L'Ocupació Invisible de Palestina

A Ramallah (Cisjordània) plou més que a Londres, concretament 699 m3 anuals mentre que a Londres en són 596 m3 per any. Irònicament els londinencs tenen 150 litres al dia per persona mentre que els palestins només tenen 70 litres per persona i dia.

A Palestina l'aigua de la pluja és recull en una part a les muntanyes de Al Khalil (Hebron) a Cisjordània, suposadament territori palestí reconegut als acords de Oslo de 1967, no obstant els israelians en tenen el control governamental i acaparen el 80% d'aquesta aigua. Així mateix també controlen la majoria de recursos hídrics de Jerusalem Est i Gaza tot determinant quanta aigua poden utilitzar els palestins.

L'aigua és un bé comú indispensable per a la vida humana, un dret humà inalienable per al desenvolupament de l'agricultura, la ramaderia i la indústria. Totes les civilitzacions s'han aplegat sempre al voltant de l'aigua per poder sobreviure i desenvolupar la seva economia. La privació de l'accés a l'aigua suposa una violació gravíssima d'un dret bàsic i fonamental, una manera perversa d'ofegar de manera silenciosa una població ocupada.

Els israelians han obstruït sistemàticament el desenvolupament de qualsevol infraestructura palestina relacionada amb l'aigua des de 1967. Si amb això no n'hi ha prou l'any 2011 les Forces d'Ocupació Israelianes van bombardejar i/o demolir 89 estructures relacionades amb la canalització, embassament i tractament de l'aigua a Palestina i 34 pous d'aigua de pluja essencials per a l'agricultura i la ramaderia.

En realitat la política colonial i de usurpació de l'aigua començà l'any 1965 quan Israel va fer efectiu el desviament del riu Jordà cap al territori ocupat per tal de desenvolupar els seus plans d'expansió. El desviament representaria l'extinció de l'agricultura jordana i palestina, fet que va suposar un detonant important per a la Guerra dels Sis Dies.

El resultat a dia d'avui és que els israelians tenen 300 litres al dia per persona, incloent els colons que ocupen territori palestí, i els palestins 70 litres al dia per persona tal i com apuntàvem al principi (segons dades de Cisjordània). En realitat però la Organització Mundial de la Salut recomana 100 litres d'aigua per dia i per persona, per tant, mentre uns van sobrats els altres no arriben a la quantitat d'aigua estimada com a necessària.

Però el cas de Gaza és encara molt pitjor, el 95% de l'aqüífer que voreja la costa, del qual en depenen els 1,8 milions d'habitants que hi viuen, està contaminat per la seva constant extracció i per les aigües residuals pel que és aigua no potable, inutilitzable per consum humà.

Segons el darrer informe presentat per l'Assamblea de Cooperació per la Pau (ACPP) i realitzat per l'Institut d'Investigació de Política Econòmica de Palestina (MAS), les necessitats d'aigua de Palestina al 2020 seran de 859 milions de metres cúbics a l'any, el triple d'aigua que avui hi ha disponible. El mateix informe també subscriu que si el subministre d'aigua es mantingués estable durant els propers 10 anys, al 2020 només es podria cobrir un 40% de les necessitats de la Franja de Gaza i Cisjordània.

L'aqüífer de la Franja de Gaza quedarà inutilitzable l'any 2016 i Gaza no tindrà aigua pròpia al 2020 perquè tampoc té cap tipus d'accés als aqüífers de les muntanyes de Al Khalil i pateix la mateixa política d'obstrucció al desenvolupament. El bloqueig israelià no permet que hi entrin materials de construcció per noves infraestructures aqüíferes i l'elevat preu de les dessalinitzadores les fa inassumibles, suposant que se'n poguessin construir serien inútils a conseqüència talls diaris d'electricitat que pateixen el territoris palestins des del bloqueig israelià.Els israelians ocupen mitjançant l'urbanisme colonial els territoris palestins incomplint els Acords de Oslo del 67, bombardegen infraestructures i cases de civils provocant centenars de morts, tirotegen els agricultors quan s'apropen a treballar les seves pròpies terres de la franja i des de l'any 2007 després de que Hamás guanyés les eleccions, van començar les restriccions de gasolina i electricitat provocant constants talls en la mateixa i impossibilitant el desenvolupament en majúscules. També bloquegen la importació i exportació dels productes agroalimentaris palestins o els obliguen a produir-los sota etiqueta israeliana.Tanmateix si alguna represàlia pot fer del tot inassumible la vida a Palestina és l'assecament dels aqüífers i impedir a la seva població l'accés a l'aigua, a la seva pròpia aigua. La privació de l'aigua és sens dubte una de les pitjors violacions dels drets humans, és l'ocupació més invisible, la més perversa, la menys coneguda per la comunitat internacional i a l'hora la més efectiva per als israelians. Fins quan la Unió Europea i la resta de la comunitat internacional continuarà permetent la mort lenta i agònica d'aquest territori i la seua gent.
La campanya Thirsting for Justice: Palestinian Rights to Water & Sanitation (www.thirstingforjustice.org) s'encarrega de recollir firmes per demanar a la Comissió Europea i resta de la comunitat internacional que Israel respecti el dret dels palestins a l'aigua i unes instal·lacions sanitàries a través del propi control dels aqüífers; permetent la construcció de pous a Cisjordània; rehabilitant l'aqüífer principal de Gaza i incloent l'accés a l'aqüífer de Al Khalil i el riu Jordà. És imprescindible que la UE pressioni per a que la reconstrucció i manteniment d'infraestructures per a l'aprofitament d'aigua sigui un fet i que s'acabin les demolicions i bombardejos així com que es garanteixi el compliment de la llei internacional fent que la UE i els seus Estats Membre demanin les compensacions necessàries per la destrucció d'infraestructures relatives a l'aigua finançades amb diners europeus.