Extracte de "Les més invisibles: dones africanes de Catalunya"

Alguns dels tòpics i estereotips que la societat d’acollida i fins i tot la resta de la immigració projecta vers les dones musulmanes, són analitzats magistralment per Fatima Mernissi (2001). La sociòloga desmenteix tòpics pel que fa a la dona musulmana la qual es vista per occident com “un ésser infrahumà, sumís i mig tonto que és feliç en la degradació organitzada pel patriarcat i la misèria institucionalitzada”.  Mernissi subscriu que molts dels líders islàmics no només es neguen a admetre la revolució feminista que significà la filosofia islàmica, sinó que àdhuc els terroritza pensar que la dona pugui ser un ésser inconformista i arribi a espatllar els patrons estipulats pels interessos masculins. En certa manera haver d’ assumir que el feminisme també parteix des de l’orient, implicaria pensar que la resistència de les dones és un fenomen gens recent que ja es trobava en el primer període islàmic i per tant, no es tracta d’un moviment exclusiu de les dones provinents de societats occidentals.

La ploma de l’autora es refereix a les feministes occidentals amb el terme “feministes provincianes” quan aquestes titllen a les dones àrabs d’esclaves servils i obedients, incapaces de prendre consciència o de desenvolupar idees revolucionàries. En certes ocasions es tendiria a pensar que les dones musulmanes que s’han mostrat revolucionàries i pioneres pel que fa a la deconstrucció del patriarcat, són un tipus d’alumnat que occident ha creat. D’aquesta manera el feminisme occidental ha estat criticat per haver construït l’imaginari de les dones del tercer món com l’altra passiva, la víctima i un objecte homogeneïtzat més que no pas un subjecte actiu, en contraposició a les dones modernes, educades i liberals d’occident (Mohanty 1994).

Agafem el cas de les darreres mocions pels partits de dretes i també les propostes del PSC, presentades en el primer semestre del 2010 a l’Ajuntament de Lleida. A través d’aquestes mocions i/o propostes de govern, es volia prohibir en primer terme, fer ús en l’espai públic (també en el carrer) del vel integral (niqab o burka). Tots els partits, excepte ERC i ICV, estan convençuts que l’ús d’aquesta peça de roba és imposada pels homes i un símbol denigrant per a la dona que només pot tenir una interpretació, la submissió. Contradictòriament i en cap cas s’ha realitzat cap estudi que indiqui que realment aquestes dones estan sota el mandat de cap home, que la seva pràctica sigui per imposició, o hagin ni tan sols denunciat, cap tipus de maltractament per haver estat obligades a dur-lo. Aquestes dones no han estat consultades ni tan sols convocades a donar la seva opinió. Han passat d’una hipotètica submissió per part dels seus esposos a una monitorització per part dels ajuntaments on s’han aprovat les mocions que els prohibeix l’ús del vel integral en les institucions públiques .

Les conseqüències d’aquestes decisions i pràctiques per part dels ajuntaments també són estudiades a França per diferents acadèmics i de moment el que s’ha aconseguit és criminalitzar les dones musulmanes que duen el vel integral i en cap cas protegir-les dels hipotètics abusos per part dels homes de la seva comunitat. Són elles les que han de pagar les sancions i  per tant se les fa úniques culpables i  responsables d’aquesta pràctica. Així mateix i malauradament contra tot pronòstic, les prohibicions sí han donat lloc a amenaces de caire terrorista i a una contestació per part de la comunitat musulmana que radicalitza postures i fa més difícil el diàleg.
Vet aquí els resultats que n'esperem d'aquesta iniciativa pionera de l'Ajuntament de Lleida. Caldrà veure si aquesta nova normativa realment farà que aquestes dones renunciïn al seu ús o per contra, aquest augmentarà en senyal de protesta per haver agredit amb aquest gest una part, encara i que sigui molt minoritària, de la llibertat de culte de la comunitat musulmana. A algú se li acudiria dir que les monges han triat el seu modus vivendi per imposició masculina? La resposta segurament és negativa i és que a les monges se'ls hi pressuposa un intelecte i força de voluntat que a les dones musulmanes no se'ls concedeix.

Veiem les opinions de les dones entrevistades durant la recerca, entre elles una dona que havia fet ús del vel integral i defensa la seva pràctica com a lliure així com la seva capacitat autònoma de decidir:

[… El burka es como el hijab (el pañuelo) sólo que más negro y más oscuro, que tiene que ver con el territorio y no con el islam. La decisión no es del marido es de la mujer y es ella la que elige llevarlo, no somos mujeres maltratadas, eso no es verdad. Es verdad que hay algunas mujeres que han sufrido violencia pero no es la mayoría. La educación de los hijos es compartida y las decisiones económicas también, todas las cosas se deciden así al menos en mi familia. No he visto ni he escuchado matrimonios forzados de momento. Hay mujeres que se quieren casar con otros que no sean de su religión porque se quieren… Yo prefiero casarme con uno de mi religión porque creo que esto me va a unir mucho a mi marido, la gente de aquí no puede entender lo que soy]… (DMA15)

[…Yo aconsejo que tienen que dar información sobre el país de origen porque los catalanes tienen que saber las costumbres de nuestros inmigrantes porque la integración es esto, que los dos se conozcan, no sólo nosotros a ellos. Cada vez se ven más chicas extranjeras trabajando en tiendas y eso pero es un poco difícil para ver una mujer extranjera trabajando en los bancos de aquí. La gente de aquí necesitan también sesiones de información y sensibilización de saber de dónde venimos y que hay gente de todo. Es falso que todas las mujeres marroquíes son sumisas, hay gente con estudios universitarios pero cuando ven en el curriculum que eres marroquí ya no te quieren…] (DMA40)

[…Veo que todo el mundo está en contra de los musulmanes árabes más que todos los demás nacionalidades y religiones. Creen que los maridos imponen su criterio sobre la libertad de la mujer magrebí, eso no es verdad, yo por ejemplo te explico que tengo mi libertad 100%, ninguno me ha obligado para taparme, nadie me ha dicho nada. Yo no creo que ninguna mujer musulmana la obliga su marido, hoy en día ninguno obliga a su mujer de taparse, antes podía ser que sí pero ahora no. Es religión pero también tradición que cuando una mujer se casa se tapa pero también algunas mujeres antes de casarse lo hacen… y otras no, y me parece muy bien, cada una que haga lo que quiera…] (DMA18)

[… Las mujeres magrebíes no tienen más libertad aquí que en su país, yo en Marruecos no llevaba el velo, nuestro país no obliga las mujeres de llevar el velo, y aquí lo ponen porque no les gusta que las obliguen a ir sin, por rebeldía. Lo que piensa la gente aquí es falso, no es correcto. Yo me sentía más feliz en mi país que aquí, no creo que ninguna persona pueda sentirse feliz en un país que no es el suyo, y más viendo lo mal que te tratan. En mi país me tratan bien. No tiene nada que ver la dignidad con el velo, yo veo aquí mujeres que van por la calles casi desnudas y para mí también es indigno pero tengo que respetar, si es verdad que hay democracia como dicen tienen que dejar ir la gente como quieran, con burka o sin burka...] (DMA29)

[…Yo creo que hay de todo en las mujeres, algunas son sumisas otras no, si hay quien acepta la sumisión, uno yo creo que cuando está fuera de su país más se mete en el tema de la religión, más conservador se vuelve. En su país no están tan preocupados por el pañuelo ni el niqab pero aquí sí porque cuando te sientes rechazado por ser diferente lo que haces es destacar más tu diferencia para vengarte...] (DMA34)

“El vel. me l'imposo jo"

Naïma és una de les poques dones procedents de l’Aràbia Saudita residents a Lleida, és llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat d’El Caire i ha realitzat un màster en Relacions Internacionals a la Universitat de Gènova. Fa tres anys quan es va casar amb Khaled, un Egipci propietari d’una cadena de Halals de la nostra ciutat, va decidir fer ús del vel integral. Conscientment llençà els luxes i els cosmètics a la paperera, per dedicar-se a cultivar la ment i l’esperit a través de la religiositat, tot renunciant alhora al contacte directe amb altres persones desconegudes i renunciant molt especialment a evitar qualsevol senyal amistosa o sexual per part de cap home que no fos el seu espòs.
Naïma era conscient que la seva decisió li comportaria problemes amb el marit, perquè ell no és partidari de l’ús del vel integral. A Egipte la gran majoria de dones no l’utilitzen, i per tant, ell no hi està avesat ni per tradició ni per cultura: el considera absolutament inapropiat. Khaled estava enfadat i confús, volia animar la seva dona a treure-li aquesta esbojarrada idea del cap però abans que pogués fer cap pas, el seu propi germà havia anat a veure’l a casa escridassant-lo: “Khaled, per què ho fas això? Per què li prives la llibertat a la teva dona d’aquesta manera?”. I així és com la decisió privada d’una dona sense tenir en compte l’opinió del seu marit, es convertí en una problemàtica estesa a tota la família. Posteriorment s’hi involucrà tot el barri, per passar després a ser un tema municipal i finalment, una qüestió d’Estat.
Hi ha molt de pervers en tots aquells discursos conservadors de la dreta i alguns partits d’esquerra dubtosa, quan surten en defensa de la prohibició de l’ús del vel integral (mal anomenat pel mitjans i la ciutadania, “burka”). Segons el partidaris de prohibir l’ús d’aquesta peça, la raó majoritària és la igualtat de gènere i el respecte per la llibertat de la dona. Essent així, dins la mateixa llibertat femenina, no hi hauríem d’incloure el dret de les dones a decidir sobre la seva roba, sigui la seva una decisió encertada o no? Qui posaria la mà al foc per dir que aquestes usuàries del vel integral (una ínfima minoria) han estat forçades? Després d’haver conversat amb diverses dones tapades de cap a peus, amb una formació acadèmica similar a la meva, jo no la hi posaria, la mà al foc.
Prou d’hipocresia. Als contraris de l’ús públic del vel integral, ben poc els interessen les històries que hi ha darrera del vel de cada dona, ni què l’ha portat a decidir utilitzar-lo. Aquells que apel•len a les llibertats de les dones en la prohibició de l’ús del vel integral són els mateixos que es manifesten contra la interrupció voluntària de l’embaràs, i si els destapem, veurem que no és sinó una manera de dissimular sense gaire èxit l’autèntic motor que els impulsa al debat i a les mocions municipals: la islamofòbia i el seu rebuig cap a la comunitat musulmana en totes les seves expressions. Sobre la xenofòbia contra musulmans podem trobar-ne molts estudis, i també partits polítics com Plataforma per Catalunya. En canvi, sobre les dones obligades a dur el vel integral a Occident, d’estadístiques ben poques.
Davant la ignorància, el millor que podem fer es tractar aquestes dones amb respecte, és a dir, no ser paternalistes sobre les seves decisions. El paternalisme és una altra manera de mirar-les com a éssers inferiors que necessiten ser tutelats per l’Estat. En tot cas si tenim indicis clars de que es tracta d’una imposició, no farem diferències amb altres casos de violència masclista, ho haurem de denunciar, com faríem amb qualsevol dona de la qual en visualitzéssim signes evidents de maltractament. Al cap i a la fi, les coses no són tan complicades, les fem complicades quan hi afegim sentiments ocults.