El
malalt terminal d’aquests pressupostos sens dubte és la pròpia cooperació
catalana i l’ajuda al desenvolupament. El pressupost de cooperació encara es
redueix en 800.000 euros per al 2014, en total la partida s’ha reduït en més
d’un 83% des de l'any 2010, fet que fa tècnicament inviable la Política Pública
Catalana de Cooperació al Desenvolupament (l'Agència Catalana de
Cooperació-ACCD).
La major part del pressupost dins l’Agència corresponen a personal i funcionament, pel que poc en queda per les activitats i projectes. És a dir, de sis milions gairebé la meitat són per sostenir la pròpia Agència. Sembla doncs que el destí de l'ACCD ja està decidit i que hi ha una agenda clara però no reconeguda pel Govern, es tracta d’acabar amb la pròpia Cooperació Catalana al Desenvolupament. Ara que és més necessària que mai, ara que hi ha més pobresa que mai, ara que sabem que si no cooperem juntes, no ens en sortirem.
El pressupost del 2014 només servirà a algunes entitats per pagar deutes però no per continuar la seva activitat. Les ONG catalanes consideren que no hi ha un Pla de treball seriós: " una línia sola d'actuació que serà un Pla general de suport al sector i continuar insistint en la recerca de patrocinis quan no s’ha aconseguit res fins ara", diuen. Certament, fiar la cooperació catalana a la col·laboració de les empreses privades és una quimera, una mala excusa per no fer-hi front des del Govern. Si realment s’ho creguessin s’haurien preocupat de sensibilitzar aquestes empreses sobre la necessitat de cooperar, però no es coneix cap programa públic que ho fomenti. En canvi la desregulació, l’egoisme, l'evasió.. sí semblen ben atiades per aquest mateix Govern.
La Federació Catalana d’ONGs (FCONG) treia un comunicat on expressava molt encertadament que no és cert que aquests siguin uns pressupostos socials, entre les polítiques de solidaritat i defensa dels drets bàsics, la cooperació internacional (i nacional) hauria des ser prioritària, i aquesta no només s'ha desmantellat, sinó que no hi ha cap voluntat de recuperar-la ni d'assumir-la seriosament. De fet tota la retallada recau en la Cooperació per afavorir la suposada "política exterior" del Govern que fonamentalment només gira entorn de dos eixos: la internacionalització de les empreses i el procés nacional.
A nivell territorial la
Coordinadora d’ONGs de Lleida i Altres Moviments Solidaris ha estat
desmantellada del 2011 al 2013 amb una retallada del 89,15%I si el panorama en
general és cru, pel territori és desolador, doncs en el pressupost es reflecteix
l'absolutisme pressupostari de Barcelona en front a Lleida. Des del 2010 amb el
Govern de CiU, amb el PP com a socis abans, i amb ERC ara, la distribució de la
despesa de la Generalitat per demarcació ha estat totalment desequilibrada
deixant per Lleida un ridícul 0,07% del pressupost.
Per trencar tòpics sobre la cooperació val a dir que només el 4,55% recau a entitats de fora de Catalunya a pesar del que la ciutadania creu erròniament massa sovint i que al Govern ja li va bé. Però la contradicció més flagrant d’aquests pressupostos recau en que l’augment de la partida per les cinc delegacions exteriors de la Generalitat i Diplocat, que en 1,8 milions el seu pressupost.
Des d’ICV-EUiA mai hem posat en dubte que la Generalitat necessita una política d’acció exterior i unes oficines pròpies. Fins i tot entenem que hi hagi pressupost per Diplocat i per fer entendre al món el procés sobiranista i la necessitat d’una consulta democràtica. El que no entenem de cap manera i ens sembla a més un error gravíssim és que el pressupost augmenti en diplomàcia pública (amb gran quantitat de despesa protocol·lària) en detriment del pressupost de les ONGs catalanes.
La diplomàcia pública també és part del treball diari de les ONGs, un treball de dimensió civil i ciutadana, que opera coordinadament amb els Governs d’altres països, però el Govern no la vol veure, la desmereix i se n’oblida intencionadament. Fins i tot se n’oblida de visitar-la el propi President Mas quan va a Israel i no passa per Palestina, ni tan sols a interessar-se pels projectes i els cooperants de l’ACCD (del seu propi Govern).
La cooperació catalana ha estat i és la millor política exterior ja que sovint implica un posicionament clar del nostre país respecte a un conflicte internacional o respecte a l’ajuda al desenvolupament. I això és precisament el que el Govern s’ha volgut carregar. Només les ONG de la FCONG tenen presència o relació amb 103 països i una política d’acció exterior catalana pròpia. Nedar i guardar la roba respecte a altres països en conflicte o negar recolzament a nacions com Palestina, Colòmbia, Sàhara o Kurdistan creu de debò el Govern que ens ajudarà a tenir més socis per al procés? Sembla que la seva política d’Acció Exterior es basa en seleccionar un perfil de socis molt particular, països d’economia capitalista que no solen ser precisament els reprimits sinó els repressors d’un sistema internacionalitzat. El conte de la llagrimeta, no ens serveix per justificar l'aniquiliació de la cooperación catalana.
La major part del pressupost dins l’Agència corresponen a personal i funcionament, pel que poc en queda per les activitats i projectes. És a dir, de sis milions gairebé la meitat són per sostenir la pròpia Agència. Sembla doncs que el destí de l'ACCD ja està decidit i que hi ha una agenda clara però no reconeguda pel Govern, es tracta d’acabar amb la pròpia Cooperació Catalana al Desenvolupament. Ara que és més necessària que mai, ara que hi ha més pobresa que mai, ara que sabem que si no cooperem juntes, no ens en sortirem.
El pressupost del 2014 només servirà a algunes entitats per pagar deutes però no per continuar la seva activitat. Les ONG catalanes consideren que no hi ha un Pla de treball seriós: " una línia sola d'actuació que serà un Pla general de suport al sector i continuar insistint en la recerca de patrocinis quan no s’ha aconseguit res fins ara", diuen. Certament, fiar la cooperació catalana a la col·laboració de les empreses privades és una quimera, una mala excusa per no fer-hi front des del Govern. Si realment s’ho creguessin s’haurien preocupat de sensibilitzar aquestes empreses sobre la necessitat de cooperar, però no es coneix cap programa públic que ho fomenti. En canvi la desregulació, l’egoisme, l'evasió.. sí semblen ben atiades per aquest mateix Govern.
La Federació Catalana d’ONGs (FCONG) treia un comunicat on expressava molt encertadament que no és cert que aquests siguin uns pressupostos socials, entre les polítiques de solidaritat i defensa dels drets bàsics, la cooperació internacional (i nacional) hauria des ser prioritària, i aquesta no només s'ha desmantellat, sinó que no hi ha cap voluntat de recuperar-la ni d'assumir-la seriosament. De fet tota la retallada recau en la Cooperació per afavorir la suposada "política exterior" del Govern que fonamentalment només gira entorn de dos eixos: la internacionalització de les empreses i el procés nacional.
Per trencar tòpics sobre la cooperació val a dir que només el 4,55% recau a entitats de fora de Catalunya a pesar del que la ciutadania creu erròniament massa sovint i que al Govern ja li va bé. Però la contradicció més flagrant d’aquests pressupostos recau en que l’augment de la partida per les cinc delegacions exteriors de la Generalitat i Diplocat, que en 1,8 milions el seu pressupost.
Des d’ICV-EUiA mai hem posat en dubte que la Generalitat necessita una política d’acció exterior i unes oficines pròpies. Fins i tot entenem que hi hagi pressupost per Diplocat i per fer entendre al món el procés sobiranista i la necessitat d’una consulta democràtica. El que no entenem de cap manera i ens sembla a més un error gravíssim és que el pressupost augmenti en diplomàcia pública (amb gran quantitat de despesa protocol·lària) en detriment del pressupost de les ONGs catalanes.
La diplomàcia pública també és part del treball diari de les ONGs, un treball de dimensió civil i ciutadana, que opera coordinadament amb els Governs d’altres països, però el Govern no la vol veure, la desmereix i se n’oblida intencionadament. Fins i tot se n’oblida de visitar-la el propi President Mas quan va a Israel i no passa per Palestina, ni tan sols a interessar-se pels projectes i els cooperants de l’ACCD (del seu propi Govern).
La cooperació catalana ha estat i és la millor política exterior ja que sovint implica un posicionament clar del nostre país respecte a un conflicte internacional o respecte a l’ajuda al desenvolupament. I això és precisament el que el Govern s’ha volgut carregar. Només les ONG de la FCONG tenen presència o relació amb 103 països i una política d’acció exterior catalana pròpia. Nedar i guardar la roba respecte a altres països en conflicte o negar recolzament a nacions com Palestina, Colòmbia, Sàhara o Kurdistan creu de debò el Govern que ens ajudarà a tenir més socis per al procés? Sembla que la seva política d’Acció Exterior es basa en seleccionar un perfil de socis molt particular, països d’economia capitalista que no solen ser precisament els reprimits sinó els repressors d’un sistema internacionalitzat. El conte de la llagrimeta, no ens serveix per justificar l'aniquiliació de la cooperación catalana.
1 comentari:
Estar clar que les polítiques actuals obeeixen a un model en el que s'escanya a tota mena d'iniciativa social i solidària. En el desmantellament de les ONGs i d'altres plataformes de cooperació, ells hi volen introduir velles institucions de beneficiència que, a ben segur, vindrien tutelades per l'esglesia o quelcom pitjor. Necessitem recuperar un govern amb polítiques socials sòlides i sostenibles que recuperi les ajudes al desenvolupament i plataformes públiques de cooperació internacional.
Publica un comentari a l'entrada