L'independentisme pot canviar de bàndol

Article publicat a Crític

El 12 de novembre el corrent independentista d’ICV va celebrar la III Assemblea des de la seva constitució, ara farà ben bé un any i mig. Han estat moltes les eleccions i els estira i arronsa polítics del procés que hem viscut en els darrers temps, també han estat moltes, massa, les agressions per part del Tribunal Constitucional i el Govern del PP a Catalunya. 

Aquest corrent a qui en principi tothom ubicava erròniament com a “corrent crític”  que podia trencar ICV d’una banda o  com a “dissolvent de l’independentisme” de l’altra, ha suportat tot tipus de tensions, menyspreus però també temptacions d’uns i altres per deixar de pertànyer a ICV o més tard al que va ser la coalició de Catalunya Sí Que Es Pot i En Comú Podem. Massa sovint no hem agradat ni dins ni fora d’ICV però el temps ens va donant la raó i fins i tot segurament un paper important en futur subjecte polític i per tant en la governabilitat de Catalunya.  

Sigui com sigui, durant aquest any i mig hem pencat dins i fora de l’organització, territori amunt i avall per polir tota mena d’aspreses en la qüestió nacional, buscant sempre l’encaix entre les esquerres. A ningú se li escapa que no es tracta d’un tema fàcil en el nostre espai polític tan divers, tan ric com complicat de gestionar i creiem que ara és el moment d’arribar més enllà de les fronteres de la nostra organització política.

 Això no és res de nou perquè amb els companys i companyes independentistes d’EUiA ja ho fèiem, parlo del treball colze a colze amb David Companyon entre altres, però ara és moment d’explorar més enllà de la coalició tradicional i posar en valor les 465 signatures que van donar suport al manifest d’independentistes que van recolzar En Comú Podem a les eleccions del 26J. Hi ha persones que poden jugar un paper destacat en un corrent independentista confluent per part dels Comuns com Sònia Farré o Jaume Asens però també Arcadi Oliveres o Marta Sibina de Procés Constituent, fins i tot algun pont fronterer amb la CUP com Manuel Delgado així com persones de sectors més d’esquerres d’ERC que no acaben de veure amb bons ulls la deriva del juntisme i el maltracte constant convergent. 

Segons les promeses “divuitmesines” dels plebiscitaris del 27S d’aquí a quatre mesos ja hauríem de ser independents però el més calent és a l’aigüera i en comptes de declarar la independència el president ens anuncia l’etern i inevitable retorn de Nietzsche al referèndum (recordo els que feien mofa i comparaven el referèndum amb el dia de la marmota). Referèndum pactat o unilateral no és el mateix però la qüestió és que les plebiscitàries que havien de ser “el vot de la nostra vida”, un vot decisiu pel sí a la independència, ja no compten com a referèndum. Em sembla que era en una entrevista a Crític on Ernest Urtasun vaticinava que tard o d’hora tothom hauria de tornar a defensar el referèndum però this is not USA ni Urtasun Michael Moore.

Tenim tanta feina a fer de pont i de paraigua que en aquesta assemblea hem hagut d’assentar les bases perquè ens desborda la il•lusió per seguir treballant en la coherència de les contradiccions, ser independentista i d’esquerres en un espai que es debat entre el confederalisme, el federalisme i en menor mesura en l’independentisme. Tenim molt debat per fer i per viure en els propers mesos i molt més davant les temptacions identitàries nacionalistes que planen arreu com un espectre que en cap cas deixarem que contaminin el nostre dret a decidir.  

Continuarem treballant per defensar el català com a llengua vehicular sense exclusions Koinéanes i per generar un context de mobilització ciutadana que vagi més enllà de l’11 de setembre, per una mobilització proactiva, no només reactiva, a les agressions de la judicialització de la política que sempre rebutjarem. Ser proactiu vol dir recuperar el Pacte pel Dret a Decidir que incorpora el moviment sindical, veïnal i social per duplicar el nombre de manifestants tot recuperant el catalanisme popular. No serà fàcil.

És evident que igual que el full de ruta de JxSí és cada cop més difícil d’entendre, sobretot pel que fa als cops de volant sobtats o a la construcció d’un referèndum unilateral amb una desconnexió judicial prèvia, tampoc ho tenim més fàcil a l’Estat per aconseguir el referèndum pactat. No som ximples. Davant d’aquest bloqueig no ens quedarem aturats esperant veure quin sector del sobiranisme cau primer per arrossegar l’altre per després endinsar-se en un pou de retrets per qui va fer defallir més el procés, coneixem les tàctiques de la dreta i no les farem nostres. 

Des del nou subjecte polític i des d’un corrent independentista confluent tenim el deure de seguir buscant nous suports més enllà de les organitzacions polítiques i fidelitzar les aliances de partits que ja donen suport obertament al dret a decidir de la ciutadania catalana arreu de l’Estat i a Europa com les confluències valencianes, de les Balears i de Galícia, com Unidos Podemos i el Partit Verd Europeu però també hem d’aconseguir el suport de les organitzacions que no necessàriament pertanyen a l’àmbit de l’esquerra i per això és necessari el treball actiu en aquest sentit tant d’ERC com de PDC. 

De la mateixa manera que era inevitable el retorn al referèndum ara l’independentisme també pot canviar de bàndol i escorar-se cap a un nou escenari de canvi polític cansat per les falses promeses, cansat de corredisses i de garrotades entre socis que porten forçosament a l’estavellament. Passar del “tenim pressa” al “anem lents perquè anem lluny” vetllant pel mentrestant i tenint cura dels drets socials sense supeditar-los als nacionals. 

Enyoro la unitat del Procés

La unitat dels partits polítics durant el 2012 al 2014 va ser àmplia i va marcar un avenç en el procés nacional com mai, una unitat compartida entre CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP. Fins a cinc organitzacions polítiques diferents (amb suports puntuals del PSC), que van ser prou aptes per parir una Comissió pel Dret a Decidir al Parlament, diferents declaracions de sobirania, exigències pel traspàs de competències per celebrar un referèndum, una llei de consultes populars i de participació ciutadana entre moltes contestacions a les agressions continuades per part del Govern espanyol i del Tribunal Constitucional. No era una unicitat feta a base de llistes úniques ni d’experiments, era una unitat d’acció per reivindicar els nostres drets nacionals amb respecte per la pluralitat i la diferència, fet al qual atribueixo l’èxit del procés durant aquest període privilegiadament viscut al Parlament.

Aquesta unitat tampoc era en solitari doncs al mateix temps es creava el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que aplegava més de quatre mil entitats d’ideologia i naturalesa molt diversa i que seria una base democràtica i social de suport a la tasca política. A l’altra banda un Estat espanyol amb molt poques ganes de piular més enllà d’un refractari no sense arguments i un acolloniment considerable per la il·lusió majoritàriament sobiranista.

La impossibilitat de diàleg amb el Govern espanyol, el no rotund a cada una de les iniciatives empreses unitàriament, les amenaces y les humiliacions ens havien de dur forçosament a un replantejament de l’estratègia.

Malgrat tot, després de l'exitós procés participatiu del 9 de novembre el carro començà a anar pel pedregar, ens vam empassar una conferència poc encertada del president en la que s’aventura a fer propostes en solitari i sense consens amb les altres organitzacions, però també vam presenciar unes relacions tibants entre CiU i ERC; Junqueras diu que no a la llista única (que no vol dir unitària); una CUP desorientada per les punyalades entre els socis de govern mirant de no sortir gaire esquitxada; una ICV-EUiA que intueix un daltabaix de la unitat i que fa mutis per la banda. Durant la conferència Mas ens estampa la proposta de convertir les eleccions en un plebiscit, en un referèndum, i és aquí, a partir d’aquest moment on comencem a barrejar els interessos de cada partit polític incompatibles amb la necessitat de fer un bloc del sí i del no.

Substituir unes eleccions per un referèndum té riscos: cap o pocs agents polítics dins la comunitat internacional ens ho reconeixeran ni tan sols Alex Salmond, com a molt poden llegir si les forces independentistes són majoritàries o no per continuar endavant amb el procés però per ser llegits en clau plebiscitària no són necessàries “unes plebiscitàries”. En segon lloc en la nostra llei electoral, espanyola per cert, els vots no tenen el mateix valor a les Garrigues que al Barcelonès (si jo fos de Barcelona m’emprenyaria) i en tercer lloc perquè unes eleccions al Parlament puguin ser un plebiscit pur es necessita la conformitat del 100% dels partits polítics per definir un clar bloc del sí i del no, fet que no es dóna a Catalunya (només les reconiexen tres partits de set).

I des de la conferència de Mas poc consens i poques negociacions, en Mas diu que llista única amb la societat civil al capdavant però amb polítics, Unió es trenca per la meitat, ERC diu que d’acord però sense polítics, la CUP que d’acord a anar sense polítics però que ara s’ho han de pensar i decidir-ho millor en assemblea. L’ANC ha tingut un immerescut maldecap amb tanta pilota sobre el terrat i la resta, la gent, ens ho mirem des de fora amb cara d’emoticona perplexa i ruboritzada.

Davant de tanta desesperació i soroll semblaria que el millor és la calma, el bon diàleg, les negociacions discretes però segures en espais reconeguts i respectats per tots. Si bé accepto que CDC, ERC i CUP vulguin considerar les eleccions un plebiscit i no és pas el meu objectiu “ser un dissolvent per les plebiscitàries” com alguns titulars poc afortunats m’adjudicaven, crec que no se’ns pot exigir als ciutadans no amortitzar les eleccions per lliurar-nos de la corrupció, de les privatitzacions i de les polítiques d’austeritat executades pel govern de CiU amb el suport d’ERC.

Si hom vol votar en clau d’independència o en clau d’aturar el consorci sanitari de Lleida és un dret intrínsec inalienable i inqüestionable. Les eleccions seran el que la gent vulguin que siguin.

Enyoro els temps de la unitat social i política dins i fora del Parlament, siguem diversos, siguem plurals, presentem-nos a les eleccions cadascú amb la formació que consideri convenient, amb punts de programa pactats, fulls de ruta consensuats, i tots els pactes preelectorals que vulgueu que veritablement suposin una ruptura i una superació de les eleccions del 2012. Poseu la societat civil a les vostres llistes polítiques com heu fet sempre, si voleu feu-ho ara amb més intensitat per deslliurar-nos de gent corrupta i acomodada però deixem de banda les llistes úniques no unitàries i busquem la unitat d’acció pel bé del procés. En el respecte per la diferència i per la unitat està la clau que ens ha fet avançar com mai, som a temps de revertir-ho.

Tenim camí a recórrer plegats, en aquest moment el Procés Constituent no subordinat a l’Estat, el referèndum i la República Catalana són les iniciatives rupturistes que més consens generen entre els ciutadans i les formacions polítiques, inclosa la gent del Sí que es pot!.

Els països bàltics van aconseguir la independència cantant, fent vies agafats de la mà però abans van haver de suportar els tancs i la violència. El nostre procés es preveu pacífic de moment i així el volem, això implica com deien els zapatistes anar més lents perquè anem lluny. 

Independentista i d'ICV

Són dies de moviments dins i fora d'ICV que obliguen a prendre postura i ressituar-nos amb serenitat i sense oportunismes, buscant sortides col·lectives tot evitant els assimilacionismes forçats.

Sempre he estat partidària de les clarificacions, qui em coneix sap que és gairebé una forma de vida, per això he estat defensora de la necessitat de tenir un full de ruta propi. I puc dir que la Convenció Nacional d'ICV m'omple d'orgull, és un acte de participació i de valentia transmès en directe i, per tant, de transparència, de nova política i de la més transgressora (busco i no trobo altres exemples de convencions nacionals on es decideixi el full de ruta d'un partit que hagi estat transmès en streaming).

Es tracta d'un acte d'audàcia sense precedents per la mateixa dificultat que té qualsevol organització en la gestió de la seva pluralitat ideològica interna. La diversitat és riquesa i amplitud de mires, però també comporta dificultat en la gestió i, per aquest motiu, li atorgo un doble mèrit a aquesta convenció. Des de Terres de Lleida vam defensar aferrissadament la seva celebració per dos motius: en primer lloc perquè els propis militants de l'organització tinguin clara quina és l'aposta i el camí que seguiran els seus càrrecs polítics sense sorpreses. I, en segon lloc, per no confondre la ciutadania amb missatges dessubstanciats, dibuixant una imatge d'ICV borrosa als mitjans i que no ens feia atractius com a projecte ni tampoc feia justícia a la qualitat política i humana de l'organització i per extensió qui més la representa.

Parteixo de que tots els punts de vista i opinions respecte al procés nacional són legítims i respectables, avorreixo profundament els antidemòcrates que neguen el drets nacionals als catalans, però també els independentistes hiperventilats que aprofiten l'ocasió per menystenir o insultar qualsevol sortida federal o confederal per Catalunya. Demano serenitat a uns i altres, demano reflexió i paciència per continuar sumant perspectives sobiranistes federals i confederals. Fer el contrari resta, i resulta excessivament miop situar l'Estat Lliure Associat gratuïtament al costat dels antidemòcrates.

La majoria de l'organització d'ICV s'ha situat en un marc confederal amb la defensa d'un ELlA des de la sobirania plena però pactada amb les forces de l'Estat espanyol, aquesta és una opció optimista que fa temps que s'afanya per trobar sortides dialogades. Una alternativa que creu profundament en que les classes populars espanyoles podran fer un gir a les polítiques del bipartidisme PP i PSOE, i certament, el diàleg i la democràcia sempre són les opcions més òptimes per solucionar qualsevol tipus de conflicte.

Però, què ens diferencia ideològicament als militants d'ICV independentistes dels federalistes o con-federalistes? Només un factor: la fe en un darrer intent. Cal recordar que ICV no tanca la porta a la independència si la sortida pactada no s'aconsegueix (tal i com clarifica el document) però a aquest intent de sortida pactada caldrà posar-hi data de caducitat (tal i com no clarifica el document i en el que caldrà treballar).

Em confesso menys optimista i més incrèdula que els meus companys i companyes i, en certa manera, els envejo. Envejo la seva fe en què les classes populars espanyoles puguin fer el tomb a aquesta situació, especialment quan fa quatre dies una companya d'IU (no la primera ni la darrera) em deia en una reunió al Centre Català de Luxemburg que les classes populars espanyoles en part “tenen la mirada posada en el procés català com a sortida rupturista i emancipadora que ha de marcar el camí a les classes populars d'arreu de l'Estat”. Em confessava, a més, que també ens mirava amb certa cobejança.

L'Estat Lliure Associat pot ser seria la sortida òptima, com a independentista tampoc li tanco pas la porta, però la independència a través d'un referèndum vinculant, i en cas de no poder-se celebrar, a través d'una Declaració Unilateral d'Independència, sembla la sortida real ara com ara.

A pesar d’aquesta diferència, que a ningú li estranyi que molts dels independentistes d'ICV vulguem continuar formant part del projecte econòmic, ecològic, feminista, social i nacional que representa la formació ecosocialista perquè li recordarem que som fets d'arrels profundes com les del PSUC, del PCC però també de Nacionalistes d'Esquerra i aquestes arrels estan molt per sobre de fulls de ruta temporals. Posem-hi perspectiva satèl·lit, perspectiva històrica, per entendre-ho i desdramatitzar-ho.

Per a mostra un botó: Josep Maria López Llaví i Josep Maria Armengou, entre molts altres, són cofundadors del partit Nacionalistes d'Esquerres i continuen sent companys de fatigues. I els preveig encara un futur de molta feina i de molta lluita dins i fora de l'organització. Un orgull per les darreres incorporacions polítiques com la meva i que omplen de pes polític la nostra lluita organitzada com a independentistes. La nostra força sumada a la seva experiència té un llarg i revitalitzant recorregut.

Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra va ser el precedent que al 1986 es va integrar dins IC i la seva ànima encara és viva fins i tot diria que després d'aquesta Convenció és més viva que mai. Les clarificacions, dèiem, fan que tothom s'ubiqui en la corrent en la que més l'identifica, que tothom sàpiga on és i amb el que compta. I no passa res. Els nostres profunds valors democràtics sempre fan de frontissa.

Ara, des de la diferència identificada, és quan podem construir de manera nítida un futur plegats, quan els independentistes ens comprometem a buscar ponts i a treballar per la cohesió interna dins i fora d'ICV. Per responsabilitat amb els nostres militants i amb la societat catalana i perquè hem de contribuir a demostrar que abans es trencarà la unitat de les elits espanyoles i el bipartidisme espanyol, que la unitat d’ICV. I, per extensió, la de Catalunya doncs ICV té encara un paper molt rellevant en la cohesió interna del país.

Cal no perdre de vista, a més, que els fulls de ruta nacionals són de vital importància i fan diferències evidents però són conjunturals, temporals... Els fulls de ruta tenen data de caducitat perquè cal anar improvisant noves estratègies segons es vagin movent les peces del taulell. En canvi, les arrels d'ICV no són efímeres, els valors socials i la lluita per una justícia social i global, tampoc.

De forma conjuntural i puntual potser ens trobarem prement botons diferents a les institucions, sense traumes, sense càstigs ni represàlies i amb tot el respecte per la diferència car segurament en el 99% dels casos ens trobarem prement els mateixos botons en la defensa de la igualtat, buscant la dignitat dels treballadors i treballadores i recuperant els nostres serveis públics, i això és el que compta. Tenim un projecte sòlid, arrelat, que passa per sobre de sortides individuals, de fulls de ruta temporals i que requereix la unitat indissoluble de les esquerres dins i fora de les seves organitzacions, des de la seva pluralitat.

Hom es preguntarà per què no plegar i fer-ho des d'altres formacions o “d'altres marques d'esquerres”. Doncs, precisament, per això, perquè les marques venen i van però l’experiència, els programes i els projectes es queden. M’atreveixo a dir que els independentistes d'ICV diferim a més en la forma o metodologia per arribar a l'hegemonia social ja que creure en un projecte a tan llarg termini ens resulta feixuc, difícil d'entendre, i veiem com porta als seus defensors massa sovint al sectarisme precisament per la poca pressa a guanyar aquesta hegemonia. Tampoc ens atreuen les dreceres que amaguen els seus valors d'esquerres o la defensa dels més vulnerables per “estratègia comunicativa” o que juguen de forma intencionada a la confusió per aconseguir un vot transversal que els faci guanyar de forma “exprés” l'hegemonia, sigui la social o la nacional.

Malgrat les diferències de mètode amb tots ells i elles aspiro a trobar-me al carrer i a les institucions per sumar en una gran coalició d'esquerres, perquè el programa, els nostres objectius, també estan per sobre dels mètodes. En definitiva, no deixarem que la política de consum o les modes, ens aboquin al consum de la política.

Onze, dotze, tretze...

Catorze, quinze…  sembla com si els dies que venen després de l’onze de setembre de 2013 ja s’haguessin esfumat abans de que arribin. Després de l’onze què?! Es pregunta la gent. Estem concentrant tants i tants esforços en aquesta Diada que sovint ni pensem en el que pugui venir a posteriori.  Afanys d’organització, debats a totes bandes, estirabots dels uns i dels altres, moments de tensió per mirar de que tot surti segons el previst, moments fins i tot de cansament pensant que les coses poden torçar-se en el minut menys pensat... I tu a quin tram vas? Però hi aniràs? I com és que el teu partit no hi va? 

ndependència, sobirania, dret a decidir, espanyolisme, catalanisme, autodeterminació, federalisme, internacionalisme... són molts dels conceptes que apareixen en aquestes converses als mitjans, als twitters, als facebooks, al carrer, a les cases. I al final ens endinsem en espirals i embolics que no ens acaben de satisfer ni a uns ni a altres. Un moment... (respirem).

Els matisos són importants certament però pensem bé, més enllà de la víscera al final les diferències entre uns i altres no deixen de quedar-se aquí, a casa, a Catalunya. Només les veiem nosaltres. En realitat el que es captarà arreu del món o l’Estat Espanyol serà que centenars de milers de catalanes i catalans clamen amb una sola veu que ja n’hi ha prou, que així no ens hi quedarem i que estem disposats a arribar fins al final, que volem ser amos de les nostres decisions com a poble i com a Nació que som. Els mitjans internacionals, tampoc els espanyols, no traduiran els matisos: ni si al tram 78 uns cridaven independència i al 110 els altres cridaven volem decidir i uns altres no deien res. Si uns van convocar o si els altres van animar a participar.

Destriem-ne la part positiva doncs. És molta la gent que aquests dies amb una esperança desbordada prepara la seva contribució i la dels seus a la Via Catalana. Sense anar més lluny, dissabte mentre dinava a casa dels pares, els van arribar les samarretes grogues amb un “Rosselló” ben estampat en vermell al bell mig del pit.  Que el meu pare s’emocioni amb els actes de la Diada de Catalunya em ve poc de nou, la sorpresa enguany ha estat la mare. Li etzibo amb cara d’il·lusió... -Mare tu també?-. “Oh ves filla, alguna cosa hi haurem de fer!”... Vaig somriure i vaig pensar, -òndia tu, la mare es mobilitza, això sí que es gros-. 

La mare que és d’origen madrileny, quan va fer els dotze anys emigrà a Rosselló, no va tardar molla en començar a parlar en català. Avui, la feina és seva per recordar el seu castellà d’origen, però encara guarda una simpàtica “z” castellana quan pronuncia “Madriz”, que em recorda que a casa mai m’han ensenyat a jutjar ningú per venir d’aquí o d’allà. Tampoc per sentir-se més o menys català, espanyol o marroquí... això no va d’identitats! Sí em van educar per no desitjar mai per als altres el que no vulguis per tu mateix i no vull cap persona ni cap nació menystinguda, ni aquí ni enlloc, no vull una Catalunya reprimida on el català sigui una llengua minoritària, tampoc consentiré que la nostra gent sigui explotada a la seva feina ni que manquin àpats als menjadors escolars. M’han ensenyat a creure en la JUSTÍCIA en majúscules, justícia social i justícia nacional.

Aquests dies seré amb la meva gent  d’ICV, amics i familiars als actes de la Diada però no deixaré de pensar ni un segon amb la ciutadania de Catalunya que viu oprimida per les classes benestants. Encerclant la Caixa, en el marc dels actes de la Via Catalana, juntes clamarem justícia per totes bandes i exigint també la independència dels mercats, de la Troika i dels catalans corruptes que ens han robat.

Amb la gent del Procés Constituent farem evident que els nostres bancs, simbolitzats majoritàriament per la Caixa, també desnonen, arruïnen, especulen amb els aliments, oprimeixen els més desvalguts i que hi ha corruptes amb noms ben catalans que espolien la nostra pròpia classe treballadora. L’onze de setembre d’enguany desafiarem tots els opressors, TOTS, els que abusen dels nostres drets com a nació i dels que n’abusen com a individus... i què farà ICV després de l’onze? Doncs continuarà reivindicant al carrer i a les institucions justícia social i nacional, ho farà l’onze, el dotze, el tretze, el catorze i tots els dies de la seva vida política mentre la gent així ho desitgi. Ni ahir, ni avui, ni demà seran mai una excepció per la gent d’ICV per cridar visca Catalunya lliure! (d’opressors).

 

Dret a decidir-ho tot

S’acosta la diada i el primer que hem de decidir els catalans/es és si anem a la manifestació o no. I és que adherir-se a una manifestació encapçalada pels consellers/es de la Generalitat i el més que dubtós honorable president, així d’entrada ja sona repelós. És clarament un intent de capitalització per part del partit que ens governa d’una reivindicació històrica que és de tots/es en la que de passada desviaran totes les seves responsabilitats i fracassos com a Govern cap a l’Estat.

El segon que cal decidir és si ens sentim identificats amb el lema de la manifestació: “Catalunya, nou Estat d’Europa”. Ara mateix i veient el tracte vexatori que ens dedica la Troika i el menyspreu amb el que ens miren els països nòrdics i Alemanya en particular, de ganes d’enviar-los a pastar fang me’n venen moltes però també en sóc conscient que si Europa ens ha ficat en aquest mullader també ens n’haurà de treure i que el que ara és una desunió europea és important que es torni a solidificar i enfortir.  Esperem que es tracti d’una crisi de parella conjuntural i no d’una pèrdua d’il·lusió perpètua pels nostres futurs cònjuges.

Des de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 en contra de l’Estatut que va anul·lar 14 articles i en reinterpretava 27, desvalorava la definició de Catalunya com a nació i hi introduïa vuit vegades la “indissoluble unitat d'Espanya” (viva Franco!) la situació cada cop és més insostenible i el malestar òbviament creix. Aquest va ser sens dubte el punt de partida d’un creixement nacionalista atiat per l’impagament i altres sentències contra el català, que sembla que ja no té retorn ni en tindrà fins que la resta d’Espanya no ens reconegui i ens respecti com a nació que som i volem ser.

Certament Catalunya no ha rebut el tracte merescut des de fa segles però ara estem davant una nova onada nacionalista que cal saber amortitzar bé, amb intel·ligència i sense donar-se cops al pit per competir a veure qui és el més nacionalista de tots. Per aquest motiu crec que val la pena anar-hi, per demostrar unitat  dins la diferència i explicar a la resta d’Espanya d’una atacada que som capaços d’oblidar els matisos per un dia i trobar-nos al bell mig de la capital. No és una manifestació necessàriament independentista perquè ho digui el senyor Mas i la seva troupe és una manifestació unitària de tots els catalans/es pel dret a decidir  i pel dret a no ser més agredits.

A Lleida s’ha fet una gran feina amb la Marxa de Torxes que es realitza el dia 10. Pot ser sigui perquè els lleidatans/es estem acostumats a ser quatre gats/es i a no dividir-nos per no quedar-nos sols, no en sé la raó, però hem donat una lliçó a la resta de capitals demostrant que la unitat prima per sobre de qualsevol partidisme i instrumentalització. Felicito totes les entitats organitzadores i convocants de la Marxa de Torxes per haver demostrat tant respecte per la diferència i tanta passió per la unitat amb majúscules amb el lema “som una nació, nosaltres decidim!”. Curt, ras, net i cohesionat.

Com en les manifestacions del 15M (en la que no sempre estem d’acord en tot i amb tots) cadascú pot anar a la de la Diada amb les seves raons, amb la seva pluralitat identitària i amb el lema que li doni la gana per en definitiva expressar que estem farts/es d’agressions contra el nostre poble, agressions per part de l’Estat però si convé també per part de la pròpia Generalitat de Catalunya que ni convoca referèndums ni ajuda els catalans/es per la seva obsessió d’eixugar el dèficit. Per contra empobreix encara més la ciutadania deixant que cada dia més famílies catalanes es quedin sense sostre, feina ni menjar.

El que volem és decidir d’una vegada i volem decidir-ho tot, sense trampes, volem decidir què vol ser Catalunya però també volem decidir com el Govern de la Generalitat gestiona els nostres diners i impostos. Pel dret a decidir davant de l’Estat, la Generalitat i els Mercats. Aquest és el meu lema, quin és el teu?