Onze, dotze, tretze...

Catorze, quinze…  sembla com si els dies que venen després de l’onze de setembre de 2013 ja s’haguessin esfumat abans de que arribin. Després de l’onze què?! Es pregunta la gent. Estem concentrant tants i tants esforços en aquesta Diada que sovint ni pensem en el que pugui venir a posteriori.  Afanys d’organització, debats a totes bandes, estirabots dels uns i dels altres, moments de tensió per mirar de que tot surti segons el previst, moments fins i tot de cansament pensant que les coses poden torçar-se en el minut menys pensat... I tu a quin tram vas? Però hi aniràs? I com és que el teu partit no hi va? 

ndependència, sobirania, dret a decidir, espanyolisme, catalanisme, autodeterminació, federalisme, internacionalisme... són molts dels conceptes que apareixen en aquestes converses als mitjans, als twitters, als facebooks, al carrer, a les cases. I al final ens endinsem en espirals i embolics que no ens acaben de satisfer ni a uns ni a altres. Un moment... (respirem).

Els matisos són importants certament però pensem bé, més enllà de la víscera al final les diferències entre uns i altres no deixen de quedar-se aquí, a casa, a Catalunya. Només les veiem nosaltres. En realitat el que es captarà arreu del món o l’Estat Espanyol serà que centenars de milers de catalanes i catalans clamen amb una sola veu que ja n’hi ha prou, que així no ens hi quedarem i que estem disposats a arribar fins al final, que volem ser amos de les nostres decisions com a poble i com a Nació que som. Els mitjans internacionals, tampoc els espanyols, no traduiran els matisos: ni si al tram 78 uns cridaven independència i al 110 els altres cridaven volem decidir i uns altres no deien res. Si uns van convocar o si els altres van animar a participar.

Destriem-ne la part positiva doncs. És molta la gent que aquests dies amb una esperança desbordada prepara la seva contribució i la dels seus a la Via Catalana. Sense anar més lluny, dissabte mentre dinava a casa dels pares, els van arribar les samarretes grogues amb un “Rosselló” ben estampat en vermell al bell mig del pit.  Que el meu pare s’emocioni amb els actes de la Diada de Catalunya em ve poc de nou, la sorpresa enguany ha estat la mare. Li etzibo amb cara d’il·lusió... -Mare tu també?-. “Oh ves filla, alguna cosa hi haurem de fer!”... Vaig somriure i vaig pensar, -òndia tu, la mare es mobilitza, això sí que es gros-. 

La mare que és d’origen madrileny, quan va fer els dotze anys emigrà a Rosselló, no va tardar molla en començar a parlar en català. Avui, la feina és seva per recordar el seu castellà d’origen, però encara guarda una simpàtica “z” castellana quan pronuncia “Madriz”, que em recorda que a casa mai m’han ensenyat a jutjar ningú per venir d’aquí o d’allà. Tampoc per sentir-se més o menys català, espanyol o marroquí... això no va d’identitats! Sí em van educar per no desitjar mai per als altres el que no vulguis per tu mateix i no vull cap persona ni cap nació menystinguda, ni aquí ni enlloc, no vull una Catalunya reprimida on el català sigui una llengua minoritària, tampoc consentiré que la nostra gent sigui explotada a la seva feina ni que manquin àpats als menjadors escolars. M’han ensenyat a creure en la JUSTÍCIA en majúscules, justícia social i justícia nacional.

Aquests dies seré amb la meva gent  d’ICV, amics i familiars als actes de la Diada però no deixaré de pensar ni un segon amb la ciutadania de Catalunya que viu oprimida per les classes benestants. Encerclant la Caixa, en el marc dels actes de la Via Catalana, juntes clamarem justícia per totes bandes i exigint també la independència dels mercats, de la Troika i dels catalans corruptes que ens han robat.

Amb la gent del Procés Constituent farem evident que els nostres bancs, simbolitzats majoritàriament per la Caixa, també desnonen, arruïnen, especulen amb els aliments, oprimeixen els més desvalguts i que hi ha corruptes amb noms ben catalans que espolien la nostra pròpia classe treballadora. L’onze de setembre d’enguany desafiarem tots els opressors, TOTS, els que abusen dels nostres drets com a nació i dels que n’abusen com a individus... i què farà ICV després de l’onze? Doncs continuarà reivindicant al carrer i a les institucions justícia social i nacional, ho farà l’onze, el dotze, el tretze, el catorze i tots els dies de la seva vida política mentre la gent així ho desitgi. Ni ahir, ni avui, ni demà seran mai una excepció per la gent d’ICV per cridar visca Catalunya lliure! (d’opressors).