Sense cooperació no hi ha sortida

El malalt terminal d’aquests pressupostos sens dubte és la pròpia cooperació catalana i l’ajuda al desenvolupament. El pressupost de cooperació encara es redueix en 800.000 euros per al 2014, en total la partida s’ha reduït en més d’un 83% des de l'any 2010, fet que fa tècnicament inviable la Política Pública Catalana de Cooperació al Desenvolupament (l'Agència Catalana de Cooperació-ACCD).
La major part del pressupost dins l’Agència corresponen a personal i funcionament, pel que poc en queda per les activitats i projectes. És a dir, de sis milions gairebé la meitat són per sostenir la pròpia Agència. Sembla doncs que el destí de l'ACCD ja està decidit i que hi ha una agenda clara però no reconeguda pel Govern, es tracta  d’acabar amb la pròpia Cooperació Catalana al Desenvolupament. Ara que és més necessària que mai, ara que hi ha més pobresa que mai, ara que sabem que si no cooperem juntes, no ens en sortirem. 
El pressupost del 2014 només servirà a algunes entitats per pagar deutes però no per continuar la seva activitat. Les ONG catalanes consideren que no hi ha un Pla de treball seriós: " una línia sola d'actuació que serà un Pla general de suport al sector i continuar insistint en la recerca de patrocinis quan no s’ha aconseguit res fins ara", diuen. Certament, fiar la cooperació catalana a la col·laboració de les empreses privades és una quimera, una mala excusa per no fer-hi front des del Govern. Si realment s’ho creguessin s’haurien preocupat de sensibilitzar aquestes empreses sobre la necessitat de cooperar, però no es coneix cap programa públic que ho fomenti. En canvi la desregulació, l’egoisme, l'evasió.. sí semblen ben atiades per aquest mateix Govern.
La Federació Catalana d’ONGs (FCONG) treia un comunicat on expressava molt encertadament que no és cert que aquests siguin uns pressupostos socials, entre les polítiques de solidaritat i defensa dels drets bàsics, la cooperació internacional (i nacional) hauria des ser prioritària, i aquesta no només s'ha desmantellat, sinó que no hi ha cap voluntat de recuperar-la ni d'assumir-la seriosament. De fet tota la retallada recau en la Cooperació per afavorir la suposada "política exterior" del Govern que fonamentalment només gira entorn de dos eixos: la internacionalització de les empreses i el procés nacional.

A nivell territorial la Coordinadora d’ONGs de Lleida i Altres Moviments Solidaris ha estat desmantellada del 2011 al 2013 amb una retallada del 89,15%I si el panorama en general és cru, pel territori és desolador, doncs en el pressupost es reflecteix l'absolutisme pressupostari de Barcelona en front a Lleida. Des del 2010 amb el Govern de CiU, amb el PP com a socis abans, i amb ERC ara, la distribució de la despesa de la Generalitat per demarcació ha estat totalment desequilibrada deixant per Lleida un ridícul 0,07% del pressupost.
Per trencar tòpics sobre la cooperació val a dir que només el 4,55% recau a entitats de fora de Catalunya a pesar del que la ciutadania creu erròniament massa sovint i que al Govern ja li va bé. Però la contradicció més flagrant d’aquests pressupostos recau en que l’augment de la partida per les cinc delegacions  exteriors  de la Generalitat i Diplocat, que  en 1,8 milions el seu pressupost.
Des d’ICV-EUiA mai hem posat en dubte que la Generalitat necessita una política d’acció exterior i unes oficines pròpies. Fins i tot entenem que hi hagi pressupost per Diplocat i per fer entendre al món el procés sobiranista i la necessitat d’una consulta democràtica. El que no entenem de cap manera i ens sembla a més un error gravíssim és que el pressupost augmenti en diplomàcia pública (amb gran quantitat de despesa protocol·lària) en detriment del pressupost de les ONGs catalanes. 
La diplomàcia pública també és part del treball diari de les ONGs, un treball de dimensió civil i ciutadana, que opera coordinadament amb els Governs d’altres països, però el Govern no la vol veure, la desmereix i se n’oblida intencionadament.  Fins i tot se n’oblida de visitar-la el propi President Mas quan va a Israel i no passa per Palestina, ni tan sols a interessar-se pels projectes i els cooperants de l’ACCD (del seu propi Govern).
La cooperació catalana ha estat i és la millor política exterior ja que sovint implica un posicionament clar del nostre país respecte a un conflicte internacional o respecte a l’ajuda al desenvolupament. I això és precisament el que el Govern s’ha volgut carregar. Només les ONG de la FCONG tenen presència o relació amb 103 països i una política d’acció exterior catalana pròpia. Nedar i guardar la roba respecte a altres països en conflicte o negar recolzament a nacions com Palestina,  Colòmbia, Sàhara o Kurdistan creu de debò  el Govern que ens ajudarà a tenir més socis per al procés? Sembla que la seva política d’Acció Exterior es basa en seleccionar un perfil de socis molt particular, països d’economia capitalista que no solen ser precisament els reprimits sinó els repressors d’un sistema internacionalitzat. El conte de la llagrimeta, no ens serveix per justificar l'aniquiliació de la cooperación catalana.

 Intervenció Sara Vilà, esmena a la totalitat pressupostos Presidència

Capuletos i Montescos a la Vaga!

Ahir mentre esperava l’autobús sentia parlar unes senyores ben vestides i enjoiades sobre la vaga d’aquest dijous 29. Ja sé que escoltar les converses dels altres no és de bona educació però sovint ets tan a prop que es fa difícil resistir la temptació, sobretot si parlen d’un tema que m’interessa tant per la meva condició política i de classe social.

Les senyores es deien l’una a l’altra que la vaga no serviria per a res més que per fer un dia de festa i que l’adjectiu “vago/a” ja els esqueia bé a les persones que han decidit no anar a treballar per protestar davant la reforma laboral del PP. Em vaig indignar però estava massa cansada per discutir. De la manera què parlaven, també vaig entendre que els seus marit respectius deurien ser empresaris, i per l’ornamenta que duien vaig intuir que no eren petits comerciants precisament sinó empresaris influents de Lleida. Conseqüentment, segurament hagués malgastat saliva per no res.

Aquesta anècdota em va fer reflexionar i em va fer veure que no hem evolucionat pas tant des del segle XIX pel que fa a les diferències entre classes socials. La sociòloga Marina Subirats sap bé del que parlo perquè ella en fa un recull molt acurat en la seva darrera publicació Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Malauradament el discurs de classes ara torna a ser vigent i es torna a fer cada cop més evident amb els efectes de la crisi econòmica. Subirats explica que les classes burgeses cada cop s’empobreixen més i passen a ser treballadores mentre que les treballadores, corren el risc de caure en la misèria més absoluta. Això sí, aquest 1% de classe alta, la propietària del gran capital i la culpable en definitiva d’aquesta crisi, no perd mai ni un cèntim, és més, farà tot el sigui per no perdre’l i òbviament gairebé sempre hi té totes les de guanyar a no ser que entre tots/es els hi plantem cara. No és evident que nosaltres som molts/es més?!

Malauradament les classes treballadores, les més desafavorides, no sempre saben que en aquesta vaga ens hi juguem molt, tampoc sóc conscients de que ens volen imposar una reforma laboral inútil i injusta socialment. Sabem a més que els empresaris juguen amb la por d’aquestes classes, en definitiva, la por dels més febles, dels més desinformats i els amenacen amb el seu lloc de treball en cas de voler sumar-se a la vaga. La mateixa coacció decimonònica de sempre.

Per aquest motiu les classes més informades i formades, que de vegades coincideixen amb les més burgeses (altres no), també és important que se sumin a la vaga i a la manifestació. En definitiva cal que tothom sigui de la classe que sigui, ajudi a paralitzar el país deixant de treballar, d’estudiar, de consumir i demostrant als més poderosos/es, quin és el nostre poder quan ens unifiquem i posem en risc la producció del país.  Si aconseguim paralitzar la producció i l’activitat, per variar no serem nosaltres els coaccionats/es i els acovardits/es sinó aquest 1% de classe alta i el govern de l’Estat. Per un cop a la nostra vida... per què no girem la truita?