Política de testosterona rància

Com més tombs hi dono, més clar ho veig, en totes les expressions de la política hi sobren homes de masculinitat tradicional malentesa i caduca, i hi falten persones amb sensibilitat i maduresa. Em refereixo a la classe d’homes, encara molt majoritària, que prenen decisions a base de mesurar-se-la amb el que regna al municipi del costat, la comunitat autònoma veïna o el país de més amunt. Però el que és el pitjor de tot, és que a les dones que són com bé sabeu, les darreres a incorporar-se, els ensenyen a reproduir dogmàticament aquesta forma de fer política tan barroera (penseu en l’Alícia Sanchez Camacho per uns instants).
Per il.lustrar aquesta teoria d’excés de política de la testosterona rància, tres exemples a diferents nivells de govern: el primer i més a l’abast, es troba en les obres públiques i privades que s’instal•len en els municipis sense tenir en compte ni el criteri ni les afectacions dels veïns/es dels pobles limítrofs. Em refereixo a abocadors, incineradores, tèrmiques, cementiris nuclears, aeroports i totes aquelles infraestructures que podrien empudegar amb olors, sorolls i/o restes contaminants als municipis adjacents. Sense anar més lluny, d’això es queixava el veïnat pel que fa a l’abocador de Seròs.
La política municipal, generalment feta per homes (molt homes!) i dones que mimetitzen entre l’equip de govern, creu que el criteri a tenir en compte és omplir les arques independentment del perjudici que això pugui ocasionar als de la vora. Quin gran exemple de solidaritat i de bona governança per a les generacions futures!
A nivell autonòmic CIU representa el clímax de la testosterona rància a la que em refereixo. Han estat i són incapaços de veure ni reconèixer res positiu en l’obra de govern del tripartit, així com en l’època convergent es varen dur a terme bones accions i bones idees algunes d'elles culminades en l’obra tripartit, aquest també ha dut prosperitat en infraestrutures necessàries com el Segarra-Garrigues, la Xarxa de Transport Públic i la protecció del Medi Natural, entre altres. Tothom sap que la seva situació actual de defallida econòmica no és conseqüència de la seva gestió sinó del cúmul de perjudicis econòmics a nivell mundial i sobretot estatal. Dir i afirmar per part del senyor Mas “nosaltres ho farem millor” és com dir que "nosaltres nena (en aquest cas la ciutadania), la tenim més llarga". Com a nena, sincerament hi tinc poca afecció als mansos llepats, competitius i prepotents.
Respecte a l’Estat la testosterona guanya amb reveniments, entre Zapatero i Rajoi la politiqueria i els retrets van per sobre dels consensos i els punts comuns. Que els hi tenen, i molts. Sense anar més lluny la pròpia reforma laboral, sembla més obra del PP que no pas del PSOE i en comptes de reconèixer la concòrdia, continuen treien les cintes mètriques.
Més que mai i en una situació de crisi econòmica, es fa urgent i necessari, que comencem a mirar els pobles, les comunitats i els Estats limítrofs com a col•laboradors potencials, més que no pas com a competència directa. La manca de líquid forçosament hauria de suggerir unió i solidaritat en forma de projectes mancomunats, així mateix, les assemblees ciutadanes en totes les seves formes (si és que n’hi ha algun govern), han de fer-se presents per defecte per tal d’assegurar-nos que la ciutadania participa en tot moment i de forma transparent en els processos de presa de decisions.
És clar que la política necessita ésser feminitzada i en això no vull pas dir que les dones siguin més conciliadores, menys competitives, ni menys agressives doncs hem vist casos de dones “hormonades” amb polítiques molt conservadores gens solidàries amb els de la vora ni amb els seus propis (Margaret Thatcher, Ana Botella, Angela Merkel, Pilar Raola etc...). El que succeeix és que aquells valors atribuïts tradicionalment a la feminitat: la compassió pels altres, la capacitat d’escolta i la cura dels demés en definitiva, són valors depreciats precisament perquè són “de les dones” i certs homes creuen que cal "mostrar" les virtuts contràries, car feminitzar-se continua essent sinònim de devaluar-se.
Feminitzar la política, reconstruir-la, ens podria dur fins i tot més enllà de la democràcia participativa, podria ser l’inici d’una veritable democràcia inclusiva en la que vegem representats d’una vegada i per totes, els interessos comunitaris per sobre dels individuals.