Alba

Ahir tothom va sortir al carrer per tu, Alba. És massa gros que te n’hagis anat així, massa esgarrifós pels targarins, per la nació, pel món. Te’n vas quan la teva ment començava a pensar en abstracte, quan el teu criteri s’originava i es manifestava amb veu pròpia, quan el teu cos iniciava el dibuix d’unes corbes en femení. Quan tot just despertaves del son dels infants, deia la cançó.  És massa gros, massa exagerat, massa aviat.

El teu assassinat no té res a veure amb cap mort accidental, ni amb violències casuals, és un crim atroç del masclisme feixista i del patriarcat que regna gairebé des dels inicis de la civilització. El mal endèmic més estès, tan estès i tan endèmic que el vivim i el reproduïm cada dia sense percebre’l. Els nostres drets hi són però s’esvaeixen sovint en la quotidianitat dels fets i dels actes. Ells es fan amos de les nostres ments, dels nostres fills i més encara, de les nostres filles.

Ens unim contra el nazisme, contra el racisme, contra el capitalisme, contra les retallades, els desnonaments però ens apleguem de la mateixa manera contra el crim ordinari del patriarcat i del masclisme? Tal vegada només quan fets com aquest ens desborden, ens ofeguen. Sortim un dia al carrer, i ja està. Marxem cap a casa i demà tornarem a reproduir els actes del masclisme quotidià fins tornar-nos a esgarrifar.

Tu vas dir prou, no volies continuar amb ell i no ho va suportar, car la seva estima per tu no era sana. Els homes insans posseeixen, els homes igualitaris estimen i ens deixen marxar. Ells ens fan créixer com a persones, ens ajuden a volar ben amunt, ens cuiden i ens respecten. Hi ha massa homes insans i dones que els normalitzen.  

I és que tu no te n’has anat, Alba, t’han fet marxar perquè no vas obeir. Tenim doncs el mandat que tu ens has deixat: DESOBEIR. Desobeir cada dia al carrer, a casa, a la feina, a les institucions i a les associacions per totes les Albes, Maries, Sònies, Yasmines... Desobeïm totes per sempre més i pel teu record.  

Sara