Bloc Clausurat

Amb aquesta entrada em vull acomiadar d’una etapa vital. Vaig començar aquest blog quan va morir la meva àvia, l’agost de 2009. No hi he escrit mai sobre els meus sentiments sinó sobre política pot ser perquè inconscientment sempre he pensat que a la meva iaia li agradaria veure què faig, qui sóc i com penso, i, sobretot, li agradaria veure com ho comunico al món sense por. Com ella i com la meua mare, m’han ensenyat a viure. 

Disculpeu el discurset, tanco aquest blog en uns moments polítics molt complicats entre DUI i 155.

Gràcies a tots els que m’heu seguit fins aquí.

Sara

L'independentisme pot canviar de bàndol

Article publicat a Crític

El 12 de novembre el corrent independentista d’ICV va celebrar la III Assemblea des de la seva constitució, ara farà ben bé un any i mig. Han estat moltes les eleccions i els estira i arronsa polítics del procés que hem viscut en els darrers temps, també han estat moltes, massa, les agressions per part del Tribunal Constitucional i el Govern del PP a Catalunya. 

Aquest corrent a qui en principi tothom ubicava erròniament com a “corrent crític”  que podia trencar ICV d’una banda o  com a “dissolvent de l’independentisme” de l’altra, ha suportat tot tipus de tensions, menyspreus però també temptacions d’uns i altres per deixar de pertànyer a ICV o més tard al que va ser la coalició de Catalunya Sí Que Es Pot i En Comú Podem. Massa sovint no hem agradat ni dins ni fora d’ICV però el temps ens va donant la raó i fins i tot segurament un paper important en futur subjecte polític i per tant en la governabilitat de Catalunya.  

Sigui com sigui, durant aquest any i mig hem pencat dins i fora de l’organització, territori amunt i avall per polir tota mena d’aspreses en la qüestió nacional, buscant sempre l’encaix entre les esquerres. A ningú se li escapa que no es tracta d’un tema fàcil en el nostre espai polític tan divers, tan ric com complicat de gestionar i creiem que ara és el moment d’arribar més enllà de les fronteres de la nostra organització política.

 Això no és res de nou perquè amb els companys i companyes independentistes d’EUiA ja ho fèiem, parlo del treball colze a colze amb David Companyon entre altres, però ara és moment d’explorar més enllà de la coalició tradicional i posar en valor les 465 signatures que van donar suport al manifest d’independentistes que van recolzar En Comú Podem a les eleccions del 26J. Hi ha persones que poden jugar un paper destacat en un corrent independentista confluent per part dels Comuns com Sònia Farré o Jaume Asens però també Arcadi Oliveres o Marta Sibina de Procés Constituent, fins i tot algun pont fronterer amb la CUP com Manuel Delgado així com persones de sectors més d’esquerres d’ERC que no acaben de veure amb bons ulls la deriva del juntisme i el maltracte constant convergent. 

Segons les promeses “divuitmesines” dels plebiscitaris del 27S d’aquí a quatre mesos ja hauríem de ser independents però el més calent és a l’aigüera i en comptes de declarar la independència el president ens anuncia l’etern i inevitable retorn de Nietzsche al referèndum (recordo els que feien mofa i comparaven el referèndum amb el dia de la marmota). Referèndum pactat o unilateral no és el mateix però la qüestió és que les plebiscitàries que havien de ser “el vot de la nostra vida”, un vot decisiu pel sí a la independència, ja no compten com a referèndum. Em sembla que era en una entrevista a Crític on Ernest Urtasun vaticinava que tard o d’hora tothom hauria de tornar a defensar el referèndum però this is not USA ni Urtasun Michael Moore.

Tenim tanta feina a fer de pont i de paraigua que en aquesta assemblea hem hagut d’assentar les bases perquè ens desborda la il•lusió per seguir treballant en la coherència de les contradiccions, ser independentista i d’esquerres en un espai que es debat entre el confederalisme, el federalisme i en menor mesura en l’independentisme. Tenim molt debat per fer i per viure en els propers mesos i molt més davant les temptacions identitàries nacionalistes que planen arreu com un espectre que en cap cas deixarem que contaminin el nostre dret a decidir.  

Continuarem treballant per defensar el català com a llengua vehicular sense exclusions Koinéanes i per generar un context de mobilització ciutadana que vagi més enllà de l’11 de setembre, per una mobilització proactiva, no només reactiva, a les agressions de la judicialització de la política que sempre rebutjarem. Ser proactiu vol dir recuperar el Pacte pel Dret a Decidir que incorpora el moviment sindical, veïnal i social per duplicar el nombre de manifestants tot recuperant el catalanisme popular. No serà fàcil.

És evident que igual que el full de ruta de JxSí és cada cop més difícil d’entendre, sobretot pel que fa als cops de volant sobtats o a la construcció d’un referèndum unilateral amb una desconnexió judicial prèvia, tampoc ho tenim més fàcil a l’Estat per aconseguir el referèndum pactat. No som ximples. Davant d’aquest bloqueig no ens quedarem aturats esperant veure quin sector del sobiranisme cau primer per arrossegar l’altre per després endinsar-se en un pou de retrets per qui va fer defallir més el procés, coneixem les tàctiques de la dreta i no les farem nostres. 

Des del nou subjecte polític i des d’un corrent independentista confluent tenim el deure de seguir buscant nous suports més enllà de les organitzacions polítiques i fidelitzar les aliances de partits que ja donen suport obertament al dret a decidir de la ciutadania catalana arreu de l’Estat i a Europa com les confluències valencianes, de les Balears i de Galícia, com Unidos Podemos i el Partit Verd Europeu però també hem d’aconseguir el suport de les organitzacions que no necessàriament pertanyen a l’àmbit de l’esquerra i per això és necessari el treball actiu en aquest sentit tant d’ERC com de PDC. 

De la mateixa manera que era inevitable el retorn al referèndum ara l’independentisme també pot canviar de bàndol i escorar-se cap a un nou escenari de canvi polític cansat per les falses promeses, cansat de corredisses i de garrotades entre socis que porten forçosament a l’estavellament. Passar del “tenim pressa” al “anem lents perquè anem lluny” vetllant pel mentrestant i tenint cura dels drets socials sense supeditar-los als nacionals. 

La memòria dels anònims

Article publicat a Nació Digital 

La polèmica batalla pel Born ha estat protagonista en nombrosos mitjans de comunicació aquest any, especialment a l’estiu, fins al darrer ple de l’Ajuntament de Barcelona en què una moció de CiU, amb el suport d'ERC, va ser rebutjada gràcies a l’abstenció de la CUP. La moció instava el govern municipal a "reconsiderar l’oportunitat d’exhibir escultures a la via pública relacionades amb la dictadura feixista que va imperar en aquest país durant més de 40 anys".

Tant CiU com ERC consideren que l’actual govern municipal de Barcelona i l’espai dels "comuns" tenen com a objectiu principal "derrotar l’independentisme", i una de les accions per fer efectiu aquest objectiu sembla ser que és l’exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà, que es vol inaugurar a l’octubre al Centre Cultural del Born justament per denunciar la impunitat dels crims comesos durant la II República i de la dictadura per part de les forces feixistes. L’exposició i l’aspiració de govern dels "comuns", segons determinades veus, ens converteixen en "el més acèrrim enemic del dret a l’autodeterminació i l’independentisme".

En filosofia de la lògica un argument fal·laç és aquell que sembla vàlid però no ho és, algunes fal·làcies es creen intencionadament per persuadir o manipular la resta mentre que altres es poden cometre per descuit o ignorància. Fer entendre a l’opinió pública que tan l’exposició com el nou projecte del Centre Cultural del Born liderat per Ricard Vinyes, que vol ser més plural i anar més enllà de 1714, són un desafiament a l’independentisme i un insult a la memòria de les víctimes del franquisme, és una fal·làcia intencionada i coneguda a més com a fal·làcia de l’home de palla.

Amb la seva moció, CiU i ERC cometen un altre tipus de fal·làcia, coneguda com l’al·legat especial, que consisteix en considerar que l’altre no està capacitat per entendre una circumstància. Consideren als "comuns" un espai polític incapaç d’entendre i de valorar el que va suposar el 1714 però també el franquisme. És per aquest motiu que des de la més absoluta prepotència insten al govern municipal a “reconsiderar una exposició” pel que va suposar “més de 40 anys de dictadura feixista”.

Ja fa temps que des del nostre espai polític patim el sectarisme i el monopoli del catalanisme i la defensa de les llibertats de Catalunya per part de les organitzacions que ara són independentistes, però que no ho eren fins fa quatre dies. Recordem que ERC va esdevenir oficialment independentista en el seu 16è congrés l’any 1989 i CDC no parla d’independència fins l’any 2015, quan forma la coalició Junts pel Sí amb ERC (l’any 2012 també en el seu 16è congrés encara parlava d’estat propi). Si bé l’intent constant d’excloure de la defensa de les llibertats nacionals primer ICV-EUiA, i ara els "comuns" i CSQEP, no és una pràctica nova però s’ha intensificat entre el 2014 i el 2016.

Robert Blasco (1925-1995), era un militant del PSUC anònim que per la seva curta edat no va lluitar durant la Guerra Civil però sí que ho va fer amb les Forces Franceses de l’Interior. Blasco no va tenir mai cap càrrec de rellevància institucional però s’hi destil·la molta dignitat política en les cartes que escrivia al seu net Marc publicades recentment per la Fundació Nous Horitzons. En una d’aquestes cartes escrita l’any 1987 explicava al Marc que ell era un català amb cognoms no catalans i que la seva dona, la Palmira, per contra, els tenia tots per molt lluny que busqués. Els dos havien passat la joventut muntant guàrdies d’honor davant busts o fotografies d’en Companys, portant flors l’Onze de Setembre a monuments patriòtics dels països on vivien exiliats i treballant en centres catalans. Era -una manera natural de fer antifranquisme- deia.

En la mateixa carta Blasco denunciava el següent: “Doncs bé, ara resulta que qui no parlava català en públic m’esmena amb impertinència involuntària -o no?- el meu, poc acadèmic. Qui no sabia gairebé qui fou Companys i, evidentment, ni havia sentit a parlar d’en Carrasco i Formiguera, ara treu el pot de les essències catalanistes sempre que parla, vingui on no –a cuento-. I constantment em refreguen la meva crítica al pujolisme carrincló com una manca de catalanisme... Desitjo de tot cor que el meu país s’alliberi ben aviat d’aquesta mena de tel boirós que la dreta catalana ha sabut hàbilment teixir i que deforma la realitat, fent veure el que no és, a tanta gent".

Ens hi sentim molt reconegudes amb les paraules d’en Blasco, difícilment podríem expressar millor el que sentim la gent que formem part del seu espai polític 30 anys després. El desaparegut Robert Blasco s’hauria alegrat de veure que durant uns anys, concretament amb el tripartit (2003-2010),el tel boirós escampava però alhora es posaria les mans al cap veient que durant els darrers dos anys el tel s’ha convertit en una manta molt gruixuda que no deixa veure més enllà d’un discurs maniqueu que distingeix als catalans i a les catalanes o a les organitzacions polítiques només per si són o no són independentistes i que la resta importa un borrall.

Des de la Transició, l’espai polític que ha representat el PSUC i, posteriorment ICV-EUiA, ha estat massa sovint acusat de no defensar les llibertats de Catalunya a pesar dels centenars de militants anònims assassinats o empresonats pel feixisme, molts d’ells andalusos emigrats, que a banda d’organitzar la lluita als barris i a les fàbriques també se la jugaven participant en l’organització i repartiment d’octavetes durant la diada de l’11 de setembre en la clandestinitat.

El PSUC era anomenat el partit durant el franquisme per la seva capacitat organitzativa en la clandestinitat, militants anònims com Carme Merola, Antonio Cantano, Antonio Chacón, o el recent desaparegut Darius Domingo a Lleida (que són els exemples que he viscut a prop) s’hi van jugar la pell. En Cantano i en Chacón, sovint en sortir a manifestar-se, eren detinguts i apallissats però sempre hi tornaven. El mateix fundador del PSUC, diputat al Parlament i conseller de la Generalitat durant la República va morir al penal de Burgos l’any 1958, empresonat pel franquisme; però abans l’any 1949, havia estat expulsat del partit per defensar-ne la seva independència del PCE. Anys més tard, Santiago Carrillo el definiria com "un hombre honrado y sincero que debió encontrar algunes dificultades para armonizar sus arraigados sentimientos nacionalistes con el internacionalismo proletario" (Bosch, 2016).

Comorera va morir en una presó per lluitar contra el feixisme, per defensar la República i el dret a l’autodeterminació, però Chacón encara és viu i ens vota, no obstant ha de suportar que convergents i republicans (no sempre d’esquerres) li donin lliçons d’antifranquisme i de catalanisme. El PSUC va entrar en crisi als anys 80, però el seu mateix espai polític va ser transformat primer en ICV-EUiA i, en part ara, en els "comuns", En Comú Podem i CSQP. Certament, en l’actual confluència hi trobem gent provinent de diferents cultures polítiques i no només del PSUC, però almenys per a la gent d’ICV el del PSUC és un llegat que defensem amb orgull i, en conseqüència, no hem deixat de defensar ni un sol dia el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya.

Només cal recordar com ICV-EUiA, juntament amb l'ERC de Carod-Rovira i el PSC de Maragall van impulsar un nou Estatut durant el govern tripartit després d’anys de peix al cove de CiU. Posteriorment, des de la manifestació massiva del 18 de juliol del 2010, hem dut i durem com ningú la bandera del referèndum per desencallar les sempre legítimes aspiracions sobiranistes de la ciutadania de Catalunya també en els moments en els que ningú semblava defensar-lo. I no devíem estar pas tan equivocat en persistir amb el referèndum útil quan fa pocs dies el president Puigdemont s’avenia de nou a defensar-lo.

Els que venim del PSUC ens sentim hereus i hereves de les publicacions clandestines durant el franquisme, com Treball, Lluita, Horitzons o Universal. Som les hereves dels maquis, de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya amb més de 100 detinguts, de les vagues en el sector del metall i químiques de Barcelona, Vallès Occidental, Baix Llobregat, Maresme i Lleida. Som els descendents dels abatuts a trets per la Guàrdia Civil que resten sense justícia a les cunetes, els de la Vaga Nacional Pacífica de 24 hores amb més de 90 detinguts a Sabadell, les de les eleccions sindicals del 63, els impulsors de CCOO i finalment els cofundadors juntament amb altres organitzacions polítiques de l’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

Som, en definitiva, els hereus i hereves de tants anònims que van lluitar per la República i contra el franquisme a qui des dels espais on ara governen els "comuns", com l’Ajuntament de Barcelona, es vol recordar i posar en el lloc públic que els correspon. En el fons, aquesta pugna no va ni de qui va lluitar més i millor contra el franquisme, ni de qui defensa més les llibertats de Catalunya, en el fons el que més molesta a CiU i a una ERC, actualment més propera a la d’Heribert Barrera i de Tarradellas més que no pas a la de Companys o de Carod-Rovira, és el fet d’enaltir la memòria dels anònims, la de "los nadies” de Galeano, al mateix nivell que s’ha enaltit fins ara la memòria de les classes dominants del catalanisme més conservador.

Salut i Revolució

Deixeu-me dir en nom d’ICV que ha estat un privilegi poder treballar i militar al costat d’algú tan especial com el Dario. Pels més grans de la nostra organització política algú discret, fidel, lleial, sempre disposat. Per la nova generació un pou de saviesa, de tendresa, d’optimisme, de bonhomia, un exemple.

No hi havia reunió ni assemblea a Lleida en la que no el veiéssim arribar puntual amb el seu bastó carregat d’experiència. L’home que s’asseia en un banc a la plaça de Ricard Vinyes entussiasmat a escoltar com els joves del 15M aprenien a fer política. Per als que hem tingut responsabilitats ja sigui com a càrrecs públics o bé en la direcció del partit us asseguro que res era igual si no teníem la seva aprovació, ni que fos amb un cop de cap o de bastó tot i que normalment sempre tenia les paraules exactes, una referència històrica encertada per saber que sí, que anàvem bé. Si ell deia que endavant respiràvem fons i ens arremangàvem. Et trobarem a faltar Dario.

Segur que la nostra organització no ho ha fet pas tot bé però si en alguna cosa s’ha caracteritzat positivament és per saber llegir el moment històric i això no hagués estat possible sense la perspectiva dels militants com en Dario. Ni sense la cultura política del PSUC de la qual tu en vas formar part des de l’any 1963 com a membre del seu Comitè Local. El teu Estimat PSUC (Carme Cebrián) que tant rellegies i enyoraves amb l’orgull de saber que havíeu fet les coses ben fetes.

Quan vaig començar a militar recordo que en veure’m per ICV com un cavall desbocat em deies: “amb tu hi tenim una Passionària aquí a Lleida”. -Què més voldria Dario!- Et deia jo i reies amb aquella rialla de complicitat i d’home bo que sabia recolzar els més joves i donar-los força com ningú. Si després d’anys al costat de gent com tu els més joves hem pogut heretar ni que sigui un bocí de la teva cultura política, ja ens podem donar per satisfets. Ens hi esforçarem Dario.

La cultura de la gent humil i senzilla com tu que treballaves en una barberia, una estafeta que duies amb destresa on hi reparties el Mundo Obrero, on s’hi feien els contactes importants en la clandestinitat del PSUC durant el franquisme. Sempre hem dit que ets un militant de base sense gaires pretensions però en aquella barberia te la jugaves tot i que tu sabies tenir els falangistes a ratlla, un barber sempre mereix respecte dels homes que hi posen la pell a les seves mans. Mans treballadores d’un home que lluitava per la justícia social i pels drets dels més vulnerables, pels drets de la classe treballadora. T’estimem i t’estimarem sempre Dario.

63 anys de militància política, als que sabem el que representa, només ens pot despertar admiració i respecte que és el que avui i aquí et volem fer arribar des del més jove fins al més gran. Sempre t’acomiadaves amb un –Salut i Revolució!- perquè eres conscient que amb la República no n’hi havia prou, cal que una república sigui d’esquerres i revolucionària i per això eres on eres i per això, som on som. Tu encarnes la llibertat, la igualtat i la fraternitat i del teu exemple en beurem sempre.

Camarada, amic, company, pare, germà, padrí, tiet... bon viatge, sempre et durem amb nosaltres. Ni un pas enrere ni per prendre impuls i fins la victòria sempre!

Massa merda

Les Terres de Lleida, juntament amb Osona, són uns dels territoris que més dejeccions ramaderes gestionen. Si bé és cert que la ramaderia ha estat una font de riquesa per a les nostres terres, així com l’agricultura, en els darrers temps la quantitat de porcí ha incrementat fins a quantitats insostenibles. També ha incrementat el tamany de les explotacions que ja no són familiars ni repartidores de la riquesa, sinó grans empreses concentrades en poques mans com la Corporació Agrària de Guissona. Si més no el que sobretot ha incrementat és la quantitat de dejeccions ramaderes per gestionar: la merda.

L’oposició a la Planta de Compostatge d’Ossó de Sió no s’entén si no és per l’afartament general d’aquest model que també és aplicable a la fruita i tantes altres matèries primes en les que s’alimenten bombolles econòmiques que en un moment creen riquesa però que acaben per esclatar i deixen el territori de nou arruïnat, però això sí, una mica més espoliat i contaminat.

A Catalunya produïm aproximadament 7 milions de porcs anuals, la cabana ha augmentat considerablement des del 2009  i continua essent la capdavantera amb un 28% de la producció total de l’Estat. Però, quanta producció de porcs poden assumir Catalunya i més concretament Lleida i Osona? Quantes dejeccions ramaderes? Per què els aqüífers estan més contaminats que mai per nitrats?

Al maig del 2014 va néixer la Plataforma Salvem els Plans de Conill com a principal oposició a una planta de compostatge gestionada per CGA S.A. L’Espai Natural Protegit dels Plans de Sió es comprèn de 3700 hectàrees de caràcter estèpic que s’estenen entre les comarques de la Segarra, l’Urgell i la Noguera. La protecció d’aquest Espai, integrat dins les Zones d’Especial Protecció de les Aus (ZEPA) de les Terres de Lleida, es troba emparada per la legislació europea, en estar inclòs a la xarxa Natura 2000 i catalana, en estar inclosos al Pla d'espais d'interès natural (PEIN) a nivell català.

Aquest mateix PEIN on es vol ubicar la planta de compostatge va ser objecte d’un estudi elaborat l’any 2003 per un equip de biòlegs i ambientòlegs per encàrrec de l’Ajuntament de Tàrrega, va destacar que els hàbitats d'interès comunitari de la zona són els més ben conservats del terme i, alhora, va advertir sobre la seva extrema fragilitat, molt especialment a l’espai de la bassa, on hi habiten espècies d'amfibis de prioritat màxima i gran nombre d'espècies d'aus i mamífers altament protegides per la Directiva Europea d'Hàbitats i Espècies protegides. A poca distància de la bassa s’hi troba Conill, nucli abandonat als anys 70, de gran interès paisatgístic, etnogràfic i arquitectònic, adquirit l’any passat per Emili Vives qui ja ha demostrat ser de gran eficàcia en la gestió de Fonoll per a repoblar-lo.

Malgrat la fragilitat i la bellesa dels Plans a dia d’avui es troba en fase de tramitació un projecte, que pretén obtenir una llicència de construcció d’una instal·lació de “tractament biològic de residus d'alta degradabilitat” (purins). És per això que l’any 2015 es va debatre la incompatibilitat d’aquesta planta al Parlament de Catalunya i que s’hi tornarà a debatre en breu i és per aquest motiu també que el diputat Ernest Urtasun (ICV) va traslladar una pregunta a la Comissió Europea per saber-ne la seva opinió de la que molt possiblement també en sabrem la resposta en breu.

Aquesta planta té múltiples afectacions paisatgístiques i socials, continua potenciant l’avenç d’un model industrial de producció ramadera intensiva que ha sobrepassat els seus límits i que es col·lapsa amb facilitat, com ja hem vist en els darrers anys a conseqüència del veto Rus.

La planta afecta en excés la qualitat de vida dels pobles del voltant pel seu impacte pestilent a Conill i la resta dels pobles veïns, especialment de Santa Maria de Montmagastrell, Riudovelles, La Figuerosa, Claravalls i Altet, els quals, a poc a poc i amb molt esforç, estaven recuperant i rejovenint la població a partir dels potencials econòmics com l’agricultura ecològica, la ramaderia extensiva i el turisme rural.

Si amb això no n’hi ha prou, podríem estar davant d’una il·legalitat d’acord amb la legislació europea: l’edificació d’aquesta planta a la zona implicaria que els projectes de sostenibilitat i desenvolupament definits per la Xarxa Natura 2000, el PEIN o les zones ZEPA quedarien mancats d’aplicabilitat. El projecte pot estar incomplint les normatives comunitàries i, de manera especial i flagrant, la Directiva Hàbitats. Hi ha massa raons per pensar que aquesta planta no s’ha de fer i que aquesta batalla també la guanyarem.

(Article publicat a Nació Digital(

És casual la invisibilitat del Senat?

Aquests darrers mesos he tingut ocasió d’experimentar una mica més a fons i conèixer millor les entranyes del Senat i veure com PP i PSOE s’han fet, amb el pas dels anys i majories absolutes, una institució a mida i a gust de consumidor.

Aquesta setmana hem celebrat el tercer Ple i he tingut alhora l’oportunitat d’enregistrar esmenes a una moció sobre la crisi humanitària de refugiats presentada pel grup de DiLl, el Senat fa estranys companys de viatge i també que el senyor Cleries em sembli un polític d’allò més progressista, tot depèn de qui tinguis a l’altra banda de l’escó i en aquest cas tota l’oposició ens enfrontem a un impenetrable PP.

En la meva primera negociació per introduir censures al govern espanyol i defensar els drets dels refugiats m’ha sobtat que només el partit majoritari pugui transaccionar esmenes i que no ens estigui permès fer-ho als grups parlamentaris més petits. Això que sembla quelcom inofensiu és una anomalia democràtica que representa molt bé el menyspreu per les minories polítiques que es viu a la Cambra Alta.

Sovint quan parlo amb gent que em trobo pel carrer em diuen -no sé què hi feu allà-, la vessant més estalviadora em diu -jo el suprimiria el senat amb la crisi que hi ha-. Generalment no se sap que el senat costa 1€ a l’any per ciutadà, no és tan descabellat. És possible que alguns tinguin raó en les crítiques cap al Senat però abans d’acceptar el càrrec de senadora hi vaig donar força tombs doncs alguna cosa no em quadrava al voltant d’aquesta institució. 

Per conèixer l’opinió que tenen els ciutadans sobre el Senat cal remuntar-se a una enquesta del CIS de 2010 (fa 6 anys que no hem estat preguntats pel Senat en enquestes oficials), en la que s’expressa clarament que el Senat és la institució menys coneguda per als ciutadans. En enquestes posteriors, es pregunta per la confiança de la ciutadania respecte del Congrés i dels Parlaments autonòmics però s’obvia el Senat.

Malgrat l’estrany oblit, el Senat és segurament la cambra que més desconfiança pateix, i amb raó, doncs sembla invisible per als mitjans de comunicació i les enquestes. No sabem què fan els senadors ni quin ritme de treball tenen, ens arriben mites sobre piscines i saunes però el cert és que he hagut d’anar-hi in situ per saber que no existeixen.

Però la pregunta és: no ho sabem perquè no hi tenim interès o perquè no volen que se sàpiga? Jo m’inclino més aviat per la segona, per una raó de pes. Durant el 2014 de les 38 lleis que van passar pel Senat, 25 van ser modificades pels senadors/es i s’hi van introduir esmenes de molt calat. Entre algunes modificacions substancials destaquen la Llei de Parcs Naturals per afavorir els grans cotos de caça, una esmena que beneficiava als propietaris de finques com Alberto Cortina, Alberto Alcocer y Alejandro Aznar i també destaquen les modificacions legislatives per rebaixar les plusvàlues per venta d’immobles i els coeficients d’actualització de l’IRPF, un fet que beneficia també als de sempre.

El Senat és doncs, a banda d’una màquina de rebutjar propostes i esmenes dels grups de l’oposició, la porta de darrera per on el PP amb la seva majoria reforma les lleis al seu gust esquivant l’opinió pública i els mitjans de comunicació.

No és fins l’any 2015 i just abans d’acabar la legislatura que Camacho anuncia que el PP vol impulsar una reforma del Senat per a que sigui cambra de primera lectura i tingui capacitats per regular les competències de les Comunitats Autònomes. Una de dos, o el PP va témer en aquells moments que perdia la majoria absoluta perquè la gent demanava canvi o bé era una catxa. Sigui com sigui el PP ha deixat una escletxa oberta a la seva reforma en la que cal aprofundir.

Un cop coneguts els resultats de les eleccions generals del 2015 va ser fàcil fer els comptes, les majories al Congrés havien canviat i ara, ja està passant, és possible aprovar moltes de les propostes en comissió i proposicions de llei durant el plens del Congrés que ens havíem proposat. Només en les darreres setmanes hem aconseguit aturar el fracking, desmantellar el projecte castor, derogar la LARSAL, ratificar el conveni 189 per es treballadores de la llar i un llarg i queda encara molt per fer.

Ara més que mai els senadors i senadores entomem el repte d’actuar com a vigilants per tal de que les proposicions de llei no s’escapcin durant el seu pas pel Senat. Malauradament de nou per pocs senadors (142 de 265) el PP se sortirà amb la seva però no ho tindrà tan fàcil i l'amenaça de que els partits del canvi poden guanyar encara més suports en les properes eleccions els està tornant més tous del que eren.  Ara ja es proposen fins i tot retirar els aforaments en segons quins casos, qui sap, pot ser tan sols estem a unes eleccions de convertir el Senat en una cambra veritablement útil per a totes les nacions i d'acomiadar a Rita Barberà.  

(Article publicat a Nació Digital)

Ara diu blat, ara diu ordi a l'AP2

El passat 21 de febrer llegia un article del senyor Eric López en un mitjà territorial titulat “La veritat sobre la N240”. D’entrada, si un se sent en possessió de la única veritat possible hom pot malfiar i de fet, en llegir-lo, m’adono que el contingut és poc rigorós i menys versemblant encara, a l'inrevés del que l'enunciat vol fer creure. 

Per ser rigorosos i no caure en les rivalitats innecessàries és important fer cap a l'hemeroteca que és el que han fet les entitats que han estudiat i reclamat l'alliberament del peatge de l'AP2. Gràcies a la seva feina en aquest article puc resumir cronològicament un seguit de fets contrastats que demostren com els càrrecs territorials, però també el senyor Eric López, van començar reivindicant el rescat del peatge “com a mesura més econòmica, senzilla, ecològica i neta” i com després de que Santi Vila s'agenollés davant els interessos d'Abertis, aquests canvien d'opinió i acaben per demanar el desdoblament. 

En definitiva el guirigall de veus i demandes a destemps demostren que l'alliberament per alguns ha estat defensat de forma populista però en realitat no se’l creien. 

Feia un bon dia de maig (2012) quan el senyor Mir, alcalde de les Borges, feia declaracions apostant pel peatge gratuït de Lleida a Borges com a mesura provisional a qui Fomento li va respondre amb un compromís genèric per reduir la sinistralitat (sense acotar cap temporalitat). 

El mes de juny d'aquell mateix any l'Ateneu Garriguenc i Conca 22publicaven un estudi on es demostra que l'alliberament del peatge suposa un estalvi de 175 milions enfront la construcció del mateix tram de l'autovia A-27. Estudi recolzat pel senyor alcalde. De fet a rel de l'estudi ell amplia l'aposta un bocí més per alliberar el peatge entre Montblanc i Lleida, concretament l’alcalde deia: “des del govern treballarem per aconseguir que l'autopista s'usi com una via ràpida lliure de peatge”. 

Veient que tot i els pronunciaments les negociacions per rescatar el peatge eren lentes o inexistents, un mes després la Diputació de Lleida, al costat dels municipis reivindicaven la construcció de les rotondes per reduir la sinistralitat (sense reclamar l'alliberament). Els alcaldes de les diferents poblacions afectades es reunien a les Borges per reclamar mesures urgents a Foment que no arribaven mai i demanen uns dies més tard reunir-se amb la ministra.

A l'octubre del mateix any, una servidora que era diputada d'ICV-EUiAdemana als càrrecs locals que no es fessin enrere amb la seva demanda d'alliberament del peatge ja que és la solució més racional a tots els problemes de la N240. Com que poc importava el que deia la «verda» en aquells moments els alcaldes, que no es posaven d’acord, decideixen demanar actuacions «amb contundència» a l'Estat, sense especificar quines, i finalment la Subdelegada del Govern rep l'alcalde a finals del 2012. 

Al 2013 continua morint gent a la N240 i altres queden greument ferits mentre el trànsit per l'autopista cau a nivells de 1990 i es queda al 25% del seu ús potencial i llavors sí, un acte multitudinari va sortir amb força als mitjans, amb manifest inclòs, per demanar l'alliberament del peatge. Fins a una setantena d'institucions, entitats i empreses tarragonines i lleidatanes van oficialitzar el seu suport a la declaració de Montblanc i l'Ajuntament de les Borges aprova el contingut del manifest com a moció al ple. Per fi, tots junts per l'alliberament. Interior recolza la  plataforma d'alcaldes afectats i el president de la Diputació de Lleida parla de la «carretera de la vergonya». La Generalitat es compromet a negociar amb Foment «solucions» per a la sinistralitat i fins al gener 2014 la plataforma «Prou Morts a la N240» continua sumant adhesions. Oli en un llum. 

Al febrer del 2014 les institucions i les entitats tornen a aplegar-se en un acte on representants institucionals, del teixit econòmic i associatiu exigeixen la immediata gratuïtat del peatge i el posterior rescat. L’acte va estar conduït pel pilot Isidre Esteve i per cert, el seu organitzador, el senyor Eric López, es va oblidar de convidar ICV, no obstant m’hi vaig presentar. A l'alliberament del peatge també s'hi van sumar els tres senadors lleidatans de CiU titllant l'autovia de “dilapidació de recursos”. 

Malgrat tot en aquest país a ningú se li escapa que els interessos d'Abertis són molt forts i passen per sobre dels ciutadans pel que molts càrrecs allà presents van fer allò de «on ara diu blat, ara diu ordi», quan poc temps després el conseller Vila anunciava un acord per impulsar les autovies i bonificar el peatge. Enric Mir, en un moment amnèsic sobre les seves demandes de l'alliberament es va aplanar davant el conseller i va mostrar «la seva satisfacció» pel principi d'acord amb l'Estat per desdoblar la N240. L'Ateneu Popular Garriguenc i Conca22 van considerar que la proposta anunciada pel conseller Santi Vila era un malbaratament i un despropòsit. 

En aquells moments de perplexitat per als que sí reclamàvem l'alliberament perquè ens ho crèiem i perquè ho volem com una solució definitiva, era febrer de 2014 quan vaig fer una pregunta oral durant el Ple del Parlament (consultable en vídeo) al mateix conseller i vaig presentar diferents esmenes per exigir l'alliberament, les quals, em van ser rebutjades pel PSC (uns altres que despisten). 

Finalment un mes abans de les eleccions generals, Foment es compromet a incorporar el projecte de desdoblament als PGE 2016 a demanda (en un altre moment amnèsic de les peticions fetes de l'alliberament) dels Alcaldes de les Borges i Juneda. El 25 de gener d'aquest any Foment inicia les obres de la rotonda de Margalef per 619.399€. Ningú s’oposa a les rotondes però les entitats socials del territori, els transportistes, els agricultors i ecologistes recolzats per en Comú Podem i ERC reclamem sense vacil·lacions l’alliberament. 

En canvi PSC, C’S, CiU i el PP a la Paeria ja han presentat esmenes a la moció del Comú per demanar al Govern espanyol agilitzar el desdoblament. Mentre tant les xifres dels beneficis d'Abertis es publiquen cofoies als TN, les de les constructores també. Abertis ha triplicat durant l'any 2015 obscenament els seus beneficis amb 1.880 milions mentre la solució per als morts i accidentats de la N240 encara es preveu molt lluny, sobretot si hem d'esperar a la construcció de l'autovia. 

La defensa del referèndum en solitari

Des del 20D són nombrosos els mitjans i les declaracions de polítics catalans que han anunciat que Podem ha renunciat al referèndum. Hi ha una certa dèria, catalana i espanyola per fer que tant Podem com En Comú Podem es facin enrere. Els motius catalans i espanyols per menystenir la coalició amb Podemos són ben diferents.

Per part de la balma catalana hi ha la necessitat d’assenyalar-los amb el dit com a estafadors o venuts a la caverna espanyola, per una banda és una qüestió de reafirmació de la corda unilateralista del procés per demostrar que la ruptura i el camí en solitari és l'única via possible per arribar a la independència, per l’altra, també és una necessitat de demostrar que els catalans és van equivocar votant el 20D. En aquest sentit ens renyava l’expresident Mas quan ens deia als catalans que "a veure si ens aclarim".

A les espanyes també demanen que Podem abandoni el referèndum. El PP i C’S no cal ni dir-ho car cada cop que pronuncien referèndum els salta un tic a l’ull, però sobretot és la màxima línia vermella del PSOE per formar govern, i per si fos poc ara també d’Alberto Garzón d’IU, que en una entrevista amb Anna Pastor el diumenge deia clarament que fora referèndum per negociar i que ells ja l’havien fet saltar pels aires en les negociacions. A pesar de les múltiples pressions d’una i altra banda el referèndum es manté tenaç a can Podem i a can En Comú Podem.

I no és pas que els riscos de mantenir el referèndum per Podem no hi siguin: un d’ells és la imminent culpabilització de Podem per part del PSOE de Pedro Sánchez (si és que existeix el sanshisme) per haver impossibilitat la formació de govern mantenint tossudament el referèndum.

El passat dijous dia de la trobada internacional per mantenir al Regne Unit dins la UE, sorprenia a un Sánchez davant del Parlament Europeu més sol que la una amb una motxilla penjada a l'esquena, per cert, no és tan guapo ni tan alt. En aquell moment un membre del partit verd neerlandès em deia –mira, sembla un tio normal i va sense seguretat. A Espanya i als EUA teniu un problema amb això de bloquejar els possibles governs, això dels vetos és impensable als Països Baixos-.

El company em va fer pensar que pot ser tenia raó però al mateix temps reconec que a qui se li dispara un tic a l’ull si em diuen que s’ha de governar amb C’S i sense referèndum "pel bé de tots", és a mi. No estic preparada per fer aquest tipus de concessions ni per treballar amb nous governs de concentració a la neerlandesa, és més, dubto de si aquest governs multicolor no són grans coalicions encobertes que els hi són favorables al capitalisme i que al final és un pretext més perquè res no canviï.

Pot ser sí que tenim un problema amb el fet de no voler governar amb tal o altre partit doncs a Sánchez se li escapa la rialleta sota al nas quan observa la caparrudesa de no fer-se enrere amb el dret a decidir del poble de Catalunya perquè ja sap a qui culparà si es va a noves eleccions o si acaba formant govern amb C’S amb l’abstenció del PP. Tan hi fa.

Més enllà de les negociacions per formar govern cal que adoptem perspectiva de satèl·lit i reflexionem quants cops en la història política espanyola l’exigència de celebrar un referèndum a Catalunya sobre el seu futur polític ha estat de forma tan ferma sobre la taula de negociació per formar govern. La resposta és fàcil: mai. Es fa difícil endevinar què passarà en els propers dies, si ens espera un nou govern o unes noves eleccions, però tenint en compte la lentitud en la que es mou la política, déu n’hi do com ha canviat el panorama després del 20D i amb els resultats d’En Comú Podem a Catalunya, de les confluències diferents nacions històriques i del discurs "transgressor" de Podem respecte a la plurinacionalitat. Dic transgressor perquè dins la política espanyola ho és encara i que sigui una obvietat per la majoria dels catalans.

La política s’ha mogut a Catalunya i també es mou a Espanya, el Partit Verd Europeu manté els seus suports al dret a decidir, ara més que mai tenim l’oportunitat d’empènyer amb força per aconseguir aquest referèndum vinculant merescut però la solitud en la que ho fa Podem amb les confluències té un flaire terriblement inquietant.

(Article publicat a Nació Digital)

Estat de conservació: bo

Ahir va ser un dia molt trist per als rossellonesos. El nostre campanar va ser notícia arreu per haver-se desplomat en qüestió de segons. 254 anys d'història impulsats pel bisbe Galindo i els arquitectes Josep Burria i Miquel Batiste per reemplaçar l'antic temple de 1637, s'ensorraven davant la mirada de milers de persones que n'han vist les imatges virals. A hores d'ara ja en deuen ser milions. Sento tristesa, ràbia i un cert deshonor i és que ens ha caigut el campanar, collons!

No sé si els campanars simbolitzen el poder religiós o pel fet de ser més luxosos o menys potser donen pistes sobre el poder econòmic d'un poble, potser només representen un fàl·lic poder masculí i mola més el que el té més llarg i més ufanós. El que sí sé, és que mentre veia com s'anaven desprenent les runes del campanar se m'anava desprenent l'endometri i així, com si res, ahir el campanar ens deia adéu. I adéu també ens deia l'únic patrimoni cultural històric que teníem a Rosselló, juntament amb el conjunt d'Al-Kanís.

Així d'entrada vaig pensar que era un càstig diví perquè he decidit no casar-me per l’església però poc hi crec en divinitats encara que es faci difícil d'assumir, d'entendre i d'admetre, no penso caure en supersticions. 

Em vaig passar ben bé una hora davant les runes poques hores després dels fets, mirant-me-les com qui vetlla un mort, resseguint amb els ulls la retro com aixecava les campanes enlaire i al vespre hi vaig tornar a passar per comprovar que no eren imaginacions i hi vaig sorprendre gent que s'enduia pedres. Em va recordar a les imatges dels saquejos dels supermercats quan hi ha hagut algun tipus de catàstrofe natural tot i que l'arquitectura poc en té d'arbitrària i casual.

De debò que no s'hi podia fer res? El primer que he fet és anar a la fitxa de patrimoni que té la Generalitat al seu portal i el que m’hi trobo és un cínic “estat de conservació: bo”. Em pregunto què passaria si això hagués succeït al bell mig de Barcelona o amb qualsevol altre monument de capital. Segurament no seria una anècdota per comentar pel whatsap. Molt provablement veuríem com els experts sortirien traient foc pels queixals i els polítics de l'oposició demanarien dimissions. Per tot arreu rodarien caps. Possiblement també, seria excessiu l'espectacle, però tampoc ens podem quedar de braços plegats i donar-nos un copet a l’espatlla: “ara ja no s'hi pot fer res, noa”, em deia un veí.

Una cosa és certa, el primer cap a qui cal demanar responsabilitats és al Bisbat que n'és el propietari. Que gran part del nostre patrimoni cultural estigui a les seves mans ha dut una quantitat molt important de problemes i ara en veiem les conseqüències. En territori profund hi tenen nombrosos béns culturals força descuidats i sense manteniment. No sé pas de què els serveix no pagar IBI si el que estalvien no ho inverteixen adequadament.

Malgrat tot, la Llei de Patrimoni és prou clara en el seu article 67 en cas que hi hagi incompliment de conservació per part del propietari pel que fa als béns catalogats. L'església de Rosselló de Sant Pere Ad Vincula és un bé catalogat des de l'any 2011 (BCIL), fet que li hem d'agrair a l'alcalde Jaume Fernández que va demostrar ser el dirigent municipal més sensible en les qüestions culturals i històriques de Rosselló, i no és pas que amb en Fernández tinguéssim una entesa política fluïda, però al pa pa i al vi vi. Rosselló no és un municipi que destaqui per la seva autoestima cap a la seva pròpia història i patrimoni i si hi ha alguna lliçó moral a aprendre en aquesta desgràcia és que Rosselló mereix molta més cura del seu propi relat i cultura. 

Què diu també l'article 67? Que “en cas de perill imminent per a l'immoble, l'administració competent pot executar les obres imprescindibles per a salvaguardar el bé sense necessitat de requeriment previ” o fins i tot que té “efectes d'expropiació, l'incompliment dels deures de conservació, preservació, manteniment i protecció… i la situació de perill o ruïna imminent d'un immoble”. El nostre ajuntament és i era competent per no haver d'esperar l'actuació del bisbat si així ho volia, i en cas de perill imminent, que hi era des de fa gairebé un mes, podia actuar apuntalant d'urgència el nostre campanar sense necessitat de demanar permís a ningú ni esperar la resolució del requeriment del bisbat. 

Si fóssim una capital ara faríem una comissió d'estudi per saber què ha passat, per depurar responsabilitats si n'hi ha, i si no n'hi ha doncs tots més tranquils, fora conflicte que no agrada a ningú haver de passar comptes. En aquesta comissió i treballant tota la informació adequadament podríem evitar futurs imprevistos, saber si l'enfonsament del nostre símbol més preuat al poble va ser perquè no va superar l'escapçament durant la guerra, es deu a l'obra que s'hi va fer l'any 1965, a l'afegitó de l'any 1990 o bé a l'enderrocament de la Casa del Mossèn. Pel que fa a la Generalitat: podria elaborar un protocol que serveixi també d'exemple per a altres municipis que puguin patir situacions semblants amb el seu patrimoni cultural gestionat pel bisbat, i de passada també podria actualitzar la fitxa per no continuar ferint la sensibilitat dels rossellonesos, suggerim canviar-la per "estat de conservació: ruïna."

Finalment i no menys important, aquesta comissió també podria estudiar si s'escau l'expropiació del que queda de la nostra menyscabada església. Però és clar, no som cap capital, som el que som.

 

 

Una delegació d'obervadors a Turquia

Una delegació de Catalunya i del País Basc ens trobem a Agri, a l'est molt llunyà de Turquia aprop de la frontera amb Armenia i Iran. Som aquí per fer d'observadors durant les eleccions presidencials de l'1 de novembre i no per gust sinó perquè l'any passat durant les eleccions municipals van haver-hi serioses denúncies de frau electoral, la ciutat d'Ankara va protagonitzar la denúncia més coneguda on el principal partit de l'oposició d'Erdogan, el CHP, va perdre les eleccions per molt poc, la Comissió Central Electoral va determinar repetir eleccions en 6 localitats, una d'elles Agri.

Hem vingut convidats per l'HDP (Partit Democràtic dels Pobles) que és una recent coalició pro kurda en la que s'integra el BDP i la que més ha patit el frau electoral pel suport que va obtenir a les eleccions municipals del 2014 però també ara que per primera vegada va obtenir representació al parlament turc amb 80 diputats durant les eleccions del mes de juny d'aquest mateix any. Aquest resultat va fer perdre la majoria absoluta amb la que està acostumada a governar l'AKP, el partit d'Erdogan, impossibilitant la formació de govern per manca d'entesa amb el principal partit de l'oposició. Davant l'ascens dels partits pro kurds ara hi ha temor de possibles fraus electorals especialment en ciutats d'interior menys habitades o menys conegudes i per tant menys freqüentades per periodistes i ulls forasters.

Laila Zana, diputada 1991 i empresonada per parlar en Kurd a la Gran Assemblea

Després d'un dia de viatge Barcelona-Istambul, Istambul-Agri, arribem poc dormits i esgotats a Agri i de seguida ens venen a buscar a l'aeroport i fent gala de la seva hospitalitat els assistents del president del partit HDP a Agri ens conviden a sopar i ens porten a un hotel força luxós per la zona però de 30€ la nit, gens car.

La delegació catalana és poc plural perquè aquest cop només inclou l'esquerra radical fins i tot hi ha una bona representació del moviment llibertari, hi duem periodistes i polítics, la majoria amb looks molt alternatius cadascú a la seva manera però tots amb un mateix objectiu d'acudir a la crida per la solidaritat internacional, la que ha de vetllar per obtenir un resultat clar i nítid en les eleccions sense manipulacions i som testimonis intrèpids disposats a denunciar incompliments de la llei electoral on calgui.

La influència d'una societat islamitzada ens porta a un segon sopar en una espècie de restaurant de carretera amb bungalous que és dels pocs llocs on serveixen alcohol, ho fan en petits grups cadascú en un bungalou on dins només hi ha una taula parada i un estufa econòmica d'aquelles d'abans. Allà els que ens han vingut a buscar i que seran els nostres xofers i assistents durant aquests dies comencen a fer les introduccions i dissertacions sobre el poble kurd però també fan preguntes, tenen curiositat per saber qui són aquests diputats tan estranys que no van amb corbata, porten un costat del cap rapat i tot d'anelles penjant de les orelles, dels nassos i de les celles. Així d'entrada no fem gaire cara “d'observadors internacionals seriosos”.

Diu l'assistent del president de l'HDP a Agri, un home de bigot negre i espès que parla suau i molt dolç amb una mirada tendra, que el seu projecte és un món sense fronteres on hi càpiguen totes les minories ètniques i religioses i que el seu no és només un projecte kurd i per als kurds sinó que també serveix per a la resta de turcs, vinguin d'on vinguin, “cal acabar amb l'Estat centralista i opressor”, conclou.

De fet és cert el que diu l'assistent i amic del bigot, en les darreres eleccions això es reflecteix perquè per primer cop els que no són kurds ètnicament comencen a sentir-se identificats amb HDP. Aquest projecte tan bucòlic resulta aterrador per al partit d'Erdogan, que en comptes de reconsiderar la seva estratègia cap als kurds i seduir-los amb propostes d'inclusió el que fa és aplicar en més mesura la repressió i la pressió socials contra aquell que s'apropa a l'HDP.

Quan els preguntem quin creuen que ha de ser el paper de Europa, els EUA o Rússia en el reconeixement del poble kurd i la lluita contra el Daesh, no hi ha gestos de complaença: “tant Europa, els EUA i Rússia apliquen la doble moral amb nosaltres, per una banda fan veure que ens ajuden a frenar l'Estat Islàmic però després no ens ajuden amb el reconeixement que necessitem dins de Turquia i amb la lluita contra la repressió de l'Estat turc. L'ajuda armamentística dels EUA és necessària i la de Rússia també però sabem que Rússia s'hi posa perquè vol deixar clara la seva força per sobre de l'OTAN, no hi ha un pam de net en cap d'ells però els necessitem”.

Ajuntament d'Agri

La Gunes és turca molt atractiva que viu a Tàrrega, és qui a més de traduir del turc (no del kurd) al català i viceversa, interpreta brillantment tots els discursos d'uns i altres perquè coneix bé la política a Turquia, coneix les relacions internes i externes, els moviments migratoris i a més és marxista. Ella diu que en realitat “no tenim un problema del poble kurd, tenim un problema de repressió i de violència per part de l'Estat turc i per acabar amb el problema de l'Estat turc, Europa hi hagués pogut fer molt més”. No sé si amb això es referien als diferents intents de Turquia de formar part de la Unió Europea que van ser un cop i un altre rebutjats, les seves tendències polítiques em fan dubtar sobre la seva voluntat de ser en aquesta Europa dels antipobles, més aviat es devien referir a la manca de condemnes públiques pels diferents atemptats contra el poble kurd. L'anís i la cervesa turca durant el ressopó van omplir la resta de la conversa i els buits que ens vam deixar.

Dissabte 31, esmorzar copiós a l'hotel i ens trobem al hall, allà esperem als nostres xofers i amics de HDP i fan una hora tard, és normal, si et queixes de l'hora et diuen que “són mediterranis igual que tu” i llavors un pensa que tampoc n'hi ha per tant, tot i que no sé si al llunyà est són tan mediterranis, hi veig les muntanyes nevades d'Armenia a poca distància i fa un fred que pela el nas a les llebres.

Al Col.legi d'Advocats d'Agri espero trobar-hi un discurs més objectiu, un gremi que sempre ha sovintejat la dreta i segurament menys proper als interessos polítics del HDP però malgrat mantenir la imparcialitat no poden fer més que denunciar l'incompliment reiteratiu de la Llei Electoral 298 i mostrar-se indignats per la repressió i la violència de l'Estat. Ells són defensors dels drets humans i prou. El president del col.legi ens explica sense embuts que l'incompliment i el frau electoral només es pot deure a que AKP no vol perdre l'hegemonia fins ara mantinguda arreu però no se n'adona que la resposta a aquesta repressió i conducta antidemocràtiques només provoca més suport per als partits kurds, “des de les eleccions municipals del 2014 fins les eleccions presidencials que se celebren ara és on hem tingut més episodis de violència”. El Col.legi d'advocats ens adverteix de 4 tipus d'incompliments de la llei electoral que podrem observar de ben segur demà:

1) La politització dels presidents de col.legis electorals: generalment aquests no són mai d'esquerres i si ho són solen ser denunciats per frau (fins a 23 casos oberts), els presidents poden exercir pressió sobre els ciutadans per a que no votin HDP, especialment si són de municipis petits, i si volen poden acompanyar-se d'un policia armat per intimidar més encara

2) Excés de presència policial i militar. Segons la llei no es poden apropar a més de 15 metres del col.legi sobretot si van armats però amb el pretext de guardar seguretat per als presidents de mesa i vocals es passejaran tot intimidant els ciutadans amb la seva presència

3) Concentració de col.legis electorals: alguns municipis petits no tindran col.legi electoral i es concentrarà en algun poble veí impossibilitant que molta gent que no té mitjà de transport no pugui desplaçar-se ni votar. La llei prohibeix aquest tipus de concentracions electorals d'un sol col.legi per a diferents muncipis

Missatge de la Junta Electoral Turca

4) Des del govern es va fer explícit que no es permetria presència de ciutadans a l'interior dels col.legis ni abans ni després de votar per evitar que aquests facin d'observadors, hi ha hagut casos en que a l'hora del recompte fins i tot es fa fora als apoderats, això la llei tampoc ho permet. Més que no permetre-ho sembla que hi ha un buit electoral respecte als observadors

En reunions diferents durant el dia la Confederació de Sindicats de Funcionaris i l'associació pels Drets Humans IHD ens corroboren de nou les paraules dels professionals del Col.legi d'Advocats i reblen el clau explicant el cas d'un company funcionari que ha perdut el lloc de treball com a professor per haver estat president d'un col.legi que va ser denunciat per frau. Tots els presidents de col.legis electorals són funcionaris, i quan et toca ser president de col.legi electoral ho has de fer per força, no hi ha baixes mèdiques que valguin, tant és així que una metgessa del Sindicat de Serveis Sanitaris ens mostra un SMS de la Comissió Central Electoral avisant de que no poden emetre cap baixa a presidents de col.legis, fent saltar pels aires així qualsevol criteri mèdic.

Els fraus i incompliments electorals són també corroborats pel mateix alcalde d'Agri, un històric de la lluita democràtica del poble kurd. L'any 1991 va ser diputat amb 17 diputats kurds més integrats en una llista d'un partit socialista que ara ja no existeix. D'aquests 17 diputats 4 van acabar a l'exili i 4 més a presó per denunciar la crema de municipis kurds. Ell descriu Agri com una ciutat de matances i patiments, de fet la ciutat és força grisa i no hi hem vist gaires somriures. Diu l'alcalde “som aquí per acabar una història de violència amb una victòria política”, es queixa de la desigualtat de tracte que tenen els municipis on governa l'oposició a l'AKP i etziba “l'Estat ens ha deixat com un fill orfe”.

Malgrat la il.lusió i els bons resultats que genera darrerament l'HDP les limitacions per fer política municipal són grans, manquen competències i recursos perquè el govern de Turquia és un dels més recentralitzadors, ara a més l'AKP amenaça amb una reforma constitucional hiperpresidencialista per acabar-ho d'adobar. Tot i les esperances en les que avui viuen molts kurds el projecte autogestionat, feminista i pacifista d'Öcalan encara haurà de ser pacient i esperar perquè la victòria de les eleccions no suposarà un canvi immediat en la vida de la gent i alhora el partit que ara governa tampoc s'ho pensarà dues vegades a endurir cada cop més la violència i la repressió, recolzant-se com de costum, amb els seus aliats internacionals que són les nostres democràcies occidentals, mudes davant de tanta opressió contra el poble kurd.

Enyoro la unitat del Procés

La unitat dels partits polítics durant el 2012 al 2014 va ser àmplia i va marcar un avenç en el procés nacional com mai, una unitat compartida entre CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP. Fins a cinc organitzacions polítiques diferents (amb suports puntuals del PSC), que van ser prou aptes per parir una Comissió pel Dret a Decidir al Parlament, diferents declaracions de sobirania, exigències pel traspàs de competències per celebrar un referèndum, una llei de consultes populars i de participació ciutadana entre moltes contestacions a les agressions continuades per part del Govern espanyol i del Tribunal Constitucional. No era una unicitat feta a base de llistes úniques ni d’experiments, era una unitat d’acció per reivindicar els nostres drets nacionals amb respecte per la pluralitat i la diferència, fet al qual atribueixo l’èxit del procés durant aquest període privilegiadament viscut al Parlament.

Aquesta unitat tampoc era en solitari doncs al mateix temps es creava el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que aplegava més de quatre mil entitats d’ideologia i naturalesa molt diversa i que seria una base democràtica i social de suport a la tasca política. A l’altra banda un Estat espanyol amb molt poques ganes de piular més enllà d’un refractari no sense arguments i un acolloniment considerable per la il·lusió majoritàriament sobiranista.

La impossibilitat de diàleg amb el Govern espanyol, el no rotund a cada una de les iniciatives empreses unitàriament, les amenaces y les humiliacions ens havien de dur forçosament a un replantejament de l’estratègia.

Malgrat tot, després de l'exitós procés participatiu del 9 de novembre el carro començà a anar pel pedregar, ens vam empassar una conferència poc encertada del president en la que s’aventura a fer propostes en solitari i sense consens amb les altres organitzacions, però també vam presenciar unes relacions tibants entre CiU i ERC; Junqueras diu que no a la llista única (que no vol dir unitària); una CUP desorientada per les punyalades entre els socis de govern mirant de no sortir gaire esquitxada; una ICV-EUiA que intueix un daltabaix de la unitat i que fa mutis per la banda. Durant la conferència Mas ens estampa la proposta de convertir les eleccions en un plebiscit, en un referèndum, i és aquí, a partir d’aquest moment on comencem a barrejar els interessos de cada partit polític incompatibles amb la necessitat de fer un bloc del sí i del no.

Substituir unes eleccions per un referèndum té riscos: cap o pocs agents polítics dins la comunitat internacional ens ho reconeixeran ni tan sols Alex Salmond, com a molt poden llegir si les forces independentistes són majoritàries o no per continuar endavant amb el procés però per ser llegits en clau plebiscitària no són necessàries “unes plebiscitàries”. En segon lloc en la nostra llei electoral, espanyola per cert, els vots no tenen el mateix valor a les Garrigues que al Barcelonès (si jo fos de Barcelona m’emprenyaria) i en tercer lloc perquè unes eleccions al Parlament puguin ser un plebiscit pur es necessita la conformitat del 100% dels partits polítics per definir un clar bloc del sí i del no, fet que no es dóna a Catalunya (només les reconiexen tres partits de set).

I des de la conferència de Mas poc consens i poques negociacions, en Mas diu que llista única amb la societat civil al capdavant però amb polítics, Unió es trenca per la meitat, ERC diu que d’acord però sense polítics, la CUP que d’acord a anar sense polítics però que ara s’ho han de pensar i decidir-ho millor en assemblea. L’ANC ha tingut un immerescut maldecap amb tanta pilota sobre el terrat i la resta, la gent, ens ho mirem des de fora amb cara d’emoticona perplexa i ruboritzada.

Davant de tanta desesperació i soroll semblaria que el millor és la calma, el bon diàleg, les negociacions discretes però segures en espais reconeguts i respectats per tots. Si bé accepto que CDC, ERC i CUP vulguin considerar les eleccions un plebiscit i no és pas el meu objectiu “ser un dissolvent per les plebiscitàries” com alguns titulars poc afortunats m’adjudicaven, crec que no se’ns pot exigir als ciutadans no amortitzar les eleccions per lliurar-nos de la corrupció, de les privatitzacions i de les polítiques d’austeritat executades pel govern de CiU amb el suport d’ERC.

Si hom vol votar en clau d’independència o en clau d’aturar el consorci sanitari de Lleida és un dret intrínsec inalienable i inqüestionable. Les eleccions seran el que la gent vulguin que siguin.

Enyoro els temps de la unitat social i política dins i fora del Parlament, siguem diversos, siguem plurals, presentem-nos a les eleccions cadascú amb la formació que consideri convenient, amb punts de programa pactats, fulls de ruta consensuats, i tots els pactes preelectorals que vulgueu que veritablement suposin una ruptura i una superació de les eleccions del 2012. Poseu la societat civil a les vostres llistes polítiques com heu fet sempre, si voleu feu-ho ara amb més intensitat per deslliurar-nos de gent corrupta i acomodada però deixem de banda les llistes úniques no unitàries i busquem la unitat d’acció pel bé del procés. En el respecte per la diferència i per la unitat està la clau que ens ha fet avançar com mai, som a temps de revertir-ho.

Tenim camí a recórrer plegats, en aquest moment el Procés Constituent no subordinat a l’Estat, el referèndum i la República Catalana són les iniciatives rupturistes que més consens generen entre els ciutadans i les formacions polítiques, inclosa la gent del Sí que es pot!.

Els països bàltics van aconseguir la independència cantant, fent vies agafats de la mà però abans van haver de suportar els tancs i la violència. El nostre procés es preveu pacífic de moment i així el volem, això implica com deien els zapatistes anar més lents perquè anem lluny. 

Pintures Rupestres del Cogul en marxa

Ahir quan agafava el tren cap al Parlament a les 8:00 sabia que m'esperava un matí de bogeria però que alguna cosa important podia passar. Efectivament, a les 10:00 havia des ser present a la comissió d'agricultura però també havia d'estar pendent del que passava a la sala 4 a la comissió de cultura. 

En una sala havia d'atendre a les diferents organitzacions agràries que venien a explicar-nos el seu posicionament sobre la Llei d'Interprofessionals Agràries, llei que més endavant quan s'aprovi, si ho aconseguim, us explicaré amb detall l'exèrcit Pancho Villa que tenim al govern. Vosaltres sabeu de què va la llei? Doncs un 95% de les organitzacions agràries tampoc, crec que ni el mateix govern sap quins beneficis té (i els té!) ja que no ha publicat un trist powerpoint sobre la mateixa. 

En fi, us prometia explicar-vos la fita important assolida ahir al Parlament i això tenia lloc a l'altra sala. Mentre discutia sobre la importància de que els catalans tinguem les nostres pròpies interprofessionals sobre la raça bruna, la meva companya Dolors Camats (que també fa de diputada matxaca quan toca) era a la comissió de cultura, mirant d'endarrerir el debat sobre la nostra Proposta de Resolució per posar en funcionament el Centre d'Interpretació de les Pintures Rupestres del Cogul. 

Dues hores de compareixences i debat agrari pendent de que la Dolors em digués quan havia de sortir i fer els 100 metres llisos d'una sala a una altra. A les 11:50 vaig rebre l'avís, "la teva proposta es debat en 10 minuts", i un altre whats a sota "perdó, en 3 minuts" (emoticona de preocupació, d'aquella amb el cap blau), hòsties! Córre Vilà. Vaig sortir esprintant cap a la sala 4 deixant tots els estris a la sala 1, hi entro tot just un minut abans que el president de la Comissió de Cultura em donés pas per presentar la proposta. 

Em faltava l'aire però tot indicava que avui l'aprovaríem i seria un dia joiós per al Cogul i per a les Garrigues, per extensió també per al territori. Valia la pena... -Vilà, concentra't-. Mig ofegada vaig tartamudejar perquè era tan important que les Pintures del Cogul tinguessin un Centre d'Interpretació digne, no em vaig haver d'esforçar gaire perquè el company Jaume Moya havia escrit una excel.lent exposició de motius quan treballàvem la proposta amb tècnics experts i sobretot amb la bona gent del Cogul i el seu entranyable alcalde desmemoriat Jaume Mor. 

Malgrat tot vaig fer-me pesada en deixar paleses dos emocions: en primer lloc la meva indignació perquè La Roca dels Moros és l'únic conjunt de Catalunya que no gaudeix d'un Centre d'Interpretació, ni de personal professional ni d'un sant remei de Déu a diferència dels dos altres grans conjunts del Montsià i del Priorat. En segon lloc el meu agraïment a la gent senzilla del Cogul, al seu alcalde i a l'Associació d'Amics de les Pintures Rupestres del Cogul per haver susbtituit amb tanta dignitat, la feina que la nostra administració no ha sabut fer durant dècades. 

Un cop més triomfa la mobilització de la gent, sumada a la feina institucional, si m'ho permeteu un tàndem perfecte que ens ha possibilitat guanyar unes quantes batalles al territori durant aquesta legislatura. 

Anècdota: quan vaig acabar la meva intervenció demanant suport a tots els grups per impulsar la Roca dels Moros, la senyora Carina Mejías de C'S em va voler fer una brometa "has dit moros, ara faré un comunicat dient que la representat d'ICV ha dit moros", no vaig poder riure més aviat volia plorar, ella pensa que ser moro és alguna cosa negativa. Li vaig dir "ets tu qui fa una mala interpretació de la paraula moro", no va contestar.