El preu d'una política restringent d'immigració

El discurs contra la voluntat d’integració de les persones migrades s’endureix, tant a Europa com a Catalunya i és que quan les coses van maldades, hom tendeix a recloure’s, a tornar-se conservador i retornar a les mentalitats totalitàries. La por sembrada per la crisi econòmica i social comença a fer els seus efectes, paralitza la musculatura, inclosa la que bombeja la sang que ha d’arribar al cervell. La por a perdre el que tenim provoca la immobilitat i la passivitat davant les misèries i les situacions d’extrema pobresa en les que viuen moltes de les persones, principalment les migrades, a Catalunya. En aquest estat de reticència tanquem els ulls i fem veure que no hi són i com que han estat els darrers d’arribar,  girem el coll cap al costat i sense mirar-los als ulls direm que marxin perquè aquí no tenim res per ells/es. Tan se val si a la butxaca no hi tenen ni un cèntim ni per un bitllet d’autobús que els dugui al poble del costat!
El govern central, en adonar-se que moltes persones migrades no tenien cap intenció de quedar-se en un país hostil que els deixa ben poques oportunitats de millora, endegà els plans de retorn voluntari sense massa èxit però. En tot cas no han provocat l’allau de persones migrades a les oficines autonòmiques amuntegant-se per poder marxar de nou al seu país d’origen, algú se li fa estrany això? No, oi? Contradictòriament i a pesar de les febles ajudes que se’ls donaven per marxar, a Barcelona s’han aprovat gairebé mil plans de retorn voluntari. Analitzem però el fenomen perquè val la pena.
La política de pal de cec feta des dels despatxos, la que no amortitza les investigacions acadèmiques i socials que es realitzen entorn a aquest fenomen, la que no organitza consells ciutadans efectius sinó d’aparador, ha tornat a equivocar-se... què poc costava escoltar les necessitats, els desitjos i les il•lusions de les persones que emprenien un projecte migratori! Amb una petita mostra d'immigrants, independentment de quin sigui el seu país d’origen ens haguéssim adonat que una bona part d’aquestes persones (no totes) tenien un projecte temporal, és a dir, venien a fer diners per invertir-los posteriorment en els seus països d’origen tot obrint petits negocis.
Si més no, de nou la por i la paralització de la musculatura en veure que arribaven en grans quantitats cridats pel nostre mercat de treball, feu que els governs europeus comencessin a endurir enormement les condicions per adquirir els permisos de treball i residència. El resultat d’aquest enduriment és que el procés d’una persona migrada per establir-se a casa nostra arriba a ser tan llarg (10 anys mínim), penós i car, que en oferir-los quatre pagues i carantoines per a que tornin a marxar, la seva resposta ha estat aixecar el dit anular i dir: per què no te’n vas tu!
El Tercer Sector ja havia advertit de les conseqüències d’una mala gestió de la contractació en origen, que mai es va fer en origen, també de l’enduriment i del control de fronteres. Nombrosos estudis coincidien amb que ningú vol marxar i deixar els fills/es, la família, els amics i en definitiva l’entorn on se’l respecta i se l’estima per trobar-se sol davant una societat prepotent que no ha sortit mai de casa, i que el considera inferior i l’explota sense gaires escrúpols.
La Camacho, el Sarkozy i la Merkel no paren de treure porqueria de la boca criminalitzant la immigració per tal de fer vots a costelles de les misèries d'aquests/es Ulisses que paradoxalment es troben en terra de ningú i enyoren constantment el seu país, però no hi poden tornar amb la cua entre les cames després d’haver viscut tot un infern per arribar on són.
Celebro que el govern central hagi plantejat conservar l’antiguitat de la situació administrativa dels qui decideixen retornar, sens dubte és una manera de reconèixer l’esforç i la paciència que han tingut per adquirir-la. No obstant seria més interessant endegar un bon pla integral de codesenvolupament (i no iniciatives parcials) que permeti retornar les persones migrades que així ho desitgin amb dignitat i amb la possibilitat real de fer desaparèixer la pobresa tot fent front als mercats internacionals d’explotació que envaeixen els seus països d’origen. O és que el que passa és que els necessitàvem més nosaltres a ells/es que ells/es a nosaltres? Vet aquí el pla de la dreta: fer discurs xenòfob per a que la ultradreta no guanyi terreny i entretenir la ciutadania amb rucades per a que es rebotin contra els seus veïns/es del barri en comptes de sublevar-se en vers els governs i els milionaris de corbata. Quina esquizofrènia això dels plans de retorn: que marxin però que no marxin gaire, d’altra manera, com ens ho farem quan tornin a escalfar motors les màquines de la producció que requereix mà d’obra barata i abnegada?