dimarts, 28 de desembre del 2010

Pensions & Banca

La reforma del sistema de pensions i l’extensió de l’edat de jubilació són mesures que fa temps que s’anuncien amb anterioritat fins i tot a l’actual crisi econòmica. Els governs europeus justifiquen la reforma per la seva “insostenibilitat” a conseqüència dels canvis demogràfics. Canvis que es deuen a una població cada cop més envellida amb una esperança de vida més llarga, també a un descens de la natalitat, del que en resulta menys població jove en edat productiva. Així d’entrada l’explicació sembla prou lògica i qui no tingui més temps i ganes de remenar les veritables causes d’aquesta reforma, segur que combregarà ràpidament, però a qui beneficia realment que allarguem l’edat de jubilació i la reforma de les pensions? A l’Estat? Als treballadors/es? Quina classe de correctiu ens estan aplicant?
Si els canvis demogràfics són veritablement una amenaça per a la productivitat del país, no només hauríem de retallar el sistema de pensions sinó obrir les portes sense fàstics a  persones estrangeres en edat productiva per tal de que poguessin compensar la manca de població activa que patim. Després de tot, els fluxos migratoris no s’han regulat mai segons necessitat de la població immigrada sinó segons necessitat empresarial i per manca de mà d’obra (quelcom que el PP i  els partits xenòfobs ometen en el seu discurs).
Per una banda sembla que els analistes internacionals mal acompanyats de l'adjectiu “imparcials”, d'entrada  obvien la productivitat individual del treballador/a, és a dir, un treballador/a no produeix el mateix ara que fa 10 anys, la tecnologia va evolucionant substantivament i per tant la capacitat de rendiment de les persones també. Aquesta evidència hauria de comptar a l'hora de fer anàlisi sobre productivitat a llarg termini però si més no, és un fet ignorat deliberadament en els informes d’aquests analistes que asseguren que les pensions públiques i l’edat de jubilació vigents seran impossibles davant la insuficient productivitat.
Per altra banda veiem que els i les joves pateixen una taxa d’atur del 40%, pel que posar tots els esforços en solucionar aquesta xacra, faria augmentar de bon tros els ingressos destinats a la Seguretat Social i de passada es podrien mantenir les pensions. Paradoxalment, el govern s’entesta en allargar l’edat de jubilació, i ens vol fer creure que els constructors prefereixen gent de 66 i 67 anys treballant dalt d’una bastida que no pas joves forts i sans en plena edat productiva, au fum-li fort! 2 milions de padrins/es ocupant el lloc de treball de persones joves i vigoroses.
Idees per augmentar la recaptació no en falten: apujar els salaris per fomentar un increment en l’aportació individual a la Seguretat Social, incrementar impostos de successions a grans patrimonis, perseguir el frau fiscal, eradicar paradisos fiscals (no em cansaré de repetir-les)... però no, ni tan sols s’han molestat a fer reformes en la jubilació i les pensions segons el tipus d’activitat laboral que es desenvolupa, o bé deixant l'allargament de la jubilació a voluntat del treballador/a segons el seu estat de salut. A més, quin sentit té ara allargar la vida laboral si el sector empresarial està fomentant més que mai jubilacions anticipades per reduir plantilla?
Quin misteri tot plegat, el cas és que quan indagues sobre totes les reformes i les retallades de drets sempre acabes anant a parar al mateix lloc. En el cas de les pensions,  els informes en els que es basa el govern espanyol per fer la mala feina sorgeixen dels anàlisis del “grup dels 100 economistes”, patrocinats ni més ni menys que per la Fundació FEDEA, és a dir, la banca espanyola, la credibilitat dels quals a més,  no ha estat mai qüestionada per cap mitjà de comunicació. Ben curiós.
És en veure els currículums del grup dels 100 i d'on procedeixen les seves nòmines que ens adonem que en realitat qui té el problema de sostenibilitat sobre pensions no és la Seguretat Social sinó la banca, els fons de pensions privats han perdut més del 20% del seu valor en els darrers dos anys. Conseqüentment qui té risc de col•lapse són els bancs i no el sistema públic, és més, certs informes com els de City Group asseguren que els plans de pensions privats no tenen futur mentre els sistemes de pensions públics siguin solvents i efectius. Et voilà! Si provoquem el pànic en els ciutadans/es i els fem creure que els plans de pensions privats són més segurs que els públics, lògicament, la crescuda dels primers donarà un capital força estable a la banca ja que aquests diners no es treuen mai del compte fins arribada l’edat establerta.
Quina murga, sempre els mateixos pesats darrera, la banca, la banca, la banca... Si bé, admeto que no sóc cap especialista en economia pel que podria cometre errades de càlcul, no obstant no crec que els experts que inspiren aquest article, Vicenç Navarro i Juan Torres, tots dos prestigiosos catedràtics d’economia aplicada, estiguin gaire sucats pels interessos privats. Si l'argumentari no us convenç, cal que penseu que sempre val la pena tenir les dues versions dels fets. Feliç 2011!!! :))))



dissabte, 11 de desembre del 2010

Preu sant pels reis i pels senyors

Diu una cançó de la Troba Kung-Fú que qui més té a més de tenir el que té, el conviden sempre i li afegeixen privilegis, i en canvi, qui menys verderols acumula, sempre paga el seu i el de la resta. Té més raó que un sant aquest Joan Garriga, és més,  aquest exemple tant serveix en les esferes més altes de l’economia i la política, com a petita escala en la vida quotidiana de les persones.
Fixem-nos en els darrers aldarulls ocasionats pels estudiants a Londres en assabentar-se que el partit dels Laboristes havia votat a favor d’una reforma en el sistema educatiu que triplicarà el cost de la matrícula universitària. Aquesta traïció política de l'esquerra edulcorada, és un clar exemple de covardia davant les classes més altes que blinden els seus privilegis en veure’s amenaçat l’Estat del Benestar. De la nova retallada, o bé hauríem de dir, d'aquest nou furt a la ciutadania, se'n deriva que l’educació ja no és un bé públic ni un dret sinó un privilegi que només es podran permetre les classes més adinerades i els talentosos/es, si és que es manté el sistema de beques.
A Espanya (i la mateixa línia duu el nou govern català) les directrius també són molt clares:  preu sant i barra lliure per als bancs, per al sistema financer, per les grans corporacions i capitals, incentius per a poderosos per a que facin créixer l’economia (me’n ric a boca plena). Per altra banda que paguin la festa dels primers i els plats trencats de la crisi els treballadors/es, els i les pensionistes i les mestresses/os de casa que hauran d’ocupar-se d’un Estat del Benestar inexistent. De segon, imposicions de fiscalitat no progressiva sinó per a tots igual independentment de si es cobra 300 o 3.000€ amb l’increment de taxes desiguals com l’iva. I de postres... pastís de coulant de xocolata per als reis i per als senyors, abaixant-los-hi els impostos, o eliminant-los, com vol fer CIU amb el de successions.
En la nostra vida quotidiana passa exactament el mateix, els diners criden els diners i si no en tens tot et surt sempre més car. Quan tens capital, el pots estalviar en un compte corrent que et doni interessos, si no el tens, acabes treient-los del compte per tal de que aquests interessos no te’ls cobrin i et deixin més pelat del que estaves.
Sovint no pots ni comprar-te un abonament de 100€ per a que et facin descompte al tren perquè no els tens i et veus obligat a adquirir bitllets d'un sol ús, pel que acabes contribuint més que qui es pot permetre pagar un abonament tot de cop, i així en infinites ofertes del nostre sistema de consum per qui pot fer grans compres. Per més inri si ets adinerat i famós, ambdós conceptes força lligats, et reserven les zones VIP en els millors restaurants i et fan ofrenes i menús especials sense necessitat de deixar un euro només perquè facis publicitat del local, si tens la butxaca buida i et veuen comptar els cèntims a l’hora de pagar la factura o demanar el plat menys car, et miren amb mala cara i si poden encara t’hi afegeixen un plus perquè no els aportes cap publicitat de cap tipus i sí molta nosa.
Em pregunto si han canviat gaires coses d’aquest antic i ronyós sistema feudal, piramidal, en el que els senyors se servien dels seus vassalls per enriquir-se i per mantenir els seus privilegis. Si és ben cert que el creixement en la darrera meitat de segle havia proporcionat una majoritària classe mitja i treballadora, també és obvi que les retallades de drets i dels pocs privilegis dels que gaudia aquesta classe popular són la bossa de monedes d’or amb les que pagarem els “nostres senyors”. D’aquesta manera i amb una mica de sort, pot ser ens continuïn deixant viure en algun corral i treballant alguna terra com a jornalers, i encara gràcies, ja que d’aquí poc els sentirem dir que tenir casa i feina és un gran privilegi que només pot tenir aquell qui s’ho ha guanyat. Quina serà la propera sorpresa? Trobar-me de cop i volta un tio al meu llit dient-me que té dret a lus primae noctis (dret de pernada)? Per ventura que aquesta primera nit, ja fa temps que va passar.