Enyoro la unitat del Procés

La unitat dels partits polítics durant el 2012 al 2014 va ser àmplia i va marcar un avenç en el procés nacional com mai, una unitat compartida entre CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP. Fins a cinc organitzacions polítiques diferents (amb suports puntuals del PSC), que van ser prou aptes per parir una Comissió pel Dret a Decidir al Parlament, diferents declaracions de sobirania, exigències pel traspàs de competències per celebrar un referèndum, una llei de consultes populars i de participació ciutadana entre moltes contestacions a les agressions continuades per part del Govern espanyol i del Tribunal Constitucional. No era una unicitat feta a base de llistes úniques ni d’experiments, era una unitat d’acció per reivindicar els nostres drets nacionals amb respecte per la pluralitat i la diferència, fet al qual atribueixo l’èxit del procés durant aquest període privilegiadament viscut al Parlament.

Aquesta unitat tampoc era en solitari doncs al mateix temps es creava el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que aplegava més de quatre mil entitats d’ideologia i naturalesa molt diversa i que seria una base democràtica i social de suport a la tasca política. A l’altra banda un Estat espanyol amb molt poques ganes de piular més enllà d’un refractari no sense arguments i un acolloniment considerable per la il·lusió majoritàriament sobiranista.

La impossibilitat de diàleg amb el Govern espanyol, el no rotund a cada una de les iniciatives empreses unitàriament, les amenaces y les humiliacions ens havien de dur forçosament a un replantejament de l’estratègia.

Malgrat tot, després de l'exitós procés participatiu del 9 de novembre el carro començà a anar pel pedregar, ens vam empassar una conferència poc encertada del president en la que s’aventura a fer propostes en solitari i sense consens amb les altres organitzacions, però també vam presenciar unes relacions tibants entre CiU i ERC; Junqueras diu que no a la llista única (que no vol dir unitària); una CUP desorientada per les punyalades entre els socis de govern mirant de no sortir gaire esquitxada; una ICV-EUiA que intueix un daltabaix de la unitat i que fa mutis per la banda. Durant la conferència Mas ens estampa la proposta de convertir les eleccions en un plebiscit, en un referèndum, i és aquí, a partir d’aquest moment on comencem a barrejar els interessos de cada partit polític incompatibles amb la necessitat de fer un bloc del sí i del no.

Substituir unes eleccions per un referèndum té riscos: cap o pocs agents polítics dins la comunitat internacional ens ho reconeixeran ni tan sols Alex Salmond, com a molt poden llegir si les forces independentistes són majoritàries o no per continuar endavant amb el procés però per ser llegits en clau plebiscitària no són necessàries “unes plebiscitàries”. En segon lloc en la nostra llei electoral, espanyola per cert, els vots no tenen el mateix valor a les Garrigues que al Barcelonès (si jo fos de Barcelona m’emprenyaria) i en tercer lloc perquè unes eleccions al Parlament puguin ser un plebiscit pur es necessita la conformitat del 100% dels partits polítics per definir un clar bloc del sí i del no, fet que no es dóna a Catalunya (només les reconiexen tres partits de set).

I des de la conferència de Mas poc consens i poques negociacions, en Mas diu que llista única amb la societat civil al capdavant però amb polítics, Unió es trenca per la meitat, ERC diu que d’acord però sense polítics, la CUP que d’acord a anar sense polítics però que ara s’ho han de pensar i decidir-ho millor en assemblea. L’ANC ha tingut un immerescut maldecap amb tanta pilota sobre el terrat i la resta, la gent, ens ho mirem des de fora amb cara d’emoticona perplexa i ruboritzada.

Davant de tanta desesperació i soroll semblaria que el millor és la calma, el bon diàleg, les negociacions discretes però segures en espais reconeguts i respectats per tots. Si bé accepto que CDC, ERC i CUP vulguin considerar les eleccions un plebiscit i no és pas el meu objectiu “ser un dissolvent per les plebiscitàries” com alguns titulars poc afortunats m’adjudicaven, crec que no se’ns pot exigir als ciutadans no amortitzar les eleccions per lliurar-nos de la corrupció, de les privatitzacions i de les polítiques d’austeritat executades pel govern de CiU amb el suport d’ERC.

Si hom vol votar en clau d’independència o en clau d’aturar el consorci sanitari de Lleida és un dret intrínsec inalienable i inqüestionable. Les eleccions seran el que la gent vulguin que siguin.

Enyoro els temps de la unitat social i política dins i fora del Parlament, siguem diversos, siguem plurals, presentem-nos a les eleccions cadascú amb la formació que consideri convenient, amb punts de programa pactats, fulls de ruta consensuats, i tots els pactes preelectorals que vulgueu que veritablement suposin una ruptura i una superació de les eleccions del 2012. Poseu la societat civil a les vostres llistes polítiques com heu fet sempre, si voleu feu-ho ara amb més intensitat per deslliurar-nos de gent corrupta i acomodada però deixem de banda les llistes úniques no unitàries i busquem la unitat d’acció pel bé del procés. En el respecte per la diferència i per la unitat està la clau que ens ha fet avançar com mai, som a temps de revertir-ho.

Tenim camí a recórrer plegats, en aquest moment el Procés Constituent no subordinat a l’Estat, el referèndum i la República Catalana són les iniciatives rupturistes que més consens generen entre els ciutadans i les formacions polítiques, inclosa la gent del Sí que es pot!.

Els països bàltics van aconseguir la independència cantant, fent vies agafats de la mà però abans van haver de suportar els tancs i la violència. El nostre procés es preveu pacífic de moment i així el volem, això implica com deien els zapatistes anar més lents perquè anem lluny. 

País nou amb velles receptes? No gràcies

El dia que Artur Mas feia el seu discurs post-9N i ens llençava la proposta de plebiscitàries amb llista única per crear estructures de país, algunes reaccions van ser de devoció i adhesió cega al seu pla sense punts ni comes, altres que ja fa alguns dies que treballen a diari amb les polítiques del seu Govern i aliats, no van poder evitar fumejar per les orelles veient amb clarividència la lletra petita. Des del punt de vista de les classes treballadores, de la gent que avui es troba a l’atur i sobretot de la que més pateix perquè està  a punt de ser desnonada; perquè té dificultats per alimentar els seus fills; perquè no pot pagar la calefacció, ni la llum, ni l’aigua o bé perquè pateix tots aquests problemes a la vegada, aquesta és una proposta inacceptable.

El missatge del president és que tots els que pateixen han d’esperar a que tinguem estructures d’Estat o siguem independents perquè només així crearem ocupació i recuperarem els nostres serveis públics. Comprendreu que per algú que va rebre la proposta de pressupostos de la Generalitat i ha hagut d’estudiar-la amb deteniment, la llista del president li sembli una presa de pèl. I és que la frase “no hi ha ni un duro” que ens ha repetit el Govern de la Generalitat per activa i per passiva des de 2010 i que la deixa anar cada cop que un alcalde, col·lectiu o plataforma, té una demanda concreta per al seu municipi, no és certa.

Només a Lleida enguany ens toquen aproximadament 60 milions d’euros, i tot i que és  evident la davallada d’ingressos que ha sofert la Generalitat, també és cert que per aquest motiu és més imprescindible que mai una bona redistribució dels pressupostos, prioritzar amb seny el que és urgent, imprescindible i necessari per aquest ordre. Què és urgent per nosaltres? Eradicar la pobresa. Què és imprescindible? Crear ocupació. Què és necessari? Tenir uns serveis públics dignes.

Així per exemple el Canal Segarra Garrigues seria una obra imprescindible per a les Terres de Lleida si realment generés ocupació al sector agrícola, ramader i agroindustrial però el seu desviament pressupostari, la ocultació dels informes que evidencien la seva poca viabilitat tal i com s’està executant en aquests moments, fa que el més sensat sigui sens dubte aturar l’obra, fer una auditoria dels costos transparent i pública, i finalment consolidar el que ja està construït  i que no funciona a ple rendiment perquè els regants no s’adhereixen al projecte. El CSG s’està convertint en un pou sense fons on s’hi avoquen gran part dels nostres recursos i no tenim cap garantia a hores d’ara de que això reverteixi realment en el territori.

El pressupost del CSG suposa un 30% de tot el pressupost de les Terres de Lleida, Alt Pirineu i Aran amb el que n’hi hauria prou i de sobra per fer front als pressupostos alternatius que el territori necessita. Per elaborar uns pressupostos cal basar-se en demandes reals de la ciutadania i dels seus ajuntaments, només cal parar bé l’orella al territori i escoltar quins són els clams de la gent, de les plataformes ciutadanes. Aquests clams diuen que tenim cada cop més pobresa, dèficit d’ocupació, que tenim uns serveis públics cada dia més desmantellats, manca de recerca i innovació, un transport públic precari i una xarxa de carreteres indigna i perillosa, sobretot a l’Alt Pirineu.

Els pressupostos que el Govern ens va presentar l’any passat i enguany  és obvi que es fan des d’un despatx amb una mentalitat centralista que creu que alimentant constructores amigues i pistes d’esquí ja hem solucionat la nostra economia territorial.  Aquests senyors amb els que hem d’anar en una llista única cap a la independència desconeixen la realitat territorial, menyspreen profundament els micropobles i els municipis petits de Lleida quan no inverteixen en la manca de material ni de parcs de bombers del Pont de Suert, Balaguer o la Seu d’Urgell per exemple, o quan no inverteixen en centres d’atenció primària a l’Urgell i a les Garrigues entre altres.

Què passa amb el Castell de Vergós?,  i el centre de les aus de Conill?, o les pintures rupestres del Cogul que fa més de 10 anys que esperen que el Centre d’Interpretació es posi en marxa? Els que som a peu de carrer veiem imprescindibles aquests projectes per dinamitzar l’economia dels petits municipis que estan quedant cada cop més despoblats o abandonats del tot com és el cas de Conill. Lleida ja ha perdut més de sis mil habitants en els darrers quatre anys i està previst que n’anem perdent molts més encara a aquest ritme.

Els interessos de la classe econòmica i política dominant catalana converteixen Lleida en un territori cada cop menys atractiu per manca de serveis i per manca d’inversió en la dinamització dels petits municipis, per no mantenir les escoles als pobles petits.  Per això insistim en l’escola d’Alins, Llavorsí o el Poal entre moltes altres, que no tenen les instal.lacions adients ni tampoc prou gent per mobilitzar-se ni fer soroll en contra d’aquesta desfeta. Cal invertir en problemàtiques sobrevingudes que necessiten solucions a corre-cuita com la crisi  del foc bacterià o dels purins, o el darrer episodi dels gossos ensalvatgits que s’ha donat a conseqüència d’una pèssima gestió quant a la prevenció de l’abandonament de gossos domèstics amb el perill que això comporta per a la ciutadania i per a les granges.

És del tot urgent eradicar la pobresa: aliments, habitatge, aigua, llum i escalfor per a tothom, a partir d'aquí assegurem-nos l'autonomia de les persones creant ocupació o mantenint llocs de feina que permetin la continuïtat d’empreses com Neoelectra a l’Aran, Tradema al Solsonès, Índox de Tàrrega, l’Alier a Rosselló, les  plantes de tractament de purins etc...  S’inverteix en aeroports inservibles i s’obliden les nostres empreses i el transport públic (més enllà del tren de la Pobla que després d'incomptables manifestacions han hagut que de reconèixer que era un error desmantelar).

Llista de país? Sí clar, sempre i quan la gent puguem decidir dins els pressupostos què és urgent, què imprescindible i què necessari, si han de continuar decidint els mateixos poderosos de sempre, per descomptat que no hi ha tracte.