L'independentisme pot canviar de bàndol

Article publicat a Crític

El 12 de novembre el corrent independentista d’ICV va celebrar la III Assemblea des de la seva constitució, ara farà ben bé un any i mig. Han estat moltes les eleccions i els estira i arronsa polítics del procés que hem viscut en els darrers temps, també han estat moltes, massa, les agressions per part del Tribunal Constitucional i el Govern del PP a Catalunya. 

Aquest corrent a qui en principi tothom ubicava erròniament com a “corrent crític”  que podia trencar ICV d’una banda o  com a “dissolvent de l’independentisme” de l’altra, ha suportat tot tipus de tensions, menyspreus però també temptacions d’uns i altres per deixar de pertànyer a ICV o més tard al que va ser la coalició de Catalunya Sí Que Es Pot i En Comú Podem. Massa sovint no hem agradat ni dins ni fora d’ICV però el temps ens va donant la raó i fins i tot segurament un paper important en futur subjecte polític i per tant en la governabilitat de Catalunya.  

Sigui com sigui, durant aquest any i mig hem pencat dins i fora de l’organització, territori amunt i avall per polir tota mena d’aspreses en la qüestió nacional, buscant sempre l’encaix entre les esquerres. A ningú se li escapa que no es tracta d’un tema fàcil en el nostre espai polític tan divers, tan ric com complicat de gestionar i creiem que ara és el moment d’arribar més enllà de les fronteres de la nostra organització política.

 Això no és res de nou perquè amb els companys i companyes independentistes d’EUiA ja ho fèiem, parlo del treball colze a colze amb David Companyon entre altres, però ara és moment d’explorar més enllà de la coalició tradicional i posar en valor les 465 signatures que van donar suport al manifest d’independentistes que van recolzar En Comú Podem a les eleccions del 26J. Hi ha persones que poden jugar un paper destacat en un corrent independentista confluent per part dels Comuns com Sònia Farré o Jaume Asens però també Arcadi Oliveres o Marta Sibina de Procés Constituent, fins i tot algun pont fronterer amb la CUP com Manuel Delgado així com persones de sectors més d’esquerres d’ERC que no acaben de veure amb bons ulls la deriva del juntisme i el maltracte constant convergent. 

Segons les promeses “divuitmesines” dels plebiscitaris del 27S d’aquí a quatre mesos ja hauríem de ser independents però el més calent és a l’aigüera i en comptes de declarar la independència el president ens anuncia l’etern i inevitable retorn de Nietzsche al referèndum (recordo els que feien mofa i comparaven el referèndum amb el dia de la marmota). Referèndum pactat o unilateral no és el mateix però la qüestió és que les plebiscitàries que havien de ser “el vot de la nostra vida”, un vot decisiu pel sí a la independència, ja no compten com a referèndum. Em sembla que era en una entrevista a Crític on Ernest Urtasun vaticinava que tard o d’hora tothom hauria de tornar a defensar el referèndum però this is not USA ni Urtasun Michael Moore.

Tenim tanta feina a fer de pont i de paraigua que en aquesta assemblea hem hagut d’assentar les bases perquè ens desborda la il•lusió per seguir treballant en la coherència de les contradiccions, ser independentista i d’esquerres en un espai que es debat entre el confederalisme, el federalisme i en menor mesura en l’independentisme. Tenim molt debat per fer i per viure en els propers mesos i molt més davant les temptacions identitàries nacionalistes que planen arreu com un espectre que en cap cas deixarem que contaminin el nostre dret a decidir.  

Continuarem treballant per defensar el català com a llengua vehicular sense exclusions Koinéanes i per generar un context de mobilització ciutadana que vagi més enllà de l’11 de setembre, per una mobilització proactiva, no només reactiva, a les agressions de la judicialització de la política que sempre rebutjarem. Ser proactiu vol dir recuperar el Pacte pel Dret a Decidir que incorpora el moviment sindical, veïnal i social per duplicar el nombre de manifestants tot recuperant el catalanisme popular. No serà fàcil.

És evident que igual que el full de ruta de JxSí és cada cop més difícil d’entendre, sobretot pel que fa als cops de volant sobtats o a la construcció d’un referèndum unilateral amb una desconnexió judicial prèvia, tampoc ho tenim més fàcil a l’Estat per aconseguir el referèndum pactat. No som ximples. Davant d’aquest bloqueig no ens quedarem aturats esperant veure quin sector del sobiranisme cau primer per arrossegar l’altre per després endinsar-se en un pou de retrets per qui va fer defallir més el procés, coneixem les tàctiques de la dreta i no les farem nostres. 

Des del nou subjecte polític i des d’un corrent independentista confluent tenim el deure de seguir buscant nous suports més enllà de les organitzacions polítiques i fidelitzar les aliances de partits que ja donen suport obertament al dret a decidir de la ciutadania catalana arreu de l’Estat i a Europa com les confluències valencianes, de les Balears i de Galícia, com Unidos Podemos i el Partit Verd Europeu però també hem d’aconseguir el suport de les organitzacions que no necessàriament pertanyen a l’àmbit de l’esquerra i per això és necessari el treball actiu en aquest sentit tant d’ERC com de PDC. 

De la mateixa manera que era inevitable el retorn al referèndum ara l’independentisme també pot canviar de bàndol i escorar-se cap a un nou escenari de canvi polític cansat per les falses promeses, cansat de corredisses i de garrotades entre socis que porten forçosament a l’estavellament. Passar del “tenim pressa” al “anem lents perquè anem lluny” vetllant pel mentrestant i tenint cura dels drets socials sense supeditar-los als nacionals. 

Independentista i d'ICV

Són dies de moviments dins i fora d'ICV que obliguen a prendre postura i ressituar-nos amb serenitat i sense oportunismes, buscant sortides col·lectives tot evitant els assimilacionismes forçats.

Sempre he estat partidària de les clarificacions, qui em coneix sap que és gairebé una forma de vida, per això he estat defensora de la necessitat de tenir un full de ruta propi. I puc dir que la Convenció Nacional d'ICV m'omple d'orgull, és un acte de participació i de valentia transmès en directe i, per tant, de transparència, de nova política i de la més transgressora (busco i no trobo altres exemples de convencions nacionals on es decideixi el full de ruta d'un partit que hagi estat transmès en streaming).

Es tracta d'un acte d'audàcia sense precedents per la mateixa dificultat que té qualsevol organització en la gestió de la seva pluralitat ideològica interna. La diversitat és riquesa i amplitud de mires, però també comporta dificultat en la gestió i, per aquest motiu, li atorgo un doble mèrit a aquesta convenció. Des de Terres de Lleida vam defensar aferrissadament la seva celebració per dos motius: en primer lloc perquè els propis militants de l'organització tinguin clara quina és l'aposta i el camí que seguiran els seus càrrecs polítics sense sorpreses. I, en segon lloc, per no confondre la ciutadania amb missatges dessubstanciats, dibuixant una imatge d'ICV borrosa als mitjans i que no ens feia atractius com a projecte ni tampoc feia justícia a la qualitat política i humana de l'organització i per extensió qui més la representa.

Parteixo de que tots els punts de vista i opinions respecte al procés nacional són legítims i respectables, avorreixo profundament els antidemòcrates que neguen el drets nacionals als catalans, però també els independentistes hiperventilats que aprofiten l'ocasió per menystenir o insultar qualsevol sortida federal o confederal per Catalunya. Demano serenitat a uns i altres, demano reflexió i paciència per continuar sumant perspectives sobiranistes federals i confederals. Fer el contrari resta, i resulta excessivament miop situar l'Estat Lliure Associat gratuïtament al costat dels antidemòcrates.

La majoria de l'organització d'ICV s'ha situat en un marc confederal amb la defensa d'un ELlA des de la sobirania plena però pactada amb les forces de l'Estat espanyol, aquesta és una opció optimista que fa temps que s'afanya per trobar sortides dialogades. Una alternativa que creu profundament en que les classes populars espanyoles podran fer un gir a les polítiques del bipartidisme PP i PSOE, i certament, el diàleg i la democràcia sempre són les opcions més òptimes per solucionar qualsevol tipus de conflicte.

Però, què ens diferencia ideològicament als militants d'ICV independentistes dels federalistes o con-federalistes? Només un factor: la fe en un darrer intent. Cal recordar que ICV no tanca la porta a la independència si la sortida pactada no s'aconsegueix (tal i com clarifica el document) però a aquest intent de sortida pactada caldrà posar-hi data de caducitat (tal i com no clarifica el document i en el que caldrà treballar).

Em confesso menys optimista i més incrèdula que els meus companys i companyes i, en certa manera, els envejo. Envejo la seva fe en què les classes populars espanyoles puguin fer el tomb a aquesta situació, especialment quan fa quatre dies una companya d'IU (no la primera ni la darrera) em deia en una reunió al Centre Català de Luxemburg que les classes populars espanyoles en part “tenen la mirada posada en el procés català com a sortida rupturista i emancipadora que ha de marcar el camí a les classes populars d'arreu de l'Estat”. Em confessava, a més, que també ens mirava amb certa cobejança.

L'Estat Lliure Associat pot ser seria la sortida òptima, com a independentista tampoc li tanco pas la porta, però la independència a través d'un referèndum vinculant, i en cas de no poder-se celebrar, a través d'una Declaració Unilateral d'Independència, sembla la sortida real ara com ara.

A pesar d’aquesta diferència, que a ningú li estranyi que molts dels independentistes d'ICV vulguem continuar formant part del projecte econòmic, ecològic, feminista, social i nacional que representa la formació ecosocialista perquè li recordarem que som fets d'arrels profundes com les del PSUC, del PCC però també de Nacionalistes d'Esquerra i aquestes arrels estan molt per sobre de fulls de ruta temporals. Posem-hi perspectiva satèl·lit, perspectiva històrica, per entendre-ho i desdramatitzar-ho.

Per a mostra un botó: Josep Maria López Llaví i Josep Maria Armengou, entre molts altres, són cofundadors del partit Nacionalistes d'Esquerres i continuen sent companys de fatigues. I els preveig encara un futur de molta feina i de molta lluita dins i fora de l'organització. Un orgull per les darreres incorporacions polítiques com la meva i que omplen de pes polític la nostra lluita organitzada com a independentistes. La nostra força sumada a la seva experiència té un llarg i revitalitzant recorregut.

Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra va ser el precedent que al 1986 es va integrar dins IC i la seva ànima encara és viva fins i tot diria que després d'aquesta Convenció és més viva que mai. Les clarificacions, dèiem, fan que tothom s'ubiqui en la corrent en la que més l'identifica, que tothom sàpiga on és i amb el que compta. I no passa res. Els nostres profunds valors democràtics sempre fan de frontissa.

Ara, des de la diferència identificada, és quan podem construir de manera nítida un futur plegats, quan els independentistes ens comprometem a buscar ponts i a treballar per la cohesió interna dins i fora d'ICV. Per responsabilitat amb els nostres militants i amb la societat catalana i perquè hem de contribuir a demostrar que abans es trencarà la unitat de les elits espanyoles i el bipartidisme espanyol, que la unitat d’ICV. I, per extensió, la de Catalunya doncs ICV té encara un paper molt rellevant en la cohesió interna del país.

Cal no perdre de vista, a més, que els fulls de ruta nacionals són de vital importància i fan diferències evidents però són conjunturals, temporals... Els fulls de ruta tenen data de caducitat perquè cal anar improvisant noves estratègies segons es vagin movent les peces del taulell. En canvi, les arrels d'ICV no són efímeres, els valors socials i la lluita per una justícia social i global, tampoc.

De forma conjuntural i puntual potser ens trobarem prement botons diferents a les institucions, sense traumes, sense càstigs ni represàlies i amb tot el respecte per la diferència car segurament en el 99% dels casos ens trobarem prement els mateixos botons en la defensa de la igualtat, buscant la dignitat dels treballadors i treballadores i recuperant els nostres serveis públics, i això és el que compta. Tenim un projecte sòlid, arrelat, que passa per sobre de sortides individuals, de fulls de ruta temporals i que requereix la unitat indissoluble de les esquerres dins i fora de les seves organitzacions, des de la seva pluralitat.

Hom es preguntarà per què no plegar i fer-ho des d'altres formacions o “d'altres marques d'esquerres”. Doncs, precisament, per això, perquè les marques venen i van però l’experiència, els programes i els projectes es queden. M’atreveixo a dir que els independentistes d'ICV diferim a més en la forma o metodologia per arribar a l'hegemonia social ja que creure en un projecte a tan llarg termini ens resulta feixuc, difícil d'entendre, i veiem com porta als seus defensors massa sovint al sectarisme precisament per la poca pressa a guanyar aquesta hegemonia. Tampoc ens atreuen les dreceres que amaguen els seus valors d'esquerres o la defensa dels més vulnerables per “estratègia comunicativa” o que juguen de forma intencionada a la confusió per aconseguir un vot transversal que els faci guanyar de forma “exprés” l'hegemonia, sigui la social o la nacional.

Malgrat les diferències de mètode amb tots ells i elles aspiro a trobar-me al carrer i a les institucions per sumar en una gran coalició d'esquerres, perquè el programa, els nostres objectius, també estan per sobre dels mètodes. En definitiva, no deixarem que la política de consum o les modes, ens aboquin al consum de la política.