Catorze,
quinze… sembla com si els dies que venen
després de l’onze de setembre de 2013 ja s’haguessin esfumat abans de que
arribin. Després de l’onze què?! Es pregunta la gent. Estem concentrant tants i
tants esforços en aquesta Diada que sovint ni pensem en el que pugui venir a
posteriori. Afanys d’organització,
debats a totes bandes, estirabots dels uns i dels altres, moments de tensió per
mirar de que tot surti segons el previst, moments fins i tot de cansament
pensant que les coses poden torçar-se en el minut menys pensat... I tu a quin
tram vas? Però hi aniràs? I com és que el teu partit no hi va?
ndependència,
sobirania, dret a decidir, espanyolisme, catalanisme, autodeterminació,
federalisme, internacionalisme... són molts dels conceptes que apareixen en
aquestes converses als mitjans, als twitters, als facebooks, al carrer, a les
cases. I al final ens endinsem en espirals i embolics que no ens acaben de
satisfer ni a uns ni a altres. Un moment... (respirem).
Els
matisos són importants certament però pensem bé, més enllà de la víscera al
final les diferències entre uns i altres no deixen de quedar-se aquí, a casa, a
Catalunya. Només les veiem nosaltres. En realitat el que es captarà arreu del
món o l’Estat Espanyol serà que centenars de milers de catalanes i catalans
clamen amb una sola veu que ja n’hi ha prou, que així no ens hi quedarem i que
estem disposats a arribar fins al final, que volem ser amos de les nostres
decisions com a poble i com a Nació que som. Els mitjans internacionals, tampoc
els espanyols, no traduiran els matisos: ni si al tram 78 uns cridaven
independència i al 110 els altres cridaven volem decidir i uns altres no deien
res. Si uns van convocar o si els altres van animar a participar.
Destriem-ne
la part positiva doncs. És molta la gent que aquests dies amb una esperança
desbordada prepara la seva contribució i la dels seus a la Via Catalana. Sense
anar més lluny, dissabte mentre dinava a casa dels pares, els van arribar les
samarretes grogues amb un “Rosselló” ben estampat en vermell al bell mig del
pit. Que el meu pare s’emocioni amb els
actes de la Diada de Catalunya em ve poc de nou, la sorpresa enguany ha estat
la mare. Li etzibo amb cara d’il·lusió... -Mare tu també?-. “Oh ves filla,
alguna cosa hi haurem de fer!”... Vaig somriure i vaig pensar, -òndia tu, la
mare es mobilitza, això sí que es gros-.
La
mare que és d’origen madrileny, quan va fer els dotze anys emigrà a Rosselló, no
va tardar molla en començar a parlar en català. Avui, la feina és seva per
recordar el seu castellà d’origen, però encara guarda una simpàtica “z”
castellana quan pronuncia “Madriz”, que em recorda que a casa mai m’han
ensenyat a jutjar ningú per venir d’aquí o d’allà. Tampoc per sentir-se més o
menys català, espanyol o marroquí... això no va d’identitats! Sí em van educar
per no desitjar mai per als altres el que no vulguis per tu mateix i no vull
cap persona ni cap nació menystinguda, ni aquí ni enlloc, no vull una Catalunya
reprimida on el català sigui una llengua minoritària, tampoc consentiré que la
nostra gent sigui explotada a la seva feina ni que manquin àpats als menjadors
escolars. M’han ensenyat a creure en la JUSTÍCIA en majúscules, justícia social
i justícia nacional.
Aquests
dies seré amb la meva gent d’ICV, amics
i familiars als actes de la Diada però no deixaré de pensar ni un segon amb la
ciutadania de Catalunya que viu oprimida per les classes benestants. Encerclant
la Caixa, en el marc dels actes de la Via Catalana, juntes clamarem justícia
per totes bandes i exigint també la independència dels mercats, de la Troika i
dels catalans corruptes que ens han robat.
Amb
la gent del Procés Constituent farem evident que els nostres bancs, simbolitzats
majoritàriament per la Caixa, també desnonen, arruïnen, especulen amb els
aliments, oprimeixen els més desvalguts i que hi ha corruptes amb noms ben catalans
que espolien la nostra pròpia classe treballadora. L’onze de setembre d’enguany
desafiarem tots els opressors, TOTS, els que abusen dels nostres drets com a
nació i dels que n’abusen com a individus... i què farà ICV després de l’onze?
Doncs continuarà reivindicant al carrer i a les institucions justícia social i
nacional, ho farà l’onze, el dotze, el tretze, el catorze i tots els dies de la
seva vida política mentre la gent així ho desitgi. Ni ahir, ni avui, ni demà
seran mai una excepció per la gent d’ICV per cridar visca Catalunya lliure!
(d’opressors).
