Dret a decidir-ho tot

S’acosta la diada i el primer que hem de decidir els catalans/es és si anem a la manifestació o no. I és que adherir-se a una manifestació encapçalada pels consellers/es de la Generalitat i el més que dubtós honorable president, així d’entrada ja sona repelós. És clarament un intent de capitalització per part del partit que ens governa d’una reivindicació històrica que és de tots/es en la que de passada desviaran totes les seves responsabilitats i fracassos com a Govern cap a l’Estat.

El segon que cal decidir és si ens sentim identificats amb el lema de la manifestació: “Catalunya, nou Estat d’Europa”. Ara mateix i veient el tracte vexatori que ens dedica la Troika i el menyspreu amb el que ens miren els països nòrdics i Alemanya en particular, de ganes d’enviar-los a pastar fang me’n venen moltes però també en sóc conscient que si Europa ens ha ficat en aquest mullader també ens n’haurà de treure i que el que ara és una desunió europea és important que es torni a solidificar i enfortir.  Esperem que es tracti d’una crisi de parella conjuntural i no d’una pèrdua d’il·lusió perpètua pels nostres futurs cònjuges.

Des de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 en contra de l’Estatut que va anul·lar 14 articles i en reinterpretava 27, desvalorava la definició de Catalunya com a nació i hi introduïa vuit vegades la “indissoluble unitat d'Espanya” (viva Franco!) la situació cada cop és més insostenible i el malestar òbviament creix. Aquest va ser sens dubte el punt de partida d’un creixement nacionalista atiat per l’impagament i altres sentències contra el català, que sembla que ja no té retorn ni en tindrà fins que la resta d’Espanya no ens reconegui i ens respecti com a nació que som i volem ser.

Certament Catalunya no ha rebut el tracte merescut des de fa segles però ara estem davant una nova onada nacionalista que cal saber amortitzar bé, amb intel·ligència i sense donar-se cops al pit per competir a veure qui és el més nacionalista de tots. Per aquest motiu crec que val la pena anar-hi, per demostrar unitat  dins la diferència i explicar a la resta d’Espanya d’una atacada que som capaços d’oblidar els matisos per un dia i trobar-nos al bell mig de la capital. No és una manifestació necessàriament independentista perquè ho digui el senyor Mas i la seva troupe és una manifestació unitària de tots els catalans/es pel dret a decidir  i pel dret a no ser més agredits.

A Lleida s’ha fet una gran feina amb la Marxa de Torxes que es realitza el dia 10. Pot ser sigui perquè els lleidatans/es estem acostumats a ser quatre gats/es i a no dividir-nos per no quedar-nos sols, no en sé la raó, però hem donat una lliçó a la resta de capitals demostrant que la unitat prima per sobre de qualsevol partidisme i instrumentalització. Felicito totes les entitats organitzadores i convocants de la Marxa de Torxes per haver demostrat tant respecte per la diferència i tanta passió per la unitat amb majúscules amb el lema “som una nació, nosaltres decidim!”. Curt, ras, net i cohesionat.

Com en les manifestacions del 15M (en la que no sempre estem d’acord en tot i amb tots) cadascú pot anar a la de la Diada amb les seves raons, amb la seva pluralitat identitària i amb el lema que li doni la gana per en definitiva expressar que estem farts/es d’agressions contra el nostre poble, agressions per part de l’Estat però si convé també per part de la pròpia Generalitat de Catalunya que ni convoca referèndums ni ajuda els catalans/es per la seva obsessió d’eixugar el dèficit. Per contra empobreix encara més la ciutadania deixant que cada dia més famílies catalanes es quedin sense sostre, feina ni menjar.

El que volem és decidir d’una vegada i volem decidir-ho tot, sense trampes, volem decidir què vol ser Catalunya però també volem decidir com el Govern de la Generalitat gestiona els nostres diners i impostos. Pel dret a decidir davant de l’Estat, la Generalitat i els Mercats. Aquest és el meu lema, quin és el teu?