Solidaritat i canvi de sistema econòmic

Les llums de Nadal ja estan penjades de nou als carrers de la ciutat de Lleida i als pobles de la província. En aquesta època de l’any comencen a proliferar tot de tòpics al voltant de la festa i un d’ells és el nostre esperit solidari envers el sector més marginal de la nostra societat. Òbviament fa una certa ràbia que la gent pensi només en els més desafortunats i les persones sense sostre quan arriba aquesta època i no siguin capaços/es de sostenir-ho durant la resta de l’any però ben pensat, val més això que res i no penso desaprofitar l’ocasió i l’entendriment del cor de la nostra gent, per burxar-hi una mica més. Digueu-me oportunista.

El meu missatge va més enllà de quatre carantoines als més pobres si més no, ja que la manera  de pensar-hi de molta gent malauradament  va sempre encaminada a la caritat o a l’obsequi i gairebé mai es pensa en el problema estructural i del sistema econòmic que fa que totes aquestes persones que han perdut la seva llar no només existeixin, sinó que a més continuïn creixent en època de crisi.

Dins la pobresa hi ha diferents nivells, el més paradigmàtic de tots són les persones sense sostre, concretament a Lleida ciutat ara ja en són 79 i s’estima que el nombre anirà augmentant substancialment. No obstant, en aquest àmbit es fa estrany parlar de xifres perquè sovint deshumanitzen la qüestió, m’estimo més que ens imaginem tan sols el que suposa viure sense casa, sense menjar, sense família ni afecte en mig d’una ciutat plena de gent que  quan jaus a terra, et mira amb ulls estranys mentre passegen pels carrers amb la seva bossa del Zara, del Cortefiel o pitjor encara de l’Adolfo Domínguez.

Davant aquesta situació ens estranya que aquestes persones, que prèviament ja han passat per tot un procés d’aïllament social, pèrdua de valors, afectes i treball, desenvolupin addiccions i malalties mentals. Fins i tot he arribat a sentir dir a algun desaforat del PP que són persones que “busquen la marginalitat i que ja eren malaltes mentals abans i que no s’hi pot fer res”. Quina manera d’espolsar-se les puces de sobre!

Les retallades dins els serveis socials també han afectat el Tercer Sector, que com bé sabeu són les entitats de Lleida que acullen aquestes persones i que no només les acullen sinó que tenen tot de plans i protocols per mirar de reinserir-les socialment. Donen caritat sí, però també fan acció social. Sens dubte una gran feina que  cada cop compta menys amb el suport de l’administració i dels finançadors privats, generalment bancs i caixes.

Bancs i Caixes??!!, permeteu-me que us digui que aquest funcionament social és absolutament pervers. El capitalisme crea exclusió social en si mateix perquè només enforteix els que ja han nascut en una bona família o han pogut fer diners a base d’especular.  El nostre sistema es basa en una falsa meritocràcia que ens diu que qui més s’eforçarà o qui més “mèrits” acumularà és qui més beneficis obtindrà. Fals, absolutament fals. Hi ha persones que a cada minut i sense moure’s del sofà estan guanyant una quantitat obscena de diners mentre altres, farts d’acotxar el llom durant dotze hores, alguns amb una formació considerable i ficant-hi tota la intel·ligència del món, no arriben als cinc cents euros mensuals. Li podeu preguntar al senegalès que viu a casa meua què en pensa de la meritocràcia i veureu com esclata una rialla radiantment blanca i lluminosa enmig la seva cara fosca. Bàsicament es pixarà de riure per no plorar.

Si n’és de pervers aquest sistema que fins i tot té dissenyats els seus plans de “lluita contra la pobresa” en diuen, que bàsicament consisteixen en donar quatre duros per cooperació i per pal·liar l’efecte del capital sense bellugar mai ni un dit per canviar la base social i econòmica que permeti començar a eradicar d’una vegada i per totes aquesta caritat, per passar a un veritable empoderament de totes les persones sense excepció.

No em mal interpreteu però, tampoc es tracta de deixar de banda el nostre esperit solidari. Quan treballava al Marroc com a cooperant m’esglaiava davant alguns dels meus companys de professió perquè li negaven ajuda a una persona discapacitada sense sostre que només demanava menjar. La seva justificació era precisament que calia canviar el sistema econòmic i no donar caritat però compte amb això perquè tampoc s’hi val. Cal continuar sent solidaris amb les persones que avui no tenen les necessitats cobertes i finançar les entitats que treballen de forma organitzada i efectiva per pal·liar els efectes del capitalisme, però sense perdre de vista que sense un canvi del sistema polític i econòmic serà impossible sortir d’aquest atzucac.

A efectes pràctics i per donar un exemple, no ens podem creure els partits polítics que voten en contra de la dació en pagament  (PP, CIU i PSOE) i que han permès que a Catalunya més de 50.000 famílies hagin estat desnonades amb el risc de que acabin al carrer, els prenguin els fills i s’endinsin en una roda imparable de problemàtiques socials. Si aquestes persones poguessin continuar vivint a casa seva i reconvertir la seva hipoteca en un lloguer social, imagineu-vos quants diners ens estaríem estalviant a l’administració en prestacions socials, centres d’acollida de menors, albergs municipals etc... No permetem més que aquests partits ens diguin que les retallades són inevitables quan són ells mateixos els responsables d’estar generant tot de problemàtiques socials i despeses a l’administració per no voler fer les coses ben fetes. I fer les coses ben fetes senyors/es, no és ajudar els bancs i els mercats, sinó empoderar els ciutadans/es.