hi pot fer res, que ara toca retallar drets i austeritat per a tots/es, que això és com una gran família (com si en les famílies no n’hi haguessin de pocavergonyes que viuen a costa dels seus parents). També diran que tots els dirigents mundials han pres mesures similars.
El que no els explicaran és que a nivell mundial el que impera és la dreta i els mercats laborals, que España és dels pocs països d’esquerra en condició d'invitat permanent del G20 i una esperança fins i tot per als votants d’esquerra de països més desenvolupats que el nostre. Però el síndrome d’inferioritat del PSOE és tant gran, que en tenir l’oportunitat de donar exemple de valentia aplicant reformes veritablement d’esquerres dins el mandat de la UE, ha preferit abaixar el cap tot dient amén a la Merkel i al Sarkozí.
Però ni ara ni mai no decaiguem, i a cridar ben fort durant la manifestació del 29 tot recordant que les mesures que sindicats i ICV-EUIA proposen no són tan diferents que les que proposava l’actual govern durant el mandat del PP. I és que de fet, dins les propostes transformistes del PSOE, uns quants tallers de recuperació de la memòria, no hi farien nosa.