Des del 20D són nombrosos els mitjans i les declaracions de polítics catalans que han anunciat que Podem ha renunciat al referèndum. Hi ha una certa dèria, catalana i espanyola per fer que tant Podem com En Comú Podem es facin enrere. Els motius catalans i espanyols per menystenir la coalició amb Podemos són ben diferents.
Per part de la balma catalana hi ha la necessitat d’assenyalar-los amb el dit com a estafadors o venuts a la caverna espanyola, per una banda és una qüestió de reafirmació de la corda unilateralista del procés per demostrar que la ruptura i el camí en solitari és l'única via possible per arribar a la independència, per l’altra, també és una necessitat de demostrar que els catalans és van equivocar votant el 20D. En aquest sentit ens renyava l’expresident Mas quan ens deia als catalans que "a veure si ens aclarim".
A les espanyes també demanen que Podem abandoni el referèndum. El PP i C’S no cal ni dir-ho car cada cop que pronuncien referèndum els salta un tic a l’ull, però sobretot és la màxima línia vermella del PSOE per formar govern, i per si fos poc ara també d’Alberto Garzón d’IU, que en una entrevista amb Anna Pastor el diumenge deia clarament que fora referèndum per negociar i que ells ja l’havien fet saltar pels aires en les negociacions. A pesar de les múltiples pressions d’una i altra banda el referèndum es manté tenaç a can Podem i a can En Comú Podem.
I no és pas que els riscos de mantenir el referèndum per Podem no hi siguin: un d’ells és la imminent culpabilització de Podem per part del PSOE de Pedro Sánchez (si és que existeix el sanshisme) per haver impossibilitat la formació de govern mantenint tossudament el referèndum.
El passat dijous dia de la trobada internacional per mantenir al Regne Unit dins la UE, sorprenia a un Sánchez davant del Parlament Europeu més sol que la una amb una motxilla penjada a l'esquena, per cert, no és tan guapo ni tan alt. En aquell moment un membre del partit verd neerlandès em deia –mira, sembla un tio normal i va sense seguretat. A Espanya i als EUA teniu un problema amb això de bloquejar els possibles governs, això dels vetos és impensable als Països Baixos-.
El company em va fer pensar que pot ser tenia raó però al mateix temps reconec que a qui se li dispara un tic a l’ull si em diuen que s’ha de governar amb C’S i sense referèndum "pel bé de tots", és a mi. No estic preparada per fer aquest tipus de concessions ni per treballar amb nous governs de concentració a la neerlandesa, és més, dubto de si aquest governs multicolor no són grans coalicions encobertes que els hi són favorables al capitalisme i que al final és un pretext més perquè res no canviï.
Pot ser sí que tenim un problema amb el fet de no voler governar amb tal o altre partit doncs a Sánchez se li escapa la rialleta sota al nas quan observa la caparrudesa de no fer-se enrere amb el dret a decidir del poble de Catalunya perquè ja sap a qui culparà si es va a noves eleccions o si acaba formant govern amb C’S amb l’abstenció del PP. Tan hi fa.
Més enllà de les negociacions per formar govern cal que adoptem perspectiva de satèl·lit i reflexionem quants cops en la història política espanyola l’exigència de celebrar un referèndum a Catalunya sobre el seu futur polític ha estat de forma tan ferma sobre la taula de negociació per formar govern. La resposta és fàcil: mai. Es fa difícil endevinar què passarà en els propers dies, si ens espera un nou govern o unes noves eleccions, però tenint en compte la lentitud en la que es mou la política, déu n’hi do com ha canviat el panorama després del 20D i amb els resultats d’En Comú Podem a Catalunya, de les confluències diferents nacions històriques i del discurs "transgressor" de Podem respecte a la plurinacionalitat. Dic transgressor perquè dins la política espanyola ho és encara i que sigui una obvietat per la majoria dels catalans.
La política s’ha mogut a Catalunya i també es mou a Espanya, el Partit Verd Europeu manté els seus suports al dret a decidir, ara més que mai tenim l’oportunitat d’empènyer amb força per aconseguir aquest referèndum vinculant merescut però la solitud en la que ho fa Podem amb les confluències té un flaire terriblement inquietant.
(Article publicat a Nació Digital)
Per part de la balma catalana hi ha la necessitat d’assenyalar-los amb el dit com a estafadors o venuts a la caverna espanyola, per una banda és una qüestió de reafirmació de la corda unilateralista del procés per demostrar que la ruptura i el camí en solitari és l'única via possible per arribar a la independència, per l’altra, també és una necessitat de demostrar que els catalans és van equivocar votant el 20D. En aquest sentit ens renyava l’expresident Mas quan ens deia als catalans que "a veure si ens aclarim".
A les espanyes també demanen que Podem abandoni el referèndum. El PP i C’S no cal ni dir-ho car cada cop que pronuncien referèndum els salta un tic a l’ull, però sobretot és la màxima línia vermella del PSOE per formar govern, i per si fos poc ara també d’Alberto Garzón d’IU, que en una entrevista amb Anna Pastor el diumenge deia clarament que fora referèndum per negociar i que ells ja l’havien fet saltar pels aires en les negociacions. A pesar de les múltiples pressions d’una i altra banda el referèndum es manté tenaç a can Podem i a can En Comú Podem.
I no és pas que els riscos de mantenir el referèndum per Podem no hi siguin: un d’ells és la imminent culpabilització de Podem per part del PSOE de Pedro Sánchez (si és que existeix el sanshisme) per haver impossibilitat la formació de govern mantenint tossudament el referèndum.
El passat dijous dia de la trobada internacional per mantenir al Regne Unit dins la UE, sorprenia a un Sánchez davant del Parlament Europeu més sol que la una amb una motxilla penjada a l'esquena, per cert, no és tan guapo ni tan alt. En aquell moment un membre del partit verd neerlandès em deia –mira, sembla un tio normal i va sense seguretat. A Espanya i als EUA teniu un problema amb això de bloquejar els possibles governs, això dels vetos és impensable als Països Baixos-.
El company em va fer pensar que pot ser tenia raó però al mateix temps reconec que a qui se li dispara un tic a l’ull si em diuen que s’ha de governar amb C’S i sense referèndum "pel bé de tots", és a mi. No estic preparada per fer aquest tipus de concessions ni per treballar amb nous governs de concentració a la neerlandesa, és més, dubto de si aquest governs multicolor no són grans coalicions encobertes que els hi són favorables al capitalisme i que al final és un pretext més perquè res no canviï.Pot ser sí que tenim un problema amb el fet de no voler governar amb tal o altre partit doncs a Sánchez se li escapa la rialleta sota al nas quan observa la caparrudesa de no fer-se enrere amb el dret a decidir del poble de Catalunya perquè ja sap a qui culparà si es va a noves eleccions o si acaba formant govern amb C’S amb l’abstenció del PP. Tan hi fa.
Més enllà de les negociacions per formar govern cal que adoptem perspectiva de satèl·lit i reflexionem quants cops en la història política espanyola l’exigència de celebrar un referèndum a Catalunya sobre el seu futur polític ha estat de forma tan ferma sobre la taula de negociació per formar govern. La resposta és fàcil: mai. Es fa difícil endevinar què passarà en els propers dies, si ens espera un nou govern o unes noves eleccions, però tenint en compte la lentitud en la que es mou la política, déu n’hi do com ha canviat el panorama després del 20D i amb els resultats d’En Comú Podem a Catalunya, de les confluències diferents nacions històriques i del discurs "transgressor" de Podem respecte a la plurinacionalitat. Dic transgressor perquè dins la política espanyola ho és encara i que sigui una obvietat per la majoria dels catalans.
La política s’ha mogut a Catalunya i també es mou a Espanya, el Partit Verd Europeu manté els seus suports al dret a decidir, ara més que mai tenim l’oportunitat d’empènyer amb força per aconseguir aquest referèndum vinculant merescut però la solitud en la que ho fa Podem amb les confluències té un flaire terriblement inquietant.
(Article publicat a Nació Digital)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada