Independentista i d'ICV

Són dies de moviments dins i fora d'ICV que obliguen a prendre postura i ressituar-nos amb serenitat i sense oportunismes, buscant sortides col·lectives tot evitant els assimilacionismes forçats.

Sempre he estat partidària de les clarificacions, qui em coneix sap que és gairebé una forma de vida, per això he estat defensora de la necessitat de tenir un full de ruta propi. I puc dir que la Convenció Nacional d'ICV m'omple d'orgull, és un acte de participació i de valentia transmès en directe i, per tant, de transparència, de nova política i de la més transgressora (busco i no trobo altres exemples de convencions nacionals on es decideixi el full de ruta d'un partit que hagi estat transmès en streaming).

Es tracta d'un acte d'audàcia sense precedents per la mateixa dificultat que té qualsevol organització en la gestió de la seva pluralitat ideològica interna. La diversitat és riquesa i amplitud de mires, però també comporta dificultat en la gestió i, per aquest motiu, li atorgo un doble mèrit a aquesta convenció. Des de Terres de Lleida vam defensar aferrissadament la seva celebració per dos motius: en primer lloc perquè els propis militants de l'organització tinguin clara quina és l'aposta i el camí que seguiran els seus càrrecs polítics sense sorpreses. I, en segon lloc, per no confondre la ciutadania amb missatges dessubstanciats, dibuixant una imatge d'ICV borrosa als mitjans i que no ens feia atractius com a projecte ni tampoc feia justícia a la qualitat política i humana de l'organització i per extensió qui més la representa.

Parteixo de que tots els punts de vista i opinions respecte al procés nacional són legítims i respectables, avorreixo profundament els antidemòcrates que neguen el drets nacionals als catalans, però també els independentistes hiperventilats que aprofiten l'ocasió per menystenir o insultar qualsevol sortida federal o confederal per Catalunya. Demano serenitat a uns i altres, demano reflexió i paciència per continuar sumant perspectives sobiranistes federals i confederals. Fer el contrari resta, i resulta excessivament miop situar l'Estat Lliure Associat gratuïtament al costat dels antidemòcrates.

La majoria de l'organització d'ICV s'ha situat en un marc confederal amb la defensa d'un ELlA des de la sobirania plena però pactada amb les forces de l'Estat espanyol, aquesta és una opció optimista que fa temps que s'afanya per trobar sortides dialogades. Una alternativa que creu profundament en que les classes populars espanyoles podran fer un gir a les polítiques del bipartidisme PP i PSOE, i certament, el diàleg i la democràcia sempre són les opcions més òptimes per solucionar qualsevol tipus de conflicte.

Però, què ens diferencia ideològicament als militants d'ICV independentistes dels federalistes o con-federalistes? Només un factor: la fe en un darrer intent. Cal recordar que ICV no tanca la porta a la independència si la sortida pactada no s'aconsegueix (tal i com clarifica el document) però a aquest intent de sortida pactada caldrà posar-hi data de caducitat (tal i com no clarifica el document i en el que caldrà treballar).

Em confesso menys optimista i més incrèdula que els meus companys i companyes i, en certa manera, els envejo. Envejo la seva fe en què les classes populars espanyoles puguin fer el tomb a aquesta situació, especialment quan fa quatre dies una companya d'IU (no la primera ni la darrera) em deia en una reunió al Centre Català de Luxemburg que les classes populars espanyoles en part “tenen la mirada posada en el procés català com a sortida rupturista i emancipadora que ha de marcar el camí a les classes populars d'arreu de l'Estat”. Em confessava, a més, que també ens mirava amb certa cobejança.

L'Estat Lliure Associat pot ser seria la sortida òptima, com a independentista tampoc li tanco pas la porta, però la independència a través d'un referèndum vinculant, i en cas de no poder-se celebrar, a través d'una Declaració Unilateral d'Independència, sembla la sortida real ara com ara.

A pesar d’aquesta diferència, que a ningú li estranyi que molts dels independentistes d'ICV vulguem continuar formant part del projecte econòmic, ecològic, feminista, social i nacional que representa la formació ecosocialista perquè li recordarem que som fets d'arrels profundes com les del PSUC, del PCC però també de Nacionalistes d'Esquerra i aquestes arrels estan molt per sobre de fulls de ruta temporals. Posem-hi perspectiva satèl·lit, perspectiva històrica, per entendre-ho i desdramatitzar-ho.

Per a mostra un botó: Josep Maria López Llaví i Josep Maria Armengou, entre molts altres, són cofundadors del partit Nacionalistes d'Esquerres i continuen sent companys de fatigues. I els preveig encara un futur de molta feina i de molta lluita dins i fora de l'organització. Un orgull per les darreres incorporacions polítiques com la meva i que omplen de pes polític la nostra lluita organitzada com a independentistes. La nostra força sumada a la seva experiència té un llarg i revitalitzant recorregut.

Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra va ser el precedent que al 1986 es va integrar dins IC i la seva ànima encara és viva fins i tot diria que després d'aquesta Convenció és més viva que mai. Les clarificacions, dèiem, fan que tothom s'ubiqui en la corrent en la que més l'identifica, que tothom sàpiga on és i amb el que compta. I no passa res. Els nostres profunds valors democràtics sempre fan de frontissa.

Ara, des de la diferència identificada, és quan podem construir de manera nítida un futur plegats, quan els independentistes ens comprometem a buscar ponts i a treballar per la cohesió interna dins i fora d'ICV. Per responsabilitat amb els nostres militants i amb la societat catalana i perquè hem de contribuir a demostrar que abans es trencarà la unitat de les elits espanyoles i el bipartidisme espanyol, que la unitat d’ICV. I, per extensió, la de Catalunya doncs ICV té encara un paper molt rellevant en la cohesió interna del país.

Cal no perdre de vista, a més, que els fulls de ruta nacionals són de vital importància i fan diferències evidents però són conjunturals, temporals... Els fulls de ruta tenen data de caducitat perquè cal anar improvisant noves estratègies segons es vagin movent les peces del taulell. En canvi, les arrels d'ICV no són efímeres, els valors socials i la lluita per una justícia social i global, tampoc.

De forma conjuntural i puntual potser ens trobarem prement botons diferents a les institucions, sense traumes, sense càstigs ni represàlies i amb tot el respecte per la diferència car segurament en el 99% dels casos ens trobarem prement els mateixos botons en la defensa de la igualtat, buscant la dignitat dels treballadors i treballadores i recuperant els nostres serveis públics, i això és el que compta. Tenim un projecte sòlid, arrelat, que passa per sobre de sortides individuals, de fulls de ruta temporals i que requereix la unitat indissoluble de les esquerres dins i fora de les seves organitzacions, des de la seva pluralitat.

Hom es preguntarà per què no plegar i fer-ho des d'altres formacions o “d'altres marques d'esquerres”. Doncs, precisament, per això, perquè les marques venen i van però l’experiència, els programes i els projectes es queden. M’atreveixo a dir que els independentistes d'ICV diferim a més en la forma o metodologia per arribar a l'hegemonia social ja que creure en un projecte a tan llarg termini ens resulta feixuc, difícil d'entendre, i veiem com porta als seus defensors massa sovint al sectarisme precisament per la poca pressa a guanyar aquesta hegemonia. Tampoc ens atreuen les dreceres que amaguen els seus valors d'esquerres o la defensa dels més vulnerables per “estratègia comunicativa” o que juguen de forma intencionada a la confusió per aconseguir un vot transversal que els faci guanyar de forma “exprés” l'hegemonia, sigui la social o la nacional.

Malgrat les diferències de mètode amb tots ells i elles aspiro a trobar-me al carrer i a les institucions per sumar en una gran coalició d'esquerres, perquè el programa, els nostres objectius, també estan per sobre dels mètodes. En definitiva, no deixarem que la política de consum o les modes, ens aboquin al consum de la política.

País nou amb velles receptes? No gràcies

El dia que Artur Mas feia el seu discurs post-9N i ens llençava la proposta de plebiscitàries amb llista única per crear estructures de país, algunes reaccions van ser de devoció i adhesió cega al seu pla sense punts ni comes, altres que ja fa alguns dies que treballen a diari amb les polítiques del seu Govern i aliats, no van poder evitar fumejar per les orelles veient amb clarividència la lletra petita. Des del punt de vista de les classes treballadores, de la gent que avui es troba a l’atur i sobretot de la que més pateix perquè està  a punt de ser desnonada; perquè té dificultats per alimentar els seus fills; perquè no pot pagar la calefacció, ni la llum, ni l’aigua o bé perquè pateix tots aquests problemes a la vegada, aquesta és una proposta inacceptable.

El missatge del president és que tots els que pateixen han d’esperar a que tinguem estructures d’Estat o siguem independents perquè només així crearem ocupació i recuperarem els nostres serveis públics. Comprendreu que per algú que va rebre la proposta de pressupostos de la Generalitat i ha hagut d’estudiar-la amb deteniment, la llista del president li sembli una presa de pèl. I és que la frase “no hi ha ni un duro” que ens ha repetit el Govern de la Generalitat per activa i per passiva des de 2010 i que la deixa anar cada cop que un alcalde, col·lectiu o plataforma, té una demanda concreta per al seu municipi, no és certa.

Només a Lleida enguany ens toquen aproximadament 60 milions d’euros, i tot i que és  evident la davallada d’ingressos que ha sofert la Generalitat, també és cert que per aquest motiu és més imprescindible que mai una bona redistribució dels pressupostos, prioritzar amb seny el que és urgent, imprescindible i necessari per aquest ordre. Què és urgent per nosaltres? Eradicar la pobresa. Què és imprescindible? Crear ocupació. Què és necessari? Tenir uns serveis públics dignes.

Així per exemple el Canal Segarra Garrigues seria una obra imprescindible per a les Terres de Lleida si realment generés ocupació al sector agrícola, ramader i agroindustrial però el seu desviament pressupostari, la ocultació dels informes que evidencien la seva poca viabilitat tal i com s’està executant en aquests moments, fa que el més sensat sigui sens dubte aturar l’obra, fer una auditoria dels costos transparent i pública, i finalment consolidar el que ja està construït  i que no funciona a ple rendiment perquè els regants no s’adhereixen al projecte. El CSG s’està convertint en un pou sense fons on s’hi avoquen gran part dels nostres recursos i no tenim cap garantia a hores d’ara de que això reverteixi realment en el territori.

El pressupost del CSG suposa un 30% de tot el pressupost de les Terres de Lleida, Alt Pirineu i Aran amb el que n’hi hauria prou i de sobra per fer front als pressupostos alternatius que el territori necessita. Per elaborar uns pressupostos cal basar-se en demandes reals de la ciutadania i dels seus ajuntaments, només cal parar bé l’orella al territori i escoltar quins són els clams de la gent, de les plataformes ciutadanes. Aquests clams diuen que tenim cada cop més pobresa, dèficit d’ocupació, que tenim uns serveis públics cada dia més desmantellats, manca de recerca i innovació, un transport públic precari i una xarxa de carreteres indigna i perillosa, sobretot a l’Alt Pirineu.

Els pressupostos que el Govern ens va presentar l’any passat i enguany  és obvi que es fan des d’un despatx amb una mentalitat centralista que creu que alimentant constructores amigues i pistes d’esquí ja hem solucionat la nostra economia territorial.  Aquests senyors amb els que hem d’anar en una llista única cap a la independència desconeixen la realitat territorial, menyspreen profundament els micropobles i els municipis petits de Lleida quan no inverteixen en la manca de material ni de parcs de bombers del Pont de Suert, Balaguer o la Seu d’Urgell per exemple, o quan no inverteixen en centres d’atenció primària a l’Urgell i a les Garrigues entre altres.

Què passa amb el Castell de Vergós?,  i el centre de les aus de Conill?, o les pintures rupestres del Cogul que fa més de 10 anys que esperen que el Centre d’Interpretació es posi en marxa? Els que som a peu de carrer veiem imprescindibles aquests projectes per dinamitzar l’economia dels petits municipis que estan quedant cada cop més despoblats o abandonats del tot com és el cas de Conill. Lleida ja ha perdut més de sis mil habitants en els darrers quatre anys i està previst que n’anem perdent molts més encara a aquest ritme.

Els interessos de la classe econòmica i política dominant catalana converteixen Lleida en un territori cada cop menys atractiu per manca de serveis i per manca d’inversió en la dinamització dels petits municipis, per no mantenir les escoles als pobles petits.  Per això insistim en l’escola d’Alins, Llavorsí o el Poal entre moltes altres, que no tenen les instal.lacions adients ni tampoc prou gent per mobilitzar-se ni fer soroll en contra d’aquesta desfeta. Cal invertir en problemàtiques sobrevingudes que necessiten solucions a corre-cuita com la crisi  del foc bacterià o dels purins, o el darrer episodi dels gossos ensalvatgits que s’ha donat a conseqüència d’una pèssima gestió quant a la prevenció de l’abandonament de gossos domèstics amb el perill que això comporta per a la ciutadania i per a les granges.

És del tot urgent eradicar la pobresa: aliments, habitatge, aigua, llum i escalfor per a tothom, a partir d'aquí assegurem-nos l'autonomia de les persones creant ocupació o mantenint llocs de feina que permetin la continuïtat d’empreses com Neoelectra a l’Aran, Tradema al Solsonès, Índox de Tàrrega, l’Alier a Rosselló, les  plantes de tractament de purins etc...  S’inverteix en aeroports inservibles i s’obliden les nostres empreses i el transport públic (més enllà del tren de la Pobla que després d'incomptables manifestacions han hagut que de reconèixer que era un error desmantelar).

Llista de país? Sí clar, sempre i quan la gent puguem decidir dins els pressupostos què és urgent, què imprescindible i què necessari, si han de continuar decidint els mateixos poderosos de sempre, per descomptat que no hi ha tracte.