Les llums de Nadal ja estan penjades de nou als carrers de la
ciutat de Lleida i als pobles de la província. En aquesta època de l’any
comencen a proliferar tot de tòpics al voltant de la festa i un d’ells és el
nostre esperit solidari envers el sector més marginal de la nostra societat. Òbviament
fa una certa ràbia que la gent pensi només en els més desafortunats i les
persones sense sostre quan arriba aquesta època i no siguin capaços/es de
sostenir-ho durant la resta de l’any però ben pensat, val més això que res i no
penso desaprofitar l’ocasió i l’entendriment del cor de la nostra gent, per
burxar-hi una mica més. Digueu-me oportunista.
El meu missatge va més enllà de quatre carantoines als més pobres si
més no, ja que la manera de pensar-hi de
molta gent malauradament va sempre
encaminada a la caritat o a l’obsequi i gairebé mai es pensa en el problema
estructural i del sistema econòmic que fa que totes aquestes persones que han
perdut la seva llar no només existeixin, sinó que a més continuïn creixent en
època de crisi.
Dins la pobresa hi ha diferents nivells, el més paradigmàtic de
tots són les persones sense sostre, concretament a Lleida ciutat ara ja en són
79 i s’estima que el nombre anirà augmentant substancialment. No obstant, en
aquest àmbit es fa estrany parlar de xifres perquè sovint deshumanitzen la
qüestió, m’estimo més que ens imaginem tan sols el que suposa viure sense casa,
sense menjar, sense família ni afecte en mig d’una ciutat plena de gent que quan jaus a terra, et mira amb ulls estranys mentre passegen pels carrers amb
la seva bossa del Zara, del Cortefiel o pitjor encara de l’Adolfo Domínguez.
Davant aquesta situació ens estranya que aquestes persones, que
prèviament ja han passat per tot un procés d’aïllament social, pèrdua de
valors, afectes i treball, desenvolupin addiccions i malalties mentals. Fins i
tot he arribat a sentir dir a algun desaforat del PP que són persones que “busquen
la marginalitat i que ja eren malaltes mentals abans i que no s’hi pot fer res”.
Quina manera d’espolsar-se les puces de sobre!
Les retallades dins els serveis socials també han afectat el Tercer
Sector, que com bé sabeu són les entitats de Lleida que acullen aquestes
persones i que no només les acullen sinó que tenen tot de plans i protocols per
mirar de reinserir-les socialment. Donen caritat sí, però també fan acció
social. Sens dubte una gran feina que cada cop compta menys amb el suport de l’administració
i dels finançadors privats, generalment bancs i caixes.
Bancs i Caixes??!!, permeteu-me que us digui que aquest
funcionament social és absolutament pervers. El capitalisme crea exclusió
social en si mateix perquè només enforteix els que ja han nascut en una bona
família o han pogut fer diners a base d’especular. El nostre sistema es basa en una falsa
meritocràcia que ens diu que qui més s’eforçarà o qui més “mèrits” acumularà és
qui més beneficis obtindrà. Fals, absolutament fals. Hi ha persones que a cada
minut i sense moure’s del sofà estan guanyant una quantitat obscena de diners
mentre altres, farts d’acotxar el llom durant dotze hores, alguns amb una
formació considerable i ficant-hi tota la intel·ligència del món, no arriben
als cinc cents euros mensuals. Li podeu preguntar al senegalès que viu a casa
meua què en pensa de la meritocràcia i veureu com esclata una rialla
radiantment blanca i lluminosa enmig la seva cara fosca. Bàsicament es pixarà
de riure per no plorar.
Si n’és de pervers aquest sistema que fins i tot té dissenyats els
seus plans de “lluita contra la pobresa” en diuen, que bàsicament consisteixen
en donar quatre duros per cooperació i per pal·liar l’efecte del capital sense
bellugar mai ni un dit per canviar la base social i econòmica que permeti
començar a eradicar d’una vegada i per totes aquesta caritat, per passar a un
veritable empoderament de totes les persones sense excepció.
No em mal interpreteu però, tampoc es tracta de deixar de banda el
nostre esperit solidari. Quan treballava al Marroc com a cooperant m’esglaiava
davant alguns dels meus companys de professió perquè li negaven ajuda a una
persona discapacitada sense sostre que només demanava menjar. La seva
justificació era precisament que calia canviar el sistema econòmic i no donar
caritat però compte amb això perquè tampoc s’hi val. Cal continuar sent
solidaris amb les persones que avui no tenen les necessitats cobertes i finançar
les entitats que treballen de forma organitzada i efectiva per pal·liar els
efectes del capitalisme, però sense perdre de vista que sense un canvi del
sistema polític i econòmic serà impossible sortir d’aquest atzucac.
A efectes pràctics i per donar un exemple, no ens podem creure els
partits polítics que voten en contra de la dació en pagament (PP, CIU i PSOE) i que han permès que a
Catalunya més de 50.000 famílies hagin estat desnonades amb el risc de que
acabin al carrer, els prenguin els fills i s’endinsin en una roda imparable de
problemàtiques socials. Si aquestes persones poguessin continuar vivint a casa
seva i reconvertir la seva hipoteca en un lloguer social, imagineu-vos quants
diners ens estaríem estalviant a l’administració en prestacions socials,
centres d’acollida de menors, albergs municipals etc... No permetem més que
aquests partits ens diguin que les retallades són inevitables quan són ells
mateixos els responsables d’estar generant tot de problemàtiques socials i despeses
a l’administració per no voler fer les coses ben fetes. I fer les coses ben
fetes senyors/es, no és ajudar els bancs i els mercats, sinó empoderar els
ciutadans/es.